Las lágrimas del caimán, de Susana Hernández

Las lágrimas del caimán és la darrera novel·la publicada de l’escriptora Susana Hernández i ha estat premiada amb el III Premio Auguste Dupin. Un premi en homenatge al personatge del detectiu que va idear l’escriptor considerat pare de la novel·la criminal Edgar Allan Poe. L’editorial Distrito 93 publica l’obra guanyadora en la seva col·lecció Línea Negra. 

 

 

La novel·la comença fort. Karen Alcázar, una de les protagonistes  i escriptora de novel·la negra, troba l’amant penjat al bany quan torna d’un viatge. Els indicis apunten que es tracta d’un suïcidi però, com les coses mai no són com semblen o gairebé, no trigaran a descobrir que l’han assassinat. Això no és cap avançament del final, sinó que passa a les primeres pàgines i és el tret de sortida de la investigació que durà a terme el sergent Campillo, agent del grup d’investigació dels Mossos d’Esquadra. Poc després, apareixeran assassinats els masovers d’una finca propietat de l’escriptora.

Partim de la identitat de la Karen per anar trenant aquestes dues trames amb altres subtrames temàtiques, com és la pèrdua d’un fill o la vulnerabilitat de les persones que pateixen una malaltia mental; en aquest cas una psicopatia. Tot i això, el tema central és la venjança. Un sentiment rancuniós que es va coent al llarg dels anys i que va més enllà de la pulsió, de matar en un rampell i que té a veure amb maquinar, ordir un pla per rescabalar un dolor. Per ser venjatiu s’ha de patir molt, tant com per voler idear un acte que busqui causar el mateix greuge o encara més gran que el sofert. L’acte de la venjança aporta a aquestes persones un alleujament psicològic, una reparació del mal, l’expiació d’un dolor. El contrari seria el perdó o en el cas que els sigui impossible aquest descàrrec, fins i tot, poden arribar a caure en un victimisme que rememori recurrentment els greuges i que impliqui relacions basades en el xantatge emocional.

 

Així doncs, hi trobarem personatges ferits, ben treballats i calidoscòpics. Els coneixerem pels seus actes, com aquella frase lapidària, però també pels diàlegs que l’autora enginya hàbilment. Susana Hernández és una autora sòlida, de trames esgrimides amb l'arma esmolada de l'ofici i un estil àgil, fresc, amb metàfores potents i visuals gens rebregades.

 

 

      Susana Hernández és l'autora d'una desena de novel·les, 

            creadora de la sèrie de la sotsinspectora Rebeca Santana, 

            ha guanyat diversos premis i és escriptora de peces teatrals.

Quant a l’estructura, Las lágrimas del caimán consta de tres parts: La primera intitulada El séptimo día de lluvia, la segona El sargento que escuchaba canciones de amor i la darrera La hora del big bang. Totes tres coincideixen amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Amb les analepsis i altres recursos literaris,  l'autora  sacseja els tres elements  “temps, espai i acció” fins a aconseguir un bon còctel pertorbador. L’estructura és molt marcada, amb capítols curts i àgils, amb epígrafs de caràcter cinematogràfic, frases extretes de pel·lícules emblemàtiques com El Padrino, Psicosis, etc.

        Presentació del llibre dins el cicle Novel·la Negra  

        Crims.DOAlella de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia

Sotmesos en un ambient angoixant, condensat i d’atmosfera pesada i tòrrida, entre aires condicionats i ventiladors d’aspes (he de dir que vaig llegir el llibre en un inclement mes de juny), anirem resseguint les pistes per esbrinar qui és l’assassí i sobretot el motiu pel qual ho és. No ho sabrem fins al final de tot perquè hi ha girs inesperats que ens mantindran en vil, tant és així que les darreres vint pàgines volaran com si fossin cinc.

Las lágrimas del caimán és una novel·la criminal psicològica, on queda palesa la maldat humana, que es llegeix amb ganes, i té aquell toc d’intriga final que recorda les novel·les enigma de l’ínclit Auguste Dupin. 

No us la podeu perdre, en gaudireu segur. Paraula de negraferida.

Lectures mes de gener 2020

Ara que ja s'ha acabat el mes de gener, m’adono que he llegit sis llibres, alguns dels quals no són criminals, i només n’he ressenyat un. Habitualment publico una ressenya a la setmana i quan sé que hi haurà un mes complicat en què no podré ressenyar-ne cap, faig previsió i en període de vacances, al Nadal o a l’estiu, em preparo unes quantes entrades per tal de mantenir aquest ritme. Ja sabem que els blogs demanen menjar i manyagues a parts iguals. I que quan no ho fem, ens miren tristos i ressentits. 

Els motius de la inactivitat poden ser diversos. Bé perquè estic de promoció d’una nova criatura literària, i faig mans i mànigues per combinar-ho amb la meva professió, o bé perquè estic immersa en un projecte literari, com el de l’activitat Assassinat de Cambra per al MNAC (podeu veure-la AQUÍ) o com ara m’està passant amb un altre, que m’apassiona i l’estic gaudint molt però del qual no puc comentar res de moment. I en tinc moltes ganes! Tot arribarà.

Com aquesta vegada no he disposat de temps per avançar la feina, soc conscient de la tragèdia: llibres que m’han agradat però que es queden penjats sense ressenya més una pila de títols per llegir, que cada vegada es farà més gran perquè entrem a les rondes dels festivals criminals.

Així que he tingut una idea per evitar angoixar-me quan al matí entro a la biblioteca i veig a la dreta tots els llibres pendents de ressenyar i a l’esquerra els pendents de llegir. Es tracta de parlar de tots ells en una sola entrada. Ja sé que no és el mateix, ni de bon tros, però em sembla just. Ara mateix no voldria triar ni deixar de ressenyar cap dels títols que avui us porto. Al cap i a la fi, el blog el vaig obrir fa sis anys, precisament després d’assistir a una BCNegra, i amb un únic objectiu, malgrat que se’n desprenguin altres, al qual em mantinc fidel: estudiar i compartir coneixements sobre el gènere negre. 

Així que aquí van les meves recomanacions de finals de desembre i de gener sencer, per ordre de lectura:

Dues novel·les de Jim Thompson: El embrollo i Un dimoni de dona.

Paralaré del primer, tot i que us recomano tots dos. Aquest és el darrer títol del “petit presidiari” rescatat després de la seva mort el 1977. És la primera edició. Si el llegiu, trobareu el seu estil únic i irreverent que ha esdevingut referent per a molts escriptors. Ara que també m’estic llegint la seva biografia, Arte Salvaje, de Robert Polito, he pogut gaudir molt més d’aquest text descobrint intertextualitats i llicències literàries. Cap dels llibres que m’he llegit d’ell: El asesino dentro de mí (podeu llegir la ressenya AQUÍ), L’assassinat, La fugida, 1280 ànimes, Un cuchillo en la mirada i Un dimoni de dona, cap, deia, m’han decebut.

Ho sento, us heu equivocat de número, d’Allan Vilman i Lucille Fletcher. Increïble la gran obra que van escriure a quatre mans i situada en una sola escena. Qui és capaç de mantenir aquesta tensió narrativa quan tot succeeix amb una dona enganxada a un telèfon? M’ha recordat a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, La soga, on tota ella és un mateix pla seqüencial. Aquí la teniu, per si us fa veure-la aquest cap de setmana. Tot un clàssic:

No hi ha llum sota la neu, de Jordi Llobregat. Si us agraden les novel·les que us facin passar una bona estona, ben enganxadets i reviure situacions i llocs comuns dels thrillers amanits d’analepsis històriques i escenes clàssiques del gènere, aquest és un bon títol. Desaparicions, assassinats i enigmes amb molt, molt de fred. L’he gaudit el doble llegint-la a la vora de la llar de foc.

Els amics de l’Eddie Coyle, de George V. Higgins. La vaig llegir perquè des del compte de Twitter de La cua de palla (ja els seguiu?: @cuadepalla, val la pena) la destacaven pels seus enginyosos diàlegs. En dono fe. Hilarant i realista alhora.

Mai més, de Susana Hernández si us agraden les novel·les de suburbis, aquest és un bon títol, igual que  la novel·la Escapisme, de Marc Moreno, que és la darrera ressenya que vaig escriure. Per si us interessa, la teniu AQUÍ.

A Mai més, l’autora posa el focus d’atenció a les relacions familiars dels veïns dels barris de la Mina, del Besòs i el Maresme. Uns personatges que seran el nucli narratiu per a posar en evidència els problemes socials en entorns tan degradats com la consciència d’algunes màfies que hi actuen. Estil directe, precís i un exercici ben reeixit de síntesi, segell de qualitat de Susana Hernández.

L’hivern del coiot, de Ferran Grau: novel·la de no ficció que m’ha sorprès moltíssim. També us el recomano molt i molt. Un plantejament agosarat i original que és com repirar aire fresc. Grau té l’habilitat de trencar qualsevol prejudici literari, i fins i tot m’atreviria a dir metaliterari, amb un estil desinhibit i punyeter que m’ha subjugat. Als seus peus, senyor periodista.

 Bon cap de setmana i bones lectures, negreferits!

Los miércoles salvajes, de Susana Hernández

Editorial Milenio

210 pàgines

Llegir aquesta autora és garantia que en gaudiràs. Susana Hernández té la virtut de satisfer el lector, ja sigui amb una novel·la de la sèrie Santana i Vázquez, amb un llibre que no tingui res a veure amb el gènere negre o com si l'escriu en castellà o en català. És i gual. Ella escriu i nosaltres li ho agraïm. 

Los miércoles salvajes
és finalista al VII Premio Pata Negra. 

Hi ha trets que caracteritzen l'autora, els quals ens agrada descobrir en les seves novel·les. Un d'ells és la música que, en el cas de Los miércoles salvajes, l'utilitzarà per embastar fons i estructura. El llibre està dividit en tres parts i cada una d'elles en cançons. Com si es tractés de la col·lecció de vinils d'una bona melòmana, apareixeran fins i tot les de la cara B reservades per a les analepsis de cada una de les trames. Aquesta és la mestria de l'autora, temes punyents, estructures treballades i diàlegs decisius que ajuden a avançar en la trama principal i a destrenar les dues subtrames amb què Susana Hernández ordeix una novel·la compromesa alhora que divertida. 

Sense revelar o anticipar-ne res, podem dir que el tema principal de Los miércoles salvajes és el tràfic de medicaments i per fer-ho es val de tres localitzacions: la població d'Accra a Ghana, Portugal i el barri de Ciutat Meridiana, de Barcelona. Però no qualsevol li posa fronteres al tràfic de substàncies, en aquest cas, venudes com a medicaments. També viatjarem a Cadis, Eivissa, Zuric escoltant la música de Donna Summer, Marvin Gaye, Diana Ross, The Supremes, Alicia Keys, Tony Braxton o Salt-N-Pepa.

La novel·la té diferents capes per on els personatges aniran transitant. Un peu davant de l'altre, per la corda fluixa, trontollant, buscant l'equilibri amb els braços estesos i llançant-se al buit si escau. Els dilemes morals i la crítica social també hi tindran cabuda, però sobretot la lectura de l'obra deixarà una sensació complexa: un pot defugir del passat, de la comunitat a la qual pertany, però mai no pot escapar-ne.

Amb un gran ritme, un altre dels trets característics de l'autora, devorarem aquestes dues-centes i escaig pàgines i pensarem: quant de temps haurem d'esperar fins al proper? No us la perdeu, negreferits!

*De la solapa del llibre: Susana Hernández (Barcelona) ha estudiado Imagen y Sonido, Integración Social, Investigación Privada y Psicología. Ha colaborado en diversos medios de comunicación ejerciendo como crítico musical, redactora de deportes, y locutora de radio. Ha publicado las novelas: La casa roja, La puta que leía a Jack Kerouac, Curvas peligrosas, Contra las cuerdas, Cuentas pendientes (ganadora del premio a la mejor novela negra en en el Festival Cubelles Noir 2016), Males decisions (Premio Cubelles Noir a la mejor novela negra en catalán 2018) y La reina del punk. Ha participado en las antologías: Elles també maten, Fundido en negro, Diez negritos, nuevas voces del género negro, Obscena, Lecciones de asesinos expertos, Hnegra y Barcelona, viatge a la perifèria criminal. Es autora de diversas piezas de teatro breve. En su haber cuenta con diversos premios de relato, novela y poesía. Imparte talleres literarios desde 2011.

Cuentas pendientes, de Susana Hernández

Alrevés Editorial

256 pàgines

Publiquem una altra ressenya de les lectures del passat mes d'agost. Cuentas pendientes és el tercer títol de la sèrie que signa Susana Hernández; els altres dos que protagonitza també la sotsinspectora Rebeca Santana són: Curvas peligrosas i Contra las cuerdas. No n'havia llegit cap, tanmateix això no ha interferit a l'hora de copsar els esdeveniments tant passats com actuals que l'autora aborda.

Susana Hernández ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). La seva obra ha estat premiada amb dos premis del festival Cubelles Noir, en castellà i en català, i ha estat finalista d’altres com el Novelpol i els dels festivals de novel·la negra Tenerife Noir, València Negra i Salamanca Negra. Amb Males decisions, (Alrevés, 2017), s’estrena en la novel·la negra en català. També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

"Què podeu fer un dia, a l’estiu, amb onada de calor inclosa? Llegir-vos d’una atacada aquest llibre. Així ho he fet jo. L’havia comprat feia mesos però no trobava el moment adequat, potser perquè fugia de sèries policials ja que enguany n’havia llegit força. Però com m’agrada molt com escriu l’autora, m’hi vaig decidir (podeu llegir aquí la ressenya que vaig fer del seu darrer llibre, Males decisions). La sorpresa va ser que no vaig poder deixar Cuentas pendientes fins al final, com ja m'havia passat amb l'anterior. 

El text, d’estil depurat i àgil —gens impostat i alhora molt treballat— ens presenta un cas d’explotació sexual infantil. Aquesta trama, com a eix conductor de la investigació inicial de la parella policial Vázquez-Santana, s’anirà entreteixint entre altres subtrames. Algunes d’elles arrossegades d’un parell de casos anteriors que ens ajudaran a entendre els personatges, el seu passat i fins i tot, m’aventuro a dir, que el seu futur. Tant de bo.

El personatge de la sotsinspectora Santana és entranyable, d’una personalitat captivadora. Amb la jupa de cuiro, la Harley-Davidson i lleial de mena, Santana no dubtarà a infringir certes normes i plantejar-nos algun dilema moral. Ella, però, ho té clar quan es tracta de defendre Malena, la seva estimada advocada convertida ara en fiscal.

No dic res més perquè val la pena gaudir de les intrigues, de la manera com estan narrades, del ritme frenètic i dels diàlegs vibrants. Us el recomano molt."

Males decisions, de Susana Hernández.

Alrevés editorial. Col·lecció crims.cat

170 pàgines

Tenia moltes ganes d'una novel·la de l’autora, després d’haver llegit un parell de relats de dues antologies criminals en què ha participat. Fins i tot vaig encarregar a la Dòria llibres Cuentas pendientes, novel·la amb què va ser guardonada amb el premi Cubelles Noir: Millor novel·la negra escrita per una dona en castellà l’any 2015. Però entre les novetats, les recomanacions imprescindibles i l’estudi de l’obra sencera de la Highsmith, encara no l’he obert. Segueix en les lleixes de la biblioteca, com d’altres que també hi esperen. Crec que cada llibre escull quan se l’ha de llegir, si més no pensar això em reconforta. Així que quan vaig saber que Susana Hernández treia nova novel·la i, aquesta vegada, en català, no en vaig dubtar.

Ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

Vull que sigueu conscients que si obriu la coberta i comenceu a llegir la primera pàgina, ja no podreu deixar-la estar. És important saber-ho perquè últimament m’ha passat amb alguns llibres i l’endemà no sóc persona. Que un llibre sigui capaç de robar-te hores de son, no és poca cosa. No puc parlar gaire de l’argument, sense revelar res que no sigui important. Tota la novel·la està orquestrada pel ritme, director implacable: l'estil —auster, directe i de frases curtes—, l'estructura i l'extensió; res deixa marge perquè el lector es distregui. L’obra triangula, quant a estructura com a personatges, i ja sabem que tres són multitud (no vull avançar-ne res, però). 

Dividit en tres parts —o llibres amb títols originals, de capítols breus que empenten a seguir llegint—, la novel·la ens presenta la història d’una família poderosa de la comarca, on res és el que aparenta. Ambientada al municipi de Vic, els protagonistes parlen al lector en primera persona i els fa testimoni, no només dels seus actes, de les seves males decisions, sinó també dels seus pensaments més tèrbols. El pes del passat és un personatge més amb què interactuen cadascun d’ells. Les aparences, els desitjos sexuals, l’ambició, però també la soledat, la por i la traïció són aspectes que els aniran ofegant. El culte a tots ells no deixa aire per oxigenar-se amb anhels més intel·lectuals o espirituals.

Així, estimats lletraferits criminals, quedeu avisats i com resa la sinopsi: “agafeu-vos ben fort, perquè el camí, sovint, amaga girs inesperats.”