Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilassar de Noir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilassar de Noir. Mostrar tots els missatges

11/18/2018

En silencio, de Marin Ledun

Off Versatil
198 pàgines

Vaig conèixer l’autor al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir i em vaig engrescar a llegir el llibre que hi presentava. No me n’he penedit.

En silencio és una novel·la que poua en la foscor humana i en una societat desenganyada. L’autor construeix una atmosfera sòrdida, amanerada de ferums i de paisatges miserables. I de desesperació. Els personatges són deutors d’un dolor, un dolor que és necessari oblidar per arribar a perdonar a qui ens ha fet mal. 

Émilie ha viscut els darrers anys de la seva vida immersa en una mentida i intenta fer el que ella havia après millor: treballar per divertir-se en el temps lliure. No és això el que s’espera de les persones etiquetades com a “normals”? Però l’atzar li tenia preparada una broma macabra en forma d’accident. 

Què passa quan creues la frontera i passes al costat fosc dels marginats? Què passa quan treballar es converteix en tota una proesa? Què passa quan una noia que se sent desitjada es mira al mirall i li manca una peça? L’obra explota la morbositat d’uns depredadors fins al límit. La venjança es converteix en bilis, en ganes de prémer el gatell i vomitar. 

Però l’autor va més enllà, amb una trama senzilla i gran ritme, construeix una obra que retrata i capgira els valors de la societat actual. Émilie ja no es reconeix, el dolor de l’amputació d’una cama a causa de l’accident l’hi recorda constantment. D’altra banda la ferida li ha obert una drecera a la dignitat.


“No soy mediocre. Tú tampoco, con tu minúscula vida de mierda y esas bonitas muñecas que desfilan por tu guarida y que nunca consigues guardar. No somos mediocres. Es la imagen que ellos nos transmiten de nosotros mismos, pero créeme, no es así. Somos pueblo, y el pueblo no es nunca mediocre. Lo que pasa es que sencillamente ya no se parece a como era antes. Cambia. Muta. Aguanta. Evoluciona, para mal o para bien. Como tú y yo.”


“Marin Ledun (Ardèche, Francia. 1975) Doctor en Ciències de la informació i la Comunicació. Autor de més d’una vintena de novel·les, que li han valgut nombrosos premis literaris. Entre elles, En douce (En silencio), Prix Transfugue a la milor novel·la negra francesa del 2016 i L’homme que a vu l’homme (Prix Amila-MEckert 2014, sélection 2016 Prix Polar SNCF). Destaquen de la seva obra: La Guerre des Vanités (Prix Mystère de la critique 2011) i Les visages écrasés (Trophé 813 de novel·la francesa 2011 i Primer Premi de novel·la negra 2012 del festival Internacional de cinema negre de Beaune), adaptada al cinema sota el títol Carole Matthieu (2016). (...)”


Ledun ja ens ho va advertir al festival: no és una novel·la de venjança, malgrat el que podríem arribar a pensar, és una novel·la de redempció. L'heu de llegir.

6/25/2018

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

241 pàgines
Avui us porto el darrer llibre que va escriure Jordi Tiñena. Encara afectats per la notícia de la seva mort, llegim aquesta novel·la com si fos un llegat. Serà qüestió també d'anar descobrint les altres dotze novel·les, entre altres treballs acadèmics, de les quals només he llegit una. I és que Tiñena captiva per la manera com escrivia. El seu estil és curós i alhora fluid. El lector pot copsar el seu domini absolut en totes les pàgines de l'obra, tant en l'estructura com en la trama. 
Encara recordo quan vam compartir una taula rodona al festival de novel·la negra Vilassar de Noir i explicava, entre les rialles de tothom, assistents i companys de taula, com organitzava les novel·les amb notes. Recordo els seus ulls blaus i aquella pell fina del rostre, gairebé trencadissa. És un record que me l'enduré per sempre amb mi.




Joc d'identitats és un repte, és una proposta de joc que l'autor ens ofereix. Nosaltres triarem entrar-hi o no perquè del que es tracta és d'això, de triar voler jugar a una lectura activa i atenta. Veureu, una de les màximes que t'ensenyen en qualsevol curs d'escriptura creativa és a evitar escriure textos encriptats on el lector està més pendent de saber qui és el narrador que del que realment vol narrar la història. És un recurs, a més de rebregat, que mareja el lector i que més que aportar intriga (que m'imagino que és l'objectiu de l'escriptor en utilitzar-lo) el fa desistir de la lectura. Doncs, bé, jo crec que és aquí on rau la mestria de Tiñena en gestar aquest llibre, que malgrat que el títol ja és tota una declaració d'intencions, ens proposa jugar a descobrir les veritables identitats dels personatges (alguns parlaran en primera persona), i que com us podeu imaginar no són les que d'un inici aparenten.

No serà gens complicat, l'autor dosifica al lector unes pistes en forma d'atributs amb què reconeixerem perfectament qui ens està parlant: un coix, un asmàtic, un calb... De sobte, el sotsinspector Vidal es veu implicat en la resolució d'una mort i l'enigma que encercla una fotografia que li fan arribar i en la qual poden relacionar-se tots ells. I si només amb una investigació no arribéssim a port?
Tiñena va idear un joc amb el lector, en el qual li avança informació del passat d'alguns d'aquests personatges. Per fer-ho es valdrà d'una estructura paral·lela, un joc metaliterari que anirà marcant el destí de l'assassí. Però qui controla aquest relat que sentencia certes morts, algunes abans de ser descobertes?

Joc d'identitats, és el segon cas, ben original, del sotsinspector Vidal i el caporal Veneciana, parella investigadora que l'autor ja ens va presentar a La mort sense ningú (Llibres del Delicte, 2016). Si voleu llegir-ne la ressenya, cliqueu aquí. Totes dues novel·les són ideals per a l'estiu, ja que la mar i els iols hi són presents, aficions que també compartia l'autor. Novel·la negra refrescant i d'una qualitat indiscutible de la mà de Jordi Tiñena. El trobarem a faltar molt.

En clau de negre se'n va de vacances. Aquesta és la darrera lectura que compartim amb vosaltres abans de setembre. Podeu remenar les ressenyes que hem anat penjant enguany i triar la novel·la que més us agradi perquè us acompanyi allà on decidiu passar aquest estiu: a casa descansant dels turistes o, tant és, fent de turistes!: a la platja o a la muntanya o viatjant per ciutats cosmopolites, omplint les terrasses amb un bon llibre a les mans. Segur que la seva companyia millorarà els plans arreu on decidiu anar. Així que amb aquesta bona lectura que us hem portat avui, des d'En clau de negre ens acomiadem, desitjant-vos un bon estiu ple de salut, llibres i relaxació! Tornarem al setembre.
Bones vacances!


11/20/2017

Seràs un dels nostres, d'Ariadna Herreno

284 pàgines

Seràs un dels nostres, d’Ariadna Herrero, és una novel·la que ens aproparà al món desconegut de les sectes. En les seves pàgines, s’entreveu la gran tasca de documentació de l’autora. Cada personatge, cada situació estan pensats per abordar d’una manera polièdrica la força destructiva que s’hi exerceix i els recursos que s’empren. L’obra confereix una vida paral·lela on ens cabussarem junt amb els protagonistes; des del guru, de perfil patològic narcisista, fins a les víctimes.



Vaig tenir la sort de poder compartir la taula “Atrapats en una secta” amb l’autora i amb el periodista expert en el tema, Pepe Rodríguez, en la segona edició del Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, el passat dia 10 de novembre. S’hi va incidir en el fet que, generalment (important matís), les sectes no capten activament les víctimes, sinó que  són aquestes les que, d’una manera enganyosa, cauen en la teranyina. Qualsevol en unes determinades circumstàncies —normalment persones que passen per un període de dol, per una ruptura familiar, divorci o una pèrdua de feina, en definitiva una inestabilitat emocional—, pot veure’s atret per les promeses de benestar o de bonhomia d’una comunitat espiritual. Tothom, cadascú en una situació diferent,  pot caure-hi davant de les múltiples propostes curatives d’ànimes i de redempció del món global, que es presenta d’una manera apocalíptica. Però, lluny d'això, les sectes destructives persegueixen uns objectius econòmics o d’explotació sexual o laboral.

*De la solapa del llibre: "Ariadna Herrero és llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. Va cursar un postgrau en Procesos Editorials i ha realitzat diversos cursos de novel·la, conte i microrelat. L'any 2008 va ser la guanyadora de la vuitena edició del Premi de Teatre La Carrova amb l'obra Semblava una persona com qualsevol altra (Edicions Cossetània, 2006). El 2016 va quedar finalista en el concurs de contes de la revista Núvol amb el relat Embruixada. El seu relat L'engany va ser un dels guanyadors del Certamen Literari Cryptshow Festival i es va publicar dins del recull Estats alterats de la ment (Males Herbes, 2017). Amb el nanorelat Batecs mecànics va guanyar el premi Menció Especial del jurat en el III Concurs de microrelats fantàstics "La masmora de l'androide". 


Herrero, amb hàbil imaginació, ens sotmet a una secta fictícia: els naturites, que combina tots els trets més representatius que s’hi couen. Molts ens recordaran alguns de sectes de gran renom. El llibre està molt ben escrit, té molt bon ritme i funciona a la perfecció. Entre mantres, invocacions a la Deessa mare, viatges astrals, revelacions, confidents i celebracions orgíaques, l’autora aporta a la novel·la negra un tema gens habitual. Per l’estil de la narració, l’ambientació i l’edat dels personatges, aquest exercici literari pot ser molt adequat com a lectura als instituts. I és que els bons llibres els poden llegir tothom.

11/06/2017

Arriba la segona edició del Festival Vilassar de Noir


Arriba la segona edició del Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir. Enguany serà els pròxims dies 10, 11 i 12 de novembre




Una bona representació dels autors de novel·la negra s’hi trobaran per oferir-nos interessants taules rodones, conferències i presentacions de novetats editorials. Podrem conèixer com es van gestar les seves obres i descobrir, amb profunditat, Paco Camarasa i les autores Ramona Solé i Anna Maria Villalonga, en el format “cara a cara” amb l'escriptor i editor Marc Moreno. A més a més podrem gaudir de la projecció d’un cicle de curtmetratges del gènere de gran qualitat, d'un club de lectura i fins i tot d'un taller d’escriptura de novel·la negra a càrrec de Sebastià Bennasar. 




Tot amenitzat per les notes jazzístiques de la pianista  Meritxell Neddermann. Com veureu, Vilassar de Noir és un dels festivals literaris més complet i elegant. Us deixo l’enllaç perquè consulteu el programa. Us hi esperem!

4/15/2017

Intrigues de Palau, de Maria Carme Roca

306 pàgines

Vaig comprar Intrigues de palau al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, després d'escoltar amb atenció els ponents de la taula rodona "Barrejant novel·la negra i històrica". Com tots ja sabeu, intento tastar totes les branques i aproximacions al gènere negre. Com també vaig dir a una taula rodona del festival El vi fa sang, per a una persona nouvinguda al gènere negre llegir el que s'ha fet i saber el que s'està fent és indispensable per saber què hi pot aportar. És una qüestió de respecte, si més no així ho entenc jo.
Maria Carme Roca explicava, a la taula rodona, l'àrdua labor d'investigació i també incidia en la necessitat de consentir, en certa manera (sempre amb la versemblança marcant el límit), l'afectació del llenguatge. 

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955). Historiadora i filòloga. Autora de més de cinquanta llibres, molts adreçats al públic infantil i juvenil, i  finalista i/o guanyadora de vint-i-tres diferents premis. De la solapa d'Intrigues de palau: "La passió que sent per la literatura i la història fa que sovint les uneixi i escrigui novel·les en què els sentiment són els protagonistes."


Em va picar el cuquet per llegir novel·la negra històrica, em refereixo a llegir-ne conscientment. No només Crim i Càstig de Dostoievski n'és un exemple, és que Els germans Karamàzov amb investigació inclosa en desfà el dubte. A tots ens ve al pensament El nom de la rosa, d'Umberto Eco, on un no sap si el text és més negre que històric o a l'inrevés. Doncs bé, aquesta és la qüestió. Que sembla que l'etiqueta "negre" pica molt tant pels que se n'avergonyeixen com pels que la defensen a ultrança. El primer que faig quan em compro una peça de roba és treure-li l'etiqueta. Agafo les tisores i tris, tras! Ara en gaudiré. I així ha estat, n'he gaudit molt, d'aquest llibre Premi Nèstor Luján 2006.

L'obra consta de tres parts contextualitzades als anys: 1396, 1410 i 1431 respectivament. Un "breu apunt històric" ens situa a les acaballes del segle XIV, justament quan el rei Joan I moria sense deixar descendència apta, és a dir masculina. Els possibles relleus al tron gairebé no hi tenen res a dir, són les dones que els envolten qui mouran tots els fils que calguin perquè el títol de rei recaigui en algú del seu llinatge. A partir d'aquí la carrera és convulsa i els mitjans per aconseguir la fita poden ser molt diversos. Tot i així, sembla haver-hi un cert protocol ètic entre la classe noble i un saber perdre. Tanmateix, hi haurà qui tingui un altre motiu per incidir en els esdeveniments històrics de successió. No avanço res, és una sospita que des de la primera pàgina planeja per sobre la lectura.



A Intrigues de palau no hi trobareu descripcions minucioses, d'aquelles que fan engrossir el volum però que només hi aporten tedi, no. L'autora utilitza la tècnica del difuminat (si em permeteu el símil pictòric) per crear l'ambient de les estances, l'olor dels tarongers importats, el fru-fru de les sedes dels vestits. I és per aquest tret juntament amb la manera de dibuixar els personatges que, a vegades, em pensava que estava llegint un llibre de Naguib Mahfuz. Personatges ben trenats, amb més d'un matís que farà dubtar el lector de la legitimitat dels seus actes. En destaca una subtil Violant de Bar que ha après tard el veritable sentit de la vida, si és que en té de cap, i una Afonsa de Castellnou, malèfica i superba. Aquesta darrera m'ha encantat. Però hi trobarem personatges secundaris deliciosos com Carrossa de Vilaragut o com Christine de Pisan, que des de diferents perspectives s'enfrontaven a la condició de ser dones i reivindicaven la igualtat de drets amb el gènere opressor, que les utilitzava per a poca cosa més que procrear descendència sobretot, la més preuada, la masculina.
Intrigues, conxorxes, morts, verins, encanteris, tot a disposició de l'ambició o potser no. Potser tot és una qüestió de venjança; aquesta croada que algú pot emprendre i es creu en dret d'aplicar-la quan se sap víctima d'un greuge. Però fins a quin punt tots podem ser víctimes o botxins? 

Si és que no l'heu llegit, us recomano uns dies de relaxació amb la seva companyia. Llavors, us oblidareu de novel·la negra o històrica, i direu: és un bon llibre.

11/16/2016

Taula rodona: "Entre judicis i presons". Vilassar de Noir.


El cap de setmana passat es va celebrar el Festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir, organitzat per l’Ajuntament de Vilassar de Mar, Marc Moreno i Joan Ramon Armadàs.

Amb un gran èxit d’assistència, el festival programà diferents activitats per a satisfer tot tipus de públic, lletraferits i cinèfils,   i fins i tot amants del jazz. Tal i com explica la web del festival, “Vilassar de Noir neix amb la voluntat d’explicar i analitzar el gènere negre des de les diferents manifestacions artístiques: literatura, còmic, cinema, teatre, i la música.” Amb la participació de més d’una trentena d’autors, el festival oferí taules rodones de diverses temàtiques, rondes de presentacions de llibres, xerrades, i la projecció de la premiada pel·lícula Callback com també la projecció de diferents curts. Totes aquestes propostes foren ambientades amb una selecció de peces de jazz, de la mà dels músics de l’Aula de Música de Vilassar de Mar.



El tret de sortida del Festival va ser la taula rodona “Entre judicis i presons”, taula en què vaig tenir l’honor de participar juntament amb els escriptors i periodistes Carlos Quílez i Fàtima Llambrich, l’escriptora i jutgessa Graziella Moreno i moderada pel també periodista, presentador del programa Terrícoles, en Lluís Reales. El motiu d’escriure aquesta petita crònica, no ha estat un altre que l’interès suscitat arran de les converses que hi vam mantenir. En Lluís Reales aportava unes dades per obrir la taula prou interessants: l’Estat espanyol és un dels països europeus amb menys delinqüència, però un dels països on hi ha més presos, afirmació que d’altra banda jo havia llegit en el pròleg que Rodrigo Lanza va fer per al llibre que vaig escriure, A la seva pell, basat en part en la seva experiència a la presó. És cert, a l’Estat espanyol sobren presons, a tot el Món en sobren. Justament quan feia un parell de dies que transcendia als mitjans de comunicació la notícia del tancament d’algunes presons a Suècia. No hi ha grans misteris, el canvi es va produir en el sistema judicial que ha advocat per unes mesures de medi obert, la probation, que permet des de la llibertat provisional acompanyar la persona en aquest procés de la seva vida sense patir el tancament i els seus efectes.
En un sistema tan judicialitzat com el nostre, aquestes mesures són més que desitjables perquè des del model coercitiu de les presons, difícilment es podrà oferir un servei de qualitat. Es judicialitza fins i tot el llenguatge. Fixeu-vos, als mitjans de comunicació es parla de centres penitenciaris quan en realitat no deixen de ser presons, es parla d’interns però són presos —presoners entre el formigó— o, fins i tot, s’arriba a parlar de mesures cautelars (que queda molt bé) quan s’aïlla un pres en una cel·la de càstig. Per tant, aquest llenguatge gens innocent crea una realitat, amb referència al pur constructivisme social: les presons són necessàries i funcionen correctament. Més lluny d'ella, les presons són plenes d’immigrants, de persones pobres, és a dir, dels més vulnerables.
Amb aquesta voluntat de maquillar la realitat, a la taula rodona, es posava èmfasi en la manca de novel·les que en parlin, de presons. Una de les respostes aclaridores, a més a més d’aquest ostracisme controlat, va ser la de Graziella Moreno que evidenciava la manca d’interès del ciutadà per saber els drets que els pertoquen. “Ningú se’n preocupa fins que no s’hi veu involucrat”, afirmava.
Per tant, ens trobem amb un problema de consciència ciutadana però també amb un problema de responsabilitat. 




Quan vaig decidir abordar la temàtica de les presons al llibre, se’m va plantejar l’oportunitat de qüestionar-me la funció de la presó. A banda de ser un dilema moral històric —recordem que la humanitat va passar de castigar el cos a castigar l’ànima, tot i que encara es poden evidenciar abusos de poder per part de certs funcionaris que també segueixen maltractant els cossos dels presos—, hi ha una qüestió encara més plàstica: per a què serveixen les presons? Realment, l’encàrrec constitucional de reinserció —recordem que Catalunya té des de l’any 1984 el traspàs de la competència al Departament de Justícia per part de l’Estat espanyol— és efectiu? Com, des de la repressió i el càstig que comporta una institució Total —com Erving Goffman anomenà al centres tancats que reuneixen una sèrie de característiques amb què coincideixen de ple totes les presons del territori—, algú pot pensar que es pot contribuir a acompanyar una persona que transita a la presó? Carlos Quílez remarcava la creença popular “qui la fa, la paga” i certament que hi ha aquest sentiment, però realment ningú està dient el contrari. La pregunta és: què té a veure la reinserció amb el càstig? Què té a veure aïllar una persona de la societat, sotmetre-la a tots el efectes adversos de la presó més que demostrats, i que per extensió m’abstindré d’anomenar-los, amb reinserir-la-hi? Lluís Reales incidia en el paper dels mitjans de comunicació i Fàtima Llambrich constatava com l’estiu passat es tornava a obrir el famós debat de les piscines a les presons. Recordem que l’any 2012 transcendia als mitjans de comunicació que per manca de pressupost aquestes piscines, algunes ja construïdes del tot, no es posaven en funcionament. La realitat era que enmig de la crisi econòmica no volien afrontar les queixes dels ciutadans que no veien amb bons ulls “que els presos visquessin “millor” que ells”, com va aportar Fàtima  Llambrich. Clarament tenim un problema d’educació i no només en vers les lleis, com explicava Graziella Moreno en un inici amb qui hi coincideixo, sinó d’empatia. Perquè en definitiva les lleis constaten una política i cada dia en veiem exemples, on la separació dels poders que se li pressuposa a l’Estat de dret, cada vegada està més en entredit. I crec que és responsabilitat de qualsevol de nosaltres fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre, en la pell d’un pres que ho ha perdut tot i a qui, dia rere dia, s’estigmatitza en una societat cada cop més alienant. Si realment el ciutadà creu que per una hora de natació a la setmana un pres pot viure millor que ell, és que estem davant d’un problema greu de consciència. I és trist constatar que ni tan sols apel·lant a la imaginària solidaritat orgànica d’Émile Durkheim, ni que sigui perquè ningú és lliure de caure empresonat, la majoria de les persones s’estimen més el discurs de la por, del càstig. En aquestes circumstàncies, difícilment un tècnic en educació social podrà oferir un servei de qualitat dins d’una presó, quan l’engranatge del sistema penitenciari els ofega diàriament a protocols que afavoreixen l’etiquetatge, a informes que responen al control social i que responsabilitzen només al pres del seu pas per la presó. A la societat li cal educació però també la inquietud per lluitar contra les injustícies. Em podria estendre molt més i tinc la sensació que em deixo molts aspectes sense referenciar-ne, molts. La taula rodona va acabar —després de parlar del paper del jutges, dels mitjans de comunicació i de flagrants casos de corrupció— amb una pregunta que vaig voler formular: què passa quan un jutge s’equivoca?, ja no vaig entrar en detalls de voluntarietat. Carlos Quílez en tenia la resposta: res.