Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bill Pronzini. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bill Pronzini. Mostrar tots els missatges

5/09/2019

Picadura mortal, de Lourdes Ortiz


Editorial Ediciones Versátil. Colección Off Versátil
189 pàgines

Molt fan de la iniciativa d'Off Versátil: voler recuperar les pioneres de la novel·la negra. Us deixo el pròleg escrit per en Sergio Vera, director de la nova col·lecció i que es va incloure en el primer volum perquè val molt la pena. El podeu llegir clicant AQUÍ. L'editorial va encetar la col·lecció amb Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver (podeu consultar la ressenya que vaig fer AQUÍ) i ara ens presenten la reedició de Picadura Mortal, publicada l'any 1979 per l'editorial Planeta.




La detectiva privada Bárbara Arenas té molts punts en comú amb la Lona Guiu de Maria Antònia Oliver. Són dones, són joves i decidides i faran tot el que sigui per solucionar el cas o els casos que tenen entre mans. La trama d'aquest llibre ens recorda el título Diez negritos, d'Agatha Christie, per l'atmosfera isolada, per segons quines escenes que passen vora la mar i per la manera de resoldre l'enigma. No debades, durant un temps, a Lourdes Ortiz la van comparar amb la famosa escriptora britànica.

Arenas ha d'investigar la desaparició d'un important empresari de Canàries, amb la sospita que possiblement es tracta d'un assassinat. La seva arribada a la casa familiar del desaparegut és peculiar i incòmoda. Els personatges que integren la família tenen una personalitat manipuladora i no dubten en practicar el xantatge emocional o fer ús d'altres tècniques més dràstiques per aconseguir els seus objectius. Una família amb relacions asfixiants, deutora d'un passat fosc amb qui haurà de bregar la investigadora.

El text conjuga perfectament trets característics del gènere. Des del to irònic, escrit en primera persona, que empra la detectiva com la manera de perfilar els personatges i l'ús d'un estil fresc i a estones desvergonyit, que li escau perfectament a l'arquetip de l'investigador. Bárbara Arenas reuneix unes particularitats que qualsevol amant del gènere reconeixerà fàcilment: no té mai diners, té mal d'amors, és obstinada i si se li presenta una ocasió, sigui de l'índole que sigui, l'aprofita.

L'autora reverteix el paper de l'investigador que aleshores acostumava a representar el detectiu nord-americà i l'assigna a una dona que actua amb la mateixa llibertat —hem de tenir en compte que aquesta novel·la va ser escrita l'any 1979, en plena transició—: si s'ha d'anar al llit amb un noi jove i de bon veure perquè li ve de gust, ho fa, sense que hagi de ser un fet determinant en l'argument. 

L'autora fusiona el gènere d'enigma amb la novel·la negra i incorpora la figura del detectiu a una trama d'enigma. Curiosament, en la darrera ressenya d'En clau de negre, també feia referència a Bill Pronzini i al títol Trets per totes bandes i en destacàvem precisament aquesta intenció reivindicativa de totes les aproximacions que abasteixen el gènere. La dada a tenir en compte és que la seva novel·la va ser publicada l'any 1982, tres anys després de Picadura mortal.

Clàssic a rellegir, revisar o, com és el meu cas, a descobrir. Bona lectura, negreferits!

 
Fotografia @Diario de Jerez

*De la solapa:

Lourdes Ortiz (Madrid, 1943)
Llicenciada en Geografia i Història i Catedràtica de Teoria i Història de l’Art a la Real Escola Superior d’Art dramàtic de Madrid, de la qual va ser directora.
Autora d’una desena de novel·les, la gran majoria històriques, entre les quals destaquen, Urraca,  publicada a Puntual Ediciones, 1981 (...), La Fuente de la vida (Finalista del Premi Planeta l’any 1995) i Las manos de Velázquez (Ed. Planeta, 2006), totes elles reeditades en diferents ocasions. 
També és coneguda per la seva labor com a dramaturga o assagista. Té publicades una vintena d’obres dramàtiques i diferents assaigs. (...) En la seva extensa obra només ha escrit una novel·la negra, Picadura mortal.

4/29/2019

Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla
Núm. 41
153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.




Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-MaskDime Detective Weird Tales entre les més famoses. 




La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 
En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.
Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.


Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.