Taller d'escriptura creativa

Ahir va acabar el taller d’escriptura creativa que he impartit des del mes d’octubre a les instal·lacions del Gra, de l’Ajuntament de Granollers. 
Ha estat un trimestre molt enriquidor en què hem pogut compartir moltes experiències i hem treballat la creativitat des de diferents propostes. Vam tocar textures suaus i escorça del bosc, amb els ulls tapats. Vam olorar vainilla, canyella i els vam convertir en petits microrelats saborosos. Ahir, transformades les sensacions en galetes nadalenques, els vam poder tastar.

Vam fer un microtaller d'haikús i el Pau —estudiant de Japonès— es va engrescar a regalar-nos L’hivern, transgredint la preceptiva rima femenina:

l'hivern recau blanc

la guineu sota l'avet

coberta de fred

El Pau ja ha guanyat algun concurs literari, li agrada la ciència-ficció i la novel·la policíaca. La Megan està acabant la seva primera novel·la i ens va ensenyar la coberta. N’està molt contenta i té un munt d’inquietuds. Però també escriu poemes i hem pogut llegir-ne dos de ben intensos. La Joana escriu cada nit el seu diari i acostuma a gaudir amb els clubs de lectura. Ens ha regalat el seu somriure, dilluns rere dilluns. 
Parlar de Joyce, Proust, Perec en un taller d’escriptura juvenil no hauria de sorprendre. Els hem combinat amb una bona amanida de contes, amarada de poesia, Whitman, Vinyoli... I és que la literatura, la poesia no tenen edat, quan es tracta d’ART; sí, en majúscules. Així, els llavis oloren i els ulls inspiren; més d’un microrelat elaborat al minitaller elevava les comparacions a jocs de paraules intel·ligents. Perquè, com sempre hem repetit els dilluns, el més important és comparar. És una de les poques maneres d’explicar d’una manera particular un sentiment i convertir-lo en universal.

Ahir, tots tres van experimentar amb la creació de blogs literaris i es van fer recomanacions de literatura juvenil en català. Així que, si rebeu sol·licituds d’amistats, escriptors, accepteu-les, estan desitjant llegir-vos. Tots tres tenen entre 12 i 18 anys i una il·lusió immensa per escriure. Van carregats de deures però, tot i així, no van dubtar en inscriure’s al taller i, el que és més important, assistir-hi. Il·lusió i constància, un binomi segur per a assolir tot allò que es proposin. Els estic molt agraïda per tot el que he après amb ells. N’estic convençuda que sentirem parlar de la Joana, el Pau i la Megan.

Un cop de mà! Especial Nadal

Aquesta és la darrera entrada de l'any 2015 d'Un cop de mà!

I hem volgut parlar dels verbs referits als àpats, ara que vénen festes:

Sabíeu que els verbs: esmorzar, dinar, berenar i sopar, d'acord amb la normativa, són intransitius? Per tant, tot i que sovint els utilitzem amb valor transitiu, no poden portar un complement directe.

Així, doncs, frases com aquestes són incorrectes:

—Sempre esmorzo cereals.

—Què heu dinat?

—Berenarem torrades.

—He sopat una truita.

Què hauríem de dir?

—Sempre prenc cereals per esmorzar.

—Què heu menjat per dinar?

—Menjarem torrades per berenar.

—Per sopar he menjat una truita.

Els verbs prendre i menjar sí són transitius.

I per acabar, un comentari de lèxic sobre  RES / GENS. Tots dos mots expressen quantitat o grau zero, però no signifiquen exactament el mateix i tenen uns usos específics que cal tenir en compte.

Res és un pronom equivalent a "cap cosa". Té sentit complet i no modifica cap nom, adjectiu, verb ni adverbi.

Ha marxat sense dir-me res (sense dir-me cap cosa).

Gens és un quantitatiu  que modifica un nom incomptable, un adjectiu, un verb o un adverbi.

No està gens malament (modifica un adverbi).

Atenció: no es pot fer servir res com un quantitatiu: Ja t'ho portaré jo, no em costa res és incorrecte.

En aquest cas haurem d'utilitzar gens: Ja t'ho portaré jo, no em costa gens.

Des d'En clau de negre, us desitgem unes bones festes i un venturós any nou!

Amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística

* Extret del núm. 55 de la Revista Un cop de mà! del CNL del Vallès Oriental.

Ressenya Contra l'aparador

Contra l'aparador
Marc Moreno
Editorial Llibres del Delicte

Deia José Saramago que a l’hora d’obrir un llibre s’havia d’anar amb molta cura, ja que l’autor és a dins.

M’he recordat d’aquesta frase llegint Contra l’aparador, de l’autor Marc Moreno, perquè l’he pogut reconèixer en la totalitat de les seves pàgines.

Amb un estil més subjectiu del qual ens tenia acostumats als seus primers llibres, l’escriptor ens apropa a una prou esfereïdora realitat com l’existent a la unitat de cures intensives de l’hospital Sant Joan de Déu.

Contra l’aparador és una novel·la coral, escrita en present i en tercera persona. Només hi ha un personatge que no és del barri, una sergent dels Mossos d’Esquadra, que  es dirigeix directament en primera persona. Per a mi, aquesta opció ha estat una de les més intel·ligents del llibre. Si la intenció de l’autor era apropar-se més al lector, he de dir que ho ha aconseguit.

Hi ha molts elements a ressaltar d’aquest llibre. Un d’ells és l’excel·lent descripció del barri que combina la informació que va gestionant la veu narrativa juntament amb les accions d’uns personatges ben perfilats, que destaquen per la versemblança del seu llenguatge. Menció especial al divertit tàndem Cruyff-Rexach;  no en puc dir res més!

“Deixo de mirar-los i fixo la vista perduda en l’infinit. En les fileres de bancs i arbres que arriben fins al final del carrer. En els grups de jubilats i nois joves —a aquestes hores d’inici de la tarda més jubilats que joves— que omplen els bancs. En algun gitano que col·loca les gàbies d’ocells al sol, amb la cremallera de la tela de protecció oberta perquè es ventilin els animals, s’espavilin i cantin. En el ritme lent del dia a dia d’un barri que sembla aturat des del moment que el van construir. Però no veig la famosa duresa d’aquests carrers. Potser és massa d’hora, encara, i necessitem que el sol caigui un parell d’hores més per començar a veure passejant els rostres afilats per les drogues i les males intencions.”

Però, potser, el recurs literari que més m’ha captivat és l’ús dels diàlegs reformulats en narració àgil:

“Quan l’Òscar i l’exdona arriben a la porta, la infermera somrient els comunica, sense perdre el somriure, que de moment ells dos encara no podran passar a veure el fill. Per què? No tenim el nen preparat, avui hem tingut molta feina i anem endarrerits. Alguns nens no estan encara i els pares no podeu entrar. Però, ha passat alguna cosa? No, no res. Tot està bé. Només que hi ha nens que encara no els hem fet el que els tocava i alguns pares no podeu passar fins que estiguin llestos. I per què només ens ho dius a nosaltres? Bé, perquè us he vist i us ho dic. No podeu passar encara, ja us avisarem. I quan podrem passar? Quan haguem acabat. (...) I perquè el nostre és l’últim? Per què algú ho ha de ser. I per què precisament el nostre? Perquè li ha tocat. I per quina puta casualitat li ha tocat, collons? (...)”.

M’ha divertit, també —a sabuda meva l’admiració de l’autor per la novel·la negra nord-americana— trobar una similitud entre les comparacions d’animals que emprava Chandler, per a descriure o fins i tot per explicar estats d’ànims, i les que en fa Marc Moreno. Així, els personatges recorden hàmsters engabiats, esmunyedisses cobres i cavalls que esbufeguen o cares, com ara, de mosca i de gos.

Em fa la impressió que l’autor, que acostuma a governar autoritàriament sobre tots els elements del llibre, a Contra l’aparador, s’ha deixat anar una mica més i ens ha regalat la mirada de qui sap a la perfecció de què està parlant. I no deu ser casualitat, crec jo, que per aquest motiu m’hagi agradat tant. Això sí —tal i com revelava a la presentació del llibre, a la llibreria Ona—, sense perdre el control en cap moment perquè “(...) a mi, els personatges se’m rebel·len mínimament.”

“Pensa en el dolor dels pares, que viuen la mort —i el patiment— d’un fill com la pitjor experiència que una persona ha de passar. Perquè no hi ha res més dolorós que la mort d’un fill, ni tan sols la pròpia malaltia terminal quan saps que és la recta final i que només et queda acomiadar-te.”

Contra l'aparador. Marc Moreno.

  

Un cop de mà!

Un apunt de sintaxi: a i en, preposicions de lloc

Per introduir un coplement de lloc, es poden utilitzar les preposicions a o en.

Per saber quina s'ha d'utilitzar, cal mirar si el verb és de direcció o de moviment o si es tracta d'un verb de situació o repòs.

1. Amb verbs que indiquen moviment, s'utilitza la preposició a:

Demà anirem a la muntanya.

Si l'expressió de lloc comença amb un demostratiu, amb un numeral o amb els indefinits un o algun, es fa servir indistintament a o en:

Vam arribar a/en una esplanada. Puja a/en aquell turó.

2. Amb verbs de situació o repòs, en general, es fa servir en:

Han de dormir en llits separats.

Però si l'expressió de lloc comença per l'article determinat es fa servir a:

Han de dormir al llit gran.

Si l'expressió comença amb aquest, aquell…, amb un numeral, amb un o algun, també es pot usar en.

3. Davant de topònims de llocs figurats sense article s'escriu sempre a:

Anirem a Andorra.

Enguany hi ha molts alumnes a primària.

                                             

                                                Amb la col·laboració de:

* Extret de la revista Un cop de mà! núm. 31 CNLV

Ressenya Rafael Tasis, novel·lista policíac.

Rafael Tasis, novel·lista policíac.

Àlex Martín Escribà

"crims.cat" Editorial Alrevés

Ja feia temps que tenia moltes ganes de llegir aquest assaig. Tant, que en un dia i mig ja l’he acabat.

Per a tots aquells que estiguin interessats en l’estudi del gènere, Rafael Tasis ens va deixar unes paraules que hi apareixen en forma d’epígraf a l’inici: 

“He procurat predicar amb l’exemple, sense pretensions d’iniciador però sí amb el desig que altres escriptors catalans volguessin engrescar-se a escriure també llibres d’aquesta mena”.

El llibre està dividit en dues parts. La primera contextualitza els inicis del gènere i explica els orígens populars de la novel·la policíaca. Però compte, el terme popular entès com a adjectiu que qualifica la seva acceptació general de la societat. Molt interessant la seva investigació sobre la terminologia amb què el nostre país va adoptar aquestes novel·les, “de lladres i serenos”, malgrat que ni la crítica americana no va ser capaç d’etiquetar el gènere durant molts anys; així trobàvem nomenclatures com detective story, crime story, crook story, thriller story, penitent story,  suspense story...

Un dels punts que més m’ha cridat l’atenció és la intenció manifesta de Rafael Tasis de conrear un gènere que al final es pogués convertir en la fórmula per a recaptar més lectors en llengua catalana. I és que a més a més de superar la censura —també hem de recordar que el català s’havia suprimit de les aules—, hi havia la dificultat d’escriure en una llengua que es volia —necessitava— normativa mentre que la ciutadania la parlava quan i com bé en podien. Aquesta dificultat es traslladava a la manera de tractar la versemblança en el llenguatge dels personatges, als diàlegs i a l’aparició de l’argot (majoritàriament ple de paraules espanyoles). Si es volia ser curós amb la llengua que s’escrivia per tal que en fos un exemple, la realitat política i social no deixava de ser un impediment.

He de dir que el llibre està intel·ligentment estructurat. Dos-centes tretze pàgines distribuïdes en un profund estudi de la producció de Rafael Tasis (1906-1966), tant de les seves novel·les com del seu llegat de traduccions: obres de Simenon i també per a la col·lecció La Cua de Palla a Edicions 62.

La segona part de l’assaig, compren la faceta teòrica de l’autor sobre el gènere policíac. Molt interessant, de nou, comprovar les seves set regles i preceptes que ha de tenir una bona novel·la d’aquest gènere, perquè  tal com Tasis afirmava “en realitat el gènere té —cosa que no pot dir-se de la novel·la en general— una ètica i una estètica precises, que no poden transgredir-se sense caure en pecat de confusió de categories.”

Si a més a més, Àlex Martín Escribà hi afegeix un recull epistolar, ressenyes, articles i fins i tot l’inici d’una petita troballa de tretze pàgines manuscrites que ja m’havien enganxat, us podeu fer una idea de l’oportunitat i la importància del testimoni d'aquesta investigació sobre Rafael Tasis.

De la solapa del llibre: Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) Professor de llengua i literatura catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Salamanca. Autor de diverses publicacions (Catalana i criminal o La cua de palla: retrat en groc i negre) i director de la col·lecció "crims.cat" de l'editorial Alrevés.

M’ha agradat tant la manera d’abordar aquesta recerca, que he pensat inspirar-me en ella per a fer el meu Treball final de grau.

I ja per acabar —crec que no cal que us recomani la seva lectura; d’aquest petit comentari ja se’n desprèn aquesta obvietat i per si no queda clar: obligatòria!— volia explicar que el darrer llibre que he llegit és Adéu, nena de Raymond Chadler i m’ha agradat molt. Poder comprovar que Rafael Tasis el tenia dins de les seves tretze lectures preferides, m’ha fet somriure, ho reconec. La setmana vinent en parlarem, al club de lectura que organitza Dòria Llibres i dirigeix Joan Ametller. Però, això es mereix una nova entrada al blog.

Un cop de mà!

Que diu que què? 

Avui, Un cop de mà va de pronoms relatius!

Enllacen oracions i eviten repeticions. Però, en usar-los se solen cometre alguns errors.

Cal no confondre que i què, que es pronuncien i s’usen diferentment.

- El mot que, sense accent, es pronuncia amb vocal neutra en català central. Pot ser un pronom relatiu, equivalent a un substantiu, que subordina una frase a una altra i sol aparèixer just després del nom:

El llibre que llegeixes és un clàssic.

- També pot ser una conjunció de subordinació i aleshores no recull el significat de cap substantiu. En aquest cas, sol aparèixer immediatament després del verb:

Ara diu que no ve.

- Finalment, també pot ser una partícula buida intensificadora, l’omissió de la qual no provoca cap canvi de significat:

Que vindràs, a la festa, demà?

Aquest no porta mai preposició (de o amb). Només pot portar-ne quan, en combinació amb un article, equival a aquell que, aquella que, etc.

Hi aniré amb aquest alumne i amb el que et vaig dir l’altre dia.

Compte amb la preposició + relatiu:

- Les formes el que, la que, els que, les que darrere de preposició només són correctes quan podem sobreentendre un substantiu entre l’article i el relatiu:

Les cases d’aquest carrer i les del (carrer) que estan asfaltant són molt caloroses.

- Si el relatiu va precedit de preposició hem d’escriure’l en la forma composta (el qual, la qual, els quals, les quals) o bé en les formes tòniques què, si fa referència a coses, o qui, si fa referència a persones.

La proposta a què et refereixes no té ni cap ni peus.

                                               Amb la col·laboració de:

* Extret de la Revista Un cop de mà. Núm. 1-2. CNL.