Anatomia d'un assassinat, de Robert Traver

Círculo de lectores

494 pàgines

Avui dilluns us porto un llibre amb l'adaptació cinematogràfica inclosa. Es tracta del famós títol Anatomia d’un assassinat. El vaig comprar en una llibreria de vell i vaig pensar que, a causa de l’extensió, em faria passar uns quants dies entretinguts. Doncs, bé, m’ho he passat de primera. De tant en tant m’agrada desconnectar d’aquella mirada lectora d’autor, analítica, implacable, per relaxar-me i gaudir d’una bona estona.

Anatomia d’un assassinat desenvolupa fil per randa el judici d’un home acusat d’assassinat. Nombrosos testimonis han vist com el tinent Manion mata a trets el presumpte assetjador de la seva dona. L’acció es desenvolupa en el territori de Michigan i els protagonistes són, a banda de l’acusat i el seu entorn, el jutge, el fiscal, l’ajudant del fiscal, el jurat i com a protagonista l’advocat de la defensa el senyor Biegler, antic fiscal també.

Sens dubte, el fet que John Donaldson Voelker —el nom real del pseudònim Robert Traver— actués de fiscal durant quinze anys i després tornés al despatx en què exercia com a simple advocat, va inspirar l’autor per a escriure aquesta obra, considerada com una de les pioneres sobre procediments judicials nord-americans.

El llibre aborda conflictes morals en el desenvolupament de l’exercici de l’advocacia, a banda d’ètics, i es mostra, detalladament, tot el protocol judicial.

“No es el hecho de matar a un hombre lo que convierte a otro en asesino; 

es la circunstancia, momento y estado de ánimo que le impulsaron a ello...”

Assassinat o homicidi?

La novel·la està dividida en dues parts, de vint-i-set i trenta capítols respectivament, que coincideixen amb una introducció abans del procés i amb la narració primmirada del posterior judici.

Les seves pàgines estan amarades d’una ironia subtil i d’uns àgils i brillants diàlegs. Personalment he gaudit, sobretot, del tractament psicològic al qual sotmet l’escriptor els personatges. Tot un art de seducció no només dirigit al jurat sinó al lector, que inevitablement, li semblarà escoltar la veu d’un James Stwart esplèndid. Un personatge que si no existís, l’escriurien perquè ell l’interpretés. 

Sense avançar-ne res, la tensió narrativa de la novel·la rau més a esbrinar com acabarà tot plegat que realment a saber si l’acusat es mereix el veredicte de culpable o innocent. En les seves pàgines es destil·la una justícia poètica envers una altra no tan perfecta, que ens deixarà prou satisfets.

Aquí us deixo l’enllaç per a qui vulgui passar una bona tarda de diumenge revisant aquest clàssic del cinema negre nord-americà.

ANATOMIA D'UN ASSASSINAT

L’home que sabia massa, d’Alfred Hitchcock

En blanc i negre

Vint-i-dos anys després, al 1956, Hitchcok filma un remake d’una pel·lícula seva: L’home que sabia massa, títol traduït quan va ser doblada al català, de l’original The man who knew too much. Coproduïda amb la Paramount, la pel·lícula aplega els actors James Stewart i Doris Day per a interpretar un matrimoni nord-americà que es veu implicat en una trama d’espionatge internacional. 

Si la primera versió va ser rodada a Anglaterra (1934 era una data en què el panorama feia cavil·lar sobre una segona guerra mundial i la trama era una història d’espionatge entre agents alemanys i anglesos), la segona versió va ser contextualitzada a Marràqueix i encaixava més amb la política de la Guerra Freda.

El matrimoni Mc Kenna presencia un assassinat. Un agent secret rep una punyalada a l’esquena. A partir d’aquesta mort, la intriga i el suspens s’apoderaran de la vida d’aquest matrimoni i fins i tot de la del seu fill.

Hitchcock recrea una atmosfera asfixiant aprofitant l’entorn angost de la Medina. Qualsevol que hagi estat a Marràqueix recordarà la plaça Djemaa-el-Fna (per cert, aquí podreu veure el cameo rigorós d’en Hitchcock). Jo tinc uns records contraposats del meu viatge a la ciutat, perquè no ens va resultar gens fàcil sortir del centre, per dir-ho d’alguna manera. Vam estar vora una hora llarga voltant pel soc, amb aquella calor i tothom convidant-nos a comprar fanals, teteres i coixins d’olorosa pell. Em vaig marejar! Tots els carrers ens semblaven els mateixos, sortosament al final vam veure la plaça: la nostra salvació.

Una de les coses que més m’agraden d’Alfred Hitchcock és que recorre a un tema molt utilitzat per ell: perfila personatges amb unes vides aparentment dins de la “normalitat”, els extreu del confort de la seva quotidianitat i els exposa a unes situacions perilloses. L’home que sabia massa juga amb pistes enganyoses, girs inesperats i falses aparences. Tots aquests recursos s’hi conjuguen amb una favorable disposició per al suspens.

Com a les altres ressenyes del director que he publicat: The birds i Marnie, sempre m’agrada comentar alguna anècdota del rodatge. És ben sabut que la relació d’en Hitchcock amb les dones tenia un vessant, diguem-ne, patològic. El va patir molt Tippi  Hedren i tot i que Doris Day no va ser víctima de cap assetjament, sí va manifestar que en un moment determinat volia deixar el rodatge. La relació que mantenia amb el director va ser força conflictiva. Day se sentia incapaç de continuar gravant, ja que cada cop que s’acabava l’escena, Hitchcock no li dirigia la paraula. Quan va anar al seu despatx a dir-l’hi, el director es va quedar consternat: no li deia res perquè estava satisfet amb la seva actuació. Ho va justificar tot reconeixent-se ser “una persona espantada de la vida, del fracàs i de les relacions”. *

No debades, tots recordarem les famoses declaracions d’un incommensurable Stewart, que aconsellava als companys fer tot el que digués el director, ja que era un expert, perquè el rodatge fluís sense cap entrebanc.

“Hitchcock acostuma a queixar-se d’haver de deixar que els actors parlin en les pel·lícules. Sempre que tenia oportunitat, li agradava eliminar el diàleg. Per a ell, el fet visual és l’element més important del film.”

James Stewart

___________
* Declaracions extretes de: Cristóbal, R. (2005). The Hitchcock Collection. UE: Universal Pictures Iberia, S.L

Cicle de conferènciès a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès

Breu història del cinema negre a través d'un grapat de rareses magistrals

A càrrec de Mauricio Bach

Dilluns, 16 de febrer, 19 h.

Auditori del Pati Manning

Mauricio Bach, professor, periodista, editor i crític literari, fa un breu repàs d'hora i mitja a la història del cinema negre, des d'una particular mirada. Ofereix una tria de quaranta-cinc pel·lícules que tenen com a factor comú la raresa o la innovació.

Les pel·lícules proposades van des dels anys 40 en blanc i negre, característica que ja fa pel gènere negre, fins a algunes produccions de l'actualitat.

Així, la proposta es fixarà en cintes que apuntaran certs elements de ruptura amb els inicis més canònics. Apareixen directors alemanys que aporten al cinema nord americà tot el bagatge de l'expressionisme alemany del cinema mut: les preses a la besllum; les llums i les ombres. Sorgeix el fals documental i també alguna incipient escena tipus road-movie, famoses als anys 60. Les idees innovadores comencen a trencar els motlles del gènere. Les rígides regles d'assassinat, detectiu i femme fatale es van diluint en barrejar-se amb altres gèneres com els melodrames. Sorgeixen trames oníriques i freudianes, intencions plenes de càrrega política i crítica ideològica o trencament del paper secundari de la dona o com a pèrfida, per a convertir-se en la investigadora o fins i tot en la directora de la pel·lícula.

Aquí us deixo una petita aproximació de la relació de títols que Mauricio Bach ha escollit i un petit apunt del seu interès, rodatges que respiren aire fresc i ventila les visions més puristes. Una gran majoria pertanyen a la categoria B, però, com bé diu "la manca de mitjans es converteix en virtut quan el director té un talent visual".

Anys 40

1. La mujer del cuadro. Laig. F. (1944): es genera la hipòtesi de com un personatge anodí pot veure's implicat en una trama criminal.

2. Detour. (Ulmer, E.G. (1945): Innovadora per la seva escenografia Bauhaus i el seu caire existencialista.
3. Envuelto en la sombra. Hathaway, H. (1946): es mostra com un fals documental i alhora introdueix un personatge femení que manté diàlegs còmics amb el protagonista, gairebé esdevé una guerra de sexes.
4. Solo en la noche. Mankiewicz, J.L. (1946): la novetat recau en l'amnèsia, mai abans utilitzada. El protagonista investiga sobre la seva persona.
5. La dama del lago. Montgomenry, R. (1947): l'adaptació de la novel·la de Chandler arrisca i sorprèn al traspassar la primera persona a la càmera permetent veure només el detectiu quan es reflecteix als miralls. 
6. La soga. Hitchcock, A. (1948): crim perpetuat pel sol plaer intel·lectual de cometre'l.
7. La ventana. Tedzlaff, T. (1949): el protagonista és un nen.
8. Almas desnudas. Ophüls, M. (1949): tractar des del melodrama, parla del procés de conversió i de penediment del personatge principal.

Anys 50

1. El demonio de las armas. Lewis, J. (1950): delirant fins al surrealisme, la seducció dels protagonistes a través de les armes.
2. El autopista. Lupino, I. (1953): dirigida per una dona.
3. La casa bambú. Fuller, S. (1955): introdueix l'escenari exòtic.
4. El beso del asesino. Kubrik, S. (1955): es trenquen els cànons i apareixen les pel·lícules de cinema independent. Nouvelle vague: rodatge en escenaris naturals.
5. Chantaje en Broadway. Mackendrick, A. (1957): introdueix el cinema social al negre.
6. Screaming Mini. Oswald, G. (1958): aparició del pole dance al gènere, també la psicoanàlisi i el personatge psicopàtic d'un escultor.
7. Vértigo. Hitchcock, A. (1958): adquireix una dimensió filosòfica, metafísica.
8. Sed de mal. Welles, O. (1958): Charlton Heston protagonitza un dels primers policies corruptes i també introdueix l'element de les fronteres: fa de mexicà.

Anys 60 

1. Blast of silence. Baron, A. (1961): Nouvelle vague francesa, rodada a Nova York, de caràcter existencialista: l'assassí no vol cometre el crim.
2. Cazadores de mujeres. Rowland, R. (1963): el mateix autor de la novel·la adaptada interpreta el paper del protagonista.
3. Una luz en el hampa. Fuller, S. (1964): triada pel ponent per un element d'elevat impacte a la primera escena. Una prostituta mata a un proxeneta i en aquell moment li cau la perruca; és una dona calba. 
4. Los asesinos de la luna de miel. Kastle, L. (1969): incòmode, se situa entre l'underground i el documental. Agredeix a l'espectador, grotesca. Aborda el crim amb un element de versemblança inaudit en el temps.

Anys 70

1. Escalofrío en la noche. Eastwood, C. (1971): pionera a l'època, aborda el perill vinculat a la fama, introdueix la figura d'una fan pertorbada.
2. Sweet sweetback's baadassss song. Van Peebles, M. (1971): underground black film, comencen les pal·lícules dirigides per blancs de negres, segueix de manera tàcita la segregació. Amb càrrega política i ideològica.
3. "Coffy". Hill, J. (1973): introdueix la figura de la dona que mata per revenja, una infermera es converteix en prostituta per venjar la seva germana.
4. El confidente. Yates, P. (1973): basada en la novel·la de Georges Higgins. Regenera el gènere negre amb una violència continguda i uns personatges que retraten com poques vegades les interioritats del món criminal.
5. La piel en el asfalto. William, J. (1973): capta molt bé el xoc social entre les forces de l'ordre conservadores i el moviment hippie del moment.
6. El hombre clave. Mulligan, R. (1974): als a nys 70 triomfaven les de Harry el sucio d'Eastwood i en la seva versió més xarona les de Bronson. Aquest tipus de pel·lícules fan de contrapunt.
7. El asesinato de un corredor de apuestas chino. Cassavetes, J. (1976): cinema negre, d'art i assaig. Una icona dels cinema independent americà. S'introdueix en el món interior d'una prostituta.
8. Hardcore, un mundo oculto. Schrader, P. (1979): qui investiga és el pare d'una filla que fa pornografia. Introdueix, també, el tema de cintes que graven assassinats.

Anys 80

1. Atlantic City. Malle, L. (1980): en veritat és un melodrama que utilitza el gènere negre per reflexionar sobre la vellesa.
2. El hombre de Chinatown (Hammet). Wenders, W. (1982): juga amb la ficció i la realitat. És un homenatge al gènere negre.
3. Henry, retrato de un asesino. McNaughton, J. (1986): tracta d'un psicòpata amb escenes de sang i fetge, una mirada sobre la psicopatia molt descarnada.
4. El corazón del ángel. Parker, A. (1987): introdueix la figura del diable.

Anys 90

1. Teniente corrupto. Ferrara, A. (1992): nu masculí, transgressora pel tema de la culpa catòlica.
2. El gran Lebowski. Coen,J. i Coen, E. (1997): de culte, homenatge a tot el gènere negre dels anys 50, comèdia i paròdia rodada a Los Ángeles com a homenatge a Chandler.
3. Jackie Brown. Tarantino, Q. (1997): va ser una pel·lícula que no es va comprendre gaire. Gens violenta, aposta per la policia dialogant.

Anys 2000

1. Mulholland Drive. Lynch, D. (2001): transgressora, tot no s'explica.
2. El último golpe. Mamet, D. (2001): els personatges juguen permanentment, s'enganyen entre ells. 


Agraeixo l'amabilitat de Mauricio Bach, que ha tingut a bé que jo faci aquesta crònica.