Entrevista a Anna Maria Villalonga

Escriptora, filòloga, investigadora i, en definitiva, activista literària. Gràcies al seu treball com a divulgadora vaig començar a interessar-me pel gènere negre i per tant, d'alguna manera, n'és la culpable de l'existència d'aquest blog. El seu estil i la seva mirada crítica amb la societat, fan d'aquesta escriptora un must per a una servidora. L'any 2013 publicà l'assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim (Alrevés) i coordinà l'antologia de relats Elles també maten (Libres del Delicte). L'any 2014 va publicar la seva primera novel·la negra La dona de gris (Libres del Delicte), amb què va guanyar el Premi a la millor novel·la en català del Festival València Negra i la qual va ser traduïda al castellà per l'editorial Navona. L'any 2015 va coordinar de nou una altra antologia de relats criminals Noves dames del crim (Llibres del Delicte). Enguany, acaba de publicar El somriure de Darwin (Libres del Delicte), clicant aquí llegireu la ressenya que en vaig fer. La podem anar seguint al seu blog "A l'ombra del crim" i als articles que publica en diferents mitjans de comunicació.

Quan vas començar a escriure?

He escrit des de sempre. Com a necessitat. Quan tenia 7 o 8 anys ja escrivia i il·lustrava les meves històries en una mena de quartilles relligades que quedaven la mar de bé. Les redaccions a l’escola eren el que més m’agradava. Amb 11 anys vaig guanyar el primer premi d’un concurs de relats de Nadal que va organitzar l’Ajuntament d’Hospitalet. Era un relat llarg, no et pensis. Tenia força pàgines. Amb 14 anys, vaig guanyar també el Primer Premi de Barcelona d’aquell mític concurs de redacció de la Coca-cola.

Sempre escrivia. Sobretot novel·les i relats. Em vaig passar l’adolescència llegint-li al meu germà, en veu alta, tot el que feia. Pobre, el meu germà. Ho aguantava estoicament. I encara se’n recorda dels noms dels personatges i tot. A les amigues del col·legi i de l’institut també els passava el material.

Tinc papers per tot arreu. Crec que també deu haver-ne a casa dels meus pares. El que passa és que una cosa és escriure i l’altra publicar. Durant anys ni se’m va acudir que algú pogués estar interessat en tot allò.   

Quan vas pensar que volies publicar?

Els investigadors de la literatura, els filòlegs, tenim molt respecte pel fet literari. I això ens va en contra. Conec molts casos de companys que escriuen i no es decideixen a publicar mai. Jo vaig començar quan em vaig anar acostant al món literari gràcies a persones que coneixia, als blogs, a Internet, etcètera. De sobte penses que potser sí, que ho pots provar. Després de publicar molts articles acadèmics i d’investigació, que no sé per què a molta gent (de l’Acadèmia, vull dir) els semblen contraposats a la literatura de creació, un dia et decideixes. I així van aparèixer els meus primers relats publicats en revistes literàries, volums col·lectius i blogs.  

   

En quin moment del dia escrius?

Principalment al matí. És quan estic més lúcida, amb molta diferència. A la nit només ho he fet de tant en tant, quan m’ha agafat un rampell i alguna cosa m’ha esperonat. En general, sempre em guardo les feines que requereixen menys esforç intel·lectual i creatiu per a les hores més tardanes del dia. 

Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Per a mi el més important és saber de quin tema vull parlar. Normalment valoro molt l’estímul que em mou. M’agrada saber cap a on vaig, com vull que es desenvolupin les coses, planejar el principi i el final. Després, aquest final pot patir variacions a mesura que l’escriptura avança. Però depèn molt de cada història. En el meu cas, el tema de fons i els personatges són molt importants. La trama no em preocupa tant. La versemblança i la credibilitat, sí.

Un autor referent

Això no se li pot preguntar a una lletraferida professora de literatura. No et diré un únic nom, però et diré que m’he format llegint amb molt plaer els autors hispanoamericans. Darrerament sento parlar molt de la literatura del centre d’Europa, però la gent de la meva generació vam estudiar en castellà. Llegíem en castellà els autors que escrivien en castellà. Jo sóc molt de Cortázar, Borges, Rulfo, Sábato, Monterroso, Benedetti, Puig, García Márquez.   

Pel que fa al gènere, sóc de la corda Highsmith, tothom ho sap. M’interessa molt l’enfocament psicològic i la construcció dels personatges. M’interessa explicar el món de dins enfora, no de fora endins.

Quedi clar que aquí només estic parlant de narrativa. La poesia no l’esmento perquè no toca. Però em permetràs dir que estic enamorada d’autores com Wislawa Szymborska o Alejandra Pizarnik.

Quin llibre recomanaries?

Te’n dic dos, relacionats més o menys tangencialment amb el gènere. El túnel, d’Ernesto Sábato, i La promesa, de Friedrich Dürrenmatt.

Estàs treballant en un nou projecte?

Estic escrivint relats que m’han demanat per a diverses antologies. N’he lliurat dos recentment, un en català i un en castellà. I ara em trobo en fase de pensar un relat en castellà que em fa molta il·lusió. I “hasta aquí puedo leer”. Pel que fa a una nova novel·la, tot just he publicat El somriure de Darwin. Al meu entendre, les novel·les no poden fabricar-se com a xurros, s’han de gestar, madurar, pensar i repensar. I així estem.

Un desig per al futur.

Salut, sempre salut. Sense això, no hi ha res.

El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

Llibres del Delicte

207 pàgines

El somriure de Darwin és la segona novel·la negra d’Anna Maria Villalonga. Amb aquesta proposta torna per innovar el gènere negre, després de l’èxit de La dona de gris (premi València Negra, 2015). L’autora sacseja la rigidesa canònica  i ho fa d’una manera intencionada, aquest cop continent i contingut aniran del bracet. 

Se serveix de l’estructura del llibre per a deconstruir (com si es tractés d’un plat sofisticat) una història que bé podria descriure la trama d’una clàssica novel·la negra: assassinat, testimoni i desenllaç. La primera part ens posarà en context amb el seu “preàmbul”, la presentació dels “personatges” i les “circumstàncies” per donar pas a una segona part en què es desenvoluparà tota la trama. M’ha sorprès i m’ha interessat aquesta desconstrucció fora d’un eix narratiu, aquesta manera de servir el plat amb els ingredients a banda, que un cop avançada la lectura l’he trobat d’allò més enginyosa. Així se’n desprèn, de la lectura d’aquest llibre de personatges, que la trama no és més que una conseqüència d’ells i de les seves circumstàncies, que diria Ortega i Gasset. 

El text ens relata l’entrecreuament de tres històries de vida —jo més aviat diria que de quatre però d’això no en parlaré, és millor descobrir-ho en el decurs de la seva lectura— i ho fa filtrant-se en la ment de cada un dels personatges. Ja he dit que és una novel·la que innova i no només ho fa des de l’estructura, sinó també des del ritme pausat que imposen les seves pàgines, acostumats a lectures trepidants de thrillers i investigacions.

D’escriptura profunda, tant per la manera d’endinsar-se en el món particular dels tres protagonistes, com en la manera de treballar la prosa, provoca una lectura lenta però contínua. Un degoteig de sensacions que va envaint l’esperit, l’aclapara. A estones trista, d’altres francament dura, irritant. L’estil d' Anna Maria Villalonga em va agradar des del primer relat que vaig llegir d’ella, però en aquesta novel·la gairebé he pogut sentir la seva veu a cau d’orella: la ira, la vulnerabilitat, la soledat; ara i arreu. Només els instints més entranyables deixen espai per a l’empatia, per a l’amor incondicional enmig de tanta indiferència, tanta covardia.

De  la solapa del llibre: "Divulgadora i investigadora del gènere negre, l'any 2013 va publicar l'assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim. Amb Llibres del Delicte ha coordinat dues antologies de relats que inclouen textos propis, Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015) i la novel·la La dona de gris (2014)".

És una novel·la que desplega un gran treball d’aproximació psicològica. L’etnocentrisme és detallat en primera persona, des dels pensaments perversos d’un malalt, d’una persona que ha convertit el seu odi en por i a l’inrevés.

Però el que més en destaco, o potser perquè m’ha interessat més, és la figura d’en Max, una persona que lluita per sobreviure sense sostre a la ciutat comtal. Anna Maria Villalonga regira i trenca els estereotips i els prejudicis vers les persones que no tenen més remei que pernoctar al carrer. Els gairebé 2900 anomenats “sense sostre” (li devem l’etiqueta a la Unió Europea), que a data de 2015 es van poder comptabilitzar segons l’informe ETHOS, no volen dormir al carrer. Tot i així, 700 persones ho fan als caixers, als bancs, als parcs, a les porteries... I no és una opció, no trien deixar d’anar a un alberg. Quan una persona indigent no té diners ni per comprar un entrepà ni una llauna i se li obliga a desplaçar-se per tota la ciutat a la recerca d’un indret on dormir, fer cua i després constatar que no hi ha llit, a la tercera vegada no paga la pena i ho deixa d’intentar. El 49% de persones sense sostre té entre 31 i 50 anys, el 26 % entre 51 i 65 anys; anar a dormir a un alberg (sense garantia que hi hagi llit) suposa tancar-se entre les set i les vuit del vespre i no poder sortir després d’aquella hora. Com podem veure un horari infantil que els aïlla de la resta de la societat i fins i tot dels animals de companyia. No hauríem d’oblidar que les persones, tots nosaltres, no volem un sostre, sinó una llar. De la mà d’Anna Maria Villalonga descobrirem un home que dorm al carrer però que entoma la seva situació des de la dignitat. Dormir al carrer, en poc temps, provoca una baixa autoestima, una visió negativa d’un mateix, un sentiment d’infracapacitat, de fracàs personal, de culpabilitat. La cara oculta del mite que creu (i així justifica i tranquil·litza consciències) que és un estil de vida, és la realitat d’una situació desesperant. La mirada social els examina, els prejutja, els estigmatitza “pobres alcohòlics dements” (quan està demostrat que només un 3 % és dependent) i els assenyala: fora d’aquest banc, fa mala imatge. I aquesta és la realitat mal entesa com si fos una patologia social que no ho és, que té més a veure amb la manca de polítiques ocupacionals i d’habitatge. 

La normalització de la visibilitat de les persones que dormen al carrer ens impedeix veure el seu patiment, no només el dany físic que experimenten sinó també el psicològic i afectiu. L'autora ho descriu hàbilment. A la desgràcia d’acabar vivint al carrer, se li ha d’afegir la marginalització i el rebuig que pateixen. Un estudi de l’Observatorio Hatento constata que el 47 % de les persones sense llar, ha estat víctima d’un incident o d’un delicte d’odi, tot i que la gran majoria no ho denuncia. No queda gens clar que la supervivència sigui la dels més aptes, ho sento Darwin. Sembla “el mundo al revés” de Galeano.

I aquesta és la part fosca de la societat que l’autora ens retrata excel·lentment, una història que parla d’identitat, de trobar-se en l’Altre (o de fugir d’un mateix), de pors, d’injustícies però també de l’amor incondicional. Una gran novel·la negra, de les que a mi més m’agraden.