Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Joyce. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris James Joyce. Mostrar tots els missatges

4/21/2017

La draga, d'Esperança Camps

Llibres del Delicte
199 pàgines

Esperança Camps ha escrit una gran obra, una de les importants, vull dir. Se'n reconeixen fàcilment perquè no abunden, per això quan un lector s'adona de la magnitud del text que té entre les mans experimenta una sensació d'agraïment incommensurable, perquè realment no es pot comparar a res semblant. La draga és una obra d'art i no exagero. Tots els elements que conformen la novel·la estan conjugats amb una genialitat majúscula, és una inspiració constant de retroalimentació. 



De primer, m'ha evocat l'obra monumental de Joyce, Ulisses, amb un far perdut i un narrador que utilitza els ulls del protagonista per mostrar-nos un no-lloc. Un Poble, d'una Illa d'un Continent, on hi ha un ferri que jo m'he imaginat conduït per Caronte; l'illa mata però no hi vol els morts, els expulsa. El narrador no mana, és al servei de les situacions. I de cop i volta, el narrador es gira i es dirigeix al lector i un pensa com se'n sortirà l'autora, d'aquesta pràctica tan arriscada? Perquè ningú vol reconèixer l'escriptor en el narrador, ningú. Doncs, amb un grau eminentíssim: amb un salt on els ulls de l'autor hi queden més elevats i se'n diferencia perquè et parla d'ell. És a dir, utilitzant la metanarració. 

La draga és plena d'intertextualitats, de diàlegs entre estils de grans mestres, pinzellades de grans obres (ho deixo perquè us delecteu descobrint-les) i fins i tot intertextualitats internes, que només amb una onomatopeia, arrenquen un somriure al lector: "oi"? 
Podem veure com el narrador es dilueix en la narració i decideix que les persones no hi tenen valor (algunes no tenen ni nom), l'entorn les supera. 
Esperança Camps juga amb els signes de puntuació, saltant tota norma ortogràfica que no deixi combregar l'acció amb els personatges. Em recorda el meu referent, en Saramago, però amb una depuració absoluta del seu barroquisme i gairebé intueixo la senzilla agilitat de la Ginzburg i la seva musicalitat reiterativa -ara que està en voga escriure com ella-, però una cosa és imitar i una altra crear. L'estil de Camps és únic perquè a banda del bagatge literari que se'n desprèn, la seva mirada també n'és, d'única, i fosca, molt fosca. Estic convençuda que influenciarà aquells que l'hagin llegit, com passa amb els grans. Però aquest exercici de metaliteratura està a l'abast de molt pocs escriptors. Recomano llegir la ressenya que en va fer l'escriptora i filòloga Anna Maria Villalonga en el seu blog A l'ombra del crim

La veu narrativa es converteix en més d'una perquè és una veu inquieta, neguitosa, s'ha amarat de la pàtina decadent del mateix ambient que ha creat l'autora i està farta d'excavar records que esdevindran gairebé exhumacions. Veus imbricades que s'han infectat del mar que put, de la pluja venjativa, de la pèrdua del comerç autòcton, de l'ètica i també de la pèrdua de la consciència d'uns veïns a la deriva.





“La novel·la és un compromís amb la literatura,
 un compromís amb la incomoditat.” Esperança Camps (del pròleg).

Esperança Camps ens adverteix en el pròleg que per escriure aquesta novel·la primer va haver de buidar-se. I aquest exercici es trasllada directament al paper, perquè no hi ha cap interferència personal i que difícil és això quan parles d'una maldat que demana a crits ser reconeguda i ens interpel·la. Conviure-hi, amb la maldat, ser-ne conscient i seguir vivint és el càstig de l'errant. Hi ha qui n'està fart, qui no troba el sentit de viure en un món contaminat de corrupció política i social. Hi ha qui no resisteix tanta ignomínia i no té forces per afrontar una realitat sòrdida, miserable. 

La mestria amb què l'autora aplica el zoom en la mirada del narrador crea una inestabilitat elevada a l'angoixa de l'acció, al patiment del personatge. ZZZZZZZZZ, s'apropa i s'allunya fins a on li convingui, fins i tot pot evaporar-se i deixar el lector nu davant el protagonista que l'observa mig d'esquena i, quan s'ha assegurat que n'és al cas, li mostra l'acte final d'aquesta magna obra. El narrador? Potser només es tractava de l'apuntador. Un punt en suspens com una de les frases de l'autora, deixada anar i que sura sobre tots nosaltres, sense trobar una resposta amb què acabar. 

L'enhorabona, Esperança, però sobretot gràcies: tots els lletraferits restem en deute amb tu.

2/15/2015

RESSENYA

ULISES
James Joyce
Editorial Lumen


L'estiu passat vaig llegir Ulisses d'en Joyce i vaig fer una entrada a la meva pàgina pública del FB. Estava per casa —una edició de Lumen en castellà— i disposava del temps. 


11/08/2014

Joyce, J. (1922) Ulysses.

¡La hazaña no ha sido de Ulises, ha sido mía por haber terminado la lectura de esta obra! Sabía que era de difícil asimilación pero, ¡qué sensación me ha dejado! ¿Qué leer después de esta explosión narrativa que salpicó a tantos autores? 
Este libro lo recomiendo a aquellos que quieran experimentar una sobredosis de sinestesia y no me refiero a la figura retórica, no precisamente en Joyce, sino a su acepción más sensorial.


Un día por Dublín, en la vida de sus protagonistas: Leopold Bloom, Stephen Dedalus y la mujer de Leopold, Molly. El regreso de un Ulises muy particular a su Ítaca dublinesa, donde una Penélope no le espera precisamente tejiendo… Parodia, más que una guía de estudio, revelada en una carta de Joyce a sus amigos. Porque precisamente Ulises es eso, la plasticidad hecha palabra de las mentes burguesas de una sociedad determinada pero, a la vez las de todos nosotros. Creo, sinceramente, que aquí radica su universalidad y en esto coincido con el traductor Jose María Valverde. Una gran crítica de la sociedad irlandesa de principios del siglo XX, recreada a voces en las que uno puede, aún, oírse. 

Yo no creo que la forma domine sobre el fondo, sino que totalmente confabulada con él, hace aumentar la absorción de sus letras. Conforme iba descubriendo, entre sus páginas, tal creatividad literaria (un inventario, partituras, títulos de noticias, escenas teatrales, un capítulo entero sin puntuación e incluso uno que recuerda a la exposición de preguntas y respuestas de un catecismo) iba asociándola con algunos autores que yo reconocía fácilmente por utilizar, muy evolucionados, alguno de estos recursos: Saramago por los signos de puntuación, Perec por la inclusión de minuciosos inventarios, etiquetas publicitarias, etc., Faulkner y sus monólogos interiores… 

Uso de palabras imposibles, diálogos interrumpidos por reminiscencias oníricas, donde su principal protagonista llega a cambiar de sexo e incluso es capaz de parir. Grotesco, pantagruélico, diría yo (Rabelais se quedó corto para que Joyce le diera varias vueltas más; eran otros tiempos, claro…). Juega con las voces narrativas, intercalándolas, confundiendo al lector tal y como la mente del protagonista aparece, confusa. E irreverente: a Marcel —el protagonista de En busca del tiempo perdido—el olor de una magdalena mojada en té verde le transporta a su infancia, a Bloom el olor de la uña de uno de sus pies recién arrancada… 

Joyce debió disfrutar sobremanera: Juega con las velocidades del texto cortando palabras: “así d esta maner”; o las alarga hasta el “infinitonitonito”, introduce diálogos (y con ellos un nuevo giro al argumento) con la preposición “Y”, abusa de interjecciones eh! y es todo un maestro en profundizar el más sentido semántico de una palabra con un simple signo de puntuación: lejos: lejos: lejos. (En mi cabeza, pasos cada vez más lejanos), allí: allí, allí.
Eleva las onomatopeyas a la mayor singularidad cuando las utiliza para interrumpir frases, intercalándolas en diálogos, y el eco de algún personaje puede “mirarse” en un espejo. Alegórico, simbólico… Inventor de palabras, a mi juicio tan necesarias como el término “cosidad” de Cortázar; tales como “cualquiercosista” y otras más explícitas como “suculentisuccionar”. 
Intensa obra que Joyce tardó en escribir ocho años y de la que afirmó que la escribió para mantener entretenidos a los críticos otros 300 más. Totalmente recomendable, casi imprescindible, la edición de Lumen en la que se incluye un gran prólogo del traductor anteriormente mencionado y unos resúmenes que ayudan a asimilar el hilo narrativo.