La barrera, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat

184 pàgines

  

Ens trobem davant d’un text anomenat genuïnament police procedural, etiqueta coneguda aquí per procedimental, que  l'escriptor Jordi de Manuel ha conreat prolíficament amb la saga de l’inspector Marc Sergiot. Mentre esperem el desè lliurament amb què l’autor ha manifestat cloure-la i acomiadar-se'n, La barrera apunta maneres per obrir una nova saga dins l’univers De Manuel, tal com ell mateix insinua en la Nota d’autor. 

Aquest llibre el protagonitza una parella de policies que ja havien aparegut en dos llibres anteriors: Mans lliures, publicat l’any 2009 i La mort del corredor de fons, l’any 2012. Malgrat que la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó duen a terme la investigació de l’operació coneguda com a Amnèsia, el fet és que la trama és la veritable protagonista. Així, no ens trobem davant d’un llibre de personatges, sinó d’una novel·la de fort ritme, capítols curts, diàlegs lleugers i estil diferent dels que l'autor ens té acostumats als seguidors de la seva obra. 

*De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia i professor. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves. És creador de la saga de novel·les i narracions de l’inspector Marc Sergiot. Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Celts taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, Premi Ictineu 2010), La mort del corredor de fons (2013), Mans negres (2017) i Foc verd (2016), publicada a la col·lecció crims.cat.

Un dels punts forts de la novel·la és l’ambientació tant per la seva tria, al Port Fòrum de Barcelona, com per la manera exquisida de descriure-la. Per tradició literària i negra, els ports (així com les àrees de servei o els polígons industrials) són espais comuns dins el gènere negre. No debades la BCNegra d’enguany —on té presència destacada Jordi de Manuel— ha triat els ports com a eix vertebrador de tot el festival. 

La calor insuportable, la suor incidiran en un dels personatges que més frapen: en Gaspar Garín. El noi, de tarannà gris i acomplexat, tindrà l’oportunitat de la seva vida per demostrar que és "algú" i que pot prendre decisions per si mateix sense importar-li les conseqüències. 

Esperem, doncs, en candeletes poder conèixer en profunditat aquest nou tàndem policial. Mentrestant, podeu llegir les ressenyes de diferents llibres de l'autor que En clau de negre ha publicat escrivint el seu nom al cercador d'aquest blog. Bon diumenge, negreferits!

El soterrani, de Sandrine Collette

Traducció de Maria Llopis

Editorial Alrevés. Col·lecció crimscat

Primera aproximació a l'autora que faig i no serà pas l'última. Un cop llegit el pròleg d'Àlex Martín Escribà, que ens prepara advertint-nos de la tensió narrativa del text (a l'estil de Misery, de Stephen King), he trigat només tres dies a devorar la resta de la novel·la. Si hagués tingut més temps, podria haver-los reduït a un. Em costava renunciar a la seva lectura, patia per saber si podria tranquil·litzar-me més endavant. N'he gaudit tant com l'he patit. 

Théo és un noi de família rica que va sofrir abandonament,  tant físic com emocional, a la seva infantesa. La mare va marxar i el pare, d'alguna manera, en culpa els fills. Té un germà gran, en Max, amb el qual manté un pols constant i violent pel poder. Amb aquesta mancança afectiva marcada per la competitivitat, Théo basteix una personalitat violenta, orgullosa, en la qual no hi ha lloc per a la traïció. Uns esdeveniments lamentables el duen a complir una condemna de dos anys i mig i escaig de presó.  Els mesos (dies:hores:segons) que hi va estar reclòs s'enquisten dins la seva ànima. No només sent rancor vers el germà, és ràbia vers el món en general. Aquest és el tret de sortida de la novel·la.

Sandrine Collette descriu un món rural grotesc contraposat a la bellesa dels boscos i de la naturalesa. L'autora posiciona el lector com a voyeur d'una situació hilarant, histriònica, aberrant. Coneixerem els secrets de la mateixa veu del protagonista que ens farà partícips d'una sordidesa improbable pel que conté de bestial, però la creurem perquè ens ho està explicant ell. 

És un llibre d'estil àgil, de frases curtes i contundents on el més important no són els esdeveniments ni els girs inesperats sinó la transformació de la ment de Théo. L'autora aprofundeix en la psicologia del protagonista, el trepana. Gairebé com una lliçó mesquina i macabra de la vida, Théo no té més remei que acceptar la condició de gos, d'animal de càrrega. Si abans el jove no hauria permès que ningú li arrabassés el poder —exceptuant a qui ell considera més fort— ara aprendrà a obeir dues persones tan febles com boges. I arribarem a empatitzar amb ell, a desitjar que se'n salvi, de tot plegat.

Fotografia: @Ph. Matsas.

*De la solapa de la coberta del llibre: Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il reste la poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d’acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premi de novel·la policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

De lectura inquietant, pertorbadora, a estones asfixiant, que et deixa sense alè.

Tortures físiques i psicològiques, maldat i odi. Violència a dojo. Una lluita existencial entre la resistència i la rebel·lió. Lectura negra, negríssima, amb la garantia de la impecable traducció, com sempre, de Maria Llopis. Molt recomanable, negreferits!

El asesino que hay dentro de mí, de Jim Thompson

RBA bolsillo

227 pàgines

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autor, n’havia llegit abans L’assassinat (a la col·lecció La cua de palla) i 1280 ànimes. Jim Thompson és conegut per tots nosaltres gràcies a les primeres traduccions (de llibres escrits gairebé vint anys abans) dels anys setanta com les posteriors, i més nombroses, dels anys vuitanta i endavant.

 

Ara com ara, l’autor és una figura icònica, subjecte d’estudi per part dels amants del gènere negre, i al qual se li atribueix ser el relleu d’un Hammet i d’un Chandler que, en aquell moment, ja anaven de davallada.

La vida de l’autor era tan fosca i descarnada com la que descriu en els seus textos, totalment desarrelada d’una societat hipòcrita, maniquea i moralista i amb la qual manifestava una visió crítica.

Tenia el llibre des de la darrera BCNegra, on me’l van regalar. Algú em va veure al vestíbul dels cinemes Aribau i me’l va donar, pensant que era una altra persona. Sí, va ser així de divertit. Com acabava de llegir L’assassinat (em va fer ballar el cap el títol), em pensava que era el mateix. Així que, malgrat el que m’agrada que m’obsequiïn amb llibres, vaig ser honrada i li vaig dir que s’havia equivocat de noia i que, a més, creia que l’havia llegit. L’home, que després vaig veure que formava part de l’organització del festival (no sé el nom i tampoc sé si el reconeixeria, aixxx, ja em passa sovint, això), va insistir-hi i em va dir: és igual, per a tu.

Quan vaig arribar a casa, després de comprar-me la biografia de l’autor, Arte Salvaje (...), de Robert Polito, a qui acabava d’escoltar i em va fascinar, vaig comprovar que es tractava d’un altre llibre. Quina sort havia tingut, perquè com veureu, es tracta d'una obra mestra.

He de dir que és un dels grans llibres, d’aquells que sempre recomanaré. Fins i tot m’ha agradat més que 1280 ànimes, el qual transita en espais comuns i reïx tant en el registre col·loquial com en els diàlegs, per no parlar d’un personatge tan rodó com Nick Corey. Doncs, a parer meu, El asesino que hay dentro de mí encara el supera. 

Aquest llibre fascinant, ple d’enginy, ironia i, tanmateix, melangia, forma part de l’univers thompsorià. Molt travessat per la figura del pare, Thompson, retrata xerifs corruptes (com el pare) i personatges turmentats que arrosseguen una culpa que han d’expiar. 

Les novel·les de l’autor retraten una societat violenta, masclista, fins i tot racista. Ho fa a través de la figura del protagonista, una crock history plena de crueltat, de sang freda, als límits d’una redempció poètica: almenys els lectors entendran per què l’assassí mata i el monstre que pateix “la malaltia”, com s’anomena a la novel·la, s’humanitza als seus ulls. 

És una delícia. Lectura recomanada vehement per aquest blog, negreferits.

Víctimes en fals, de Sébastien Japrisot

Seleccions de La cua de palla

149 pàgines

La col·lecció Seleccions de La cua de palla publica l’any 1984 la traducció del títol original Compartiment tueurs, escrit per Sébastien Japrisot, pseudònim i anagrama de l’escriptor Jean-Baptiste Rossi.

La novel·la comença amb l’assassinat d’una jove a la cabina d’un tren que provenia de Marsella. Podríem dir que l’autor ens presenta un procedural atípic on la investigació no només recau en la figura de dos policies, al capdavant: “l’amo” com així és anomenat el comissari Tarquin i l’inspector Grazziano amb altres ajudants, sinó que comptarà amb la indispensable ajuda d’un investigador casual.

La traducció al català està més actualitzada que altres anteriors que havia llegit, malgrat que l’insult més fort és un “fill de mare soltera”, un exemple perquè us en feu càrrec.

M’han interessat força punts de la novel·la que, a parer meu, són els més forts: l’originalitat de l’estil que barreja tercera i segona persona narrativa amb gran agilitat i l’estructura, que no deixarà de ser un joc entre les lliteres de la cabina on va aparèixer morta Georgette Thomas i la narració des dels diferents punts de vista dels respectius ocupants. 

El ritme, mantingut en suspens en bona part de la novel·la, s’accelerà en el desenllaç amb la transcripció literal de converses telefòniques interrompudes i una declaració en format informe.

La veu del narrador, gens explicativa i alhora còmplice a l’hora d’amagar informació al lector, no segueix la pauta d’Agatha Christie —quan es referia que el lector havia de saber més del crim o de l’assassí que l’investigador—, flirteja amb la confusió i aconsegueix que el lector participi com un observador més.

Molt recomanat per als negreferits, amants dels clàssics i de les novel·les d’enigma, amb exigència literària. 

*De la contra coberta del llibre: Jean-Baptiste Rossi va néixer l’any 1931 a Marsella i disset anys després, en plena adolescència, doncs, publicava la seva primera novel·la: Les mal partis. Seguidament inicià una lluïda carrera de cap de publicitat, a la qual posà terme el seu encontre amb el productor Pierre Braunberger, que li demanà de realitzar dos metratges curts de caràcter novel·lesc: La machine à parler d’amour i L’idée fixe; també treballà de guionista amb Jean Renoir i altres directors cinematogràfics.

L’any 1962 prova sort en un altre gènere literari i el resultat és la seva primera novel·la policíaca: Compartiment tueurs. Insegur del valor del llibre, acollit amb entusiasme pels entesos, el firma amb un anagrama del seu nom. Alguns mesos més tard publica Piège pour Cendrillon, novel·la que s’enduu el vot unànime de la crítica especialitzada, la qual la considera la gran revelació de l’any. També el nom del cinema s’hi sent subjugat, i la Société Gaumont s’afanya a comprar els drets per a una adaptació cinematogràfica de l’obra. Cal afegir que l’èxit de l’autor ha estat tan ràpid a l’estranger com a la seva terra. Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Portugal, etc., són alguns dels països on són publicats els seus llibres.

Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver

Editorial La Magrana

198 pàgines

La detectiva privada Lònia Guiu i el seu ajudant, en Quim, han d’investigar dos casos que d’inici no tenen cap lligam però que després convergiran en dues maneres d’enfrontar-se a un mateix delicte. D’una banda han de cercar na Sebastiana, una jove mallorquina que ha desaparegut de l’illa i que els pares creuen que és a Barcelona. D’altra, la identificació de tres individus misteriosos que se’ls pressuposa còmplices d’una estafa i vinculats al tràfic d’antiguitats. 

Primera edició: març de 1985

La novel·la, que amb el seu títol evoca intencionadament la primera novel·la de Conan Doyle on apareix Sherlock Holmes, retrata la Barcelona dels anys vuitanta i poua en un tema que ara com ara encara és vigent: les violacions i la vulnerabilitat de les víctimes davant la justícia. Amb un estil viu i irònic, l’autora ens descriu les peripècies de la detectiva i la seva particular dèria —la compra compulsiva de pintallavis— alhora que planteja a grans trets les reticències d’una societat ancorada en el passat davant la difícil decisió d’interrompre un embaràs. 

“(...) no gosaven trencar els motlles

 establerts des de feia segles 

i s’aferrava a una moral encarcarada 

que els donaven les decisions ja preses (...).”

El text conté una forta crítica social i utilitza els personatges secundaris com a tàndems antagonistes per aprofundir sobre els prejudicis i els hàbits masclistes d’una societat que, en aquest aspecte, no ha evolucionat tant i que la dotarà d’una vigència esfereïdora.

“—Ja veig que són dels que creuen que

 una dona només és violada si es deixa...”.

Gaudireu de diverses picades d’ull a personatges literaris, com ara “Carvallo” (sic) o Lluís Arquer (detectiu ideat per Jaume Fuster, marit de l’autora, que també retia homenatge a l’ínclit Lew Archer, protagonista de la saga que va escriure Ross Macdonald). Lònia Guiu manté un tête-à-tête memorable amb Arquer en el transcurs d’un sopar on mantenen un estira-i-arronsa ple d’enginy i agudesa del qual tots dos sortiran beneficiats.

Una novel·la que ha envellit prou bé i que malauradament evidencia la impotència de les dones que han estat violades a l’hora de denunciar-ho públicament, així com el seu patiment en sentir-se jutjades per la doble moral d’una societat androcentrista on la dona té totes les de perdre. Però algunes no es resignaran i necessitaran posar un punt final al seu calvari. D’això va la novel·la, de la restitució del dolor al preu que sigui. 

Un clàssic que ha triat l’editorial Versátil per presentar la nova col·lecció Pioneras de la novela negra, traduïda al castellà per Manuel Quinto. Hi trobareu un pròleg, Los estereotipos de género del género negro, reivindicatiu i força interessant a càrrec de Sergio Vera, director de la col·lecció:

“La recuperación de esta obra, coincide con el 35 aniversario del nacimiento del personaje de Lonia Guiu que debutó en 1983 en el relato ¿Dónde estás, Mónica?, que forma parte de la antología Negra y consentida, y que hasta la fecha, ha protagonizado dos novelas aparte de la que ahora nos ocupa: Antípodas y El sol que engalana, publicadas, original y respectivamente, en 1987 y 1994.”

Molt recomanat, negreferits!

 

“Maria Antònia Oliver, nascuda a Manacor, a l’illa de Mallorca, el 1946, és una de les escriptores més rellevants de casa nostra. Amb la seva primera novel·la Cròniques d’un mig estiu que va sortir publicada l’any 1970, l’escriptora es va guanyar un lloc en l’anomenada generació literària dels setanta. Ha publicat un total d’onze novel·les, diversos llibres de relat, històries infantils, guions per a la televisió i fins i tot una obra de teatre i una adaptació teatral.

Entre els premis que se li han atorgat, figuren els més prestigiosos de les lletres catalanes, el recull Francesc Puig i Llensa de narració, el Prudenci Bertrana, el Llorenç Vilallonga, el Trajectòria, el Ramon Llull, el Jaume Fuster, el Miquel dels Sants Oliver o encara que no sigui pròpiament guardó literari, la Creu de Sant Jordi.” 

*Extret de la publicació Estudis de gènere, de la Universitat de Vic.

El fals thriller del carrer d'en Roig, d'Anna Lleonart

Índex Edita
304 pàgines

He aprofitat algun dia lliure que m’oferien les festes de Nadal per acabar de llegir la novel·la publicada per la joveníssima editorial Índex Edita. El projecte editorial va néixer amb l’anterior publicació del llibre El cuaderno de Coyoacán (2017), també de la mateixa autora. En paraules dels editors, vinculats a la Llibreria Índex de Vilassar de Mar, “la intenció d’aquesta iniciativa cultural és donar sortida a autors de la comarca i distribuir-los també en l’entorn del Maresme, sempre seguint un criteri de qualitat i singularitat”. A banda dels citats llibres de l’Anna Lleonart, també han publicat el títol La vida que ens hem perdut, de l’autor Nacho Chaparro.

El fals thriller del carrer d’en Roig és un llibre ple d’ironia del qual destaca, d’una banda, la diversió que proporciona al lector i, d’una altra, la descripció de la vila de Vilassar de Mar. D'inici, m'agradaria remarcar l'acurada edició que es fa palesa tant en el disseny com en les pàgines de cortesia, el gruix i el gramatge del paper i la mida de la lletra.

L’argument —que no té intenció de ser sofisticat i una vegada llegida la resolució s'entén la singularitat del títol— rau en la vida oficiosa del protagonista, el senyor Florenci, que amb el nom ho paga tot.

L’autora exhibeix un gran sentit de l’humor que s'encomana  mentre retrata els carrerons i els costums de la vila maresmenca. El text està escrit en primera persona, des del punt de vista d’aquest home d’edat imprecisa i de magí corcat. En Florenci és casat amb la Maria Teresa, una jutgessa molt enfeinada, i ell ha adquirit el rol de mestre de casa. Acabats d’instal·lar a la vila, en Florenci es dedica a espiar les veïnes del carrer on viu. Així, mitjançant la Dorita, la Lola i l’Elvireta, l’autora narra amb tocs grotescs carregats d’humor negre un divertit vodevil. 

L’estil és àgil, com no podria ser d’una altra manera, a estones irreverent, ple d’expressions autòctones (EN CLAU DE NEGRE és maresmenc de soca-rel) que us farà passar una bona estona. Llegir-lo és voler fer cap a Vilassar de Mar un dissabte a primera hora, esmorzar a can Juliette i acabar vermutejant a l’Espinaler. Ideal per a desconnectar de tot.

"Anna Lleonart Miró és editora i sòcia d’Índex Edita. Ha estudiat Novel·la, Llenguatge Literari i Tècniques Editorial a l’Aula de Lletres i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha escrit: 1918-2018 L’Agrícola de Vilassar de MarSCCL – 100 anys d’història (Agrícola Vilassar de Mar & Índex Edita, 2018). Cuaderno de Coyoacán (Índex Edita, 2017). Finalista en la XXIX Hucha de oro amb Desde este otro lado del espejo (2001). Premi literari Nostromo amb la novel·la Mi marido, su velero y yo (Editorial Juventud, 1999). Premi prosa de ficció en català de l’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb el conte Tarda de braus (1999)."

*Text extret del llibre.

Aquí us deixo, per si us interessa saber-ne més, l'entrevista que li van fer a l'Anna Lleonart i a la llibretera Pepi Bruguera de la llibreria Índex a Vilassar Ràdio:

Entrevista Vilassar Ràdio