Entrevista a Xavier Aliaga

Ens complau molt que el periodista i escriptor Xavier Aliaga ens hagi respost el qüestionari literari del Va d'autors. EN CLAU DE NEGRE comparteix amb l’autor més d’un interès com a lector; Boris Vian n’és un. L’inspector Feliu Oyono ens va captivar: no ens deixa de recordar el pseudònim Vernon Sullivan amb què Vian signava les obres més irreverents. 

Aliaga ha estudiat Filologia i com a periodista ha treballat en diferents periòdics valencians. Actualment n’és el responsable de la secció de cultura de la revista EL TEMPS. Autor de les novel·les: Si no ho dic rebente (2005), VII Premi de narrativa Vila de la Lloseta, Mallorca; Els neons de Sodoma (2008), Premi Andròmina de narrativa, País valencià; Vides desafinades (2011), Premi Joanot Martorell de narrativa a Gandia i El meu nom no és Irina (2013), Premi al Llibre Infantil i Juvenil Millor Editat, Premi Samaruc dels Bibbliotecaris Valencians 2014 i Premi de la Crítica 2014, de l'AELC. El vam poder conèixer pel seu darrer llibre: Dos metres quadrats de sang jove (2014), novel·la negra en què retrata sòrdidament la societat valenciana.

1- Quan vas començar a escriure?

Uf! Supose que als tretze o catorze anys, en vuitè d’EGB.  Un relat en clau ecologista i apocalíptica que va sorprendre el meu professor. Allò devia ser molt estrany per a una persona tan jove.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Era una intenció que m’havia rondinat sempre. Volia escriure i volia dedicar-me a l’escriptura. Des de ben jove. Hi ha qui sap des de sempre que vol ser metge o bomber. 

3- En quin moment del dia escrius?

Ara mateix, quan puc. Normalment de divendres a diumenge, a estones. Ja he renunciat a fer-ho de nit perquè el cap no em dóna. En algun moment vaig tenir una dedicació com a freelance que em permetia escriure gairebé tots els matins. Era meravellós. Ara escric molt de cap, reflexionant, pensant en les novel·les, en els seus personatges.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Cada llibre és un món. Però he de tenir prou avançat i organitzat l’estructura del llibre, el perfil dels seus personatges, la trama principal i algunes subtrames. També he de saber quin és, a grans trets, el final, perquè això m’ajuda a organitzar-me, a no dispersar-me massa.

5- Un autor referent?

Ostres... En novel·la negra, Chandler i Vian. Cabré, Moncada, Estellés, Vargas Llosa, García Márquez, Faulkner, Franzen, Lucia Berlin, Chirbes... Em deixe molts. Molts.

6- Quin llibre recomanaries?

Un de publicació relativament recent : Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. Als amants de la novel·la negra també els agradarà.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Bé, tinc una novel·la per publicar, una història familiar contada amb gèneres creuats, que veurem què passa. I en breu debutaré com antologista, però encara no puc dir de què anirà la cosa. A més d’això, acabe de començar una novel·la amb un punt de Chirbes. M’esclatarà el cap si no comence a escriure-la.

8- Un desig per al futur?

Si és literari, que en algun moment li donen el premi Nobel de Literatura per a Jaume Cabré. Així, com sona.

Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

Crims.cat 2.0 és la segona compilació de relats que Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català de l'editorial Alrevés, va publicar l'any 2013. L'anterior va ser Crims.cat (2011). Els curadors de l'antologia són Àlex Martín Escribà, estudiós del gènere negre i professor de català a la Universitat de Salamanca, i Sebastià Bennasar, escriptor, periodista i crític literari.

Del pròleg: "La millor manera de conjurar el crim és fer que l'únic culpable sigui l'escriptor." 
Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar

M'agraden les antologies perquè  permeten tenir una visió general del panorama que m'interessa. En aquest cas, Crims.cat 2.0 mostra l'actualitat de la novel·la negra en català de la mà de diferents autors, alguns emergents en el gènere, d'altres més consolidats. És de valorar la complexa tasca que suposa escollir-ne i donar un sentit únic a l'obra des de l'heterogeneïtat de les seves propostes. El pròleg, escrit pels antòlegs, ens anticipa aquesta selecció polièdrica. Els criminals tenen noms propis i en són quinze: Jaume Benavente, Andrea Robles (pseudònim per a un text escrit à deux), Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Àlex Volney, Teresa Roig, Lluís Llort i els guanyadors del Concurs de relat curt "NegrOliva" Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

Tots els textos m'han interessat, cadascun per un motiu diferent i això afegeix una vàlua al conjunt, perquè si és cert que aquests reculls permeten fer un tastet i apropar-se als diferents autors d'una manera més o menys àgil, també  evidencia que  la proximitat de les lectures convida a les comparacions. I en aquest cas no han estat gens odioses, si em permeteu el joc fàcil de paraules.

Així, doncs, destaco l'estil de Juli Alandes (m'ha embadalit) i la satisfacció de retrobar-me a Feliu Oyono, l'inspector que signa Xavier Aliaga (l'he trobat més vigorós, encara que sigui de pensament, que a Dos metres quadrats de sang jove). I encara més: hom pot descobrir, en un dels paràgrafs de Salvador Balcells, els pensaments d'Emmanuel Lévinas i això no té preu. Els crims més domèstics són els de Teresa Roig, un plaer descobrir-la tan assassina i alhora divertida, i el de l'Annabel Cervantes —un d'actual i l'altre de caràcter més històric— mentre que Andrea Robles ofereix un relat més a l'ús. Cal ressaltar la frescor de Rafael Vallbona, la proposició feréstega d'Àlex Volney, l'originalitat de Daniel Hernández i Carles Martín, la crítica social més explícita a càrrec de Gerard Guix i el Lluís Llort més internacional. S'encarreguen del colofó els premiats Vicenç Aguado, amb pinzellades d'un cert esoterisme, i Ignacio Arribas amb l'entranyable La petita Mariona. Per acabar, un esment especial  al  relat La Liquidació, de Jaume Benavente, que excel·leix tant per l'estil com per la trama.

Si l'objectiu era demostrar la bona salut que gaudeix la novel·la negra en català, he de dir que s'ha complert amb escreix. Trobarem aquesta riquesa en relats ubicats a diferents indrets arreu dels Països Catalans, amb diferents temàtiques: uns més passionals, d'altres més crítics, tanmateix hi trobarem dos en què la mort es queda en un intent o la intriga recau només en una desaparició. Tinta negra o roja, parafrasejant els autors del pròleg, però tota ella ben criminal.