7/23/2015

Ressenya: Un millón de gotas

Un millón de gotas

Víctor del Árbol




Víctor del Árbol



 La faixa del llibre ja ens fa anar alerta: 

"5.ª edición
Al éxito de crítica y lectores de Un millón de gotas se suman los elogios de la prensa francesa".

Hi ha molts aspectes que m'han agradat d'aquest llibre, però el que m'ha atrapat —no podria dir el contrari quan les 669 pàgines m’han durat una setmana i escaig— ha estat la saviesa que desprenia la veu narrativa; arribats a aquest punt no m’ha interessat més si després la tercera persona es converteix en primera o si tornava a estar exposada a un final justificat. No parlaré ni d’estructura, ni d’estil, ni de tècniques literàries. Jo només puc parlar-ne segons el meu bagatge com a lectora i he de dir que, amb relació als tres, cap m’ha sorprès, potser rellevats per un interès personal meu. M'explico: 

El que realment m’ha impactat ha estat el rerefons, el neguit que encara perduda dins meu, en aquesta tarda de juliol. És difícil trobar llibres en què un paràgraf o una frase ens obligui a aturar la seva lectura per poder adonar-nos de la magnitud del seu significat. He de dir que, més d’una vegada, m’he descobert abstreta, perduda entre la immensitat d’una sentència, disposada a claudicar amb el meu silenci davant d’una lucidesa evident:

“Los hijos de los héroes nunca están a su altura.”

“ Las casualidades solo son una apariencia en la que se escudan los que no necesitan saber más.”

“Nadie puede imaginar hasta qué punto llega a ser retorcido el ser humano cuando se le otorga el papel de verdugo (...)”.

“La juventud solo humilla la vejez de los que no han vivido suficientes vidas.”

N’estava gaudint tant, de tanta profunditat, que em vaig adonar que no estava encuriosida en com l’autor resoldria els enigmes, tot i que  val a dir que m'ha satisfet descobrir un cert paral·lelisme amb els procediments emprats per l’escriptor Hillary Waugh (recentment descobert i admirat per mi). Tant  se val  qui era o eren els assassins si ja estava impregnada d’aquella màxima que deixava que s’apoderés de mi:

 “Todos los hombres caben dentro 
del mismo hombre (...)”, 

i per tant, si la trama o la temàtica és innovadora o no, o si la nissaga dels Gil és versemblant amb les expressions dels seus personatges, per a mi, ha estat secundari.

El que més m’ha commogut és l’essència que va brollant durant tota la novel·la. Va propagant-se i, alhora, unificant la psicologia dels personatges amb la presa de decisions i les seves respectives conseqüències.  Quan l’ésser humà és posat a prova pel cinisme de la vida (permeteu-me l’eufemisme), és quan més em refermo en que qualsevol pot arribar a esdevenir un assassí.


A tall existencialista, mai he acabat  d’estar d’acord amb la piràmide de Maslow, trobo que no és cert que només un cop satisfetes les necessitats més físiques una persona es plantegi d’altres, que a priori se’ns ha presentat a la cúspide de l’escaire. És evident que el raonament del psicòleg no deixa de tenir una base capitalista. La novel·la replanteja la naturalesa humana, l’equipara a un llop siberià. La dignitat no és tan important com el reconeixement de les generacions que es deixen enrere; aquell regraciament que en darrera instància es referia l’esmentat psicòleg amb la seva escala de les necessitats. 

Un millón de gotas qüestiona l’esperit, l'empeny a reflexionar sobre quin és el preu de cadascú: si un bocí de pa davant una pell tatuada d’ossos, un regalim d’aigua pura que s’escapa del got a un mil·límetre d'una boca d’espart o una història d’herois de guerra en una ànima foradada on els ideals s’han escolat.

7/15/2015

Ressenya - La Cara B

La Cara B
Esperança Camps


La Cara B és el nou títol que publica l’editorial Llibres del Delicte. De la mà d’una de les assassines culpables del recull de relats que tant ha donat a parlar: Elles també maten; la periodista i escriptora Esperança Camps.

“Ningú no t’ho ha dit, ni tan sols aquest agent teu que confia tant en tu, però la història que pretens escriure està molt suada.”

En aquests termes s’expressava l’aspirant a escriptor al seu relat (Ulleres de) Pasta Negra. Ningú el contradirà: periodista investigadora (50% dels binomis clàssics detectivescs), “un club dels afores”, tràfic de dones, i corrupció política-urbanística a mansalva.  La justificació d'aquesta trama és, precisament, on recau la força innovadora d’aquesta novel·la que més d’un ha qualificat com a metaliterària.

Esperança Camps juga amb el lector, el fa còmplice, l’interpel·la i el fa partícip qüestionant-se sintagmes i fent referències literàries universals: Camus, Modiano, Bernhard o Dovlatov... Però, és amb el personatge d’Helena Miró, la jove periodista, amb qui l’escriptora fa un homenatge al periodisme de carrer i a la figura de Margarita Landi. 

No fa falta construir un personatge femení que sigui rossa, que fumi pipa i que condueixi un descapotable per captar l’atenció del lector. La tensió amorosa entre els dos protagonistes, que arriba a establir-se com a un pols, acompanyarà la narració dels esdeveniments fins a les darreres pàgines.

L’obra, estructurada en una trentena de capítols curts,  intercala dues veus narratives (en primera i en tercera persona) que ens aniran dossificant informació en temps verbals diferents. Quan totes dues coincideixen en el present, el lector ja estarà més que encuriosit per esbrinar el final, difuminat entre la realitat que viu el protagonista —que  viu a Russafa, va de hispter, duu ulleres negres i es defineix com a diletant— i la ficció que vol arribar a escriure.

La novel·la és perfecta, en el sentit esfèric més pur, sense cap aresta deixada de polir i justificada per endavant perquè recaigui tot el pes en el desconcert d’estar llegint tòpics posats en dubte, un darrere l’altre. No cal dir que és una reivindicació del gènere “groc i negre” des de la més absoluta ironia. Quan hom utilitza com a base l’únic que pot ser susceptible per a ser criticat, el converteix en còmplice i magistral. Cal remarcar l’estil captivador i àgil de l’Esperança Camps: empra frases curtes, crepita amb accent menorquí i empeny al lector a capficar-s’hi, en l’aventura més embadalida i tòpica alhora.

Esperança Camps, a les darreres eleccions, ha estat elegida com a Consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears.
De lectura obligatòria per a tots aquells amants de la novel·la negra i, en concret, de totes les publicacions de l'editorial Llibres del Delicte.



7/07/2015

Territorio líquido. Relatos de la incertidumbre.


Ressenya 

Territorio líquido 

Relatos de la incertidumbre


Amb aquest suggestiu títol, arriba a les meves mans aquest llibre d’inquietant coberta. Les volàtils formes sorrenques del desert van acaparant la meva atenció. Hi ha res més frisós que la incertesa?



La sinopsi de la contracoberta resa així:

“Bajo la superficie desértica de un tiempo marcado por el descreimiento, fluye el agua revitalizante de los contadores de historias. Territorio líquido contiene más de sesenta relatos de diecinueve autores que escriben sobre el amor, el odio, la vida y la muerte.

L’editorial Atónitos, amb la seva col·leció —de nom evocador— Orígenes, publica nous autors literaris. Si precisament d’allò que estem parlant és de la inseguretat dels nostres dies, d’entrada ja és una decisió valenta que hem d’agrair.

En un inici, pensava que podia ser un llibre d’acusat caire postmodernista, però m’ha sorprès per la diversitat d’estils de cada autor i la manera de lligar-los al volum. El denominador comú de tots ells és precisament l’instant, l’efímera sospita que res perdura davant de la solidesa de la realitat frèvola que ens envolta. Oxímoron? I què no ho és en aquests temps? Entre diferents gèneres com els de ciència-ficció, negre i eròtic aquests relats (alguns microrelats) van traspassant al lector la idea que qualsevol temps anterior era millor que el present; ho fa des de la malenconia, des de la mirada perduda i el somriure albat.

Un dels relats que més m’ha fascinat és l’escrit per Marga Dorao, l’intitulat Ni siquiera tú. Aquest escrit, de poc més de tres pàgines, recull el concepte del qual estem parlant d’una manera explícita, però està tan admirablement sedassat que, fins i tot, amb l’extracció d’una frase us en podreu fer una idea:

“La aguja da pequeños saltitos contra el vinilo aunque es un cedé lo que suena”.

L’anhel dels records dels costums perduts fa presència en el treball de molts d’aquests autors. Un magistral text com La partida diferida, de Rafael Fontecha, fa palès com els espais que ocupen les reminiscències d’uns costums esvaïts són irreemplaçables. I si frisats per captar el moment (perquè se’n va i el nostre consum ha derivat a invertir-ne en nosaltres mateixos, en la nostra acceptació), ens precipitem a atrapar una imatge, filtrar-la —amb tots els recursos que l’era digital ens proporciona— i exhibir-la a la Xarxa, ens adonarem que ja està tan falsificada, que la realitat la deixarem surar destil·lada, gris i bruta. D’això, de robar la bellesa natural, en parla Sabiduría tribal, de l’escriptor Raúl Baixauli.

Llegint, des de relats que exposen el neguit d’unes condicions laborals precàries, passant per d’altres que hi presenten efímeres relacions amb por al compromís fins a una distopia angoixant que planteja un món artificial, el lector es preguntarà si és aquest darrer supòsit la solució al desastre al qual s’està abocant l’ésser humà. La crítica social, atès a l’aparició de referències sobre l’edatisme, la manca de valors i d'escrúpols, la soledat i la desesperació de les persones, n’és present al recull de textos constantment. 

La nostra generació ha estat educada amb l’expressió “de per vida” acompanyant qualsevol consell, a l’hora de prendre una decisió important. Havíem de triar molt bé la carrera perquè ens permetria obtenir un ofici de per vida, això si no triaves quedar-te amb el negoci familiar; i si ens casàvem no hi hauria l’opció per a rectificar, no podíem equivocar-nos. Tot s’havia de programar per a un futur confortable. ¿Com no hem d’estar angoixats amb la precarietat laboral d’avui dia i la manca de compromís polític i social, venut a raons econòmiques d’una elit dictatorial?  ¿Com no odiar a un cap que t’acomiada, una dona que t’abandona, un amant furtiu o uns fills dèspotes?

Com a resposta sempre podrem alleugerir-nos amb el recurrent hedonisme imperant, aquell que mitiga les penes amb un plaer que s’esvaeix, com una devastadora droga, que t’anirà exigint-ne més i més.

Quien goza olvida, pero goza. Quien guarda, guarda, pero sin vida. Te desearé siempre. Y los dos éramos inmortales.

El amante inmortal. Coral Font.



No vull acabar aquesta ressenya sense parlar de l’acurada edició, tant de la coberta de Félix de la Fuente, com de la maquetació amb una presentació impecable: de taca i de marges; un índex que s’agraeix i  un magnífic pròleg de l’escriptor  Rafa Caumel
qui deixa entreveure que, potser, enyorar les il·lusions passades és una forma de construir sobre un territori incert, ben líquid, que ens amenaça amb evaporar-se entre les nostres mans.



Territorio líquidode venda aquí.