Entrevista a Sílvia Mayans

L’hem descobert fa poc i ens ha agradat la seva veu, molt en especial la incorporació del dialecte de les Terres de l’Ebre a les seves obres. Sílvia Mayans va néixer a Barcelona i va marxar dos anys a viure al Marroc. En tornar començà a escriure. L’any 2009 es trasllada al municipi d’Arnes on comença a publicar els seus primers escrits, alguns d’ells poemes. L’any 2012 publica Cap llàgrima sobre la tomba (Pagès editors), finalista del premi Ferran Canyameres, i l’any 2017 Cendra, amb la mateixa editorial. Podeu llegir la ressenya que en vam fer aquí i també podeu seguir-la al seu blog: A recer d'un baobab

Fotografia: @Judit Monclús

1-    Quan vas començar a escriure?

           De menudeta ja escrivia, relats, poesia, dietaris... Però, si parlem d’escriure en serio, a partir del 2005, en tornar d’una estada de 2 anys al Marroc, una mica mogudeta.

2-    Quan vas pensar que volies publicar?

       Bé, no ho tenia com a objectiu, realment. Els primers relats els vaig publicar en llibres col.lectius, organitzats per Octavi Serret, de la llibreria Serret de Vall-de-roures. Sabies que li acaben d’atorgar la Creu Sant Jordi per la seva tasca de promoció de la llengua catalana a la Franja? Després en quedar finalista del premi Ferran Canyameres de novel.la de misteri, vaig veure que tenia opcions de publicar en solitari amb Pagès Editors. I vaig aprofitar l’oportunitat.

3-    En quin moment del dia escrius?

      Ni molt d’hora (les neurones encara no se m’han engegat), ni molt tard (les neurones les tinc saturades). A banda d’això, pot ser que vagi conduint, per exemple, i hagi de parar per escriure una idea o un fragment que m’ha vingut al cap. Quan vaig en cotxe o en tren, o en autobús, entro en un estat de desconnexió que em fa brollar les idees.

4-    Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

       Parteixo d’una idea inicial. Pot ser una frase, una situació, una imatge, que és la base del que vull explicar. A partir d’aquí imagino els personatges i l’entorn que em faran de portaveus.  Dedico molt de temps a documentar-me, perque m’agrada crear entorns creïbles i reconeixibles pel lector, i per això necessito fer una immersió en el lloc o el moment en que es desenvolupa la història. La trama per lligar-ho tot potser és la darrera cosa en què treballo. 

5-    Un autor referent?

      Buf! Només un? La contundència de Juan Rulfo. L’humor de Jesús Moncada. La capacitat de construir un personatge d’Ángel Vázquez.

6-    Quin llibre recomanaries?

       Pos un de cada un dels anteriors: Pedro Páramo, Camí de Sirga, La vida perra de Juanita Nardoni.

 7- Estàs treballant en un nou projecte?

           Sí. Un com comences, ja no es pot parar. Tinc al cap una nova entrega de les investigacions de l’Elíades Bel, però ara mateix estic passant una temporada amb un avantpassat meu.

          

8-    Un desig per al futur?

      Un desig personal? Poder seguir vivint, treballant i escrivint al peu de les muntanyes dels Ports. Un desig literari: continuar gaudint d’ aquesta carrera de fons que és esdevenir  escriptor. Si no xalo (abans, durant i després del procés d’escriptura), no em val la pena l’esforç i les hores dedicades.

Segon aniversari d'EN CLAU DE NEGRE

Avui celebrem el segon aniversari d’En clau de negre. Ha estat un any irregular quant a les publicacions d’entrades perquè l’encetava amb l’elaboració de l’assaig L’educació social en la vida i obra de José Saramago —treball de final de grau de la carrera—, la promoció del llibre A la seva pell i l’escriptura d’un altre assaig que aviat s’editarà.

Enguany hem renovat la imatge del blog i hem introduït un nou apartat, Va d'autors, en què diferents escriptors responen el qüestionari literari, que ja haureu llegit, amb la intenció d’apropar-nos als seus hàbits d’escriptura. També hem incrementat el nombre de ressenyes tot i que la pauta segueix essent la mateixa: parlar només dels llibres que ens han agradat. Malgrat que a vegades per manca de temps no hi siguin tots els que voldríem, la intenció és anar incrementant-los i en definitiva dinamitzar l’activitat del blog. Podem avançar que la secció Un cop de mà! aviat s'acomiadarà. És una de les més visitades, per tant, el darrer dia publicarem l’enllaç directe perquè hi pugueu accedir autònomament. 

Us deixo amb les deu entrades més visitades de l’any  i us encoratjo a subscriure-us i participar-hi, tot desitjant que en gaudiu. Visca la negror!

Cendra, de Sílvia Mayans

Pagès editors

313 pàgines.

No havia llegit encara res de la Sílvia Mayans i he aprofitat aquest Nadal per posar-hi remei. L’any 2012 publicà Cap llàgrima sobre la tomba, finalista  del premi Ferran Canyameres (2012, Pàges editors), obra amb què ens presentava l’investigador a voltes aficionat, Elíades Bel, tot just quan els esdeveniments històrics tancaven el gran període negre i macabre de la dictadura. Però tancar és un verb massa rotund. 

Cendra —contextualitzada un any després, el 1976, quan la democràcia encara era una paraula estimulant i no pas una quimera— es presenta com una novel·la abastadora, d’història i crims, de relacions intergeneracionals i personals. Tant el seu plantejament inicial com els recursos que l’autora empra són, a parer meu, tots ells encertats.

El llibre està escrit en primera persona. És l'Elíades Bel qui parlarà pretèritament i, des de la saviesa que aporta el temps passat, la seva veu flirtejarà a estones amb el lector, com un ja m’enteneu, oi?, com un ho recordeu?  Dividit en sis parts; un primer capítol introductori i  cadascuna de la resta de les parts encetada per un dels protagonistes, però en tercera persona i en present. Així, tindrem els testimonis dels personatges que apareixen a les dues trames que conforma Cendra: Lo Boter, Batiste, el Ximano, Elvira, Mossèn Sunyer, alguns d'ells del tot entranyables.

Aquest engranatge entre l’estructura, els personatges i les analepsis que aniran recreant, ara avançant una intriga, ara refermant l’anterior sospita, es veu poderosament abillat per la decisió de l’autora en reflectir la parla dels habitants dels pobles limítrofs amb Aragó. És el que més m’ha agradat, poder llegir aquest català acompanyat de descripcions paisatgistes de la Terra Alta, que encara el revifava més, i la companyia de fons del riu Ebre. L’aventura transcorre, entre altres poblacions, a Arnes, Alcanyís, Tortosa, Tarragona, Gandesa, la serra de Pàndols, el tossar d’Horta de Sant Joan..., però també al Languedoc-Roussillon de Limoux.

"Si, encarat cap a Tortosa, aixeques la mirada es veuen a l’esquerra 

els pics punxeguts de la serra de Cardó i a la dreta les muntanyes dels Ports, 

disputant-se les alçades. (...) 

Els tarongers de Xerta començaven a treure 

fruit d’un verd intens que es camuflava entre les fulles brillants".

El títol de l’obra és el desenvolupament d’un joc d’epígrafs que anirem llegint i que m’estalvio d’avançar, no m’agradaria esguerrar el plaer lector d’aquests detalls que enriqueixen l’obra. Cendra és una novel·la assedegada de justícies, així en plural (en trobarem més d’una, d’injustícia), però ho fa des de diferents mirades, no només hi comptarem amb els ulls d’en Bel (nostàlgic però alhora inconformista), sinó també amb els fets tan execrables com verídics que no admeten cap mena d’interpretació: la guerra mata, mata rojos, mata frares, mata pares, mata germans. La memòria històrica és present en tot el text:

"Encara avui, el monument commemorant els vint-i-cinc anys 

de la victòria a la batalla de l’Ebre 

fa molt de mal als perdedors i als seus hereus."

De la solapa del llibre: "Sílvia Mayans. En el seu blog A recer d'un baobab,
recull apunts de lectures i reflexions literàries diverses (...)."

Sílvia Mayans detalla i fotografia excel·lentment la societat trencada que a hores d’ara encara persevera: ferides que no es tanquen i el poder assassí que embruta tot menys les seves petjades, aquestes les neteja bé, a cop de sang. 

Amb tot, passejarem per un passat recent, amb regust “vintage” —R5, magnetòfons, màquines d’escriure, bótes de vi, plats de vidre i pessetes— confirmant que a casa nostra hi ha grans autors, que no només escriuen molt bé sinó que es mereixen ser reconeguts com cal.