Assassins de Girona, de diversos autors

Editorial Llibres del Delicte

Pròleg de Martí Gironell

181 pàgines

Després de la ressaca literària del festival estiuenc Cubelles Noir, En clau de negre reprèn l'activitat aquest mes de setembre, amb algunes sorpreses que anirem revelant. Obrim la temporada amb la primera proposta criminal que ens ha arribat a les mans. Assassins de Girona és un recull de relats d'autors vinculats a la comarca de Girona. Així, per ordre alfabètic, hi participen: Miquel Aguirre, Damià Bardera, Mar Bosch, Anna Carreras, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina Malagelada, Andreu Pérez, Pep Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres i Matthew Tree. Destaca el fet que tots no són escriptors avesats a la novel·la negra i, d'alguna manera, això es reflecteix als textos. Els relats són molt heterogenis, tant en contingut, com en la manera d'apropar-se al gènere criminal. També en extensió. Un dels relats que més m'han agradat ha estat "Una taca al jardí" de Mar Bosch, tanmateix volia que fos més llarg; tres pàgines m'han deixat amb un ai!, difícil de satisfer. Però aquest és precisament l'atractiu de les antologies, poder descobrir autors que no es coneixen —he de dir que aquesta vegada no coneixia, literàriament parlant, a més de cinc— fent-ne un tastet.

Gaudeixo molt llegint relats, per tant m'alegra que les editorials hi apostin. Ara bé, sí que és cert que alguns  m'han agradat més que altres per diversos motius: perquè estan pensats com a relats (no com a novel·les, permeteu-me l'obvietat), perquè són originals (algun és massa evident) o senzillament perquè m'han divertit, lluny d'arguments encriptats. La lectura d'Assassins de Girona és amena i en destaco el relat de Salvador Macip "Una mica de justícia" per la senzillesa i l'originalitat, pel to irònic "El gos que caçava abelles" de Jordi Dausà i pel vessant delirant "còsmic" "El mediocre", de Miquel Aguirre: el divertimento està assegurat. Així que ja ho sabeu, la setmana vinent el trobareu a totes les llibreries!

Per acabar, us transcric el pròleg que va escriure Gabriel García Márquez per al llibre Doce cuentos peregrinos, que de tant en tant m'agrada rellegir:

"El esfuerzo de escribir un cuento corto es tan intenso como empezar una novela. Pues en el primer párrafo de una novela hay que definir todo: estructura, tono, estilo, ritmo, longitud, y a veces hasta el carácter de algún personaje. Lo demás es el placer de escribir, el más íntimo y solitario que pueda imaginarse, y si uno no se queda corrigiendo el libro por el resto de la vida es porque el mismo rigor de fierro que hace falta para empezarlo se impone para terminarlo. El cuento, en cambio, no tiene principio ni fin: fragua o no fragua."

Ressenya

ELS MORTS NO PARLEN

Miquel Aguirre

Llibres del Delicte

És veritat, els morts no parlen però si els d'aquesta novel·la ho fessin, ens faríem un tip de riure. L'obra té un eix triàdic —descripció-diàlegs-acció— que funciona, perquè fa avançar la trama a cop de rialla, sense deixar de sorprendre. No has acabat de somriure per la descripció d'un personatge, que el sents parlar amb expressions, ben preservades, de les comarques gironines (imagineu: la mare que li va paringar!). I just quan ja t'estàs rient (n'ets conscient que ho estàs fent en veu alta) penses que l'autor no s'hi atrevirà, no gosarà fer-los fer allò que t'imagines fins que ho llegeixes i ara ets tu qui penses: qui el va parir! 

M'he sorprès dient "però que kitsch que n'és!". Però estava equivocada perquè, mentre m'estava divertint, el rerefons de la novel·la em feia pensar en l'accepció que per a Kundera tenia aquest mot. Recordem les sàvies paraules extretes del seu llibre La insostenible lleugeresa del ser:

"L'ideal estètic de l'acord categòric amb l'ésser és un món on la merda és negada i tothom es comporta com si no hi existís. Aquest ideal estètic es diu kitsch."

Els morts no parlen no nega res, no defuig de l'escatologia gamberra, més aviat és utilitzada per descriure la part més fosca dels nostres dies: els guetos d'immigrants, la deslocalització, l'atur… El seu protagonista, en Quimet, és un vençut, un antiheroi ancorat en una dècada passada, que no hi té res a perdre perquè ell mateix ja es considera un perdut. L'obra és un brillant homenatge als 70 i, com van ser els anys en què vaig néixer, he pogut reconèixer els detalls, les picades d'ull i les ironies: barregeu uns pantalons Meyba, una Derby i un disc de Baccara, tot això amanerat amb uns bons comentaris de bocassa d'all i de camisa espitregada, i tindreu una imatge ben plàstica de l'obra.

El més inquietant és que si acceptem que els anys 70 no van ser precisament gloriosos (música a banda) —per dir-ne una, només faré referència a la crisi del petroli al setanta-tres— i el seu protagonista els enyora, en el fons, què ens està dient? És aquest matís el que m'agrada descobrir en les novel·les negres.

No vull acabar sense remarcar la qualitat en la  diversitat de la col·lecció de l'editorial Llibres del Delicte que, amb aquest títol, ha refermat el seu segell.