Un aire que mata, de Margaret Millar

Seleccions de La Cua de Palla

235 pàgines

Aquest títol és el número quaranta-sis de la ‘Seleccions de La Cua de Palla’ i el vint-i-dosè que llegeixo de la col·lecció.

Margaret Millar és una autora que sempre sorprèn, no només per la qualitat literària sinó també per la seva inquietud en escriure llibres molt diferents. A diferència del seu home, el també escriptor Ross McDonald, que escriuria una vintena de llibres més o menys fidels a un mateix patró, Millar es reinventava en cada nova publicació. 

Margaret Millar (1915-1994) És una de les grans escriptores de novel·la policíaca i de suspens. Va escriure més d'una trentena de títols, entre ells:
Amb la por al cos, Un estrany a la meva tomba, Pagarás con maldad, El maligno o La bestia se acerca, premiada amb l'Edgar a la millor novel·la negra de 1956. 

En aquest cas ens trobem davant d’una novel·la amb un cert punt còmic. Els personatges són traçats des de la ironia i els diàlegs no tenen pèrdua. 

La novel·la comença amb una trama de situacions hilarants i acaba amb un final de gir inesperat. Si l’obra s'hagués publicat en l’actualitat, potser trobaríem la resolució massa rebregada tant en les novel·les criminals com en el cinema, però estem parlant d'una obra que va ser escrita l'any 1957. 

Ignoro si existeix una reedició més actual, si és així millor triar-la, perquè la traducció que fa Jordi Basses se’n dol pel pas del temps. No pasa el mateix amb la resta de títols que he llegit de la col·lecció, que tot i que es nota que van ser traduïts fa anys, se’n salven i amb nota alta. En canvi, aquesta és plena d’arcaismes que dificulta la lectura. Ja m’enteneu: àdhuc, nogensmenys, llurs, etc.

En qualsevol cas, recomano la lectura per l’ús del to irreverent que empra la Millar i per la trama que va més enllà de descobrir l’assassí. No calen morts a tort i a dret per escriure una novel·la negra. Segur que us farà passar una bona estona. 

Carne trémula, de Ruth Rendell

Editorial Alfaguara

342 pàgines

M’agrada recuperar autors clàssics. I darrerament m’he proposat fer-ho amb autores. Ruth Rendell n’és una i, una vegada més, constatem que és una escriptora massa oblidada malgrat la seva gran qualitat literària; potser perquè és una dona.

Fa pocs dies en una entrevista em van preguntar per què ara hi havia tantes dones que escrivien novel·la negra. La meva resposta va ser que de sempre havien existit dones que escrivien aquest gènere; altra cosa és que no en transcendís. L’exemple més rotund —entre d’altres també flagrants— és el cas de Margaret Millar, qui va superar en creativitat i qualitat el seu home, el famós escriptor Ross Mcdonald (pseudònim de Kenneth Millar). A ell si se li considera un referent de la novel·la negra americana. Res no ha canviat, només s’ha de veure les escriptores que són convidades als festivals, les escriptores que són traduïdes o que són incloses en les antologies. Parlo en general, és clar. Precisament per això fa mal. 

Ja em perdonareu, però llegir la Ruth Rendell i no reparar en la injustícia del mèrit no reconegut suficientment em sembla continuar abaixant el cap.

*De la solapa del llibre (any d'edició 1989): "Des de la seva primera novel·la, From Noon with Death, publicada fa vint-i-cinc anys, Ruth Rendell ha obtingut els premis més importants destinats a destacar  la millor mostra de la novel·la policial: Daga d'Or, Daga d'Argent de la Crime Writer's Association. Premi Edgar i Premi dels Arts Council. La seva obra és considerada, cada vegada amb més freqüència, com una incursió extraordinàriament personal en la literatura del crim. (...) Un dels noms imprescindibles en la moderna ficció britànica."

Carne Trémula és un llibre impactant. Comença amb una gran tensió que es mantindrà en tot el llibre. 19 capítols amb tres elements de conflictes ben conjugats: una fòbia, un trauma infantil i una obsessió. El tema central aparentment és el de les violacions sexuals, però l’autora va més enllà i arriba a qüestionar tant les funcions de les presons com la reinserció dels violadors. Des del pensament del delinqüent, estudia la condició humana, els èxits i les frustracions, d’una manera profunda i alhora asèptica. La veu narrativa no es veurà afectada per cap judici de valor. No cal dir que el recomano molt i molt.

Una obra mestra que va inspirar a Pedro Almodóvar per a dur-la al cinema. Però, sabíeu que fins a vuit pel·lícules més, d’altres llibres de la Rendell, van ser adaptades al cinema? Aquí us deixo la relació per si és del vostre interès i voleu recuperar algunes d’elles.

1)        Diary of the dead(1976), de Arvin Brown, adaptació de Un horitzontal, dos vertical.

2)        A judgment of stone(1986), de Ousama Rawi, basada en el llibre La dona de pedra.

3)        Tree of hands(1989), de Giles Foster. Adaptació d’El fill perdut.

4)        La cérémonie(1995), de Claude Chabrol, és una altra adaptació, en aquest cas francesa, de La dona de pedra.

5)        Carne Trémula(1997), de Pedro Almodóvar. Inspirada en l’obra homònima de la qual parlem.

6)        Betty Fisher et autres histoires(2001), de Claude Miller, una altra adaptació de la novel·la El fill perdut.

7)        La demoiselle d’honneur(2004), de Claude Chabrol, adaptació del llibre Amors que maten.

8)        Valentin, Valentin(2014), de Pascal Thomas. Adaptació de Tigerly’s Orchild.

Memoria de crímenes, de Ray Bradbury

Editorial Edhasa

294 pàgines

Seguim amb les ressenyes dels llibres que vaig llegir durant les vacances d'estiu. 

Avui us parlaré d'una recopilació de contes policíacs de l’escriptor Ray Bradbury, escrits als anys 40 per a diferents publicacions —Dime Detective, Dime Mistery Magazine, Detective Tales i la coneguda Black MaskVan—,  i editats als anys 80 amb el títol Memoria de crímenes. 

En destaca la introducció on un honest i generós Bradbury reconeix que anava a la saga dels emergents Hammet, Chandler i Cain i que, potser, alguns d’aquests contes no són els millors textos que havia escrit. A banda, hi trobareu uns quants consells curiosos per als amants de l’escriptura i els noms de Leigh Brackett i Ross Mcdonald als quals agraeix tot el que sabia sobre el gènere.

Leigh Brackett va ser una escriptora de ciència-ficció i guionista. Dels seus treballs en guions, en destaquen les pel·lícules: El somni etern (1946), Riu Bravo (1959), El llarg adéu (1973) i l’ínclita L’imperi contraataca.

Gairebé tothom coneix Ross Mcdonald, pseudònim de Kenneth Millar, com un dels grans clàssics del gènere negre, l’hereu d’Hammet i de Chandler i el creador del detectiu Lew Archer. Jo el vaig conèixer, però, mitjançant la dona, Margaret Millar, també escriptora de gènere. 

El relat El pequeño asesino amb què obre l’antologia m’ha semblat sublim, un dels millors relats psicològics que he llegit des de fa temps. La resta giraran més al voltant de la identitat de l’assassí o de com ensortir-se d’uns assassins potencials sense prendre cap mal. Aquests darrers són els que protagonitza el detectiu Douser Mulligan, antic policia molt traumatitzat per la mort d’un germà, també policia, a mans d’un criminal. Des d’aleshores, es dedica a la cacera de criminals, els burxarà, els provocarà fins que acabarà amb ells. Precisament són els relats que he trobat més fluixos, tot i que m’ha divertit les picades d’ull a Sam Spade, descrivint un detectiu amant d'intentar caragolar cigarros, però a diferència del detectiu creat per Hammet, no ho aconsegueix. En canvi, n’hi ha d’altres d’estil exquisit com l’intitulat Ayer vivía.

Ray Bradbury, premiat i reconegut arreu per Fahrenheith 451 o

 Les cròniques marcianes fou escriptor, guionista i dramaturg. 

També conreava relats curts, assaigs i poesia.

Una gran troballa a les prestatgeries de llibreries de vell que m’ha entretingut aquest estiu.