Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà

Editorial Alrevés

203 pàgines

Àlex Martín Escribà, professor de català i de literatura catalana a la Universitat de Salamanca i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la mateixa universitat, ens presenta un nou estudi del gènere, en aquest cas sobre un dels escriptors considerats com el pare de la novel·la negra en català: Jaume Fuster.

Saber d’on venim, llegir els camins recorreguts no només és un exercici indispensable per entendre l’actual situació del gènere negre a casa nostra, sinó una mostra de respecte per tot allò que es va fer o que es va voler fer i encara, per motius polítics obvis, no se n’ha pogut assolir del tot. És la manera més efectiva de tenir una perspectiva fefaent, una guia que se’ns brinda als estudiosos del gènere; no només per als escriptors que s’hi dediquen, sinó també per a tots aquells que es considerin amants del negre.

Martín Escribà ens allarga la mà, disposat a guiar-nos i a acompanyar-nos en aquest trajecte. L’any 2015 publica Rafael Tasis, novel·lista policíac —si us ve de gust, podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí—, text en què ens presenta la figura de Rafael Tasis com a pioner del gènere policíac en el nostre territori. Anteriorment, conjuntament amb Jordi Canal i Artigas (director de la biblioteca de L’Hospitalet, La Bòbila, especialitzada en gènere negre i policíac), publicà un extraordinari recull de 431 pàgines sobre la mítica “La Cua de Palla” (La Cua de Palla: retrat en groc i negre) i d’altres conats per a continuar amb la malaguanyada empresa (llegir-se amb l’accepció de proesa). Com a director de la col·lecció original, apareix Manuel de Pedrolo. La relació de l’autor, del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement, amb Rafael Tasis i , en concret, l’ajuda que va rebre d’ell, va ser cabdal per iniciar la que esdevindria una de les trajectòries literàries més importants de Catalunya. No debades, a l’assaig publicat l’any 2017 juntament amb Javier Sánchez Zapatero, Continuarà... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, Martín Escribà i Sánchez Zapatero es referien a ambdós escriptors catalans com els pioners del gènere a l’Estat espanyol. (Podeu llegir-ne la ressenya aquí).

Jaume Fuster

Àlex Martín Escribà

És necessari contemplar aquests antecedents per entendre per què Jaume Fuster és considerat el pare del gènere. Fuster va beure dels pioners, de la mateixa manera que nosaltres n’hem begut, dels seus textos innovadors.

L’assaig consta de dues parts. En la primera es contextualitza la consolidació del gènere negre, ens descobreix els models tant literaris com cinematogràfics de l’autor i  s’aborda la generació dels setanta, en què s’ubica Jaume Fuster. Ens espera un estudi exhaustiu de la seva obra, dividida en cicles: el d’Enric Vidal (l’investigador casual de De mica en mica s’omple la pica i La corona valenciana), el de Lluís Arquer (un investigador professional, picada d’ull a l’ínclit Lew Archer de Ross Macdonald), el cicle d’homenatges (indispensable per entendre més d’una intertextualitat de l’obra fusteriana) i un darrer cicle experimental.

En la segona part es transcriu, en un interessant exercici recopilatori, una selecció d’articles de la faceta divulgadora i especialista de Jaume Fuster.

Cal agrair, doncs, la gran tasca d’Àlex Martín Escribà en compartir amb el públic els seus estudis dels grans autors del gènere negre en català. No només per fer-nos-en partícips, pels motius amb què iniciava aquesta ressenya, sinó també per aquest paràgraf tan lúcid i reivindicatiu amb què acaba el pròleg:

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”

Només em cal recordar-vos que avui, a la Biblioteca Jaume Fuster (com no podria ser d'una altra manera) i dins el festival BCNegra 2018 (podeu consultar el programa en aquest enllaç), teniu una cita per saber més de l'autor.

Lleugera sang, de Xavier Zambrano

Llibres del Delicte

170 pàgines

Primera incursió de l'autor en el gènere negre com a escriptor, ja que anteriorment ha traduït al català autors com Lehane o Kerr. Amb Lleugera sang, Zambrano ret homenatge als clàssics més canònics del gènere negre nord-americà. No m’equivocaré si dic que s’ho deu haver passat molt bé escrivint aquesta novel·la, de la mateixa manera que ho he fet jo descobrint cada picada d’ull, cada transtextualitat no només de la literatura sinó també del cinema negre. Com feia Jaume Fuster, les referències als personatges més enginyosos ideats per Conan Doyle i Christie hi són presents. Prepareu-vos, doncs, per gaudir d’un text, de tall clàssic, en què predomina la trama i l’acció. 

L’autor ens presenta el detectiu Marc Olier, al pur estil Philip Marlowe, encadenant Luckys i bevent Jack Daniel’s com un cosac. Com no podia ser d’una altra manera, no té quartos (ha de dormir al despatx) i l’estomaquen de valent. Cau bé, les hòsties que reben aquests tipus de detectius sempre ajuden a empatitzar amb ells. No és això tenir la “sang lleugera”, caure simpàtic? Però crec que l’èxit rau en les seves reflexions brillants. Aquest és un dels punts forts del llibre.

“Potser un exhibicionista i un voyeur s’anul·len mútuament com dos signes menys en matemàtiques.”

“D’alguna manera caminar enmig de tanta franquesa amb una pistola amagada em feia sentir menys despullat. Els secrets vesteixen.”

Olier i el seu germà bessó, Daniel, es veuen implicats en una trama d’una desaparició i un segrest. No faltarà la femme fatale, amb creuament de cames cinematogràfiques incloses, una mansió, les cocteleries glamuroses, el casino i la prostituta pèl-roja a qui no l’importaria fer-li un favor al detectiu. Sempre m’ha fet ràbia aquesta escena i Zambrano la resol d’una manera magistral. 

La novel·la està ambientada als anys noranta i adopta aquest punt retro, sense Internet, telèfons mòbils i acoquinant en pessetes.

*De la solapa del llibre: "Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) és llicenciat en Filologia anglesa i traductor. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (2014), Marxarà el circus (2015) i Va durar (2017). Ha traduït al català els relats de Sherlock Holmes i autors contemporanis com Dennis Lehane i Philip Kerr."

Xavier Zambrano és traductor i es nota. Perquè no és gratuïta l’elecció de les seves paraules, també en aquest punt ha tingut molta cura. Paraules que sonen a les seleccions de La Cua de Palla, reflexions poètiques i en general un vocabulari poca-solta i enginyós, que excel·leix al reflectir el més pur caló barceloní. Una barreja d’estils que es passegen acompanyant l’Olier pels carrerons de Barcelona. No hi està sol, un reguitzell de macarrons li facilitaran la feina.  Perquè els personatges secundaris com el gitano Vernet, el periodista Gambús (del diari La Brama), el conserge Gàzquez, el sicari Xupa, el banquer Besora, el proveïdor d’armes Vidal o el traficant Giancarlo titllen l’entramat d’una crua realitat on els diàlegs es distingeixen pel seu ritme i ironia. 

La novel·la embogeix en una trama de sexe i violència quan deriva a la ciutat de Cap d’Adge —recordant Houellebecq— on l’autor dibuixa la decadència de l’oferta turística no exempta d’una crítica social inherent. L’humor negre amb referències a Verdaguer, a Balzac o a Colette però també al Padrino i a Cooper amarades de les notes musicals de peces de Chet Baker o Frank Sinatra faran les delícies del lector.

El cos deshabitat, d'Esperança Camps

Editorial Proa

246 pàgines

Obrir un llibre d’Esperança Camps és respirar aire fresc.

És empassar-se les misèries dels personatges i saber-se indefectiblement reconegut. I desassossegar-se també.

És endevinar el nen que portem a dins i que, a mesura que envellim, revifa insolent i parauleja seguit, amb pressa, no fos cas que es morís abans de dir tot el que havia de dir. Confessar un assassinat?

És endevinar un exercici de retroliteratura postmodern.

És entrar en el seu joc metaliterari, és riure’s de si mateix, dels mateixos anhels a través dels aliens.

Perquè la Camps,

juga amb les paraules,

juga amb l’estructura,

surt de la trama i hi torna quan li peta.

Perquè provoca,

perquè els seus personatges diuen el que tots pensem i ningú s’atreveix a dir i

perquè fa de la lectura una cadència poètica, que necessita versos i no paràgrafs.

I els escriu i se’n fot de les regles, de les rimes, dels adjectius que presideixen els mots.

@Prats i Camps

Escriu com una assassina de tòpics, de “paraules vàcues”, i fosqueja tant i amb tanta qualitat que les etiquetes fan el ridícul. Reconeixeria un text seu arreu.

Com veieu, sóc incapaç d’escriure una ressenya serena quan he acabat de llegir un llibre d’ella. Estic totalment contagiada per més que deixi passar el temps.

X Premi "El Lector de L'Odissea"

Potser hauria de parlar del llibre, del Cos deshabitat, però només em surt recomanar-vos-el molt. No revelaré l’estructura, ni el tema, ni l’argument. Això ho trobareu a la sinopsi. Si no heu llegit res de l’autora, només us diré que ja feu tard.