Ella, de Damià del Clot

240 pàgines
Llibres del Delicte

Ens trobem davant d’una aposta diferent. Arriscada i encertada. Ella és una novel·la eclèctica, on trobarem perfectament encaixada una introducció fidel a les bases d’un llibre d’enigma i que, a mida que avancem, poua en una trama negra i conspiradora. 

L’obra té un inici potent, tres persones van un diumenge al matí a una comissaria a confessar un crim, cada una per separat, a priori, sense cap mena de connexió. Totes diferents però unides per un drama personal que es manifesta de manera diversa: la pèrdua de l’habitatge familiar, l’estafa de les preferents i la fallida de la fortuna i els embargaments.

A banda d’aquest inici on coneixerem els tres personatges principals (si més no de la primera part), la dona jubilada, el Cabra i l’home ambiciós i repentinat, crida l’atenció l’estructura del llibre. Dividit en dues parts com si fossin la cara A i la cara B d’un disc. Els referents musicals seran presents al llarg de tot el text: John Lennon, Sinead O’Connor, Marilyn Mason, Metallica, Ariel Rot. Així, entre balades, rock psicodèlic, blues o fins i tot una simfonia, la novel·la farà un bon repàs a “un món on el crim, l’avarícia, l’especulació i el desig per les coses alienes formen part de la quotidianitat”.

Si la cara A intercala els capítols amb les diferents veus dels protagonistes —amb una aparició final d’un personatge molt peculiar “el Rellotger”—, la cara B et dona les pistes per saber per què l’autor ha intitulat l’obra així, amb un curt Ella, però que alhora ho abasta tot. I és que Ella és la connexió i amararà la resta de les pàgines. No avançaré res més per no aixafar la guitarra, expressió que hem escollit els negrots, animats pel Sebastià Benassar, per tal de no utilitzar més la paraula manllevada spoiler.

Com bé va dir Damià del Clot a la presentació del llibre en el Sant Jordi de Nadal d’enguany, que organitza el TRESC a l’Antiga Fàbrica Damm, les millors cançons acostumen a ocupar la cara B dels discos. En aquesta mateixa cara, ens esperen referències filosòfiques, literàries i polítiques ambientades entre màscares Guy Fawkes i personatges enigmàtics com l’Amfitriona, el Rei Cardo o l’Autor. Entre cançons de Jim Morrison i Iggy Pop, es conjumina una mena de resistència que només té ressò si s’utilitza la violència. Una novel·la que més que parlar-nos d’una venjança poètica és un caos ben planificat.

Damià del Clot

És advocat, politòleg i escriptor. En l’actualitat exerceix el càrrec d’alcalde de Vilassar de Mar i president del Consell Comarcal del Maresme. Com a escriptor ha publicat els assaigs: La delegació de funcions del president de la Generalitat. La figura del conseller primer (Mediterrània, 2007); L’espai nacionalista a Catalunya 1999-2007: crònica d’un enfrontament (La Busca, 2007) obra finalista del premi assaig Francesc Ferrer i Gironès; Catalunya sentenciada (Dux, 2013), El Tribunal Constitucional contra Catalunya (Llibres del Delicte, 2015) i Política-Ficció. L’anàlisi política a través de les sèries de televisió (Editorial UOC, 2018). També ha publicat novel·la: Notes d’un viatge de l’infern (Cossetània, 2010) Premi Narrativa Vila Ametlla de Mar; Absolut Taronja (Columna, 2010) Premi Fiter i Rossell; Una novel·la Pulp (Llibres del Delicte, 2015), Generació Gintònic (Cossetània, 2016) i Revival (Cossetània, 2018). Ella és la seva segona novel·la negra.

L’ull de l’escarabat, d’Anna Carreras i Aubets

Llibres del Delicte

170 pàgines

Avui us parlaré de la darrera publicació de l’editorial Llibres del Delicte, el número 39, que signa l’escriptora, traductora i crítica literària, Anna Carreras i Aubets.

L’ull de l’escarabat és un text que ens sorprèn pel seu plantejament aparentment senzill: una noia atrapada en un centre cultural, durant tota una nit. I si és cert que la novel·la no trena diferents subtrames i sura entre la relació dels dos personatges protagonistes, la Maria i el Salva, sí que ens ofereix diferents capes de lectura embastades per sinestèsies poètiques, referències literàries i cinematogràfiques. Un dels encerts, segons el meu criteri, és la veu del narrador que ho controla tot, fins i tot es dirigeix al lector, i l’ús d’un humor irònic, molt subtil, que reclama una lectura intel·ligent. 

Amb un to desenfadat i un llenguatge creatiu, l’autora inicia un viatge a la recerca de la identitat. El text funciona com un joc entre la innocència i la descreguda experiència de la protagonista, blakeriana i cansada del temps, encara és jove per no intentar entendre una vegada més per què sempre s’equivoca en assumptes del cor. Entre l’obsessió i un cert deliri, entreveiem la por de saber la veritat, d’allò que no volem veure o entendre. I potser la felicitat, com deia aquell personatge mediàtic recentment traspassat, és no tenir por. No tenir por que ens facin mal, no tenir por a jugar una partida i que ens la guanyin. 

“Malgrat els anys i els desencantaments, encara se sent poncella en terreny emocional. Si no hauria apuntat millor, s’hauria dirigit cap a un paio d’uns trenta anys, si pot ser sense fills i si pot ser bona persona. Però no. (...)”

I com que la Maria, ella soleta, "s’ho fa i s’ho desfà", la novel·la gira al voltant d’una suposició: I si tot m’ho he imaginat? O, potser, i si no estic equivocada?

La relació entre ambdós protagonistes és un quadre, un quadre que funciona prou bé com a MacGuffin, no tant perquè no tingui rellevància sinó perquè és sempre present a la narració i l’acompanya fins al final. I per què hi ha un escarabat al títol? L’haureu de llegir per descobrir-ho. 

Una recomanació diferent, fresca i divertida. Bona lectura, negreferits!

 

Fotografia @Quim Fernández Callís
*De la solapa: neix a Barcelona l'any 1977, una setmana després de la mort d'Anaïs Nin. Nena tímida i adolescent gens insurrecta, als divuit anys trenca l'harmonia científica familiar i entra a Filologia Catalana a la UAB. Avorrida de la faixa acadèmica que inclou la llicenciatura i el doctorat, salta a l'escriptura com a sistema de vida. Fa de crítica literària i de correctora, col·laboradora a la premsa i a les revistes d'art. És autora de les novel·les Camisa de foc (un deliri escrit a l'Any Dalí), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester 2008), Unes ales cap a on (una novel·la que sagna vida), Ombres franceses (una faula entre París i Orientes), Fes-me la permanent (un llibre postmodern d'amor decimonònic), Encén el llum (una novel·la on el sexe és un llenguatge) i diversos assaigs sobre la postmodernitat. Ha traduït l'obra d'Elena Ferrante al català i ha participat en reculls de contes com Sangassa. Actualment prepara la reedició d'aquella primera Camisa de foc amb què va aterrar al panorama literari català.

Assassins valencians, de Diversos Autors

Llibres del Delicte

144 pàgines

La ressenya d’avui era inqüestionable. Després d’haver parlat de totes les antologies criminals classificades per territori, no podia faltar la dels assassinets valencians. Si les voleu llegir, aquí les teniu per ordre de publicació: Assassins de Ponent, Assassins de Girona, Assassins del Camp i Assassins de l'Ebre. A més a més i a propòsit, la vaig llegir la mateixa setmana que visitava el País Valencià. 

Assassins valencians, és una antologia curta que m’ha permès fer petits tastets d’autors que no havia llegit abans, descobrir veus noves i gaudir també dels que ja coneixia.

D’entrada trobarem un pròleg d’Esperança Camps que ens deixarà amb ganes de trobar un relat d’ella inclòs, no podrà ser. Un pròleg que ja avança que ens trobarem relats més canònics i d’altres més frescs. Però la Camps, ho explica molt millor que jo, llegiu:

“(...) Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s’allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s’ha acabat. Però dius negror i sembla que no s’acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.”

I és cert, trobarem relats amb humor negre i estil fresc com el de Raquel Ricart, Blancaneu, d’altres com el de Camarades, de Núria Cadenes, ple de mots reverberants, que encara sonen al cervell un cop copsats, que deixen pòsit, com tot el que escriu la Cadenes. La llenya, de Martí Domínguez és un text de revenges, baralles parcel·làries que recorden antics westerns i té un punt macabre molt interessant.

La denúncia social hi és arreu: hi trobarem la implícita, tan sols descrivint un paisatge turístic, o l’explícita amb una trama d’especulació urbanística com Un assassí entre les bastides, de Jovi Seser. El somriure, de Vicent Usó, és una delícia, un relat tan ben escrit i alhora tan fosc que et deixa la consciència enfangada en la misèria. En el text de Pasqual Alapont, Com una teranyina, es reivindica la figura de la dona investigadora, a l’ombra de l’home, sense caure en cap maniqueisme. Així com Àlan Greus retrata molt bé els prejudicis d’una homofòbia maquillada al relat El carnisser. 

Corrupció, crims no resolts voleien pel cap del lector fins que arribem als textos escrits per Gemma Pasqual, L’últim sopar: whisky i truita de patates i per Jordi Colonques: Aquell rostre. He de dir que vaig haver de consultar el darrer àpat “d’aquella presidenta” que va traspassar per entendre el primer text. Me’n vaig adonar gràcies al segon, un text amb una trama molt ben travada ambientada a un geriàtric. Mercè Climent a El crim perfecte aborda un tema prou actual que té com a protagonistes uns joves i les xarxes socials. I l’Anna Moner s’endinsa en la psicologia d’un assassí en sèrie a Confessions del Minotaure, un relat tant exquisit com esfereïdor. 

Alguns dels assassins valencians a la presentació del recull de relats a la Fira del Llibre de València.
Fotografia (editada): @Jesús Prats 

Ara que he tornat en tren de la capital de les terres valencianes i veia per la finestreta del vagó la dicotomia de les hortes i els complexos turístics, com si no nos possible una altra divisió, no he pogut deixar de pensar que qualsevol de les històries criminals que trobem en aquest recull, rural o urbanita, pot perfectament estar basada en fets reals. Lectura ideal per a una escapadeta a terres valencianes. 

La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

Llibres del Delicte

185 pàgines

Llibres del Delicte ens presenta, amb el seu darrer lliurament, la continuació de la primera novel·la de Carles Mentuy: La venjança de la Vall Fosca, publicat amb Edicions Xandri. Ambdues són situades, com els respectius títols ens indiquen, en aquest indret de nom evocatiu que, pels qui no el coneixíem, podríem pensar que ha estat inventat per l’autor. No és així, existeix i hi viuen gent entranyable els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer en la presentació que vam dur a terme a La casa del Llibre, a Barcelona.

La novel·la se centra en dues màfies, la casa Mairà i els Xurrac i en la seva lluita per controlar el tràfic de drogues. El pes dels anys de rivalitat i l’ànsia de poder acamparà pels boscos del Pallars i més enllà. Perquè l’odi no té fronteres i arribarà fins a un indret tan exòtic, parlant de novel·la negra, com Bali. En el text, però, també apareixen espais comuns dins del gènere negre com és el Port de Barcelona i la Model, en ple rendiment. Són els anys noranta, tot i que Carles Mentuy no ho explicita, en llegir certes marques de telèfons mòbils o uns Nirvana incipients, els lectors en tenim prou per assabentar-nos.

M’ha agradat especialment l’ambientació, fins a un punt fantasmal, dels capítols nocturns i emboscats. Però el que m’ha semblat més interessant del text és el plantejament que l’autor fa des de les primeres pàgines. Tot un repte per a mantenir la intriga. Aplica aquella màxima infal·lible de la qual era abanderada Agatha Christie: fa partícip el lector d’una dada decisiva i el protagonista no la sap. A partir d’aquí, ja podeu agafar alè perquè la novel·la es llegeix en una tarda. De ritme frenètic, escenes molt visuals de persecucions, tirs, pactes entre els clans mafiosos, arribareu a les darreres pàgines exhaustos. Només un gir inesperat us podrà consolar. 

Novel·la coral, líquida, amb personatges totalment diluïts en una trama divertida, que manté perfectament la tensió narrativa fins al final. Per gaudir-la una tarda de diumenge com la d'avui, negreferits!

Fotografia: @raquelgamezserrano
Carles Mentuy Pijuan va néixer a Balaguer l'any 1980. Actualment però, ja fa més de quinze anys que resideix a Barcelona. Més enllà de les hores de feina, és un apassionat de la música, els viatges i el bon menjar. És per aquest motiu que dedica part del seu temps lliure a la divulgació de la gastronomia com a instagrammer a través del perfil @FoodiesRepublik. Ha publicat La Venjança de la Vall Fosca (Edicions Xandri), ha participat en els reculls de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte) i Terra de Crims (Edicions Xandri). La memòria de la Vall Fosca és la seva segona novel·la.

Assassins de l’Ebre, de Diversos Autors.

Coordinació de Fede Cortés i Jordi Pijoan-López

Editorial Llibres del Delicte

216 pàgines

Tornen els assassins d’arreu del territori, aquesta vegada una bona colla d’ebrencs de naixement o de sentiment. Uns escriptors que maten literàriament, que en saben i ho demostren. I que ho fan sense prejudicis, perquè en són tretze. 

Presentació d'Assassins de l'Ebre a Falset. Alguns dels autors amb l'editor Marc Moreno.  Els autors de l'antologia són: Francesca Aliern, Cinta Arasa, Andreu Carranza, Fede Cortés, Montserrat Espallargas, Miquel Esteve, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, Jordi Pijoan-López, Pilar Romera, Vicent Sanz Arnau i Jesús M. Tibau.

El llibre comença amb un pròleg escrit pels coordinadors de l’antologia, Fede Cortés i Jordi Pijoan-López, en què ens avancen que s’ho han passat d’allò més bé matant. Quan comences a llegir-los, te n'adones per què. 

Els relats són diversos i alhora tenen punts en comú. No els desvetllaré gaire per tal que els pugueu descobrir vosaltres a mesura que els llegiu. Però sí és rellevant que, en tots ells, hi és molt present l’art en les seves diferents expressions: la pintura (reincident), l’escultura, el cinema o la música; com també les festes populars i l’esport. Aquests ebrencs són molt inquiets. 

Darrere de la temàtica, però, s’amaguen trames ben fosques que els autors il·luminen: algunes socials com la precarietat laboral, el tràfic d’estupefaents o la prostitució, d’altres que qüestionen la condició humana com l’obsessió, la gelosia, la venjança o la desesperació.

Personalment m’ha agradat molt trobar-me amb la parla ebrenca, transcrita tal qual: és una delícia. Menció especial per al relat Parèntesi, de l’autora Pilar Romera —m’ha captivat el seu vessant psicològic— i el recull dels microrelats que ens té preparats l’autor Jesús M. Tibau.

I al final de tot, sempre present, l’Ebre i més d’un cadàver que hi surarà, com a l'encertada coberta. 

Molt fan de les antologies dels assassins perquè et permeten descobrir autors, fer un tastet, i poder seguir-los. Aquí podeu llegir les ressenyes d’En clau de negre de les publicacions dels anteriors reculls:

                             Assassins de Ponent

                             Assassins de Girona

                             Assassins del Camp

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Llibres del Delicte

278 pàgines

Trenta-cinquè títol del catàleg de l’editorial Llibres del Delicte, especialitzada en novel·la negra i tercer volum de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Si us ve de gust, podeu llegir la ressenyes dels anteriors títols aquí (L’amant xinès) i aquí (Els fils de l’aranya).

Rapsòdia per a un mort arrenca amb la presumpta mort d’un home d’ètnia gitana. Aquest és el tret de sortida d’una novel·la on els esdeveniments es van embolicant precipitadament i, sense remei, per acabar capgirant la ciutat de Tarragona. El llibre trenca amb els prejudicis sobre l’ètnia, lleva etiquetes generalistes i ens endinsa en la vida quotidiana d’uns personatges tan singulars com magníficament construïts: l’onclo Gros, la Trini, en Felip el Bell, en Gus, el Màquina, la Flora o en Genís.

En aquest tercer lliurament, tant la trama principal com les subtrames ens sorprendran fent al·lusions a espais comuns de rabiosa actualitat com l’atemptat terrorista de Cambrils, la pressió feixista sobre la llibertat d’expressió, la manipulació dels mitjans de comunicació, els interessos policials o les fake news.

Margarida Aritzeta recupera, alhora, alguns personatges de la nissaga com la Rubi, en Kàputx o, com no podria faltar, la insuportable i alhora entranyable mare de la mateixa protagonista, Mina Fuster. També n’hi afegeix d’altres, com ara relleus de càrrecs dins la comissaria o fins i tot una peculiar experta en assumptes fiscals que respon al nom de Charo. D’això, no en puc dir res més; millor que us n’assabenteu pel mateix personatge que, com són les coses!, té un canal de Youtube:

Paral·lelament, la inspectora Mina Fuster es veu involucrada en un presumpte delicte fiscal; una pròpia línia narrativa que ens servirà per recordar el seu passat —amb el seu estimat i desaparegut Johnny Warhol— i a entendre millor la relació irascible que manté amb la seva mare. 

El text és una delícia per als sentits. L’autora s’ha deixat anar i descripcions, personatges i diàlegs flueixen que és una meravella. Escrit en un to plasent, ens llevarà més d’un somriure. És remarcable la gran tasca de documentació d’Aritzeta, així com el tractament de l’argot o la utilització del caló amb transcripcions fonètiques. Al final de la novel·la, s’inclou un recull dels significats dels termes emprats per a facilitar la lectura. 

*De la solapa: "Va debutar a la novel·la negra amb El correu de Trípoli (1990), seguida de Tie Break (1991) i El cau del llop (1992), a la col·lecció "La Negra" de la Magrana. Ha publicat més d'una trentena de novel·les (novel·les realistes, fantàstiques, de memòria històrica, juvenils). N'hi ha unes quantes d'intriga o criminals, com El verí (2002), El llegat dels filisteus (2005) o La maleta sarda (2010). El retorn al gènere negre es produeix amb el relat "L'assassinat de la venedora de cupons", inclòs al recull Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), d'on arrenca la saga de la inspectora Mina Fuster (...)".

No us perdeu aquesta “rapsòdia” que ressona a Queen i a la mirada literària d’una autora que enguany ha rebut la Creu de Sant Jordi i que es mostra més desinhibida i original que mai.

Caliu sota les cendres, de Dora Muñoz

Llibres del Delicte
254 pàgines

Després de Massa mares per a un fill (podeu llegir-ne la ressenya aquí), Dora Muñoz torna amb una segona novel·la negra de tall clàssic que poua dins la immundícia dels crims perpetrats als primers anys del franquisme. 

*De l'epíleg: (...) n'Aurora Picornell,
activista republicana executada el gener del 37 al cementiri de Porreres.
Com ella, a Mallorca més de 2100 persones van ser ejecutados durant la guerra civil."

Caliu sota les cendres és una història escrita en present que rememora el passat com una penitència que arrosseguen els penats però, també, els botxins. Quan el mal escampa durant tants anys impunement, la necessitat d’una justícia, ni que sigui simbòlica, s’apodera dels personatges d’aquesta trama. I no seran ni un, ni dos, ni tres. A l'obra trobareu un bon elenc de personatges, alguns evocats i d’altres secundaris, tots ells amb bons motius per matar. He de dir que alguns noms m’han fet somriure; si la llegiu, ja sabreu per què. 

La trama comença amb l'assassinat d'un empresari jubilat i la sotsinspectora Camil·la Vázquez, juntament amb els oficials Pep i Pere, seran els encarregats d’esbrinar qui i per què el va matar. M’ha semblat una novel·la de presentació de la investigadora (a diferència de la seva anterior novel·la que n’era una de casual, en aquest cas és policia) i del seu entorn: marit i filles. I potser una possibilitat de seguir gaudint dels casos de Camil·la Vázquez. 

Una de les veus que més he gaudit ha estat la de na Vica, la seva reminiscència fa mal, toca os. La recerca d’una justícia reparadora, moral, es converteix alhora en un altre personatge més de la novel·la que surarà a la deriva, arreu dels capítols. 

“Ens duen presos sols per

haver volgut sempre el millor per a tothom, per haver defensat la cultura i la llibertat. (...)”

No serà l’única crítica social que hi trobarem, de la mà de l’escriptora farem un recorregut per la Mallorca no turística, pels baixos fons i posarem veu a les kellys i la lluita contra l’explotació laboral.

*De la solapa: Dora Muñoz (Palma, 1954). Treballà com a psicopedagoga fins a la seva jubilació. Sempre li agradà escriure, de petita contes i d'adolescent poemes, però ho va deixar de fer atrapada en la seva vida professional i familiar fins que ja tard va reprendre aquell antic interès que l'ha duita a escriure relats curts, algunes publicats al recull Puro Cuento (ed. La Baragaña) i Un malson (I premi cruce de caminos Negrecriminal), i també al seu blog Varietat d'incerteses. Com que sempre li ha agradat llegir novel·la negra al final es decidí a escriure'n també i abans d'aquesta publicà Lluna negra (amb Pere Morey i J.M Vidal Illanes) i Massa mares per a un fill, la seva primera novel·la en solitari publicada també per Llibres del Delicte.

Tot el llibre està amarat de la tonada mallorquina de l’escriptora que tant m’agrada, de referències culinàries, musicals i pictòriques. Una novel·la molt ben tancada, amb doble final que satisfarà tothom. 

Si el voleu comprar, aquest dissabte l'autora el presentarà al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir.

Aquí us deixo la web del festival amb el programa inclòs.

Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Editorial Llibres del Delicte

290 pàgines

Prologat per la comissària de l’Any Pedrolo, l'escriptora  Anna Maria Villalonga, ens arriba aquesta reedició de Tants interlocutors a Bassera, una més dels cent vint títols que va signar l’autor. I és un goig comprovar com les editorials, diferents entitats i, en definitiva, els lectors gaudirem de les gairebé trenta reedicions que, de moment, se’n tenen previstes publicar tal com ens informa Villalonga.

La novel·la que publica l’editorial Llibres del Delicte, coincidint amb el seu cinquè aniversari, és un homenatge a l’autor alhora que tota una sorpresa. Pedrolo ens segueix captivant amb cada llibre, però potser amb aquest encara més perquè es tracta d’un text molt peculiar, amb força diàlegs que ben bé podrien configurar alguna escena d’una obra de teatre.

Joan Porta arriba a Bassera per esbrinar una incògnita que pul·lula per la seva ment des que va trobar un retall del diari de la seva mare. Pedrolo utilitza la intriga per resoldre, a banda d’un assassinat i un possible rapte, un neguit existencial del protagonista. Un viatge al passat, una recerca de la identitat, on anirà descrivint les vides dels “interlocutors” a través dels quals intentarà conèixer la veritat d’uns fets que van quedar soterrats amb el pas dels anys. 

“(...) hi ha dues persones que no posseeixen un sentit d’identitat massa profund. Són d’una manera, i se’n senten d’una altra. No han pogut reconciliar-se amb elles mateixes.”

La lectura, força àgil a causa dels diàlegs, del magnífic ús verbal i d’emprar la primera persona en temps present, anirà aprofundint en la personalitat dels veïns d’aquest poble. I en especial, en la d’una jove que farà de rèplica a l’investigador casual i amb qui mantindrà profundes converses sobre la insatisfacció personal, el dolor, l’autodestrucció i el sentiment de culpa. 

“—Sempre he viscut esperant. Però es diria que només l’espera m’ha fet il·lusió, que només l’espera tenia sentit.”

Una interessant lectura, més enllà del gènere negre —n’utilitza certes pautes per mantenir la tensió narrativa—, que ens permetrà acostar-nos als convencionalismes, als secrets i a les vergonyes de la societat de l’època.

 

Fotografia: @Gustau Nacarino
*De la solapa del llibre: “Manuel de Pedrolo (1918-1990) poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista i traductor és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris i articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca La Cua de Palla. Va escriure Tants interlocutors a Bassera el 1960 però, per diferents motius, no es va publicar fins al 1992, de manera pòstuma.”

Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

Llibres del Delicte

241 pàgines

Avui us porto el darrer llibre que va escriure Jordi Tiñena. Encara afectats per la notícia de la seva mort, llegim aquesta novel·la com si fos un llegat. Serà qüestió també d'anar descobrint les altres dotze novel·les, entre altres treballs acadèmics, de les quals només he llegit una. I és que Tiñena captiva per la manera com escrivia. El seu estil és curós i alhora fluid. El lector pot copsar el seu domini absolut en totes les pàgines de l'obra, tant en l'estructura com en la trama. 

Encara recordo quan vam compartir una taula rodona al festival de novel·la negra Vilassar de Noir i explicava, entre les rialles de tothom, assistents i companys de taula, com organitzava les novel·les amb notes. Recordo els seus ulls blaus i aquella pell fina del rostre, gairebé trencadissa. És un record que me l'enduré per sempre amb mi.

Joc d'identitats és un repte, és una proposta de joc que l'autor ens ofereix. Nosaltres triarem entrar-hi o no perquè del que es tracta és d'això, de triar voler jugar a una lectura activa i atenta. Veureu, una de les màximes que t'ensenyen en qualsevol curs d'escriptura creativa és a evitar escriure textos encriptats on el lector està més pendent de saber qui és el narrador que del que realment vol narrar la història. És un recurs, a més de rebregat, que mareja el lector i que més que aportar intriga (que m'imagino que és l'objectiu de l'escriptor en utilitzar-lo) el fa desistir de la lectura. Doncs, bé, jo crec que és aquí on rau la mestria de Tiñena en gestar aquest llibre, que malgrat que el títol ja és tota una declaració d'intencions, ens proposa jugar a descobrir les veritables identitats dels personatges (alguns parlaran en primera persona), i que com us podeu imaginar no són les que d'un inici aparenten.

No serà gens complicat, l'autor dosifica al lector unes pistes en forma d'atributs amb què reconeixerem perfectament qui ens està parlant: un coix, un asmàtic, un calb... De sobte, el sotsinspector Vidal es veu implicat en la resolució d'una mort i l'enigma que encercla una fotografia que li fan arribar i en la qual poden relacionar-se tots ells. I si només amb una investigació no arribéssim a port?

Tiñena va idear un joc amb el lector, en el qual li avança informació del passat d'alguns d'aquests personatges. Per fer-ho es valdrà d'una estructura paral·lela, un joc metaliterari que anirà marcant el destí de l'assassí. Però qui controla aquest relat que sentencia certes morts, algunes abans de ser descobertes?

Joc d'identitats, és el segon cas, ben original, del sotsinspector Vidal i el caporal Veneciana, parella investigadora que l'autor ja ens va presentar a La mort sense ningú (Llibres del Delicte, 2016). Si voleu llegir-ne la ressenya, cliqueu aquí. Totes dues novel·les són ideals per a l'estiu, ja que la mar i els iols hi són presents, aficions que també compartia l'autor. Novel·la negra refrescant i d'una qualitat indiscutible de la mà de Jordi Tiñena. El trobarem a faltar molt.

En clau de negre se'n va de vacances. Aquesta és la darrera lectura que compartim amb vosaltres abans de setembre. Podeu remenar les ressenyes que hem anat penjant enguany i triar la novel·la que més us agradi perquè us acompanyi allà on decidiu passar aquest estiu: a casa descansant dels turistes o, tant és, fent de turistes!: a la platja o a la muntanya o viatjant per ciutats cosmopolites, omplint les terrasses amb un bon llibre a les mans. Segur que la seva companyia millorarà els plans arreu on decidiu anar. Així que amb aquesta bona lectura que us hem portat avui, des d'En clau de negre ens acomiadem, desitjant-vos un bon estiu ple de salut, llibres i relaxació! Tornarem al setembre.

Bones vacances!

Lèmmings, de Jordi Dausa i Mascort

Llibres del Delicte
222 pàgines

Lèmmings és el vint-i-novè títol de la col·lecció de novel·la negra Llibres del Delicte i, de nou, l’editorial ens torna a sorprendre. L’obra és molt original, és un contrast continu. La veu narrativa és la del protagonista que en segona persona va relatant-se ell mateix els fets. Així, el lector resta en segon pla i serà el testimoni tant dels esdeveniments com de les reflexions d’un home que necessita saber qui és per entendre on i com ha acabat. Uns fets, revelats al primer capítol,  que si bé amaguen alguna incògnita que ens mantindrà en vil, són prou rellevants i contundents perquè actuïn com a punt d’inflexió en una vida de “paisatges de condemnats”.

La novel·la està ambientada en espais sòrdids i caòtics, naus poligoneres, barraques, bancs de ciment, gasolineres, horts, descampats freqüentats per personatges secundaris d’estètica xarona i opinions racistes i amorals. Com a contraposició, una infantesa protegida per una Cova Secreta, un “àngel” mestre i una atracció per la saviesa i l’ordre oriental. El fil conductor serà la lluita. Una lluita explícita descrita plàsticament i una altra de figurada. El protagonista, atuït per una condició física que ens recordarà a guions com a Memento o Paycheck, descobreix una societat plena de misèries en què les drogues, l’alcohol, els programes escombraries de la televisió i els avanços tecnològics intentaran apaivagar el dolor de vida.

Fotografia @Dani Duch / De la solapa del llibre: Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977) és mestre i escriptor. A estones col·labora  amb diferents mitjans, i va ser blocaire quan ja no quedaven blocaires. Boxejador inconstant i tarambana, és autor de Manual de supervivència (Premi Montflorit de novel·la el 2010), El gat de Schrödinger i Nits de matapobres. Alguns relats seus han estat publicats en diferents antologies col·lectives, i ha col·laborat en projectes editorials destinats a l'ensenyament de la llengua catalana.

Lèmmings és la fotografia d’una societat maltractada que sobreviu en la contradicció de l’autodestrucció. Escrita des d’una mirada força original —fa olor de tatami suat, de curri i kebab—, l’autor utilitza un to potent, amb un vocabulari viu i creatiu i una estructura ben tramada  des d'una gran analepsi. Fins i tot, ens regalarà la incursió d’un parell de contes. Té especial rellevància l’aportació de coneixements tant d’arts marcials com sanitaris. I en aquesta combinació rau la sofisticació de la novel·la: el dolor i la cura, una contraposició de lluita constant que dotarà de sentit tota l’obra.