RESSENYA

CELS TARONGES

Jordi de Manuel

Columna Edicions

Sóc de les que quan començo alguna cosa, l'acabo. La majoria de vegades perquè en gaudeixo, d'altres perquè m'hi entesto i prou. Amb el temps, vaig aprendre que aquesta màxima no era gaire pràctica a l'hora de parlar de llibres. No tots en valen la pena. Un dia, un amic meu em va dir mira-t'ho d'aquesta manera: quants pots llegir-ne en un any? 100, 125? Tu saps quants d'altres llibres, desitjats per tu, es queden a les lleixes sense ésser els triats? I té raó.

D'altra banda, i fa mal de parlar-ne, tinc un vessant un xic preocupant. Quan quelcom m'agrada, m'hi llenço de cap. Em passa amb el menjar, amb la roba —sóc capaç de comprar-me tres pantalons iguals de diferents colors—, amb el tabac (quan fumava), però també amb la literatura. Quan vaig descobrir que m'agradava José Saramago, no vaig trigar a tenir la seva obra completa i me'n falten pocs per tenir-la llegida! Així que, tal com explicava, a la primera entrada en què parlava de l'autor Jordi de Manuel, quan vaig llegir que la seva obra combinava gènere negre amb ciència-ficció distòpica em va interessar molt. No només no m'ha defraudat en les meves esperances, sinó que estic altament enganxada a la seva manera d'escriure.

Deixaré de banda l'investigador Marc Sergiot —perquè crec que encara em falta llegir-ne més i potser es mereixerà una entrada diferent— per parlar avui de la manera tan elegant que té Jordi de Manuel de fer literatura. 

Cels taronges, està escrita l'any 2001, tot i que transcorre el juny de 2008. I mentre amb Tres somnis blaus, es projectava fins a l'any 2015 —escrita l'any 1999— en aquesta novel·la, l'autor t'aboca a l'analepsi, però dins del mateix futur. No hi falten les al·lusions i la juguesca entre incursions de personatges i fins i tot d'escenaris finals.  Si tenim en compte que aquesta novel·la també va ser premiada (Premi de Novel.la Breu Ciutat de Mollerusa 2000) i que ambdues es poden llegir perfectament sense l'altra, arribem a la conclusió que estem davant d'una genialitat.

Ja me n'he fet addicta (com a la xocolata blanca…) i té molt a veure la fluïdesa de les paraules escollides; l'elegància d'utilitzar la paraula precisa. No hi ha res que em desagradi més en una obra, que llegir-hi explicacions eludibles. Jordi de Manuel no ho fa, no explica res fil per randa, sinó que amb aquest vast vocabulari li sobra temps i espai per fer-nos delitar, per exemple,  amb la història d'un avantpassat conreador de raïm, que no coneixia el peu americà empeltat (i per tant, patidor de la devastació de la fil·loxera), el miracle de la Verge de Sogues o un paisatge meravellós:

"(…) tots els vespres tenien la seva pròpia posta de sol, singular i única. L'ensinistrà a distingir els matisos de la llum a la llunyania del pla. Li ensenyà a observar que, en aquelles terres, en pondre's el sol adquiria diferents tonalitats que canviaven fins que l'astre s'ocultava i queia la foscor."

Propera parada: Cabells porpres.

Un cop de mà!

Va de gramàtica.

Resulta que estic escrivint una frase negativa amb mai. He de posar-hi també l'adverbi no? No és una redundància en la doble negació?

Vinga, a veure si amb aquestes normes lingüístiques en deixem de dubtar!

• Per construir frases negatives amb cap, ningú, res, enlloc, mai, gnes i ni, és obligatori utilitzar l'adverbi no quan aquestes paraules apareixen després del verb: no hi he anat mai.

• En construccions emfàtiques, en què les formes res, cap, ningú, gens, enlloc, mai i ni apareixen davant del verb, és recomanable escriure l'adverbi no en els textos formals, mentre que en registres informals es pot ometre: ningú (no) es mereix aquest tracte tan degradant. 

• La doble negació és molt oportuna quan res, cap, ningú, gens, enlloc, mai i ni són lluny del verb, ja que deixa més clara la idea de negació: cap oferta, encara que sigui la més econòmica, no es podrà acceptar.

• Cap d'aquests mots tenen un sentit negatiu per si sols. Per exemple, en oracions interrogatives i condicionals són positius: pregunta-li si en té cap o hauries dit mai una cosa així?

• En català disposem de la partícula no pas, que afegeix a les frases negatives un matís subjectiu: no ho facis pas, no veus que et pots tallar? 

Amb la col·laboració de:

RESSENYA

ON MAI NO CREIX L'HERBA

Sebastià Bennasar
Editorial Alrevés

Llegeixes el darrer llibre de Sebastià Bennasar i saps, des d’aquell moment, que seràs interpel·lat. Amb el seu peculiar ús de la segona persona del singular del present d’indicatiu, t’increparà com si t’estigués assenyalant amb el dit índex.  Ei, tu!  Tu saps. Tu ets. Tu sents. No hi ha espai per a la incertesa.

I així et converteixes, per ordre de conjugació verbal, en una traficant, una prostituta, un assassí o, fins i tot, en el lladre de la Moreneta. Un recurs —més aviat penso en una tècnica— de l’autor, que et fa partícip de les angoixes, dels anhels, de tots els pensaments dels protagonistes; un tu a tu que, d’inici, el tens perdut perquè saps que qui mana és ell. Et posa el caramel a la boca i te’l treu. Com a prova, la petita incursió de l’ínclit Joan Miquel Romaní — el devastador de ciclistes via patacada de llibres— amb la qual t’il·lusiones pensant que el personatge tindrà un paper important en la trama.  Però no. 

Llavors és quan tu t’apoderes del requeriment  i  et dirigeixes a l’autor, amb un comentari com aquest (que no arriba a ressenya) i li dius: Tià, tu saps que estem expectants; saps que volem una novel·la del Joan Miquel Romaní!

GRANS FINALS LITERARIS

Si hi ha algú sensible a què es parli dels finals, si us plau, que no segueixi llegint. Perquè la primera reflexió que entro a la secció Va de llibres va, precisament, d'això, de grans finals. N'esteu advertits!

Aquest cap de setmana vaig acabar de llegir el llibre Bearn (en la seva versió revisada Bearn o La sala de les Nines) i en arribar al final, vaig decidir que ja tenia suficients proves contrastables per poder escriure-hi  aquesta reflexió.

Un dels recursos que he observat més emprats pels grans autors de la nostra literatura, a l'hora de resoldre una novel·la, és utilitzar el context d'un ball de màscares perquè hi esdevingui el desenllaç.

La primera obra que vaig llegir en què això succeïa va ser En la recerca del temps perdut de Marcel Proust; és clar que l'escena és una de les darreres del setè  i últim volum (val a dir que la traducció que vaig llegir era en castellà, a càrrec de Carlos Manzano i que deixava molt a desitjar, però potser aquest fet es mereix una entrada diferent). Més tard, em va sorprendre la coincidència —també acabant de llegir— amb El llop estepari de Herman Hesse, Guerra i  Pau (aquí només al final del primer volum) de Lev Tolstoi i Bearn o la Sala de les Nines —abans esmentat— de Llorenç Villalonga.

Un altre recurs, que també he pogut comprovar, que s'ha utilitzat molt és acabar la novel·la fent enrolar el seu protagonista —normalment si no contrari, aliè de l'actualitat bèl·lica de l'època— en la Gran Guerra, com ara La muntanya Màgica de Thomas Mann. La seva variant és acabar la narració amb la interrupció, de cop i volta, de les guerres —Primera o Segona— envaint les vides tranquil·les i acomodades dels protagonistes, com a La conciencia de Zeno d'Italo Svevo.

Però el recurs que més s'ha utilitzat —i pensant que jo també he pecat inconscientment (mea culpa) en els meus dos únics llibres publicats— és aquell final en què l'autor justifica l'existència del llibre. Estic parlant de cercles tancats, manuscrits enviats perquè  la veu narrativa es converteixi en editor del text, missives, etc. Així també en tenim, d'exemple a Proust i "el seu temps perdut" d'escriptura diària, però també Paul Auster i la seva Trilogia de Nova York, novament, La Conciencia de Zeno d'Italo Svevo i el recentment llegit, Bearn de Villalonga i, fins i tot, Ànima de Wajdi Mouawad.

Una altra vegada que escrigui un final, estaré ben alerta perquè si és veritat que un llibre és el que el lector interpreta —això ho defensaré sempre: no hi ha una única veritat, sinó tantes com lectors n'hi vulguin trobar—, també és cert que un és el que llegeix.

Un cop de mà!

Que diu que què? Un cop de mà va de mots!

Avui estem internacionals:

• El mot patchwork ha entrat amb força els darrers anys, és un mot que ve de l’anglès i segons el TERMCAT no és admissible. En català s’ha de dir labor de retalls.

• L’acció d’obtenir la informació continguda a la pantalla de l’ordinador en un moment determinat, ja sigui amb l’objectiu d’imprimir-la o bé d’utilitzar-la posteriorment, s’anomena captura de pantalla. Per tant, hem d’evitar la forma argòtica castellana pantallazo.

• El TERMCAT ha aprovat el terme cupcake, manlleu de l’anglès (de cup “tassa” i cake “pastís”) per designar el pastís rodó individual, de vegades farcit i decorat.

• Per al manlleu escrache, l’equivalent català més adequat és escarni, que fa referència a l’acció de denúncia ciutadana contra una persona de l’àmbit públic feta davant del seu domicili particular o en llocs públics on se la identifica, amb l’objectiu de protestar contra abusos de gestió, actes de corrupció o violacions dels drets humans que se li atribueixen. També es poden fer servir les formes assetjament públic, escarn i pressió pública.

• La forma normalitzada en català del manlleu rooibos (de l’afrikaans rooi “vermell” i bos “arbust”) és roibos, amb una sola o.

• Res del tan sentit fracking. El Consell Superior del TERMCAT ha fixat la norma catalana de fracturació hidràulica.

• La denominació catalana orellera és la forma recomanada pel TERMCAT per a designar l’auricular de petites dimensions que els presentadors i alguns tècnics de programes es col·loquen dins l’orella. Res de l’expressió argòtica pinganillo.

• Escrivim sushi per l’especialitat de menjar japonès i wok per l’element de la cuina, també oriental.

• Evitem online, els cursos són en línia, els diccionaris en línia, els tràmits en línia...i les tablets són les tauletes (o tauletes tàctils).

• I per acabar, dels països del Pròxim Orient ens arriba una rica gastronomia, que en català s’escriu: durum (l’entrepà en forma de rotlle amb el qual s’emboliquen carn cuita i hortalisses crues), xauarma (també es pot dir dóner kebab: carn marinada que es cou en un ast vertical) i falàfel (atents a l’accent!: pilota aplanada i molt especiada elaborada amb pasta de cigrons).

Amb la col·lboració de:

Ressenya

ELS MORTS NO PARLEN

Miquel Aguirre

Llibres del Delicte

És veritat, els morts no parlen però si els d'aquesta novel·la ho fessin, ens faríem un tip de riure. L'obra té un eix triàdic —descripció-diàlegs-acció— que funciona, perquè fa avançar la trama a cop de rialla, sense deixar de sorprendre. No has acabat de somriure per la descripció d'un personatge, que el sents parlar amb expressions, ben preservades, de les comarques gironines (imagineu: la mare que li va paringar!). I just quan ja t'estàs rient (n'ets conscient que ho estàs fent en veu alta) penses que l'autor no s'hi atrevirà, no gosarà fer-los fer allò que t'imagines fins que ho llegeixes i ara ets tu qui penses: qui el va parir! 

M'he sorprès dient "però que kitsch que n'és!". Però estava equivocada perquè, mentre m'estava divertint, el rerefons de la novel·la em feia pensar en l'accepció que per a Kundera tenia aquest mot. Recordem les sàvies paraules extretes del seu llibre La insostenible lleugeresa del ser:

"L'ideal estètic de l'acord categòric amb l'ésser és un món on la merda és negada i tothom es comporta com si no hi existís. Aquest ideal estètic es diu kitsch."

Els morts no parlen no nega res, no defuig de l'escatologia gamberra, més aviat és utilitzada per descriure la part més fosca dels nostres dies: els guetos d'immigrants, la deslocalització, l'atur… El seu protagonista, en Quimet, és un vençut, un antiheroi ancorat en una dècada passada, que no hi té res a perdre perquè ell mateix ja es considera un perdut. L'obra és un brillant homenatge als 70 i, com van ser els anys en què vaig néixer, he pogut reconèixer els detalls, les picades d'ull i les ironies: barregeu uns pantalons Meyba, una Derby i un disc de Baccara, tot això amanerat amb uns bons comentaris de bocassa d'all i de camisa espitregada, i tindreu una imatge ben plàstica de l'obra.

El més inquietant és que si acceptem que els anys 70 no van ser precisament gloriosos (música a banda) —per dir-ne una, només faré referència a la crisi del petroli al setanta-tres— i el seu protagonista els enyora, en el fons, què ens està dient? És aquest matís el que m'agrada descobrir en les novel·les negres.

No vull acabar sense remarcar la qualitat en la  diversitat de la col·lecció de l'editorial Llibres del Delicte que, amb aquest títol, ha refermat el seu segell.

Un cop de mà!

Un cop de mà. Va de gramàtica!

CONCORDANÇA DEL VERB AMB UN SUBJECTE COL·LECTIU

Quantes vegades escrivint, dubtem i pensem: Ostres, el subjecte és singular però es refereix a més d’una persona. Com escric el verb? En singular o en plural?

Aquí us deixo quatre aclariments que us resoldran aquest problema i que  en van sortir publicats a la revista número 15 del Consorci per a la Normalització Lingüística:

• Quan hi ha més d’un subjecte, cal fer la concordança en plural. Per exemple: El regidor i el secretari seran ratificats avui.

• Amb l’expressió un dels (+ nom) que, recomanem el verb en plural. Per exemple: És un dels tècnics que treballen a l’ajuntament.

• Amb noms col·lectius, el verb sol anar en singular. Per exemple: La majoria ha dit que no. Tot i així, també es pot fer concordar el verb amb el significat del mot i no amb la forma gramatical. Per exemple: Tota aquella gent ho van demanar.

• Quan el nom col·lectiu té un complement en plural, és preferible la concordança en plural. Exemples: La meitat dels parlamentaris no hi assistiran. La majoria dels assistents a l’assemblea van votar a favor de la proposta.

Amb la col·laboració de:

EN BLANC I NEGRE

MARNIE

Alfred Hitchcock

Universal Studios, 1964

Intèrprets: Sean Connery, "Tippi" Hedren, Diane Baker, Martin Gabel, Louise Latham

Després d’haver iniciat aquesta secció parlant de la pel·lícula The Birds i de la complicada relació entre Alfred Hitchcock i "Tippi" Hedren, era obligat que la següent entrada parlés de la segona i, alhora, darrera pel·lícula que van rodar junts director i actriu: Marnie.

Tot i que els mitjans de comunicació van fer ressò que Marnie seria protagonitzada per la que llavors era la recent princesa de Mònaco, Grace Kelly, precisament la seva estrenada condició reial no l’hi va permetre.

Així, Hitchcock no va tenir més remei que seguir patint al costat de "Tippi", per la qual sentia una incontrolable atracció sexual. El mateix Hitchcock s’anomenava “El màrtir Alfredus” i explicava  que havia somiat, fins i tot, que  l’actriu li deia que l’estimava i havia de ser ell qui finalment la rebutjava dient “si nos fos per Alma… (la seva dona)”.

Quant a l’argument, Tippie és Marnie, una lladre compulsiva i mentidera que treballa per a Mark Rutland (Sean Connery) per després intentar robar-li també.  Mark decideix “salvar-la” casant-se amb ella i intentant guarir-la de l’amnèsia que pateix.

L’argument em va semblar del tot paternalista i més que etiquetar-la de moral ambigua —com es va sentir dir d’aquesta pel·lícula— el que vaig pensar és que hi havia una certa revenja en tot plegat. L'home apareix com a salvador, aprenent de pa sucat amb oli  de tècniques freudianes (per a mi del tot superades). El llibre The Hitchcock Collection ens revela què hi havia darrere d'aquest supòsit:

Després de la negativa rotunda de "Tippi"  a accedir a tenir relacions amb Hitchcock, el director es va desentendre del rodatge de Marnie i fins i tot va rebutjar els consells de dissenyadors, especialistes en efectes especials i va utilitzar alternatives molt més precàries i provisionals per acabar-la. Tal com va dir el biògraf del director: “(…) De fet, Hitchcock semblava desitjar que Marnie fos un fracàs, va deixar de preocupar-se pels detalls tècnics, per l’ús de projeccions de fons...”

Hitchcock va haver de canviar de guionista perquè es negava a escriure l’escena de la violació que ell mateix havia ideat, mentrestant, anava referint-se a l’actriu com “la frígida aquella”. Veient la publicitat que va utilitzar el mateix director en aquell temps, per promocionar Marnie, es pot percebre-hi com va explotar finalment tots aquests detalls dels quals ara en parlem.

Em vaig recordar de Marnie durant una taula rodona de la Bcnegra d’enguany, quan l’escriptor Juan Bolea presentava el seu llibre El palacio de los jardines oblicuos i es referia a la paramnèsia com a novetat dins de la novel·la negra. Vaig pensar que, potser, tot estava inventat i que no per això deixava de tenir la seva atracció.