Desagüe, de Jordi Macarulla

Ediciones de Baile del Sol

345 pàgines

Té raó Stephen King quan al seu llibre Escriure. Memòries d’un ofici deia que als lectors els agradava llegir sobre la feina: Sobretot la feina. A la gent li encanta llegir sobre la feina. Ves a saber per què, però és així. Recordem com Frank Bascombe, el tristoi personatge de Richard Ford va explicant en diferents llibres com va canviant de professió i bona part de l’argument de les seves novel·les és el descobriment de les diferents disquisicions que en va fent*. Sempre m’han agradat els llibres que parlen més que d’un ofici, de com el personal s’hi espavila. I és aquest el tema central del llibre del qual us parlo avui: de la feina, però sobretot del neguit que provoca la por a perdre-la.

Desagüe és una novel·la negra que ens descriu molt bé la part fosca de la indústria, dels serveis i fins i tot de les famílies que s’instal·len en pisos construïts en terrenys de recents plans urbans. Si hem de justificar les extenses pàgines que conformen el volum, seria per dir que estan plenes de descripcions detallades, que ajuden a crear una atmosfera molt ben reeixida i a arrodonir sobretot els personatges principals, i a estones antagonistes, en Rubén i en Cánovas.

D’un bon inici, el text m’ha recordat a dues pel·lícules de cinema independent Margin Call (2011, JC. Chandor) amb un repartiment de luxe: Kevin Spacey, Jeremy Irons i Demi Moore i una d’espanyola: La punta del iceberg (2015, David Cánovas), amb Maribel Verdú. No sé si el nom d’un dels protagonistes de la novel·la és una picada d’ull al director d’aquesta pel·lícula, però són coses de la teoria de la recepció i que fan que es gaudeixi més d’una lectura.

No és aquest un llibre de trames rebuscades, tot i que al final algun gir inesperat, com ha de ser, acabi provocant sentir aquesta sensació. En realitat es tracta de presentar un perill — que en aquest cas té nom d’home, Òscar— i enfrontar-lo a un dilema: haurà d’escollir a qui dels empleats de l’empresa, que li ha contractat per “sanejar” la plantilla, rescindeix el contracte. 

Enmig de la crisi immobiliària, en una competència cada vegada més miserable, alguns se’n disputen les engrunes per la mateixa subsistència. A què estàs disposat per no perdre la teva cadira a l’empresa? 

El que més m’ha agradat de la novel·la és com Jordi Macarulla pinzella l’atmosfera asfixiant que amb ritme lent va envoltant els personatges alhora que el lector. Es pot respirar la por de les famílies a perdre la seguretat, els béns materials, les propietats. Els veïns viuen en la frontera entre la comoditat de les noves construccions, al costat de paisatges sòrdids, on polígons i benzineres abandonades, macro restaurants buits i esquelets d’edificis els recorden què passa quan es deixa d’ingressar diners.

Hi ha un pes que planeja per sobre dels caps dels treballadors d’aquestes oficines asèptiques, molt abans que l’expert en recursos humans o l’escapçador de plantilles laborals hi fiqui mà. És la rutina. La rutina de llevar-se d’hora, del cafè matiner, la rutina de quedar amb els clients, la rutina d’arribar a unes vendes determinades a final de mes, la rutina de tornar a casa, de veure la mateixa dona, d’ocupar-se dels fills. Aquest pes. Per això a més d’un empleat que contractin una noia jove, de roba ajustadeta i ulls de gata maula li salva el dia. Només es tracta d’això de fer el dia més agradable, de fer passar el dia que ja sabem que qui ho fa, any empeny. Però quan t’estan observant no pots fer un pas en fals. I utilitzar el sexe com a una escapada, sempre és perillós. 

La sensació de vigilància, les mirades que suren per sobre els cubicles, els tapers a mig menjar d’algú que ha estat acomiadat, les taules buides i les mentides es queden enrere una vegada que superen les bastides dels edificis a mig construir, les empreses amb cartells que evidencien les ERE i les autopistes. Tornen tots ells a la base, segurs, cansats, abandonant les corbates, els vestits jaquetes i algun remordiment abans d’enllitar-se amb la corresponent mare dels seus fills. 

Amb una narració realista, Jordi Macarulla signa la seva primera novel·la negra. Esperem que n’escrigui moltes més.

De la solapa: "Jordi Macarulla Tarrés (Barcelona)

Autor del libro de relatos FORMAS DEL RELÁMPAGO (Baile del sol, 2008), ha publicado relatos en revistas literarias, blogs y diversos libros colectivos.

Es licenciado en Filología Hispánica, diplomado, investigador y vividor de las relaciones laborales y otras interacciones humanas, criminólogo en proyecto y psicólogo pirata.

Dirige el club de lectura de novela negra de la biblioteca de Esplugues de Llobregat, donde vive.

DESAGÜE es su primera novela."

________________ 

*Els títols de la trilogia signada per Richard Ford són: El periodista esportiu (1986, Grup62), El día de la Independencia (2006, Anagrama) i Acción de Gracias (2008, Anagrama).

El soterrani, de Sandrine Collette

Traducció de Maria Llopis

Editorial Alrevés. Col·lecció crimscat

Primera aproximació a l'autora que faig i no serà pas l'última. Un cop llegit el pròleg d'Àlex Martín Escribà, que ens prepara advertint-nos de la tensió narrativa del text (a l'estil de Misery, de Stephen King), he trigat només tres dies a devorar la resta de la novel·la. Si hagués tingut més temps, podria haver-los reduït a un. Em costava renunciar a la seva lectura, patia per saber si podria tranquil·litzar-me més endavant. N'he gaudit tant com l'he patit. 

Théo és un noi de família rica que va sofrir abandonament,  tant físic com emocional, a la seva infantesa. La mare va marxar i el pare, d'alguna manera, en culpa els fills. Té un germà gran, en Max, amb el qual manté un pols constant i violent pel poder. Amb aquesta mancança afectiva marcada per la competitivitat, Théo basteix una personalitat violenta, orgullosa, en la qual no hi ha lloc per a la traïció. Uns esdeveniments lamentables el duen a complir una condemna de dos anys i mig i escaig de presó.  Els mesos (dies:hores:segons) que hi va estar reclòs s'enquisten dins la seva ànima. No només sent rancor vers el germà, és ràbia vers el món en general. Aquest és el tret de sortida de la novel·la.

Sandrine Collette descriu un món rural grotesc contraposat a la bellesa dels boscos i de la naturalesa. L'autora posiciona el lector com a voyeur d'una situació hilarant, histriònica, aberrant. Coneixerem els secrets de la mateixa veu del protagonista que ens farà partícips d'una sordidesa improbable pel que conté de bestial, però la creurem perquè ens ho està explicant ell. 

És un llibre d'estil àgil, de frases curtes i contundents on el més important no són els esdeveniments ni els girs inesperats sinó la transformació de la ment de Théo. L'autora aprofundeix en la psicologia del protagonista, el trepana. Gairebé com una lliçó mesquina i macabra de la vida, Théo no té més remei que acceptar la condició de gos, d'animal de càrrega. Si abans el jove no hauria permès que ningú li arrabassés el poder —exceptuant a qui ell considera més fort— ara aprendrà a obeir dues persones tan febles com boges. I arribarem a empatitzar amb ell, a desitjar que se'n salvi, de tot plegat.

Fotografia: @Ph. Matsas.

*De la solapa de la coberta del llibre: Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il reste la poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d’acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premi de novel·la policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

De lectura inquietant, pertorbadora, a estones asfixiant, que et deixa sense alè.

Tortures físiques i psicològiques, maldat i odi. Violència a dojo. Una lluita existencial entre la resistència i la rebel·lió. Lectura negra, negríssima, amb la garantia de la impecable traducció, com sempre, de Maria Llopis. Molt recomanable, negreferits!

Rey de picas. Una novela de suspense, de Joyce Carol Oates

Editorial Alfaguara

Traducció Jose Luís López

229 pàgines

Joyce Carol Oates és una de les autores que admiro. Crec que de tots els llibres que he llegit d'ella, aquest és l’únic menys compromès socialment, però també hi ha força crítica social. Perquè és tracta d’un homenatge, d’un divertimento on l’autora conjuga antics clixés atmosfèrics i picades d’ull a trames icòniques per configurar tot un joc metaliterari. No debades, el subtítol: una novel·la de suspens, no deixa de constatar aquests trets que de seguida hi descobrirem. 

Un escriptor de novel·la comercial, Andrew J. Rush, es veu assetjat per una dona (clarament s'entreveu una intertextualitat de la trama de Misery). Rush és famós, ha venut milions d’exemplars i s’ha enriquit amb el beneplàcit de la crítica. Ho té tot de cara, però amaga un costat fosc de la seva personalitat. Sent una veu, pateix una mena d’esquizofrènia. Fart de la vida acomodada i dels elogis, canalitza aquests pensaments pertorbats i reprimits en el dia a dia escrivint novel·les masclistes, violentes i inadequades per a una comunitat hipòcrita on imperen les aparences. Un Vernon Sullivan en mans d'un Boris Vian desfermat.

La trama comença quan la dona que l’assetja (aquesta vegada no serà una infermera, sinó una escriptora molt enginyosa però d’estil mediocre que no ha aconseguit ser editada) el denuncia per plagi. 

D’una manera molt hàbil, disfressant la novel·la gairebé de paròdia, Oates fa una bona repassada al món editorial, on les dones es manifesten amb més talent que els homes, fins i tot més creatives, però subjugades al sexe que les domina socialment. El toc divertit el trobarem amb el protagonista obsessionat  (també) amb l’ínclit Stephen King. És, alhora, un homenatge als autors clàssics com Shakespeare, Milton, Thackeray, Dickens i Sir Walter Scott o a obres pròpiament de gènere com Frankenstein, El darrer home, Dràcula o Una altra volta de rosca, entre altres. 

Ideal per llegir-lo una nit de tempesta amb manteta i una copa de vi negre.

Fotografia@Marion Ettinger
De la solapa: “Joyce Carol Oates va néixer a Lockport, Nova York, l’any 1938. Autora de més de 50 novel·les, més de 400 relats breus, més d’una dotzena de llibres de no ficció, vuit de poesia i obres de teatre en quatre dècades. És una de les grans figures de la literatura contemporània nord-americana. Ha estat guardonada amb nombrosos premis, com el National Book Award, el PEN/Malamud Award i el Prix Fémina Éstranger. L’any 2011 va rebre de mans del president Obama la National Humanities Medal (...) i l’any 2012 el Premi Stone de la Oregon State University per la seva carrera literària.”