Custòdia documental, de Núria L. Garcia

Estimats lletraferits que capbusseu en la negror. Ja s'acaba la quarta setmana de juliol i per tant la darrera publicació del relat criminal estiuenc d'enguany. Des d'En clau de negre volem agrair al col·lectiu Planeta Lletra l'entusiasme amb què ha entomat aquesta col·laboració, tot esperant  ennegrir en pròximes dates festives. Us imagineu un Nadal ben negre? Ja en tenim ganes! Perquè ha estat un plaer llegir les propostes d'aquests quatre criminals literaris. Aprofitem l'avinentesa per desitjar-vos unes molt bones vacances, lletraferits! Tornarem al setembre amb més munició.

I ara, us presentem la darrera lletrícola: ella és Núria L. Garcia. Aquesta vegada no es tracta d'un relat, sinó d'un text extret d'una possible novel·la.

Núria López Garcia, llicenciada en Psicologia, per la Universitat de Barcelona i nascuda al Maresme l’any 1962, l’any de la nevada. Des de l’adolescència escric poemes i més darrerament relats curts de gènere policíac, negre, gris marengo, o com en vulgueu dir. Pertanyo a diverses associacions d’escriptors i/o aprenents d’escriptors. Tinc publicat un llibre de poemes Estacions de trànsit amb La Comarcal Edicions i una dotzena de relats amb el col·lectiu Planeta Lletra (Associació lletrícola de Mataró, nom oficial).

Custòdia documental és un relat incomplet. És un fragment d’una idea més elaborada que podria donar per a una novel·la i que segurament no escriuré mai. Els protagonistes d’aquesta novel·la són en Lluís Sánchez (policia) i en Xavier Badia (forense). A en Lluís el coneixereu una mica al relat. 

CUSTÒDIA DOCUMENTAL

Per al Sànchez, el dia ha començat com qualsevol altre. El sol espetegant entrevist per la finestra, la xafogor de juliol, la dutxa amb aigua fresca; dues torrades amb mantega i un cafè. A l’aparell de ràdio es desgranen les notícies. La política no l’hi interessa. Posa l’orella quan la locutora parla d’una batuda a les Rambles que ha aconseguit detenir una banda que robava a turistes. Alguns dels detinguts són menors d’edat. El pa de cada dia.

Un Audi negre, de grans dimensions i les finestretes tintades, aturat davant de la seva comissaria ja no és tan normal. A quin capitost li ha passat pel cap apropar-se avui a una comissaria de barri? Amb quin motiu? Res de bo, segur. La darrera vegada que un alt càrrec va trepitjar l’edifici va ser per anunciar les retallades que tots suportaven estoicament des d’aleshores.

En Gonzalo vigila qui entra a la comissaria amb posat més ferm que mai. Saluda a en Sànchez i es quadra davant l’arc detector de metalls.

—On són? —pregunta l’inspector en to còmplice.

—Han demanat pel despatx d’en Colomer. Són tres, però només he reconegut a en Massana, d’Esquerra Republicana —en Gonzalo relaxa la salutació i somriu irònic.— A vejam si hem detingut al seu fill en els aldarulls d’ahir.

Setmana si, setmana no, joves estudiants, ocupes i col·lectius antisistema es manifesten davant el Parlament. La brega d’ahir va ser força violenta perquè els joves van intentar accedir a l’hemicicle i la policia els va fer fora a bastonades. El resultat: mitja dotzena de detinguts i una desena de ferits. En Sànchez no té gaire temps per a pensar-hi.

—El capità diu que vagi al seu despatx —li deixa anar la Mònica així que surt de l’ascensor.

En Sánchez sospira amb resignació, deixa la jaqueta sobre la taula i es dirigeix sense pressa a les escales.

El silenci dels passadissos amb moqueta contrasta amb el bullici del pis inferior. Els finestrals amplis, el mobiliari de disseny, el món dels jefes és un planeta a banda. El mateix capità Colomer li obre quan truca a la porta del seu despatx.

—Ah, Sánchez. Ja és aquí. Passi. Aquests són en Jesús Puig i Carles Guastavino, funcionaris del Parlament de Catalunya.

—Molt de gust.

—No li he presentat al diputat Massana. Encara que vostès dos ja es coneixien, veritat?

El capità juga amb foc i ho sap. En Sànchez pensa que millor seguir amb el joc de les aparences educades. Si algú té les de perdre allà, és ell.

—Sí. Havíem coincidit en una vaga general, temps enrere  —procura que el seu to sigui el més neutre possible, com si parlés del color turquesa del quadre abstracte darrere la taula del capità.

En Massana se’l mira amb acritud. Tampoc a ell li fa gràcia que en Colomer recordi precisament ara l’enfrontament que hi va haver entre sindicalistes i la policia. El capità fa com si no s’hagués adonat de la tempesta que ha congriat el seu comentari i continua parlant tan tranquil·lament.

—Pel que m’expliquen aquests senyors, la manifestació que hi va haver davant el Parlament tenia motius més tèrbols que la mera reivindicació política. Alguns varen aprofitar l’entrada a les dependències per endur-se uns documents històrics molt valuosos. Millor que ho expliqui vostè, senyor Guastavino.

En Guastavino és un feix de nervis, s’aferra a una carpeta amb què es protegeix de vés a saber quin perill imminent.

—És un desastre, una tragèdia per a la història del país. Els diaris del president Casabella no poden desaparèixer així com així. A penes havíem digitalitzat les primeres dues-centes pàgines —s’aixeca emportat per la indignació. —Tant que ens va costar obtenir-los! La família s’hi oposaven. Si no hagués estat pel senyor Massana...

Ara sí, les mirades d’en Sànchez i en Massana coincideixen. Per un instant, el temps va enrere vint-i-cinc anys i ambdós es troben l’un davant de l’altre a la comissaria de Via Laietana. En Massana és el primer a parlar.

—La família té por que determinats continguts íntims dels diaris pugui enterbolir la imatge pública del gran polític que en Casabella va ser pel país. Des del nostre partit vàrem haver de prometre a la vídua que la família podrà decidir quina part dels diaris es farà pública.

En Massana parla segur de la seva posició. Sap que ara és ell qui mana.

En Sànchez es gira cap al tercer home, que fins ara ha estat en silenci.

—I vostè? Què hi té a veure amb tot això?

L’home acluca el cap perquè el policia vegi el bandatge que duu al clatell.

—Sóc l’encarregat de la custòdia documental. Jo era a la sala quan varen entrar els lladres.

El meu desig, d'Òscar Navas

La proposta criminal d'avui ens arriba de la mà de l'escriptor Òscar Navas (podeu clicar aquí per visitar la seva web). Amb el seu relat El cant de la sirena de l'antologia Mataró és criminal  (Planeta Lletra, 2017), ens va captivar. Avui ens parlarà d'un desig molt especial. Preparats, criminals? On y va!: 

Óscar Navas va néixer a Mataró (Barcelona) el 1975 i és Enginyer Informàtic de professió i escriptor per devoció. Els seus relats apareixen a diverses antologies, premsa escrita i revistes literàries. Fonamenta els seus escrits en la fantasia, la ciència-ficció —especialment l’steampunk— i el terror, encara que la seva producció inclou un gran ventall de gèneres. Neil Gaiman, Ray Bradbury, H.P. Lovecraft, Edgar Allan Poe, Julio Verne o Sir Arthur Conan Doyle són alguns dels seus grans referents, i els mons onírics, la infància, el temps, els fantasmes o la mort, part del seus jocs narratius. En el gènere negre, apareix a les antologies No ho podia assegurar amb certesa (Planeta Lletra, 2014), Vols veure la mar? (Planeta Lletra, 2015) o Mataró és criminal (Planeta Lletra, 2017).

EL MEU DESIG

―...I sabeu què m’han dit els meus pares? Que enguany, com que faré onze anys, em deixaran encendre els trons. Aquells que peten tan fort. Serà xulíssim! ―deia en Joan amb el petard a les mans.

Tots l’escoltaven embadalits mentre ell ensenyava la seva bossa. Com que el seu cumple coincidia amb Sant Joan, els seus pares li compraven tot un arsenal any rere any, i amb la calor que feia a l’hora de la migdiada, l’efecte de les seves paraules era encara més encisador que veure desfilar les seves adquisicions.

Feia ja uns dies que érem de vacances i la colla del pis ens trobàvem des de primera hora de la tarda al descampat. Érem els únics valents que ens atrevíem a ser-hi a aquelles hores. Aprofitàvem per jugar i per veure com anava creixent la muntanya de fustes que es cremaria a la nit. Els veïns del barri havien amuntegat mobles vells, cartons, fustes de la fàbrica de roba... Algú havia deixat un matalàs i el fruiter, fins i tot, havia cedit les caixes on li portaven les cireres. En Pol i l’Enric les havien estat regirant feia una estona, buscant pinyols per emprar-los com a munició per als tiradors. En Quim, mentrestant, havia localitzat un formiguer molt gran i tenia previst colar-hi piules per destruir-lo. La Laia i la Sandra seien recolzades a l’arbre, escoltant al pesat d’en Joan, mentre preparaven els fulls de la llibreta on havíem d’escriure el nostre desig per a la foguera.

―Laia! T’ha quedat molt xula! Aquesta nit et regalaré una bengala, d’aquelles que canvien de colors! ―li va dir en Joan quan va rebre la seva, amb els seus ulls de gripau vell remirant-la.

Ella va somriure amb aquell somriure tímid que tenia i que em feia sospitar que era un àngel. Les dues noies es van apropar a la resta, un per un, i van anar entregant les targetes.

―Té, Marcel, la teva targeta ―em va dir la Laia donant-me el tros de paper.

Ens vam intercanviar les mirades mentre li donava les gràcies. Notar els seus dits al deixar-me la nota em va semblar tan refrescant com la menta. Havia decorat la meva targeta amb estrelles al voltant i havia deixat espai per escriure el desig a la part central. Al cantó dret, hi havia un cor petitet pintat de vermell. Des d’aquell moment, tenia clar quin seria el meu desig.

Quan les noies van acabar, van dir que feia molta calor i que volien anar al bar a comprar-se un gelat i tornar a casa per preparar el sopar per poder tornar al descampat ben aviat. La resta va estar d’acord amb la idea i va començar a recollir les seves coses per acompanyar-les-hi. Jo vaig comprovar que només tenia quinze pessetes, així que no me’n podia comprar cap, encara que tampoc en volia. Tenia coses millors a fer.

―Espera, Joan! Volia comprar-me una traca aquesta tarda i no sé si és més llarga la de xinos o la d’ocells! Me les pots tornar a ensenyar? Serà un moment, de seguida els retrobem; ―li vaig demanar.

En Joan no va dubtar a tornar a obrir la bossa per ensenyar-me el seu polvorí, tot orgullós. Jo em coneixia massa bé les diferències, però vaig esperar pacientment que els altres s’allunyessin del descampat fent-li preguntes absurdes. Llavors vaig veure la pedra...

 A la nit, els altres es preguntaven on era en Joan. Jo els deia que segurament devia estar atipant-se de coca amb la família i que vindria més tard. El descampat semblava un autèntic camp de batalla. Els polzes em cremaven de tant fer girar la roda de l’encenedor. I els braços, de l’esforç que havia fet a la tarda. Cap a les onze, van encendre la foguera. Vaig apropar-hi una bengala de colors i li vaig donar a la Laia amb el meu millor somriure. Ella em va recompensar amb un petó que mai no vaig oblidar. Després, tota la colla hi vam llançar els nostres desitjos. I el meu, malgrat la pudor que feia el gat que s’havia colat a la foguera, es va complir: no van trobar mai en Joan.

Malvades i criminals

Aquell vespre de dissabte m’havia quedat sola a casa, plovia com només es pot fer damunt d’una casa a tocar el bosc: amb ganes, llamps i trons. Havia decidit dedicar aquelles hores a preparar-me una taula rodona en què participava parlant de malvats i de perfils criminals de la literatura i del cinema. El primer que em vaig qüestionar era si calia matar per ser considerat un malvat. Per això vaig buscar la definició al DIEC2. Malvat-da: “Que és molt dolent, que fa el mal a consciència.”

No sé si va ser pel llamp que va caure sis segons després del tron, el cas és que vaig encendre una espelma, no fos cas que se n’anés la llum. Llavors, vaig recordar l’escena de Psycho, (Hichtcock, A., 1960) en què una espantada Janet Leigh, conduint sota la pluja entreveu els llums encesos del motel regentat pel malvat Norman Bates. Però realment es pot considerar una persona amb un trastorn mental com un malvat? Potser la malvada era la mare, malgrat que la seva veu en off, a l’escena final on apareix el fill a la cel·la, digui: “sempre fou un malvat”. Quantes dones malvades, autoritàries i castradores ens ha ofert el cinema? Sens dubte moltes. 

La llum intermitent d’un llamp i aquest pensament em van acabar d’autosuggestionar. Havia assolit el grau d’inquietud que necessitava per seguir reflexionant sobre el tema i a més a més em complaïa en ella. Que voleu que us digui, m’agrada la negror en totes les seves accepcions. 

De la mare de l’esquizofrènic Bates, vaig passar a recordar  la gelosa majordoma de la pel·lícula Rebecca (Hitchcock, A., 1938), Mrs. Danvers, que tot i que no assassina insta a suïcidar-se a la protagonista. Potser aquesta relació d’amor i odi que sentia el director per les rosses actrius era una inspiració per als seus personatges malvats femenins com la sogra de Tippi Hedren, en la pel·lícula The birds (Hitchcock, A., 1963). Clarament, es trenca la imatge de la femme fatal literària dels inicis del gènere negre i es fa visible la maldat en persones que no tenen relació amb cap criminal dels baixos fons. D’un pensament a un altre, vaig recordar la pel·lícula Bloody Mama (Coreman, R., 1970). Kate Baker, més coneguda com a Ma Baker havia estat una gran malvada i també una criminal. Aquest personatge de la vida real va imbricar la literatura amb el cinema i fins i tot amb la música.

Ara sí, només em faltava veure sang i fetge mentre la pluja repicava rotundament la teulada.

Ma Baker va ser mare de quatre fills, algun d'ells fruit de les violacions que va patir del seu pare en què participaven els  germans immobilitzant-la. Ja, adulta, utilitzava els seus quatre fills per expiar tota aquesta frustració acumulada. Els tenia totalment hipnotitzats —trobem de nou la mare autoritària— i, combinant-se’ls segons l’apetència del dia, se’ls beneficiava com havia fet el seu pare amb ella. A més a més, no els explotà només sexualment, sinó que els va convertir en gàngsters. Robaven bancs, segrestaven, mataven i, com eren els inicis dels anys 30, després del crac del 29, deien que “la pasma” estava per altres coses, com ara arrestar els vaguistes. De fet van actuar entre l’any 31 i l’any 34. Ma Baker va ser una gran malvada, una de les figures més insòlites de l’època del gangsterisme nord-americà. La pel·lícula va tenir molt d’èxit pel seu tarannà desvergonyit, no tant per la seva qualitat, tot i així va ser la millor que va produir Coreman. Amb un Robert de Niro molt jove, que clava el paper de fill drogoaddicte. Els fills es comparaven amb Dillinger i de tant en tant li preguntaven a la mare si ells n’eren més malvats. Ma Baker, a banda d’inspirar al grup Boney M amb la famosa cançó homònima, també va inspirar al personatge malvat de Ma Grisson al clàssic No orchids for Miss Blandish; jo el vaig llegir traduït a la col·lecció La cua de palla com No hi ha orquídies per a Miss Blandish. Bé, doncs va ser aquest llibre de James Hadley Chase, publicat al 39, el què va fer famosa a Ma Baker. Els fills van morir tirotejats, en una escena que bé podria haver estat extreta de la icònica novel·la Collita Roja (Hammet, D., 1929), però la mare, el gran cervell de l’organització, se’n va salvar. 

Vaig pensar, llavors, en una de les grans instigadores de la Literatura, com va ser Lady Macbeth, de la gran tragèdia Macbeth: “Qui ens impedeix matar Duncan (el rei d’Escòcia) i atribuir el crim als embriagats companys?”. Però aquest “ens”, es referia a un “tu”: al seu home. No l’he vist però hi ha la pel·lícula Lady Macbeth (Oldroyd, W., 2016), que ha tingut una gran acollida en la crítica. D’una dolenta a una altra vaig acabar recordant també a Milady de Winter, una gran malvada i assassina, personatge creat per Alejandro Dumas a l’obra Els tres mosqueters.

Però quan parlem de malvats, recordem que no vol dir que hagin de ser forçosament assassins, sinó que fan el mal. I en  cas contrari? Podria considerar-se malvada una gran assassina del cinema que no fos conscient dels seus actes? Deia Philip Zimbardo, al seu llibre L’efecte Lucifer: el perquè de la maldat (2012, Paidós Ibérica), que la diferència és la voluntarietat, no tant la consciència. El cinema, de la mà del director Roman Polanski, ens ha deixat una gran assassina que més que malvada seria una pertorbada. La famosa pel·lícula Repulsió, de l’any 1965, amb una esplèndida Catherine Deneuve, ens ofereix el personatge de Carol Ledoux, una jove reprimida que sent una gran repulsió pels homes. 

La jove, cada cop més retreta, s’aïlla al pis que comparteix amb la germana. Al quedar-se sola —la germana se'n va de vacances— la seva dèria augmenta i propicia que esdevingui una múltiple assassina. Aquella atmosfera angoixant, el cap d’un conill mort a la bossa de mà, les mosques, les visions... la bogeria en definitiva, acaben en una orgia de crims: totes les víctimes eren homes.

I qui no recorda el personatge d’Annie Wilkes, a Misery, de Stepen King? Jo el vaig llegir un estiu quan tenia 13 anys i la vaig odiar. Encara recordo les descripcions del dolor a les cames del torturat escriptor. 

Després vaig veure l’adaptació al cinema, amb la colossal Kathy Bates que, amb la seva actuació, va fer que quedés fascinada per aquesta malvada d'un drama psicològic i de terror. I per pertorbades, la protagonista de la novel·la de suspens psicològic Amb la por al cos, de Margaret Millar, la Sra. Morrow, molt a l’estil d’un malvat entranyable amb molt de talent com és Mr. Ripley de Patricia Highstmith. És aquest criminal el que més m’interessa, defugint una mica del típic desdoblament de personalitat del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Tot i així, tenim una versió moderna, que em va complaure molt: el psicòpata protagonista de l’obra Te quiero porque me das de comer de David Llorente, l’assassí en sèrie Max Luminaria. No debades, si mirem el rànquing d’assassins per nombre de víctimes a la Wikipèdia: aquí, trobarem molts metges, la majoria homes.

En l’àmbit literari, m’interessen més aquests malvats en potència, quotidians, amb els quals ens creuem cada dia, els nostres veïns que amagats sota una vida que classificaríem amb l’etiqueta de "normal" i exposats a una situació extrema o de perill, extreuen de l'interior aquesta personalitat malèfica i esdevenen assassins. Seria l’estil d’Alfred Hichtcock o de la Highsmith; per exemple el fill pertorbat que mata l’avi a El diari d’Edith.

La nit avançava i malgrat la por que em feia no poder conciliar la son (m’havia empassat quatre pel·lícules agitadores, una rere l’altra), no vaig tenir malsons, tot el contrari vaig dormir plàcidament. L’endemà vaig voler constatar una idea que em rondava pel cap, en aquell moment feia un sol radiant que s’anava escampant per la sala. La dona quan mata —estadísticament hi ha moltíssimes menys assassines que assassins, cap sorpresa—, no és més ferotge que l’home. Un esquarterament és un esquarterament, sigui perpetrat per un home com per una dona, el que passa és que encara ens impressiona més que el practiqui una dona. És com veure fumar un home gran pel carrer, passa desapercebut, ara bé, si ho fa una anciana, ens crida l’atenció. No entraré en detalls del perquè, jo crec que és obvi. Així doncs, amb els crims passa el mateix. La dona mata i prou, deixem-nos de falsos mites i de dones venjatives malèfiques. Un home amb set de venjança és igual de retorçat que una malvada. Us recomano llegir aquest article: Las mujeres también matamos, d'Andrea López Martín d’on extrec aquestes interessants dades: 

“Estadísticamente, las mujeres cometen solo el 15% de todos los crímenes violentos y un 28% de todos los crímenes. Las asesinas en serie son solo el 8% de todos los asesinos en serie americanos, pero las mujeres americanas alcanzan el 76% de todas las mujeres asesinas en serie en el mundo.” 

Trobareu el nom d’assassines tan famoses com Pilar Prades Santamaria (l’emmetzinadora de València),  Margarita Sánchez (la vídua negra de l’Hospitalet del Llobregat) o Remedios Sánchez (la lladre i estranguladora d’ancianes de Barcelona).

Com a  malvada literària em quedo amb la Reina de cors d’Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll. La totalitarista que enviava assassinar, "Que li tallin el cap!", a qualsevol que li vingués de gust. Per acabar, us aconsello la lectura del llibre Asesinas. Cuatro siglos de crímenes con nombre de mujer (Tani. C., 2003). Veurem com la bruixa Medea i la maga Circe se’n queden curtes i la realitat, en trenta-cinc casos —inclòs el de Pilar Prades Santamaria— ens mostra fórmules insòlites per matar com a alternativa a la força bruta.

Autosuggestionada o no, la taula rodona: “Gran malvats. Perfils criminals en la literatura i el cinema”, organitzada per L’escribà, moderada per la traductora Irene Solanich, i compartida amb Sebastià Bennasar, escriptor i traductor, i Marc Moreno, escriptor i editor, va estar salpicada per malvades, tot i que el protagonisme se'l van endur uns mosquits sanguinaris, que al capdavall reivindicaven el seu territori: l’Ateneu de Manlleu.