Tiana Negra 2022 celebra el seu desè aniversari

 13 de gener de 2022

Roda de Premsa - Ajuntament de Tiana. 

 

Torna Tiana Negra més fosca i lúdica que mai, amb logotip renovat, per celebrar la seva 10^a edició.

Durant els dies 21 i 22 de gener tindrà lloc la celebració de l’aniversari del festival i es farà per primera vegada conjunta presencialment, amb una assistència permesa del setanta per cent, i virtualment des del canal Youtube de l’Ajuntament de Tiana. 

El divendres, dia que s‘atorgarà el IX Premi Memorial Agustí Vehí —en què enguany s’han presentat quaranta-quatre novel·les—, comptarà amb la presència de l’alcaldessa de Tiana, Marta Martorell, i la participació de persones molt vinculades al festival com ara Sebastià Bennasar, Maria Dolors Sàrries, Jordi Fernando, Lluís Llort, Margarida Aritzeta o com Carles Porta i Àlex Martín Escribà, tots dos darrers de forma telemàtica. També hi seran presents personalitats insignes que n’han estat motor, entre d’altres: l’antiga alcaldessa de Tiana, Ester Pujol, l’antiga regidora de cultura, Núria Blasco, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga o la presidenta del Parlament i padrina del festival M.H. Sra. Laura Borràs.

 

Durant el dissabte, Anna Maria Villalonga —al capdavant com a comissària— comptarà amb dos moderadors avesats a participar-hi com són Irene Solanich i Jordi Cervera. Tots dos conduiran dues taules de presentacions de novetats literàries i tindrà lloc un dels seus formats clàssics: la lectura de fragments d’obres acompanyades amb les notes del saxòfon. 

 

“El criteri per triar els autors és que hagin tret novetats”, ha dit la comissària, afegint-hi: “Hi ha un segon criteri i és garantir la presència de totes les editorials que publiquen novel·la negra en català”.

 

Fotografia: @Xapo Ortega

                        

Autors com Rosa Ribas, Andreu Martín, Tura Soler, Xulio Ricardo Trigo, Sílvia Mayans, Jordi Colonques, Ludmilla Lacueva, Biel Cussó, Joan Miquel Capell, Albert Plans, Rafael Vallbona i Salvador Balcells, entre d’altres, passaran durant tota la jornada per l’escenari de la Sala Albéniz, que enguany lluirà renovada. 

A la tarda hi haurà sorpreses. Es llegiran alguns relats del taller de relats negres que haurà impartit l’escriptora Susana Hernández, actuarà Inés Macpherson amb el seu espectacle d'autors negres catalans i es durà a terme el Primer Trivial Negrot entre el públic assistent. Els guanyadors se’n duran un lot de llibres.

Segons la comissària, “una de les idees que han estat presents des d’un bon inici del festival ha estat relacionar la literatura amb l’audiovisual, amb el cinema, amb les sèries, que tenen llenguatges paral·lels i en el cas del gènere negre més.” Com a colofó del festival, la comissària parlarà amb l’escriptor Rafel Vallbona i amb el director de la pel·lícula que ha adaptat la seva novel·la Tros.

 

Tiana Negra, l’únic festival de literatura negra en català, és el pòrtic, a tan sols una setmana de diferència, del festival BCNegra.

Així que us hi esperem, negreferits, no hi podeu faltar!

Lectures recomanades del mes de febrer

Aquest mes he llegit sis llibres. No totes les lectures han estat de gènere negre, de vegades hi ha mesos que llegeixo més poesia o assaig. En aquest cas us en recomanaré quatre, una d’elles pertany al gènere de no ficció.

Aquestes són les meves recomanacions de febrer per ordre de lectura:

Després del llibre L’hivern del Coiot, de Ferran Grau (lectura recomanada aquí), se’m va despertar el cuquet per la no ficció però narrada des d’un punt de vista subjectiu i vaig ventilar-me en un no-res un llibre que  ja m’havien recomanat dues persones: El adversario, d’Emmanuel Carrère. Em va fer il·lusió quan el vaig veure a la biblioteca de casa, allò que diem, que només has d’allargar el braç. Llibre esfereïdor. M’ha encantat.

El mal pare, de Pep Prieto: Primer llibre que llegeixo de l’autor. Ja feia tard! M’ha agradat sobretot la manera que té de descriure l’ambient familiar, angoixant, creant uns personatges de perfils psicològics complexos. Hi ha un secret que amaga el pare que farà trontollar tots els germans i a partir d’aquí començarà el misteri de la novel·la. Tant la trama com alguns elements que anirem descobrint, com ara l’arqueologia o un castell perdut a la muntanya, recorden imatges comunes al cinema. Molt recomanable.

Totalment subjugada a la narrativa de Margarida Aritzeta, del seu univers literari, de l’atmosfera que ha creat per a uns personatges que transiten els marges de la vida i de La teoria del gall de la qual ens parla aquest Ramon tan entranyable. El vaig llegir en tres dies, més aviat l'he engolit. Fins i tot he començat a empatitzar amb la mare de la Mina, després de tant de temps, jo que la creia tan insuportable! És el quart i darrer lliurament de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Podeu llegir les ressenyes que en vaig fer aquí: L'amant xinès, Els fils de l'aranya i Rapsòdia per a un mort

Ara que he rellegit les ressenyes, m'adono que la trobarem a faltar. Aix.

I finalment, la meva darrera lectura ha estat Conduce rápido, de Diego Ameixeiras. Segon llibre que  llegeixo de l’autor (podeu llegir la ressenya de l’anterior aquí: La crueldad de abril). Frenètica, amb una estructura que manté la tensió narrativa tot el llibre, molt abans que el lector sàpiga per on anirà la trama. Cinc dies de velocitat màxima on tots els personatges transiten com si estiguessin en un ball de màscares. Bona lectura!

Quatre propostes totalment diferents però totes elles ben recomanables. Bon diumenge, lletraferits!

Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Llibres del Delicte

278 pàgines

Trenta-cinquè títol del catàleg de l’editorial Llibres del Delicte, especialitzada en novel·la negra i tercer volum de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Si us ve de gust, podeu llegir la ressenyes dels anteriors títols aquí (L’amant xinès) i aquí (Els fils de l’aranya).

Rapsòdia per a un mort arrenca amb la presumpta mort d’un home d’ètnia gitana. Aquest és el tret de sortida d’una novel·la on els esdeveniments es van embolicant precipitadament i, sense remei, per acabar capgirant la ciutat de Tarragona. El llibre trenca amb els prejudicis sobre l’ètnia, lleva etiquetes generalistes i ens endinsa en la vida quotidiana d’uns personatges tan singulars com magníficament construïts: l’onclo Gros, la Trini, en Felip el Bell, en Gus, el Màquina, la Flora o en Genís.

En aquest tercer lliurament, tant la trama principal com les subtrames ens sorprendran fent al·lusions a espais comuns de rabiosa actualitat com l’atemptat terrorista de Cambrils, la pressió feixista sobre la llibertat d’expressió, la manipulació dels mitjans de comunicació, els interessos policials o les fake news.

Margarida Aritzeta recupera, alhora, alguns personatges de la nissaga com la Rubi, en Kàputx o, com no podria faltar, la insuportable i alhora entranyable mare de la mateixa protagonista, Mina Fuster. També n’hi afegeix d’altres, com ara relleus de càrrecs dins la comissaria o fins i tot una peculiar experta en assumptes fiscals que respon al nom de Charo. D’això, no en puc dir res més; millor que us n’assabenteu pel mateix personatge que, com són les coses!, té un canal de Youtube:

Paral·lelament, la inspectora Mina Fuster es veu involucrada en un presumpte delicte fiscal; una pròpia línia narrativa que ens servirà per recordar el seu passat —amb el seu estimat i desaparegut Johnny Warhol— i a entendre millor la relació irascible que manté amb la seva mare. 

El text és una delícia per als sentits. L’autora s’ha deixat anar i descripcions, personatges i diàlegs flueixen que és una meravella. Escrit en un to plasent, ens llevarà més d’un somriure. És remarcable la gran tasca de documentació d’Aritzeta, així com el tractament de l’argot o la utilització del caló amb transcripcions fonètiques. Al final de la novel·la, s’inclou un recull dels significats dels termes emprats per a facilitar la lectura. 

*De la solapa: "Va debutar a la novel·la negra amb El correu de Trípoli (1990), seguida de Tie Break (1991) i El cau del llop (1992), a la col·lecció "La Negra" de la Magrana. Ha publicat més d'una trentena de novel·les (novel·les realistes, fantàstiques, de memòria històrica, juvenils). N'hi ha unes quantes d'intriga o criminals, com El verí (2002), El llegat dels filisteus (2005) o La maleta sarda (2010). El retorn al gènere negre es produeix amb el relat "L'assassinat de la venedora de cupons", inclòs al recull Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), d'on arrenca la saga de la inspectora Mina Fuster (...)".

No us perdeu aquesta “rapsòdia” que ressona a Queen i a la mirada literària d’una autora que enguany ha rebut la Creu de Sant Jordi i que es mostra més desinhibida i original que mai.

Assassins del Camp, de DIVERSOS AUTORS

Llibres del Delicte

Coordinació i Pròleg de Margarida Aritzeta

272 pàgines

Ja tenim aquí la nova antologia de l'editorial Llibres del Delicte que va recorrent el país, convidant els escriptors amb algun vincle al territori —hi són nascuts o hi viuen o hi havien viscut— a assassinar, alguns sense pietat. La iniciativa va ser de l’escriptora Ramona Solé i amb ella i els seus companys de Ponent va començar, ja podríem dir, la sèrie d’antologies territorials.

Ara, a les terres del Camp, quinze autors coordinats i prologats per l’autora Margarida Aritzeta s'han avingut a “afegir-se a l’aquelarre” —paraules de la mestra— i matar a tort i a dret. 

La coberta, com ja ens té acostumats l’editorial, és magnífica, però en aquest cas s’hi afegeix la mirada artística de l’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo. Un carrer llòbrec d’algun indret del Camp de Tarragona ens proposa seguir un individu solitari. Una víctima o un assassí? 

El que més destaca d’aquest recull és l’alta qualitat literària en gairebé tot el seu conjunt. No debades, el conforma noms amb una llarga carrera com a escriptors. Anys dedicats a l’ofici, un saber fer que es percep tant en el domini de la lingüística, de les descripcions, com en la manera prescriptiva d’utilitzar-la. Un goig per als sentits, que tant ens permet gaudir d’un paisatge idíl·lic —la flor i la fauna autòctones de les terres tarragonines— com del crim més descarnat que ens podem imaginar.

Fotografia: @NovaConca
Presentació d'Assassins del Camp al Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí

Per ordre d'aparició, hi trobareu:

La por blanca, del nostre estimat i recentment desaparegut Jordi Tiñena, un relat procedural però alhora ben negre que ens parla de la justícia moral.

Roses de plàstic, d’Olga Xirinacs. Un bell text històric que rescata la memòria de les misèries humanes en temps de guerra.

A deshores, de Tecla Martorell, s’endinsa amb una veu assassina en l’assetjament escolar, el linxament i la venjança.

Somieg, de Maria Lluïsa Amorós ens parla, mitjançant una amalgama d'estructura i d'analepsi,  dels trastorns mentals.

"Em" estat nosaltres qui "em" fet això, de Jordi Folck. Un divertit exercici, una disbauxa dels desitjos més foscos, una bogeria no gaire transitòria.

El buit de la mort, de Jordi Ledesma. Text neguitós que aborda les dues cares de la mateixa moneda: la crueltat humana i la incapacitat de sobreviure-li.

El saxòfon, de Moisés Peñalver. Original proposta musicada i sobrenatural.

Ni vius ni morts, de Salvador Balcells. Un relat que destil·la humor negre, irònic, surrealista i amb algun fantasma piròman.

Pecats de policia, d’Àngel O. Brunet. Morts a dojo recopilats amb veus teatrals.

Testimoni d’un crim, de Joan Cavallé. Trobarem una bona crítica social del franquisme i de la repressió.

La casa de la boira, de Francesc Valls-Calçada. Relat escrit d’una manera desimbolta i que arrenca al pur estil Christie i Els deu negrets.

Encara ens queda el Blues, de Ferran Gerhard. Un intent metaliterari de “passar-li el mort a l’altre”.

Fecundació, de Lurdes Malgrat. Una crítica a l’Estat que fecunda l’odi per a mantenir-se al poder. Odi, mentides i repulsió.

Totes les veus que m’acompanyen, de Rosa Pagès. Una esfereïdora crítica a les farmacèutiques.

Mala sang, de Margarida Aritzeta. Destapa l’entramat d’una xarxa d’explotació laboral. Una història de polígon i de crítica social ben actual.

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Editorial Meteora
125 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, les iniciatives per a reivindicar el seu reconeixement històric esdevenen un goig per a lectors que com jo —fins ara només he llegit quatre títols de l’autor— ens veiem desbordats per les seves 120 obres que comprenen tots els gèneres literaris. 

Diverses reedicions, una publicació d’una obra inèdita, una biografia, actes musicats, exposicions bibliotecàries, treballs en xarxa amb el teixit socioeducatiu a les escoles i la inesgotable tasca que està fent la Comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, fa més plausible aquesta revalidació tan necessària de l’autor no només per l’extensa, ambiciosa i innovadora obra, sinó també com a personatge compromès a la recerca de la llibertat.

Sebastià Bennasar escriu una introducció molt generosa  perquè ens transporta a les illes, precisament al moment en què va descobrir l’autor, i comparteix amb el lector els anhels i alguna anècdota del tot entranyable. Per a l’autor llegir Pedrolo era arrecerar-se a “un refugi segur”:

Vaig descobrir de cop el Pedrolo autor de novel·les negres, vaig descobrir el contista de ciència-ficció i el Pedrolo polític. 

I vaig entrar de cop a la vida adulta com a lector. Fer-se gran deu ser, també, quelcom semblant a això. (Pàgina 11).

El text fa un repàs de la situació actual de l’obra pedroliana, aquella que no te l’acabes mai. Més de vint mil pàgines escrites però amb només un 10 % dels seus llibres vius, és a dir que es poden trobar a l’abast. L’autor va intercalant entrevistes amb autors, crítics i investigadors de Manuel de Pedrolo que permeten reforçar, si més no enriquir, l‘enfocament que mostren les breus, però precises, 125 pàgines d’aquest manual; noms tan rellevants en la nostra literatura com Antoni Serra, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i Àlex Broch.

Bennasar ens proposa un ordre dins la seva obra, tasca força complicada no només pel decalatge que hi ha entre l’escriptura dels llibres i la seva publicació, sinó també per la hibridació de gèneres en segons quins títols. Comença amb els llibres de ficció amb intencionalitat política i social, segueix amb els de novel·la negra —amb menció a la col·lecció dirigida per Pedrolo “La Cua de Palla”—, continua  amb la resta de la seva producció: conte, teatre, poesia, articles i diaris, i acaba amb la sèrie narrativa Temps Obert a més d'un capítol especial per o “contra” Mecanoscrit del segon origen, així com un apèndix d’un possible final alternatiu per a aquesta obra. Del tot indispensable l’apèndix final de la bibliografia ordenada per data de creació on apareixen 76 títols de novel·la, 15 de contes i narracions,16 de teatre i 15 agrupades en “altres” com són dietaris, un epistolari o cròniques.

Si bé és cert que és un text força breu i que potser els hi pot quedar curt als lectors més avesats a l’obra de Manuel de Pedrolo, també és veritat que és ideal per als que aprofitem l’efemèride per apropar-nos a la figura i a l’obra de l’homenatjat autor. Podrem seguir investigant-ne més amb els enllaços que hi trobarem amb ressenyes, conferències, articles, assaigs o estudis sobre l’obra de l’autor d’un gènere en concret.

Per acabar, us deixo un parell de ressenyes que en vaig fer, de dos assaigs escrits per Àlex Martin Escribà —que us poden interessar per aprofundir més en l’estudi de Manuel de Pedrolo— i els quals Sebastià Bennasar referencia en aquest manual. 

Rafael Tasis, novel·lista policíac

Jaume Fuster, gènere negre sense límits.

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

Editorial Capital Books

279 pàgines

Parlar d'una obra de Margarida Artizeta és parlar també de la seva trajectòria literària. Perquè en cada pàgina, hi trobem imprès el seu segell identitari, un estil immensament ric forjat d'anys d'ofici. Aritzeta ha escrit una vintena de novel·les, vuit publicacions de narrativa i una dotzena de novel·les juvenils, a banda de conrear el gènere d'assaig, crítica i edició de textos. També va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs (l'any 1983, just quan estaven preparant el recull de narracions Negra i consentida) amb qui va publicar contes en els volums: Essa efa (1985), Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994), fins que el col·lectiu es va deixar de reunir després de la mort de Joaquim Soler i de Jaume Fuster.

Si parlem de reconeixements, l'autora va guanyar el premi Víctor Català de contes i narracions l'any 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, el premi Sant Joan de novel·la de 1983 per Un febrer a la pell i el premi Barcanova de literatura juvenil de 2013 amb La nit de la papallona. 

Fotografia: @Tarragona21

Vaig conèixer l'autora per un relat, "L'assassinat de la venedora de cupons", dins de l'antologia Elles també maten, a càrrec d'Anna Maria Villalonga. (Llibres del Delicte, 2013). D'ençà que he seguit les passes de la inspectora Mina Fuster; podeu llegir les ressenyes de L'amant xinès i Els fils de l'aranya clicant a sobre dels respectius títols. Si les heu llegides, comprovareu com em va captivar el seu estil desimbolt, viu i deseixit. 

A La filla esborrada, l'autora ens situa l'any 1945 i ho fa des dels records d'una anciana que vol deixar el llastre d'una vida de silencis i secrets, per a traspassar sense càrregues de consciència i fer una mort tranquil·la. Aquesta revelació es produeix l'any 1992. La jove que es veu obligada a escoltar-la no tindrà més remei que copsar la realitat d'una vida d'incògnites i falses respostes. Amb un estil poètic elevat, l'autora enfronta la vida de la classe benestant amb la dels masovers i la dels guerrillers emboscats. Olorarem la flaire de la natura, sentirem la immensitat de la terra primigènia, mentre resseguirem la història d'amor i necessitat dels dos protagonistes, la Laura i el Gabriel. De la mà d’aquesta relació íntima, desesperada i intensa descobrirem la realitat de les vides de postguerra, la manipulació, l'egoisme, les pors però també el sacrifici i l'ànsia de llibertat.

La dècada dels anys 40 va ser un període de misèria i l'autora el retrata d'una manera veraç i rotunda. La societat, ofegada pel franquisme, estava dividida. L'estraperlo i la corrupció van empitjorar la situació de la població que malvivien treballant per baixos sous i passant fam. Alguns se'n van poder enriquir, però. El poder econòmic ofegava aquells que havien de lluitar per la seva supervivència cada dia. Enmig d'això, els maquis emboscats esperaven l'ordre per alçar-se contra el Règim, amb l'ajuda dels aliats europeus. I en aquest període general d'incertesa, dues vides s'entrecreuen i aturen el temps per viure instants somiats en una masia enmig del bosc, amb estovalles a quadres, un cistell farcit de pa llescat i una esperança disfressada de conte amb princesa i trobador. 

La dona té un paper rellevant en tota l'obra i, de tant en tant, el meu cap feia paral·lelismes amb l'obra Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda; per la confrontació dels anhels amb la dura realitat "com un cop de destral que esberla un tronc per la meitat".

N'he gaudit moltíssim, d'aquesta veu camaleònica en persona i en temps verbal tan característica de Margarida Aritzeta. No puc transcriure aquí les 95 frases que he subratllat, d'altra banda no seria un exercici profitós per qui no s'ha llegit encara el llibre, per tant només puc recomanar-vos amb encariment la seva lectura. Que gaudiu del diumenge plujós, lletraferits, si pot ser amb la companyia d’un bon llibre com aquest.