Lectures recomanades del mes de febrer

Aquest mes he llegit sis llibres. No totes les lectures han estat de gènere negre, de vegades hi ha mesos que llegeixo més poesia o assaig. En aquest cas us en recomanaré quatre, una d’elles pertany al gènere de no ficció.

Aquestes són les meves recomanacions de febrer per ordre de lectura:

Després del llibre L’hivern del Coiot, de Ferran Grau (lectura recomanada aquí), se’m va despertar el cuquet per la no ficció però narrada des d’un punt de vista subjectiu i vaig ventilar-me en un no-res un llibre que  ja m’havien recomanat dues persones: El adversario, d’Emmanuel Carrère. Em va fer il·lusió quan el vaig veure a la biblioteca de casa, allò que diem, que només has d’allargar el braç. Llibre esfereïdor. M’ha encantat.

El mal pare, de Pep Prieto: Primer llibre que llegeixo de l’autor. Ja feia tard! M’ha agradat sobretot la manera que té de descriure l’ambient familiar, angoixant, creant uns personatges de perfils psicològics complexos. Hi ha un secret que amaga el pare que farà trontollar tots els germans i a partir d’aquí començarà el misteri de la novel·la. Tant la trama com alguns elements que anirem descobrint, com ara l’arqueologia o un castell perdut a la muntanya, recorden imatges comunes al cinema. Molt recomanable.

Totalment subjugada a la narrativa de Margarida Aritzeta, del seu univers literari, de l’atmosfera que ha creat per a uns personatges que transiten els marges de la vida i de La teoria del gall de la qual ens parla aquest Ramon tan entranyable. El vaig llegir en tres dies, més aviat l'he engolit. Fins i tot he començat a empatitzar amb la mare de la Mina, després de tant de temps, jo que la creia tan insuportable! És el quart i darrer lliurament de la sèrie de la inspectora Mina Fuster. Podeu llegir les ressenyes que en vaig fer aquí: L'amant xinès, Els fils de l'aranya i Rapsòdia per a un mort

Ara que he rellegit les ressenyes, m'adono que la trobarem a faltar. Aix.

I finalment, la meva darrera lectura ha estat Conduce rápido, de Diego Ameixeiras. Segon llibre que  llegeixo de l’autor (podeu llegir la ressenya de l’anterior aquí: La crueldad de abril). Frenètica, amb una estructura que manté la tensió narrativa tot el llibre, molt abans que el lector sàpiga per on anirà la trama. Cinc dies de velocitat màxima on tots els personatges transiten com si estiguessin en un ball de màscares. Bona lectura!

Quatre propostes totalment diferents però totes elles ben recomanables. Bon diumenge, lletraferits!

La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras

Editorial Akal, sèrie Negra

132 pàgines

Ja arriben les vacances i els lectors que seguiu aquest blog ja sabeu que al juliol tanquem la paradeta fins al setembre, mes en què arrenquen les editorials i les seves novetats literàries. Tinc pendent força ressenyes; aquest mes he llegit sis llibres tot i que no tots han estat novel·les de gènere negre. 

Un d’ells ha estat La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras. No n'havia llegit res  i era una lectura pendent. Que et sorprengui un autor no té preu i més després de tants anys d’estudiar el gènere. Som davant d’una novel·la breu amb molt bon ritme i escrita amb estil poètic. El que més crida l’atenció, no és tant la bellesa amb què Ameixeiras és capaç de descriure un món sòrdid —que també—, sinó la gran habilitat per fer-se amb el lector. Hi ha un gran treball narratiu amagat entre aquestes escasses pàgines. 

El número tres és molt present en tota l’obra. D’inici, per l’explícita estructura convencional (introducció-nus-desenllaç), que en aquest cas l’autor subdivideix en tres sentiments: l’amor, la venjança i l’odi.  La triangulació també hi serà present en les diferents relacions dels seus personatges. El que més m’ha fascinat és copsar la destresa narrativa de l’autor. La manera d’aplicar la tríada de la retòrica aristotèlica i obtenir-ne aquest gran resultat. 

Els protagonistes, tant la Raquel com el Gonzalo, beuen del Pathos, ens posem a la seva pell de seguida i som capaços d’angoixar-nos amb les seves misèries, amb el seu patiment; tal vegada, fins i tot, voldrem que se’n surtin. El to, la veu narrativa té molta cura de fer-nos arribar el missatge, és l’Ethos: aquestes coses passen, farem bé de creure-les malgrat que socialment no estigui ben vist parlar-ne. I aquesta versemblança, sense caure en un sensacionalisme gratuït, és la que interpel·la el lector: sí, no sempre són els altres els culpables, no sempre la vida és tan maniquea com la volem veure. Reconèixer-nos en segons quines decisions dels personatges espanta. I, per finalitzar, ja que he estat fent referència a la retòrica d’Aristòtil, hi ha el Logos, que en aquest cas és totalment deductiu. No sempre tot esdevé com un s’ho espera, no sempre les premisses són veritables.

FOTOGRAFIA: @Paula Gómez del Valle
*De la solapa: DIEGO AMEIXEIRAS (Lausanne Suiza, 1976) és periodista, guionista i escriptor. Des de 204, amb més d'una desena de novel·les en la seva trajectòria, ha esdevingut un dels autors més reconeguts de la literatura gallega contemporània. Dime algo sucio  (Pulp Books, 2011), la seva primera obra traduïda a diferents idiomes, va pebre el Premio Especial de la Semana Negra de Gijón i va ser acollida amb excel·lents crítiques. Amb AKAL ha publicar Matarte lentamente (2015) i Conduce rápido (2017) (...).

No he parlat ni del tema ni de l’argument (molt menys de la trama), no ho acostumo a fer a no ser que sigui el punt de sortida de la novel·la. I a això em remetré: hi ha un incendi i dos morts, dos sensesostre que apareixen entre les cendres d’una casa ocupada. A partir d’aquí, la vida quotidiana pot ser tant real com fictícia, depèn de la consciència de cadascú. 

Molt recomanada, negreferits.