Entrevista a Fernando Marías

Fernando Marías és escriptor i guionista. Va néixer a Bilbao l'any 1958 i viu a Madrid des del 1975. Ha escrit nou novel·les, nou llibres infantils i juvenils i ha participat en 17 obres col·lectives. Marías aplega onze premis, entre els quals el Premio Nadal 2001, amb l'obra El niño de los coroneles, l'Ateneo de Sevilla 2005 amb El mundo se acaba todos los días i el Premi Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2006 amb l'obra Cielo abajo. Com a editor ha publicat 19 títols. Destaquen, entre altres, els guions per a televisió dels documentals Páginas ocultas de la historia i els de cinema El segundo nombre (2001) i La luz prodigiosa, adaptació homònima de la seva novel·la, amb què va ser nominat com Millor Guió Adaptat als Premios Goya. També és propulsor de diferents conceptes culturals com ara Hnegra, "una proposta multidisciplinària i itinerant de ficció criminal".

Us enllacem la ressenya que vam escriure al blog de la novel·la Esta noche moriré, editada per l'editorial Alrevés amb motiu del vintè aniversari: cliqueu aquí. Des d'En clau de Negre volem agrair-li les seves respostes al qüestionari literari del Va d'autors.

Fotografia de Twiter: @fernandomarias

1- ¿Cuándo empezaste a escribir?

Fantaseé con ello sobre los quince años, cuando quería ser rockero o cineasta (formas de narración), y lo hice realidad con treinta y dos. Fantaseé muy pronto y ejecuté bastante tarde.

2- ¿Cuándo pensaste en publicar?

Solo cuando tuve mi primer libro terminado. No hice planes. De pronto tuve un libro acabado y me puse a buscar editorial.

3- ¿Cuándo escribes durante el día?

En situación óptima 4 horas. Pero eso es cuando estoy resueltamente dentro de una novela, mientras la planeo y encuentro el tono, etc. escribo poquísimo. Soy muy vago.

4- ¿Cómo organizas la escritura de un libro?

No la organizo. Voy avanzando por él.

5- ¿Un autor referente?

Borges. Inamovible.

6- ¿Qué libro recomendarías?

Atila, de Javier Serena. Está en Tropo.

7- ¿Estás trabajando en un próximo proyecto?

Sí, pero todavía en modo desorganizado, dejándome llevar por la confusión y la incertidumbre.

8- ¿Algún deseo en el futuro?

Seguir teniendo ideas cuya ejecución me divierta.

Esta noche moriré, de Fernando Marías

Esta noche moriré és una novel·la per agafar alè i assaltar-la d'un cop. L'estructura hi convida amb un format epistolar: la carta que un pres, Corman, envia al policia que el va fer empresonar. Imagineu-vos una trama en què l'engranatge actua tan cínicament que, de tant en tant, l'ànima agressora —que no el cos— es permet la llicència d'empatitzar amb l'avenir dolorós de la seva víctima. No gaire, però. El suficient perquè no decaigui el dissortat policia i el desenllaç sigui aquell que la seva ment depravada ha maquinat. Una jugada final portada al límit per aquell que fins i tot menysprea la seva vida. Una venjança perversa i fredament calculada que supera qualsevol trama imaginada.

Quan hom pensa que les coses no poden empitjorar més, s'adona que s'equivoca, que només es tracta d'una petita concessió perquè es continuï llegint fins a acabar amb un bon batzac.

De la solapa: Fernando Marías (Bilbao, 1958) és novel·lista,
 editor i inventor de conceptes culturals.  És també el creador, editor
 i impulsor del projecte de literatura fantàstica
Hijos de Mary Shelley, plataforma on sorgeix literatura, música,
perfomances i monòlegs teatrals. Per a més informació aquí teniu l'enllaç de l'autor.

M'ha agradat molt la veu utilitzada en primera persona. Tan respectuosa, ella, que s'adreça de vostè encara que el missatge està carregat de sang; tan pèrfidament educada. 

Tot i que la novel·la, en un inici, és contextualitzada als anys 70 i es remunta als anys 40 per explicar la involucració d'en Corman a "La Corporación" (ja descobrireu què és, els seus fonaments i fins a quin punt el seu funcionament va influenciar aquesta venjança programada), el fet és que l'insòlit argument podria ben bé esdevenir a qualsevol època.

El punt que he trobat més interessant —a banda d'haver-me adelitat amb la seva lectura— és la manera com Fernando Marías transforma les coses improbables en possibles. D'aquesta manera, l'autor resol la versemblança tan contundentment que un acaba pensant: doncs sí senyor, és això la literatura.

Patireu o en gaudireu, o ambdues coses perquè jo n'he gaudit precisament de tant que em feia patir.

Un text que recupera l'editorial Alrevés, al cap de 20 anys després que fou publicada per primera vegada. 

El monòleg, que trobarem al final (escrit per QY Bazo per a teatre), funciona també d'epíleg i, a banda d'enriquir la novel·la, detalla el periple en què s'ha vist sotmesa.

Lectura molt recomanable!