Pedrolo informa, de D.A

Autors: Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga.

Pagès editors

344 pàgines

La darrera ressenya de la temporada no és de cap llibre ni de cap assaig sobre novel·la negra, tanmateix la comparteixo amb tots vosaltres perquè pot ser de l’interès de més d’un negreferit. Es tracta del recull d’informes de Manuel de Pedrolo, que van restar inèdits gairebé cinquanta anys. Concretament, dos-cents tres documents en què l’autor parla d’obres de diferents gèneres entre els quals, és clar, hi ha policíacs (19 fitxes), de suspens, distòpics, de ciència-ficció i d’espionatge.

Pedrolo informa, a cura d’Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna Maria Villalonga, és una manera interessant d’apropar-nos a la teoria literària de la mà d’un dels nostres grans escriptors. Tot i que se’n van trobar sense cap indicació de destinatari, l’autor segarrenc els va confegir per encàrrec de diverses editorials. 

Pedrolo els va escriure tal com raja, la majoria entre 1963 i 1976. No se n’està d’opinar, de vegades d’una manera jocosa, sobre l’obra en qüestió, recomanant o no la seva publicació i amb alguns matisos que són una delícia. Malauradament, ell era tot un expert en el tema de la censura, l’havia patit massa, i a voltes facilitava pistes o suggeria la modificació d’algun paràgraf per tal de superar-la. 

Tots ells —classificats en tres grups generals: Assaigs i estudis, Gèneres i Literatura— enriqueixen la vasta visió pedroliana que ja tenim i la manera, també, d’entendre la Literatura. Pedrolo recalca la importància de la versemblança, la coherència de la trama i la construcció dels personatges, alhora que insisteix en el fet que una bona novel·la ha de conjugar tant la forma com el contingut amb excel·lència. Per a ell, era la manera d’assolir l’estil novel·lístic. 

Per facilitar-ne la lectura, els autors de Pedrolo informa, han subdividit els apartats. 

Així, dins Assaigs i estudis, trobareu fitxes d’assaig, història, ciència i ciències socials. A l’apartat de Gèneres, fitxes de literatura juvenil, ciència-ficció, policíac i teatre. Finalment, a Literatura, els curadors del recull els han classificat a efectes pràctics per llengües i trobareu Literatura del Regne Unit i Irlanda, Literatura nord-americana, Literatura d’altres nacionalitats en llengua anglesa, Literatura en llengua catalana, Literatura en llengua francesa, Literatura en llengua hebrea i Literatura en altres llengües.

No és un llibre per abordar-lo tot seguit. Sí, en canvi, és recomanable llegir primer la introducció que ens aporta els detalls per aprofitar més el seu contingut i ens clarifica l’estructura per poder fer-ne un ús més satisfactori. És una obra de consulta. Jo no m’he llegit encara tots els informes, però sí els dels llibres que ja conec i també els classificats com a policíac i ciència ficció. Què pensava Manuel de Pedrolo de Yo, robot d’Isaac Asimov? I d’altres títols d’autors com Aldous Huxley, Ray Bradbury, Lawrence Durrell, Doris Lessing o Saul Bellow? N’hi ha moltíssims més. Una joia.

Un llibre imprescindible per a la vostra biblioteca i amb el qual us desitjo un bon estiu carregat de bones lectures.

Fins al setembre, negrots, lletraferits..., doncs això: negreferits!

La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras

Editorial Akal, sèrie Negra

132 pàgines

Ja arriben les vacances i els lectors que seguiu aquest blog ja sabeu que al juliol tanquem la paradeta fins al setembre, mes en què arrenquen les editorials i les seves novetats literàries. Tinc pendent força ressenyes; aquest mes he llegit sis llibres tot i que no tots han estat novel·les de gènere negre. 

Un d’ells ha estat La crueldad de abril, de Diego Ameixeiras. No n'havia llegit res  i era una lectura pendent. Que et sorprengui un autor no té preu i més després de tants anys d’estudiar el gènere. Som davant d’una novel·la breu amb molt bon ritme i escrita amb estil poètic. El que més crida l’atenció, no és tant la bellesa amb què Ameixeiras és capaç de descriure un món sòrdid —que també—, sinó la gran habilitat per fer-se amb el lector. Hi ha un gran treball narratiu amagat entre aquestes escasses pàgines. 

El número tres és molt present en tota l’obra. D’inici, per l’explícita estructura convencional (introducció-nus-desenllaç), que en aquest cas l’autor subdivideix en tres sentiments: l’amor, la venjança i l’odi.  La triangulació també hi serà present en les diferents relacions dels seus personatges. El que més m’ha fascinat és copsar la destresa narrativa de l’autor. La manera d’aplicar la tríada de la retòrica aristotèlica i obtenir-ne aquest gran resultat. 

Els protagonistes, tant la Raquel com el Gonzalo, beuen del Pathos, ens posem a la seva pell de seguida i som capaços d’angoixar-nos amb les seves misèries, amb el seu patiment; tal vegada, fins i tot, voldrem que se’n surtin. El to, la veu narrativa té molta cura de fer-nos arribar el missatge, és l’Ethos: aquestes coses passen, farem bé de creure-les malgrat que socialment no estigui ben vist parlar-ne. I aquesta versemblança, sense caure en un sensacionalisme gratuït, és la que interpel·la el lector: sí, no sempre són els altres els culpables, no sempre la vida és tan maniquea com la volem veure. Reconèixer-nos en segons quines decisions dels personatges espanta. I, per finalitzar, ja que he estat fent referència a la retòrica d’Aristòtil, hi ha el Logos, que en aquest cas és totalment deductiu. No sempre tot esdevé com un s’ho espera, no sempre les premisses són veritables.

FOTOGRAFIA: @Paula Gómez del Valle
*De la solapa: DIEGO AMEIXEIRAS (Lausanne Suiza, 1976) és periodista, guionista i escriptor. Des de 204, amb més d'una desena de novel·les en la seva trajectòria, ha esdevingut un dels autors més reconeguts de la literatura gallega contemporània. Dime algo sucio  (Pulp Books, 2011), la seva primera obra traduïda a diferents idiomes, va pebre el Premio Especial de la Semana Negra de Gijón i va ser acollida amb excel·lents crítiques. Amb AKAL ha publicar Matarte lentamente (2015) i Conduce rápido (2017) (...).

No he parlat ni del tema ni de l’argument (molt menys de la trama), no ho acostumo a fer a no ser que sigui el punt de sortida de la novel·la. I a això em remetré: hi ha un incendi i dos morts, dos sensesostre que apareixen entre les cendres d’una casa ocupada. A partir d’aquí, la vida quotidiana pot ser tant real com fictícia, depèn de la consciència de cadascú. 

Molt recomanada, negreferits.

El principi de tot, D.A (Planeta Lletra)

Col·lecció Planeta Letra
214 pàgines

És un fet i prou sabut que la novel·la negra ocupa gran part de les publicacions del panorama editorial. Des dels anys noranta, dècada d'inflexió on el gènere policíac i criminal va patir una davallada, cada vegada més autors i més segells hi aposten. És a dir, actualment hi ha més escriptors que el conreen. 

Enguany, a Catalunya, hem pogut comptabilitzar fins a tretze festivals literaris dedicats al gènere negre: BCNegra, Tiana Negra, Febrer Negre al Candela, Vespres negres de Sant Feliu, Cornellà Negra, Les Borges Negres, El vi fa sang, Lloret Negre, El Segre de Negre, Cubelles Noir, Sabadell Negre, Sang Cugat i Vilassar de Noir i segur que me'n deixo algun o que n'hi ha la intenció de fer-ne més, com ara a Badalona. Ara bé, ens falten lectors, en general, no només de gènere.

Per això és tan important la tasca del col·lectiu Planeta Lletra, amb seu al municipi de Mataró, format per un centenar de persones amants de la literatura. Alguns han passat per cursos d'escriptura creativa, d'altres gaudeixen de la lectura, però tots ells formen un bon exemple sobre la relació de la lectura amb l'escriptura. La primera és fonamental, la segona beu necessàriament de la primera. Sense lectors res té sentit i és a ells que va destinada la ressenya d'aquesta antologia criminal que avui us porto.

Celebració del  V Concurs de relatos Planeta Lletra i presentació d'El principi de tot. 

El relat és literatura. El relat et permet conèixer i descobrir autors als quals seguir perquè escriure'ls no està a l'abast de tothom. Es requereix una tasca precisa, una sintaxi narrativa potent i uns recursos que els són propis: tancar la circumferència que s'ha anat dibuixant durant escasses pàgines.

La publicació d'El principi de tot respon al V Concurs de relats Planeta Lletra. Després del pròleg escrit per Maria Català, on ens fa un repàs personal i suggeridor sobre els inicis de la novel·la negra i ens recorda la diferència entre la novel·la enigma i la policíaca, trobarem el relat guanyador d'enguany, seguit dels dos finalistes. Com a jurat del concurs, he de dir que cada vegada els relats rebuts tenen més qualitat, la qual cosa és d'agrair i manifesta que anem per bon camí (sempre lligat a l'exercici de llegir). 

A continuació de les obres premiades, trobareu els deu relats escrits per membres del col·lectiu. El gènere negre ha sabut adequar-se a la transformació social i per tant entre els textos d'enigma i els procedurals hi podem trobar un gran ventall de propostes creatives que matisen la negror. En general, he trobat espais comuns que parlen del territori, del Maresme: el tren (en un gran nombre present), el port, la riera i la mar i d'altres que són, intueixo, més aleatoris, de caràcter més internacional, per dir-ho d'alguna manera. Però sobretot el que crida l'atenció és la gran creativitat a l'hora d'abordar la mort, des d'una mirada sui generis fins a les que la consideren com una juguesca. 

Així, amb frescor i sense complexos, llegirem casos de màfies de tràfic de blanques, assassins a sou com al relat guanyador, A cor obert, de Maria Gas de Cid, textos amb tocs hichtcockians com el finalista No et quedis amb mi a les fosques dins de l'ascensor, d'Antoni Alsina, d'altres amb exercicis metaliteraris, com el segon finalista, Hores fosques, de Fina Joseph Caballé. Dins de l'heterogeneïtat, el relat de Sandra Cabrespina, Un mal moment, el podria protagonitzar ben bé una Jessica Fletcher a l'anglesa i lliga molt bé amb l'escrit de Montse Casas, Ballester: cas tancat, pel toc britànic; un relat de nissagues assassines, endèmiques, que té com a eix central la superioritat dels gens. Les conseqüències d'un malentès, d'Alfons Filbà, ens aporta un interessant assassí ocasional i ens parla de la indolència de la mort i amb La maledicció de Palerm, Júlia Lancho s'apropa a la venjança, aquella vendetta italiana, amanerada d'un escaient humor negre. Núria López també ens divertirà amb Vacances a Mataró, on una maleta perduda funcionarà a la perfecció com a McGuffin de la història. A Sí, eren papallones, Montse Pérez ens presenta un relat entranyable en què conjugarà les desaparicions amb fets històrics del municipi, les llegendes i un amor de la joventut. Pompilio Piris se cenyeix a un text procedural, Un dia, dos morts, entre flors remeieres i el port. Un cos a la riera, de Salvador Riera, practica la denúncia social inherent al gènere i il·lumina la foscor de les negligències urbanístiques i el dopatge esportiu. I en aquest sentit, un text ple de bons girs, Pedalades d'odi, abordarà l'explotació laboral escrit en primera persona; el signa Isabel Sanfeliu. Clourà l'antologia Més enllà de la mort, de Lola Sarrión, on la venjança i l'esoterisme ens faran gaudir i tancar la contracoberta amb una sensació de satisfacció.

Si he començat la ressenya parlant de la bona salut que presenta el gènere, aquest recull de relats (més enllà de la mera existència), ens confirma que els cànons, com no podria ser d'una altra manera, no només són convenients trencar-los, sinó que ja fa anys que s'han superat. L'enhorabona, estimats.

L’ull de l’escarabat, d’Anna Carreras i Aubets

Llibres del Delicte

170 pàgines

Avui us parlaré de la darrera publicació de l’editorial Llibres del Delicte, el número 39, que signa l’escriptora, traductora i crítica literària, Anna Carreras i Aubets.

L’ull de l’escarabat és un text que ens sorprèn pel seu plantejament aparentment senzill: una noia atrapada en un centre cultural, durant tota una nit. I si és cert que la novel·la no trena diferents subtrames i sura entre la relació dels dos personatges protagonistes, la Maria i el Salva, sí que ens ofereix diferents capes de lectura embastades per sinestèsies poètiques, referències literàries i cinematogràfiques. Un dels encerts, segons el meu criteri, és la veu del narrador que ho controla tot, fins i tot es dirigeix al lector, i l’ús d’un humor irònic, molt subtil, que reclama una lectura intel·ligent. 

Amb un to desenfadat i un llenguatge creatiu, l’autora inicia un viatge a la recerca de la identitat. El text funciona com un joc entre la innocència i la descreguda experiència de la protagonista, blakeriana i cansada del temps, encara és jove per no intentar entendre una vegada més per què sempre s’equivoca en assumptes del cor. Entre l’obsessió i un cert deliri, entreveiem la por de saber la veritat, d’allò que no volem veure o entendre. I potser la felicitat, com deia aquell personatge mediàtic recentment traspassat, és no tenir por. No tenir por que ens facin mal, no tenir por a jugar una partida i que ens la guanyin. 

“Malgrat els anys i els desencantaments, encara se sent poncella en terreny emocional. Si no hauria apuntat millor, s’hauria dirigit cap a un paio d’uns trenta anys, si pot ser sense fills i si pot ser bona persona. Però no. (...)”

I com que la Maria, ella soleta, "s’ho fa i s’ho desfà", la novel·la gira al voltant d’una suposició: I si tot m’ho he imaginat? O, potser, i si no estic equivocada?

La relació entre ambdós protagonistes és un quadre, un quadre que funciona prou bé com a MacGuffin, no tant perquè no tingui rellevància sinó perquè és sempre present a la narració i l’acompanya fins al final. I per què hi ha un escarabat al títol? L’haureu de llegir per descobrir-ho. 

Una recomanació diferent, fresca i divertida. Bona lectura, negreferits!

 

Fotografia @Quim Fernández Callís
*De la solapa: neix a Barcelona l'any 1977, una setmana després de la mort d'Anaïs Nin. Nena tímida i adolescent gens insurrecta, als divuit anys trenca l'harmonia científica familiar i entra a Filologia Catalana a la UAB. Avorrida de la faixa acadèmica que inclou la llicenciatura i el doctorat, salta a l'escriptura com a sistema de vida. Fa de crítica literària i de correctora, col·laboradora a la premsa i a les revistes d'art. És autora de les novel·les Camisa de foc (un deliri escrit a l'Any Dalí), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester 2008), Unes ales cap a on (una novel·la que sagna vida), Ombres franceses (una faula entre París i Orientes), Fes-me la permanent (un llibre postmodern d'amor decimonònic), Encén el llum (una novel·la on el sexe és un llenguatge) i diversos assaigs sobre la postmodernitat. Ha traduït l'obra d'Elena Ferrante al català i ha participat en reculls de contes com Sangassa. Actualment prepara la reedició d'aquella primera Camisa de foc amb què va aterrar al panorama literari català.