Caliu sota les cendres, de Dora Muñoz

Llibres del Delicte
254 pàgines

Després de Massa mares per a un fill (podeu llegir-ne la ressenya aquí), Dora Muñoz torna amb una segona novel·la negra de tall clàssic que poua dins la immundícia dels crims perpetrats als primers anys del franquisme. 

*De l'epíleg: (...) n'Aurora Picornell,
activista republicana executada el gener del 37 al cementiri de Porreres.
Com ella, a Mallorca més de 2100 persones van ser ejecutados durant la guerra civil."

Caliu sota les cendres és una història escrita en present que rememora el passat com una penitència que arrosseguen els penats però, també, els botxins. Quan el mal escampa durant tants anys impunement, la necessitat d’una justícia, ni que sigui simbòlica, s’apodera dels personatges d’aquesta trama. I no seran ni un, ni dos, ni tres. A l'obra trobareu un bon elenc de personatges, alguns evocats i d’altres secundaris, tots ells amb bons motius per matar. He de dir que alguns noms m’han fet somriure; si la llegiu, ja sabreu per què. 

La trama comença amb l'assassinat d'un empresari jubilat i la sotsinspectora Camil·la Vázquez, juntament amb els oficials Pep i Pere, seran els encarregats d’esbrinar qui i per què el va matar. M’ha semblat una novel·la de presentació de la investigadora (a diferència de la seva anterior novel·la que n’era una de casual, en aquest cas és policia) i del seu entorn: marit i filles. I potser una possibilitat de seguir gaudint dels casos de Camil·la Vázquez. 

Una de les veus que més he gaudit ha estat la de na Vica, la seva reminiscència fa mal, toca os. La recerca d’una justícia reparadora, moral, es converteix alhora en un altre personatge més de la novel·la que surarà a la deriva, arreu dels capítols. 

“Ens duen presos sols per

haver volgut sempre el millor per a tothom, per haver defensat la cultura i la llibertat. (...)”

No serà l’única crítica social que hi trobarem, de la mà de l’escriptora farem un recorregut per la Mallorca no turística, pels baixos fons i posarem veu a les kellys i la lluita contra l’explotació laboral.

*De la solapa: Dora Muñoz (Palma, 1954). Treballà com a psicopedagoga fins a la seva jubilació. Sempre li agradà escriure, de petita contes i d'adolescent poemes, però ho va deixar de fer atrapada en la seva vida professional i familiar fins que ja tard va reprendre aquell antic interès que l'ha duita a escriure relats curts, algunes publicats al recull Puro Cuento (ed. La Baragaña) i Un malson (I premi cruce de caminos Negrecriminal), i també al seu blog Varietat d'incerteses. Com que sempre li ha agradat llegir novel·la negra al final es decidí a escriure'n també i abans d'aquesta publicà Lluna negra (amb Pere Morey i J.M Vidal Illanes) i Massa mares per a un fill, la seva primera novel·la en solitari publicada també per Llibres del Delicte.

Tot el llibre està amarat de la tonada mallorquina de l’escriptora que tant m’agrada, de referències culinàries, musicals i pictòriques. Una novel·la molt ben tancada, amb doble final que satisfarà tothom. 

Si el voleu comprar, aquest dissabte l'autora el presentarà al festival de literatura i cinema negre Vilassar de Noir.

Aquí us deixo la web del festival amb el programa inclòs.

Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz.

Editorial Llibres del Delicte

276 pàgines.

La novel·la arrenca amb la mort d’una mare, “na Trini”, ex-drogoaddicta que acaba de sortir de la presó i vol recuperar el seu fill, en Kevin —Joan pels actuals pares que estan amatents al definitiu canvi de cognoms— i que ha aparegut morta a un carreró amb evidències d’haver estat per una sobredosi. Però ningú del seus amics contempla aquesta possibilitat, la coneixien bé —o això creien— i sabien que el darrer any havia superat l’addicció sense recaure. A partir d’aquest plantejament, el mateix metge de la presó, juntament amb amics i coneguts de l’entorn de “na Trini”, decideix investigar la mort. M’ha resultat del tot interessant la figura d’aquest investigador casual i la seva vehemència ben justificada per un passat marcat pel flirteig amb la droga i la pèrdua d’un amic a causa, també, d’una sobredosi. He de dir que el personatge està molt ben construït, la majoria dels tècnics que es dediquen a un treball social amaguen una resiliència que els fa voler ajudar altres persones.

A banda de la trama, molt ben embastada amb un grapat de sospitosos i rematada amb un desenllaç on tots els punts convergeixen, m’ha interessat el tema principal que aborda el llibre i que encertadament el seu títol reflecteix. El procés i les decisions que influeixen en els casos tant d’acollida com d’adopció és extremament delicat i amaga pors, frustracions i també val a dir-ho, el “poder” de diferents factors a l’hora de gestionar-lo. 

Hem de saber que a l’Estat espanyol viuen al voltant de 40.000 nens en situació d’abandonament i desemparament. D’altra banda, creix el número de parelles, i sobretot a Catalunya, que en volen però no poden tenir fills. Si parléssim en termes variables d’economia, sembla que quan l’oferta i la demanda s’equiparen, el mercat funciona equilibradament. Però no és el cas i el Parlament Europeu ha aprovat una resolució on es demana als Estats membres que promoguin l’adopció per poder evitar que els menors es vegin obligats a viure llarg temps a les institucions. Darrere d’aquesta iniciativa també hi ha una raó econòmica: és molt més barat. Arran d’això sembla que l’orientació va cap a la figura de l’acolliment en família, que només li costa entre 300 i 1000 € a l’Estat. Aquestes famílies han d'acceptar la condició que és temporal i han de saber que el nen, tard o d’hora, marxarà.

A Anglaterra, per aquest mitjà, gairebé estan desapareixent els orfandats. Les acollides són voluntàries i remunerades. És clar, un no pot deixar de pensar fins a quin punt no estarem potenciant l’acolliment com un negoci mal entès. Com veieu, hi ha tema per escriure una altra novel·la negra. Per assegurar-se que això no sigui així, les famílies d’acollida se sotmeten a un procés d’aprenentatge que moltes vegades es converteix en un malson, on al final la pressió fa que es desaprofiti l’oportunitat d’aprendre i només se cerquin les respostes que s’espera que diguin com a futurs pares d’acollida per obtenir finalment el C.I (certificat d’idoneïtat).

Dora Muñoz és capaç de mantenir viva la intriga mentre planteja als lectors una qüestió de vida: a qui li pertoca decidir qui és un bon pare?

“(...) Per què els pares biològics no han de mostrar ca seva a cap treballadora social ni contar-li a ningú per què volen tenir fills, quines expectatives tenen sobre ells, com els educaran, quin tipus d’escola triaran o si els contaran contes abans de dormir?”.

L’angoixa que pateixen els pares adoptants també hi és present, en tota la novel·la. Hi ha molts aspectes que m’han interessat com els aborda l’autora i que evidencien un dilema ètic. 

Fotografia +Ana Portnoy 
De la solapa del llibre: "Dora Muñoz (Palma, 1954). Mestra i pedagoga. Ha treballat a tots els nivells educatius des de Primària a la Universitat."

Massa mares per a un fill encara la realitat econòmica de dues famílies ben diferents: qui no pot tenir cura del nen (la majoria de les vegades té a veure amb la precarietat econòmica) i qui demanda el dret de ser pares (recordem que l’adopció té un cost entre 20.000 i 30.000 €). En termes del biopoder de Foucault, fins a quin punt no estem utilitzant el poder adquisitiu per a comprar una persona, la qual serà influïda amb uns costums i unes idees? L’autora ens presenta un nen d’ètnia gitana i no ho fa ni gratuïtament ni cau en cap tòpic, se serveix d’aquest aspecte per plantejar-nos aquesta circumstància paradoxal. Ja no parlo d’una adopció internacional (més ràpida i més barata), però amb conseqüències que donarien per a un tercer argument de novel·la negra. És una qüestió de poder; poder dels pares biològics, dels d’acollida, dels d’adopció i fins i tot dels funcionaris que denegaran o expediran un certificat, en què pel bé de l’infant, les decisions que es prenen poden resultar atziagues. I l’infant, aquell “subjecte” com es denomina als expedients dels tècnics, passa a ser un objecte preuat.

El dilema està servit i jo us convido també a llegir aquesta novel·la amarada de tocs mediterranis, amb una forta càrrega de denúncia social amb descripcions d'aquells barris fabricats per a rics, que fixaren les estructures sobre les runes dels edificis de la classe treballadora, i un accent balear pel qual jo sempre m’he delit.