La dama fantasma, de William Irish

L’he rescatada de la Selecció de La Cua de Palla, concretament publicada amb el número 44 i traduïda per Rafael Tasis. Vaig adquirir el llibre de vell i, malgrat els espòilers que m’anava trobant escrits a l’inici de cada capítol, ha estat una lectura d'estiu força interessant.

Scott Henderson s’ha barallat amb la seva dona i decideix oblidar-se’n clavant un cop de porta i fent servir les entrades que tenia per a un espectacle amb la companyia de qualsevol dona amb qui s’hi creués. Sense noms, sense intercanvi de telèfons, tots dos gaudeixen de la companyia i de l’anonimat implícit. Quan Henderson torna a casa, troba morta la dona i a partir d’aquest fet comença l’argument d’aquesta novel·la negra, signada per William Irish, pseudònim de Cornell Woolrich, l'any 1965. 

Conrad Woolrich (Nova York, 1903-1968)

Les novel·les que va escriure de més èxit són: La núvia anava de negre (1940), La nit té mil ulls, La sirena del Mississippi, Em vaig casar amb una morta, Àngel negre i La finestra indiscreta, obra que Hitchcock adaptà al cinema l’any 1954.

L’autor utilitza l’excusa del crim, aparentment passional, per fer un repàs de la societat de l’època. El text té una estructura a contrarellotge, ja que el marit és condemnat a pena de mort —se l’acusa d’haver estrangulat la dona— i només se salvarà si algú, del gran nombre de testimonis que el van veure acompanyat d’una dona misteriosa la nit de l’assassinat, ho desmenteix. Però sembla que ningú la recorda, com si es tractés d’un fantasma, i el temps el constreny esdevenint tot un malson. El títol de cada capítol són els dies que falten perquè la condemna s’executi.

Novel·la negra amb tocs fantasmagòrics i clima de suspens assegurat.

Cuentas pendientes, de Susana Hernández

Alrevés Editorial

256 pàgines

Publiquem una altra ressenya de les lectures del passat mes d'agost. Cuentas pendientes és el tercer títol de la sèrie que signa Susana Hernández; els altres dos que protagonitza també la sotsinspectora Rebeca Santana són: Curvas peligrosas i Contra las cuerdas. No n'havia llegit cap, tanmateix això no ha interferit a l'hora de copsar els esdeveniments tant passats com actuals que l'autora aborda.

Susana Hernández ha publicat, entre altres novel·les: La puta que leía a Jack Kerouac (Lesrain, 2007/ LcLibros, 2012), Curvas peligrosas (Odissea, 2010 / LcLibros 2017), Contra las cuerdas (Alrevés, 2012) i Cuentas pendientes (Alrevés, 2015). La seva obra ha estat premiada amb dos premis del festival Cubelles Noir, en castellà i en català, i ha estat finalista d’altres com el Novelpol i els dels festivals de novel·la negra Tenerife Noir, València Negra i Salamanca Negra. Amb Males decisions, (Alrevés, 2017), s’estrena en la novel·la negra en català. També ha participat en diverses antologies criminals com, entre altres:  Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Fundido en negro (Alrevés, 2014), Diez negritos, nuevas voces del género negro en español (Alrevés, 2015).

"Què podeu fer un dia, a l’estiu, amb onada de calor inclosa? Llegir-vos d’una atacada aquest llibre. Així ho he fet jo. L’havia comprat feia mesos però no trobava el moment adequat, potser perquè fugia de sèries policials ja que enguany n’havia llegit força. Però com m’agrada molt com escriu l’autora, m’hi vaig decidir (podeu llegir aquí la ressenya que vaig fer del seu darrer llibre, Males decisions). La sorpresa va ser que no vaig poder deixar Cuentas pendientes fins al final, com ja m'havia passat amb l'anterior. 

El text, d’estil depurat i àgil —gens impostat i alhora molt treballat— ens presenta un cas d’explotació sexual infantil. Aquesta trama, com a eix conductor de la investigació inicial de la parella policial Vázquez-Santana, s’anirà entreteixint entre altres subtrames. Algunes d’elles arrossegades d’un parell de casos anteriors que ens ajudaran a entendre els personatges, el seu passat i fins i tot, m’aventuro a dir, que el seu futur. Tant de bo.

El personatge de la sotsinspectora Santana és entranyable, d’una personalitat captivadora. Amb la jupa de cuiro, la Harley-Davidson i lleial de mena, Santana no dubtarà a infringir certes normes i plantejar-nos algun dilema moral. Ella, però, ho té clar quan es tracta de defendre Malena, la seva estimada advocada convertida ara en fiscal.

No dic res més perquè val la pena gaudir de les intrigues, de la manera com estan narrades, del ritme frenètic i dels diàlegs vibrants. Us el recomano molt."

Memoria de crímenes, de Ray Bradbury

Editorial Edhasa

294 pàgines

Seguim amb les ressenyes dels llibres que vaig llegir durant les vacances d'estiu. 

Avui us parlaré d'una recopilació de contes policíacs de l’escriptor Ray Bradbury, escrits als anys 40 per a diferents publicacions —Dime Detective, Dime Mistery Magazine, Detective Tales i la coneguda Black MaskVan—,  i editats als anys 80 amb el títol Memoria de crímenes. 

En destaca la introducció on un honest i generós Bradbury reconeix que anava a la saga dels emergents Hammet, Chandler i Cain i que, potser, alguns d’aquests contes no són els millors textos que havia escrit. A banda, hi trobareu uns quants consells curiosos per als amants de l’escriptura i els noms de Leigh Brackett i Ross Mcdonald als quals agraeix tot el que sabia sobre el gènere.

Leigh Brackett va ser una escriptora de ciència-ficció i guionista. Dels seus treballs en guions, en destaquen les pel·lícules: El somni etern (1946), Riu Bravo (1959), El llarg adéu (1973) i l’ínclita L’imperi contraataca.

Gairebé tothom coneix Ross Mcdonald, pseudònim de Kenneth Millar, com un dels grans clàssics del gènere negre, l’hereu d’Hammet i de Chandler i el creador del detectiu Lew Archer. Jo el vaig conèixer, però, mitjançant la dona, Margaret Millar, també escriptora de gènere. 

El relat El pequeño asesino amb què obre l’antologia m’ha semblat sublim, un dels millors relats psicològics que he llegit des de fa temps. La resta giraran més al voltant de la identitat de l’assassí o de com ensortir-se d’uns assassins potencials sense prendre cap mal. Aquests darrers són els que protagonitza el detectiu Douser Mulligan, antic policia molt traumatitzat per la mort d’un germà, també policia, a mans d’un criminal. Des d’aleshores, es dedica a la cacera de criminals, els burxarà, els provocarà fins que acabarà amb ells. Precisament són els relats que he trobat més fluixos, tot i que m’ha divertit les picades d’ull a Sam Spade, descrivint un detectiu amant d'intentar caragolar cigarros, però a diferència del detectiu creat per Hammet, no ho aconsegueix. En canvi, n’hi ha d’altres d’estil exquisit com l’intitulat Ayer vivía.

Ray Bradbury, premiat i reconegut arreu per Fahrenheith 451 o

 Les cròniques marcianes fou escriptor, guionista i dramaturg. 

També conreava relats curts, assaigs i poesia.

Una gran troballa a les prestatgeries de llibreries de vell que m’ha entretingut aquest estiu.

Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Editorial Llibres del Delicte

290 pàgines

Prologat per la comissària de l’Any Pedrolo, l'escriptora  Anna Maria Villalonga, ens arriba aquesta reedició de Tants interlocutors a Bassera, una més dels cent vint títols que va signar l’autor. I és un goig comprovar com les editorials, diferents entitats i, en definitiva, els lectors gaudirem de les gairebé trenta reedicions que, de moment, se’n tenen previstes publicar tal com ens informa Villalonga.

La novel·la que publica l’editorial Llibres del Delicte, coincidint amb el seu cinquè aniversari, és un homenatge a l’autor alhora que tota una sorpresa. Pedrolo ens segueix captivant amb cada llibre, però potser amb aquest encara més perquè es tracta d’un text molt peculiar, amb força diàlegs que ben bé podrien configurar alguna escena d’una obra de teatre.

Joan Porta arriba a Bassera per esbrinar una incògnita que pul·lula per la seva ment des que va trobar un retall del diari de la seva mare. Pedrolo utilitza la intriga per resoldre, a banda d’un assassinat i un possible rapte, un neguit existencial del protagonista. Un viatge al passat, una recerca de la identitat, on anirà descrivint les vides dels “interlocutors” a través dels quals intentarà conèixer la veritat d’uns fets que van quedar soterrats amb el pas dels anys. 

“(...) hi ha dues persones que no posseeixen un sentit d’identitat massa profund. Són d’una manera, i se’n senten d’una altra. No han pogut reconciliar-se amb elles mateixes.”

La lectura, força àgil a causa dels diàlegs, del magnífic ús verbal i d’emprar la primera persona en temps present, anirà aprofundint en la personalitat dels veïns d’aquest poble. I en especial, en la d’una jove que farà de rèplica a l’investigador casual i amb qui mantindrà profundes converses sobre la insatisfacció personal, el dolor, l’autodestrucció i el sentiment de culpa. 

“—Sempre he viscut esperant. Però es diria que només l’espera m’ha fet il·lusió, que només l’espera tenia sentit.”

Una interessant lectura, més enllà del gènere negre —n’utilitza certes pautes per mantenir la tensió narrativa—, que ens permetrà acostar-nos als convencionalismes, als secrets i a les vergonyes de la societat de l’època.

 

Fotografia: @Gustau Nacarino
*De la solapa del llibre: “Manuel de Pedrolo (1918-1990) poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista i traductor és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris i articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca La Cua de Palla. Va escriure Tants interlocutors a Bassera el 1960 però, per diferents motius, no es va publicar fins al 1992, de manera pòstuma.”

La innocent, d'Isabel-Clara Simó

Columna Edicions

152 pàgines

Vaig llegir aquest llibre a l'estiu, just quan començava aquella calor xafogosa, després de les pluges primaverals que hem tingut. I va ser com aire fresc. Com em vaig divertir! Perquè si la història podria ser més o menys enginyosa, l'estil de l'autora és un goig. La novel·la està escrita en primera persona. Ens parlarà directament la veu de Miquel, un funcionari de Benestar Social, amargat de la vida i resignat a estampar segells i florir-se en la mediocritat. És aquest desànim, aquest anar fent de pura esma, el que el fa llançar-se a cercar emocions fortes. 

Així, accepta investigar un crim del qual li parla una usuària d'on treballa, l'Elisa Solbes, "la paieta d'ulls violeta" que li fa ballar el cap. Dit i fet. Com no té res a perdre que l'importi massa, s'hi involucra amb totes les conseqüències. Amonestat pel seu comportament a la feina, aprofita la situació per a fer d'un investigador, més que casual, de pa sucat amb oli.

L'estil i el lèxic emprat per Isabel-Clara Simó resta a mercè del to que ha triat per escriure aquest text: desvergonyit, ple d'ironia i d'humor negre. Alhora, però, darrere d'aquesta pàtina que algú podria catalogar de frívola, hi ha el retrat dels baixos fons, la condescendència i la corrupció dins el cos policial i la Justícia.

Fotografia @ILC     Isabel-Clara Simó i Monllor

7a Degana de la Institució de les Lletres Catalanes va néixer l’any 1943 a l’Alcoi. És escriptora, periodista i política valenciana. És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana amb un vessant força versàtil. Ha conreat narrativa, teatre i periodisme. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, el 1993 va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge; el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, i el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També ha estat distingida amb el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol. 

Ens posarem en la pell del protagonista que a estones ens farà riure i d'altres ens irritarà amb els comentaris adoctrinats de l'escola masclista que la nostra societat androcentrista encara apuntala. El mascle que ve a salvar el món —alhora que el destrueix— de la desvalguda dona "innocent". També, en aquestes pàgines, trobem aquest tipus de crítica social que tant hi manca. 

Una breu, però bona i divertida lectura per començar-la i acabar-la, per exemple, en una escapada de cap de setmana.