Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla

Núm. 41

153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.

Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-Mask, Dime Detective o Weird Tales entre les més famoses. 

La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 

En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.

Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.

Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.

L'ocell caigut, de Dorothy B. Hugues

Seleccions de La cua de Palla, Edicions 62

203 pàgines

Aquest títol es publica amb el número 104 de la col·lecció Seleccions de La cua de Palla, és a dir encara a l’etapa de Xavier Coma com a director (n’era des del número 47 i se’n va acomiadar l’any 1995). Remarco aquesta efemèride perquè se li atribueix la sinopsi de la contracoberta que diu: “Dorothy B. Hugues ha estat, deixant de banda Patricia Highsmith, la màxima figura en el marc de la novel·la negra”. Dit queda per una de les persones que més sabia sobre el gènere i que volia publicar més novel·les negres en detriment de les merament policíaques. “Sense dubte, Xavier Coma era la persona que més sabia sobre novel·la negra nord-americana a Catalunya i a Espanya, i representava un actiu important per a la col·lecció.” (Canal, J. I Martín, A. 2011. La cua de palla, retrat en groc i negre. Barcelona: Editorial Alrevés.

                                                

L’ocell caigut és la història d’un ex-Brigada Internacional que va lluitar contra el franquisme. En acabar la guerra civil fuig de la presó on havia estat torturat i retorna a Nord Amèrica. Quan arriba s’enfronta amb la mort d’un gran amic. De seguida s’adonarà que, entre els refugiats de la Segona Guerra Mundial, s’hi troben infiltrats nazis. La seva lluita personal contra el feixisme, l’ànsia per saber qui ha matat el seu amic el fa investigar l'assassinat però sobretot, el fa maquinar una venjança a sang freda. 

Hi haurà més morts, més intents de tapar-les com si fossin suïcidis i algunes dones que oscil·laran entre el paper de femme fatale o víctima.

En destaca l’estil poètic —l’autora es declarà deutora de William Faulkner entre altres— i la capacitat de suggestió narrativa.

L’obra va ser adaptada al cinema l’any 1943 i va ser protagonitzada per John Garfield. S’ha de tenir en compte que el text s’havia publicat un any abans, enmig de la lluita contra el nazisme i la pel·lícula va ser censurada durant molts anys a l’estat espanyol. 

Dorothy Belle Hugues
La seva primera novel·la va ser The So Blue Marble(1940). Després li van seguir la publicació d’onze novel·les en set anys: relats de suspens The Bear-Eyed Bear(1940), The Bamboo Blonde(1941), The Fallen Sparrow(1942), The Blackbirder(1943), The Delicate Ape(1944), Dread Journey(1945), Ride the Pink Horse (1946), The Scarlet Imperial (1946),In A Lonely Place(1947) i una novel·la no criminal: Johnnie(1944). Algunes novel·les de Dorothy B. d'Hughes van ser adaptades cinematogràficament a Hollywood: The Fallen Sparrow(1943), Ride the Pink Horse(1947) i In A Lonely Place (1950). En total, va escriure catorze novel·les.

Víctimes en fals, de Sébastien Japrisot

Seleccions de La cua de palla

149 pàgines

La col·lecció Seleccions de La cua de palla publica l’any 1984 la traducció del títol original Compartiment tueurs, escrit per Sébastien Japrisot, pseudònim i anagrama de l’escriptor Jean-Baptiste Rossi.

La novel·la comença amb l’assassinat d’una jove a la cabina d’un tren que provenia de Marsella. Podríem dir que l’autor ens presenta un procedural atípic on la investigació no només recau en la figura de dos policies, al capdavant: “l’amo” com així és anomenat el comissari Tarquin i l’inspector Grazziano amb altres ajudants, sinó que comptarà amb la indispensable ajuda d’un investigador casual.

La traducció al català està més actualitzada que altres anteriors que havia llegit, malgrat que l’insult més fort és un “fill de mare soltera”, un exemple perquè us en feu càrrec.

M’han interessat força punts de la novel·la que, a parer meu, són els més forts: l’originalitat de l’estil que barreja tercera i segona persona narrativa amb gran agilitat i l’estructura, que no deixarà de ser un joc entre les lliteres de la cabina on va aparèixer morta Georgette Thomas i la narració des dels diferents punts de vista dels respectius ocupants. 

El ritme, mantingut en suspens en bona part de la novel·la, s’accelerà en el desenllaç amb la transcripció literal de converses telefòniques interrompudes i una declaració en format informe.

La veu del narrador, gens explicativa i alhora còmplice a l’hora d’amagar informació al lector, no segueix la pauta d’Agatha Christie —quan es referia que el lector havia de saber més del crim o de l’assassí que l’investigador—, flirteja amb la confusió i aconsegueix que el lector participi com un observador més.

Molt recomanat per als negreferits, amants dels clàssics i de les novel·les d’enigma, amb exigència literària. 

*De la contra coberta del llibre: Jean-Baptiste Rossi va néixer l’any 1931 a Marsella i disset anys després, en plena adolescència, doncs, publicava la seva primera novel·la: Les mal partis. Seguidament inicià una lluïda carrera de cap de publicitat, a la qual posà terme el seu encontre amb el productor Pierre Braunberger, que li demanà de realitzar dos metratges curts de caràcter novel·lesc: La machine à parler d’amour i L’idée fixe; també treballà de guionista amb Jean Renoir i altres directors cinematogràfics.

L’any 1962 prova sort en un altre gènere literari i el resultat és la seva primera novel·la policíaca: Compartiment tueurs. Insegur del valor del llibre, acollit amb entusiasme pels entesos, el firma amb un anagrama del seu nom. Alguns mesos més tard publica Piège pour Cendrillon, novel·la que s’enduu el vot unànime de la crítica especialitzada, la qual la considera la gran revelació de l’any. També el nom del cinema s’hi sent subjugat, i la Société Gaumont s’afanya a comprar els drets per a una adaptació cinematogràfica de l’obra. Cal afegir que l’èxit de l’autor ha estat tan ràpid a l’estranger com a la seva terra. Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Portugal, etc., són alguns dels països on són publicats els seus llibres.

Un aire que mata, de Margaret Millar

Seleccions de La Cua de Palla

235 pàgines

Aquest títol és el número quaranta-sis de la ‘Seleccions de La Cua de Palla’ i el vint-i-dosè que llegeixo de la col·lecció.

Margaret Millar és una autora que sempre sorprèn, no només per la qualitat literària sinó també per la seva inquietud en escriure llibres molt diferents. A diferència del seu home, el també escriptor Ross McDonald, que escriuria una vintena de llibres més o menys fidels a un mateix patró, Millar es reinventava en cada nova publicació. 

Margaret Millar (1915-1994) És una de les grans escriptores de novel·la policíaca i de suspens. Va escriure més d'una trentena de títols, entre ells:
Amb la por al cos, Un estrany a la meva tomba, Pagarás con maldad, El maligno o La bestia se acerca, premiada amb l'Edgar a la millor novel·la negra de 1956. 

En aquest cas ens trobem davant d’una novel·la amb un cert punt còmic. Els personatges són traçats des de la ironia i els diàlegs no tenen pèrdua. 

La novel·la comença amb una trama de situacions hilarants i acaba amb un final de gir inesperat. Si l’obra s'hagués publicat en l’actualitat, potser trobaríem la resolució massa rebregada tant en les novel·les criminals com en el cinema, però estem parlant d'una obra que va ser escrita l'any 1957. 

Ignoro si existeix una reedició més actual, si és així millor triar-la, perquè la traducció que fa Jordi Basses se’n dol pel pas del temps. No pasa el mateix amb la resta de títols que he llegit de la col·lecció, que tot i que es nota que van ser traduïts fa anys, se’n salven i amb nota alta. En canvi, aquesta és plena d’arcaismes que dificulta la lectura. Ja m’enteneu: àdhuc, nogensmenys, llurs, etc.

En qualsevol cas, recomano la lectura per l’ús del to irreverent que empra la Millar i per la trama que va més enllà de descobrir l’assassí. No calen morts a tort i a dret per escriure una novel·la negra. Segur que us farà passar una bona estona. 

Jazz Gang, de H.Paul Jeffers

Seleccions La Cua de Palla. Edicions 62

Traducció d’Oriol Carbonell i Curell

188 pàgines

Un clàssic de la novel·la negra ambientada l’any 1935 a Nova York. Justament quan la Prohibició, la coneguda “llei seca” és abolida. Els mafiosos s’han enriquit amb el contraban i els gàngsters cerquen nous negocis, com ara el robatori d’uns diamants. 

L’autor utilitza la investigació d’un assassinat a l’Ònyx Club, un local de jazz del carrer cinquanta-dos. El llibre és un deliciós treball de descripció tant dels locals com dels músics d’aquella època, del bressol de les jams-sessions. El jazz ha deixat de ser la música dels negres, ja “ha conquerit l’ànima dels blancs”.

L’investigador privat i “ex-bòfia” Harry McNeil és contractat per la dona del difunt. El que d’inici semblava un cas de venjança anirà complicant-se fins a esdevenir un retrat de l’època, on mafiosos i simpatitzants del moviment nazi persegueixen el mateix objectiu: obtenir riqueses per procurar-se el poder que necessiten per a finançar els respectius interessos.

Així, a la figura de l’investigador privat se li afegeix la de la femme fatale i  uns quants secundaris, alguns jueus, d’altres homosexuals (en la traducció original “donetes”). Tots els prejudicis es veuran qüestionats per la persona de McNeil que en pròpia veu ens anirà relatant tant la investigació com els seus pensaments. 

Novel·la farcida de violència, intriga i una ironia fina, fina amb què criticarà la societat americana dels anys quaranta. 

*De la contracoberta del llibre:

"H. Paul Jeffers només tenia uns quants mesos quan van tenir lloc els fets de Jazz Gang, que es desenvolupen al cabaret famós de l’Onyx, i el fabulós Carrer del Jazz només era un record quan va anar a viure a Nova York on començà a escriure llibres i a treballar a la televisió i a la ràdio, en un edifici a l’altre costat del carrer on l’Onyx va tenir èxit durant els anys trenta i quaranta. Ha escrit The Adventures of the Stalwart Companions, una novel·la de Sherlock Holmes situada a Nova York  l’any 1880;Wanted by the FBI; See Parris and Die; Sex in the Executive Suitei diverses històries per a joves i assaigs sobre història americana. També ha estat professor de periodisme a diverses escoles universitàries i universitat, professor Fullbright a Tailàndia, productor de discs i autor dramàtic."