Ressenya de Besòs Mar

Besòs Mar

Lluís Bosch

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat

De la pàgina de cortesia del llibre: "Besòs Mar va resultar guanyadora del
II Premi Memorial Agustí Vehí 2015, convocat per l'Editorial Alrevés,
 l'Ajuntament de Tiana i l'Associació En Negre."

Besòs Mar és una novel·la greu. El seu pes negatiu descansa en el context sòrdid d'una Barcelona que es prepara per rebre, refregant-se les mans, a milers de turistes que visitaran el Fòrum de les Cultures. És l'any 2003, però també, probablement, els anys seixanta, quan dos policies nacionals corrien pels boscos del País Basc jugant amb la impunitat. Aquesta dualitat s'anirà magnificant en tota l'obra: present i passat, Catalunya i Espanya, Mossos d'Esquadra i Policia Nacional, la lluminositat del Fòrum i la foscor de la perifèria, en definitiva: l'esperança i la mort. M'ha confortat arribar a l'apèndix i comprovar com allò que havia distingit com una dualitat, es complementa amb un joc de miralls que l'autor ens proposa des d'un inici. 

Semblaria doncs, que Besòs Mar és, també, una novel·la de contrastos. Però no ho és. El blanc i el negre es fonen en un gris urbà, envellit, brut, que put "a peix mort". 

"Les arrels dels grans arbres asclaven el paviment i provocaven protuberàncies malignes com butllofes demencials. La natura es delia per sabotejar la colonització del ciment que pretenia sodomitzar-la en va, perquè la penetració del ciment era feble i trencadissa."

Amb un estil aïrat, "de mala hòstia" que diu el narrador de la història, l'autor acompanya amb ritme pausat una trama que resisteix prou bé la tensió i la distribueix al llarg del llibre, tot i no tenir un desenllaç que hom no s'espera. Segons el meu parer, el punt fort del llibre és la força de la veu narrativa. Lluís Bosch té una mirada diferent i se somorgolla en la Barcelona de les herències:

"Els tallers que reparen cotxes tronats i les botigues velletes, la ferreteria que sembla un antiquari, l'estanc amb l'estanquera més guapa de la ciutat, les tavernes de carajillo barato amb cartells de corridas dels anys seixanta, el retrat del Camarón o les banderoles del Betis penjant darrere el mostrador."

En les seves pàgines trobarem la Barcelona que no ven, la que no interessa mostrar i a la qual l'autor no s'estalvia de dir tot el que pensa, a vegades, des de les entranyes més rancunioses que li porten a emetre judicis, comentaris irònics —que admeto m'han fet somriure— i d'altres més colpidors:

"(…)i va tornar a veure aquell Che Guevara malgirbat que és la icona de tantes derrotes."

"Hi ha un món que es mor davant nostre, en silenci i amb discreció, perquè no vol molestar-nos amb la seva defunció. És per això que no ens adonem que la vida és molt llarga i que aquesta longitud és cruel."

"La condescendència no és un bon senyal perquè no resulta tranquil·litzadora: la indulgència només se sent amb els condemnats."

"Res no és tan imperdonable com la propietat qüestionada."

"(..)—Per a mi un carajillo. De Ron Negrita o del que tingueu, mentre no sigui Pujol."

"L'inspector Crespo no sap que els Mossos d'Esquadra poden ser capaços de donar tantes pallisses com els policies de Franco, però en aquell dia de 2003 va imaginar un futur millor."

I per acabar i perquè una és honesta, i sé que l'autor és el que espera de mi, us diré que no he odiat mai tant un personatge com l'inspector Crespo i em prendré la llicència de dir-li tot allò que anava pensant mentre llegia: es usted un viejo verde, uno de esos de rancio abolengo, un corrupte i un masclista bavós de piteres. No m'estranya que es vulgui desinhibir amb l'alcohol, jo tampoc em suportaria. 

Com veieu, aquest espècimen d'home no deixa indiferent; em temo que  també era premeditat per l'autor. En qualsevol cas, ho faig extensiu a l'obra: quan remou és que és bona. Llegiu-la, val la pena.

Novel·la negra, gris asfalt, escola grisa o formigó.

L'any passat vaig acudir a la taula rodona El gran fred de l'ombra de sabre en la última crida,  de Bcnegra 2015. Rosa Ribas, Jordi Sierra i Fabra i Empar Fernández parlaven de les seves darreres novel·les (en podeu llegir una petita crònica aquí). Els participants van acabar debatint sobre els termes novel·la negra i novel·la policíaca. Ja, en aquell moment, Empar Fernández apuntava el terme "gris asfalt" i recordo que quan els assistents ho vam sentir, vam somriure. 

Porto a col·lació l'anècdota, ara, arran de l'article d'Anna Maria Villalonga publicat a Núvol, justament, quan feia una setmana que havia encarregat La última llamada (encara n'he de fer la ressenya, però m'ha agradat molt) a la meva llibreria de capçalera, que com ja sabeu és Dòria Llibres. 

L'article ha creat una discussió entre autors prou interessant que, si voleu, podeu anar seguint al blog de l'Anna Maria Villalonga A l'ombra del crim.

D'altra banda, també vora les mateixes dates, vaig  visitar a Jordi Canal, director de la biblioteca especialitzada en novel·la negra La Bòbila. També vam acabar parlant en com classificar la diversitat de novel·la negra que hi ha. I va fer una reflexió també molt interessant: 

"En Jordi Canal, l'amabilitat en persona, em va explicar com va començar aquest fons bibliogràfic negre i policíac des de l'any 1999 i durant 30 minuts i escaig vaig gaudir de tots els seus comentaris. Em vaig endinsar en le polar francès i il giallo italià per acabar reflexionant tots dos, si no caldria inventar un mot en català que englobés la novel·la negra i policíaca. "Podríem dir una cua"—deia fent broma". (Podeu llegir l'entrada aquí).

Jo, per una altra banda, havia fet broma amb l'autora de La dona de gris en resposta a veus més puristes, com la de Sebastià Bennasar que en una presentació el vaig sentir dir que si ben bé no era negra, "negrejava". En honor a l'adjectiu del títol de la seva obra, vaig dir que potser podia ser pionera d'una, inventada per mi, "escola grisa". 

Aquests dies, s'han sentit diferents opinions que han fet que em qüestionés què és el que em va seduir de la novel·la negra perquè faci gairebé dos anys que vaig investigant sobre ella. Només hi ha una resposta: la seva crítica social. És la meva particular manera d'entendre-la, com a educadora social que sóc. Em va interessar com a lectora, però també com a escriptora. Sempre havien titllat de foscos els meus escrits, així que vaig trobar un espai en què em sentia molt còmoda. Tot i que encara no puc avançar res, la meva tercera novel·la és gris, o gris asfalt, o gris formigó…, però per a mi sempre serà negra en resposta al motiu que va fer apropar-me al gènere.

Tot i que les etiquetes són necessàries i en multitud de disciplines s'apliquen per poder identificar, també cal recordar la frase del filòsof Saül Karsz: "les etiquetes mai són innocents." Així, n'he sentit parlar de color groc, negre, gris i fins i tot rosa (en aquest darrer, he de dir que no hi estic d'acord, tot i que entenc la ironia, ni de lluny comparteixo l'exemple emprat per l'escriptor Lluís Bosch). En aquests dos anys de lectura compulsiva de novel·la negra, he combinat títols de novel·la negra actual amb novel·la negra clàssica. I l'únic que puc aportar a aquesta discussió és que n'he llegit de tot tipus i cada una se l'etiquetava d'una manera diferent: policíaca, criminal, thriller, thriller psicològic, enigma, detestivesca, de misteri… Jo ho tinc molt clar, a banda dels cànons preceptius: assassinat, investigació, etc., per a mi la novel·la negra és la que mostra la realitat social més marginada. L'única subdivisió que admeto són si són bones o no, perquè si no la divisió vindrà de fora com bé apuntava Manuel de Pedrolo, "llibres seriosos, de profit" vers llibres de novel·la negra.*

_________________ 

 *Termes extrets de:Canal, J. i Martin, A. (2011). La cua de palla: retrat en groc i negre, p. 52. Barcelona: Editorial Alrevés, S.L.