El asesino que hay dentro de mí, de Jim Thompson

RBA bolsillo

227 pàgines

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autor, n’havia llegit abans L’assassinat (a la col·lecció La cua de palla) i 1280 ànimes. Jim Thompson és conegut per tots nosaltres gràcies a les primeres traduccions (de llibres escrits gairebé vint anys abans) dels anys setanta com les posteriors, i més nombroses, dels anys vuitanta i endavant.

 

Ara com ara, l’autor és una figura icònica, subjecte d’estudi per part dels amants del gènere negre, i al qual se li atribueix ser el relleu d’un Hammet i d’un Chandler que, en aquell moment, ja anaven de davallada.

La vida de l’autor era tan fosca i descarnada com la que descriu en els seus textos, totalment desarrelada d’una societat hipòcrita, maniquea i moralista i amb la qual manifestava una visió crítica.

Tenia el llibre des de la darrera BCNegra, on me’l van regalar. Algú em va veure al vestíbul dels cinemes Aribau i me’l va donar, pensant que era una altra persona. Sí, va ser així de divertit. Com acabava de llegir L’assassinat (em va fer ballar el cap el títol), em pensava que era el mateix. Així que, malgrat el que m’agrada que m’obsequiïn amb llibres, vaig ser honrada i li vaig dir que s’havia equivocat de noia i que, a més, creia que l’havia llegit. L’home, que després vaig veure que formava part de l’organització del festival (no sé el nom i tampoc sé si el reconeixeria, aixxx, ja em passa sovint, això), va insistir-hi i em va dir: és igual, per a tu.

Quan vaig arribar a casa, després de comprar-me la biografia de l’autor, Arte Salvaje (...), de Robert Polito, a qui acabava d’escoltar i em va fascinar, vaig comprovar que es tractava d’un altre llibre. Quina sort havia tingut, perquè com veureu, es tracta d'una obra mestra.

He de dir que és un dels grans llibres, d’aquells que sempre recomanaré. Fins i tot m’ha agradat més que 1280 ànimes, el qual transita en espais comuns i reïx tant en el registre col·loquial com en els diàlegs, per no parlar d’un personatge tan rodó com Nick Corey. Doncs, a parer meu, El asesino que hay dentro de mí encara el supera. 

Aquest llibre fascinant, ple d’enginy, ironia i, tanmateix, melangia, forma part de l’univers thompsorià. Molt travessat per la figura del pare, Thompson, retrata xerifs corruptes (com el pare) i personatges turmentats que arrosseguen una culpa que han d’expiar. 

Les novel·les de l’autor retraten una societat violenta, masclista, fins i tot racista. Ho fa a través de la figura del protagonista, una crock history plena de crueltat, de sang freda, als límits d’una redempció poètica: almenys els lectors entendran per què l’assassí mata i el monstre que pateix “la malaltia”, com s’anomena a la novel·la, s’humanitza als seus ulls. 

És una delícia. Lectura recomanada vehement per aquest blog, negreferits.

Memoria de crímenes, de Ray Bradbury

Editorial Edhasa

294 pàgines

Seguim amb les ressenyes dels llibres que vaig llegir durant les vacances d'estiu. 

Avui us parlaré d'una recopilació de contes policíacs de l’escriptor Ray Bradbury, escrits als anys 40 per a diferents publicacions —Dime Detective, Dime Mistery Magazine, Detective Tales i la coneguda Black MaskVan—,  i editats als anys 80 amb el títol Memoria de crímenes. 

En destaca la introducció on un honest i generós Bradbury reconeix que anava a la saga dels emergents Hammet, Chandler i Cain i que, potser, alguns d’aquests contes no són els millors textos que havia escrit. A banda, hi trobareu uns quants consells curiosos per als amants de l’escriptura i els noms de Leigh Brackett i Ross Mcdonald als quals agraeix tot el que sabia sobre el gènere.

Leigh Brackett va ser una escriptora de ciència-ficció i guionista. Dels seus treballs en guions, en destaquen les pel·lícules: El somni etern (1946), Riu Bravo (1959), El llarg adéu (1973) i l’ínclita L’imperi contraataca.

Gairebé tothom coneix Ross Mcdonald, pseudònim de Kenneth Millar, com un dels grans clàssics del gènere negre, l’hereu d’Hammet i de Chandler i el creador del detectiu Lew Archer. Jo el vaig conèixer, però, mitjançant la dona, Margaret Millar, també escriptora de gènere. 

El relat El pequeño asesino amb què obre l’antologia m’ha semblat sublim, un dels millors relats psicològics que he llegit des de fa temps. La resta giraran més al voltant de la identitat de l’assassí o de com ensortir-se d’uns assassins potencials sense prendre cap mal. Aquests darrers són els que protagonitza el detectiu Douser Mulligan, antic policia molt traumatitzat per la mort d’un germà, també policia, a mans d’un criminal. Des d’aleshores, es dedica a la cacera de criminals, els burxarà, els provocarà fins que acabarà amb ells. Precisament són els relats que he trobat més fluixos, tot i que m’ha divertit les picades d’ull a Sam Spade, descrivint un detectiu amant d'intentar caragolar cigarros, però a diferència del detectiu creat per Hammet, no ho aconsegueix. En canvi, n’hi ha d’altres d’estil exquisit com l’intitulat Ayer vivía.

Ray Bradbury, premiat i reconegut arreu per Fahrenheith 451 o

 Les cròniques marcianes fou escriptor, guionista i dramaturg. 

També conreava relats curts, assaigs i poesia.

Una gran troballa a les prestatgeries de llibreries de vell que m’ha entretingut aquest estiu.

Lleugera sang, de Xavier Zambrano

Llibres del Delicte

170 pàgines

Primera incursió de l'autor en el gènere negre com a escriptor, ja que anteriorment ha traduït al català autors com Lehane o Kerr. Amb Lleugera sang, Zambrano ret homenatge als clàssics més canònics del gènere negre nord-americà. No m’equivocaré si dic que s’ho deu haver passat molt bé escrivint aquesta novel·la, de la mateixa manera que ho he fet jo descobrint cada picada d’ull, cada transtextualitat no només de la literatura sinó també del cinema negre. Com feia Jaume Fuster, les referències als personatges més enginyosos ideats per Conan Doyle i Christie hi són presents. Prepareu-vos, doncs, per gaudir d’un text, de tall clàssic, en què predomina la trama i l’acció. 

L’autor ens presenta el detectiu Marc Olier, al pur estil Philip Marlowe, encadenant Luckys i bevent Jack Daniel’s com un cosac. Com no podia ser d’una altra manera, no té quartos (ha de dormir al despatx) i l’estomaquen de valent. Cau bé, les hòsties que reben aquests tipus de detectius sempre ajuden a empatitzar amb ells. No és això tenir la “sang lleugera”, caure simpàtic? Però crec que l’èxit rau en les seves reflexions brillants. Aquest és un dels punts forts del llibre.

“Potser un exhibicionista i un voyeur s’anul·len mútuament com dos signes menys en matemàtiques.”

“D’alguna manera caminar enmig de tanta franquesa amb una pistola amagada em feia sentir menys despullat. Els secrets vesteixen.”

Olier i el seu germà bessó, Daniel, es veuen implicats en una trama d’una desaparició i un segrest. No faltarà la femme fatale, amb creuament de cames cinematogràfiques incloses, una mansió, les cocteleries glamuroses, el casino i la prostituta pèl-roja a qui no l’importaria fer-li un favor al detectiu. Sempre m’ha fet ràbia aquesta escena i Zambrano la resol d’una manera magistral. 

La novel·la està ambientada als anys noranta i adopta aquest punt retro, sense Internet, telèfons mòbils i acoquinant en pessetes.

*De la solapa del llibre: "Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) és llicenciat en Filologia anglesa i traductor. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (2014), Marxarà el circus (2015) i Va durar (2017). Ha traduït al català els relats de Sherlock Holmes i autors contemporanis com Dennis Lehane i Philip Kerr."

Xavier Zambrano és traductor i es nota. Perquè no és gratuïta l’elecció de les seves paraules, també en aquest punt ha tingut molta cura. Paraules que sonen a les seleccions de La Cua de Palla, reflexions poètiques i en general un vocabulari poca-solta i enginyós, que excel·leix al reflectir el més pur caló barceloní. Una barreja d’estils que es passegen acompanyant l’Olier pels carrerons de Barcelona. No hi està sol, un reguitzell de macarrons li facilitaran la feina.  Perquè els personatges secundaris com el gitano Vernet, el periodista Gambús (del diari La Brama), el conserge Gàzquez, el sicari Xupa, el banquer Besora, el proveïdor d’armes Vidal o el traficant Giancarlo titllen l’entramat d’una crua realitat on els diàlegs es distingeixen pel seu ritme i ironia. 

La novel·la embogeix en una trama de sexe i violència quan deriva a la ciutat de Cap d’Adge —recordant Houellebecq— on l’autor dibuixa la decadència de l’oferta turística no exempta d’una crítica social inherent. L’humor negre amb referències a Verdaguer, a Balzac o a Colette però també al Padrino i a Cooper amarades de les notes musicals de peces de Chet Baker o Frank Sinatra faran les delícies del lector.

Ressenya Contra l'aparador

Contra l'aparador
Marc Moreno
Editorial Llibres del Delicte

Deia José Saramago que a l’hora d’obrir un llibre s’havia d’anar amb molta cura, ja que l’autor és a dins.

M’he recordat d’aquesta frase llegint Contra l’aparador, de l’autor Marc Moreno, perquè l’he pogut reconèixer en la totalitat de les seves pàgines.

Amb un estil més subjectiu del qual ens tenia acostumats als seus primers llibres, l’escriptor ens apropa a una prou esfereïdora realitat com l’existent a la unitat de cures intensives de l’hospital Sant Joan de Déu.

Contra l’aparador és una novel·la coral, escrita en present i en tercera persona. Només hi ha un personatge que no és del barri, una sergent dels Mossos d’Esquadra, que  es dirigeix directament en primera persona. Per a mi, aquesta opció ha estat una de les més intel·ligents del llibre. Si la intenció de l’autor era apropar-se més al lector, he de dir que ho ha aconseguit.

Hi ha molts elements a ressaltar d’aquest llibre. Un d’ells és l’excel·lent descripció del barri que combina la informació que va gestionant la veu narrativa juntament amb les accions d’uns personatges ben perfilats, que destaquen per la versemblança del seu llenguatge. Menció especial al divertit tàndem Cruyff-Rexach;  no en puc dir res més!

“Deixo de mirar-los i fixo la vista perduda en l’infinit. En les fileres de bancs i arbres que arriben fins al final del carrer. En els grups de jubilats i nois joves —a aquestes hores d’inici de la tarda més jubilats que joves— que omplen els bancs. En algun gitano que col·loca les gàbies d’ocells al sol, amb la cremallera de la tela de protecció oberta perquè es ventilin els animals, s’espavilin i cantin. En el ritme lent del dia a dia d’un barri que sembla aturat des del moment que el van construir. Però no veig la famosa duresa d’aquests carrers. Potser és massa d’hora, encara, i necessitem que el sol caigui un parell d’hores més per començar a veure passejant els rostres afilats per les drogues i les males intencions.”

Però, potser, el recurs literari que més m’ha captivat és l’ús dels diàlegs reformulats en narració àgil:

“Quan l’Òscar i l’exdona arriben a la porta, la infermera somrient els comunica, sense perdre el somriure, que de moment ells dos encara no podran passar a veure el fill. Per què? No tenim el nen preparat, avui hem tingut molta feina i anem endarrerits. Alguns nens no estan encara i els pares no podeu entrar. Però, ha passat alguna cosa? No, no res. Tot està bé. Només que hi ha nens que encara no els hem fet el que els tocava i alguns pares no podeu passar fins que estiguin llestos. I per què només ens ho dius a nosaltres? Bé, perquè us he vist i us ho dic. No podeu passar encara, ja us avisarem. I quan podrem passar? Quan haguem acabat. (...) I perquè el nostre és l’últim? Per què algú ho ha de ser. I per què precisament el nostre? Perquè li ha tocat. I per quina puta casualitat li ha tocat, collons? (...)”.

M’ha divertit, també —a sabuda meva l’admiració de l’autor per la novel·la negra nord-americana— trobar una similitud entre les comparacions d’animals que emprava Chandler, per a descriure o fins i tot per explicar estats d’ànims, i les que en fa Marc Moreno. Així, els personatges recorden hàmsters engabiats, esmunyedisses cobres i cavalls que esbufeguen o cares, com ara, de mosca i de gos.

Em fa la impressió que l’autor, que acostuma a governar autoritàriament sobre tots els elements del llibre, a Contra l’aparador, s’ha deixat anar una mica més i ens ha regalat la mirada de qui sap a la perfecció de què està parlant. I no deu ser casualitat, crec jo, que per aquest motiu m’hagi agradat tant. Això sí —tal i com revelava a la presentació del llibre, a la llibreria Ona—, sense perdre el control en cap moment perquè “(...) a mi, els personatges se’m rebel·len mínimament.”

“Pensa en el dolor dels pares, que viuen la mort —i el patiment— d’un fill com la pitjor experiència que una persona ha de passar. Perquè no hi ha res més dolorós que la mort d’un fill, ni tan sols la pròpia malaltia terminal quan saps que és la recta final i que només et queda acomiadar-te.”

Contra l'aparador. Marc Moreno.