Una dolça cancó, de Leïla Slimani

Edicions Bromera
278 pàgines

Em van deixar el llibre fa temps, recomant per la Llibreria Índex de Vilassar de Mar. Ara veig que Edicions Bromera l’ha traduït al català. El vaig obrir el dia de Sant Esteve i quan va arribar el vespre ja l’havia acabat. Una dolça cançó ha estat premiada amb el premi Goncourt 2016 i és tot menys una novel·la dolça, és agra. Leïla Slimani ha construït un text dur, duríssim.

Fotografia: @Vogue

L’obra manté el suspens tot i saber des de la primera pàgina qui és l’assassina i quines són les víctimes. Perquè el tema principal és entendre com és possible que algú hagi perpetrat el més aterridor del mon: l’assassinat d’uns nens innocents. La cançó de bressol que Slimani ens xiuxiueja reflecteix d’una manera transparent la societat francesa, la burgesa de la capital i la perifèrica; de la seva necessitat viciosa i retroactiva. Ho fa d’una manera directa, de vegades, fins i tot poètica. Tracta sobre els valors educatius, l’amor, l’abnegació i l’egoisme. I també la misèria, tan arreu que fa mal. 

D’una manera nítida, gens afectada, fa una crítica sobre dues realitats. Fins a quin punt, posicionats en la comoditat, en els anhels de l’èxit, uns pares joves són capaços d’aprofitar-se d’una mainadera o d’abandonar la cura dels fills? Fins a quin punt una persona ho ha perdut tot a la seva vida i faria el que calgués per viure la vida d’uns altres? Fins i tot calibrar fer-se imprescindible per als altres i alhora prescindir d’ella mateixa. 

L’autora crea un ambient asfixiant, entre habitacions, menjador i cuina, entre pensaments obsessius. Es pot respirar la feredat que traspua. Por a la solitud o por al fracàs, tant és, cadascú enterra les seves pors com pot. O bé fuig, de l’única manera que sap, treballant fins a altes hores o somiant amb un país que sigui capaç de camuflar més ruïnes del passat: un marit que ha mort d’odi, una filla perduda, una burocràcia indolent i impertèrrita. O embogeix definitivament. 

Els capítols ens mostra una condició humana crua, poruga, racista i si no ho és, se sent la tolerància de la condescendència. “Una melangia delirant”, com a diagnòstic impassible, unes interrelacions sufocants i entre elles, un personatge sòlid, impenetrable i aterridor, la mainadera de la dolça cançó.

Luces y sombras, de Heidi Pérez

Avui us presentem, amb aquest relat fresc i criminal, Heidi Pérez. És community manager i forma part de la comissió de comunicació de Planeta Lletra. També és la conductora d'algunes seccions del programa de ràdio del mateix col·lectiu.
I es defineix així d'original:

 "La vida es eso que te pasa mientras

 escribes una historia.

Mi madre me llamaba cuentista

 y yo preferí contar vidas.  
Dicen que solo tenemos una,
 pero no cuando leo o escribo."

LUCES Y SOMBRAS

“Ya se respira ambiente navideño”. Eso dice el Capgros. Odio la navidad desde que me quedé huérfana por el accidente de coche de mis padres al volver de una cena de Navidad.

Sigo hojeando la revista: “Encendido de las luces del árbol en el Mataró Parc con Manel Rodríguez, de la Federación de Asociaciones Vecinales”. Miro la foto. No hay duda, no importa que hayan pasado 10 años. Es el cerdo que me magreó 3 navidades seguidas cuando mis abuelos se empeñaban en que fuese paje en la asociación de vecinos del barrio. Él hacía de rey mago y todavía puedo sentir su aliento apestoso en mi oreja mientras me obligaba a sentarme en su regazo “para hacer el caballito”.

El evento es hoy a las 19h. Miro el reloj. Las 17:20. Cojo el coche y voy al centro comercial. Me acerco donde está instalado el árbol. Allí está Toni, mi compañero de vigilancia de seguridad:

 — Qué pronto has venido.

— Es que tengo que hacer unas compras —le digo.

— Oye, ¿me cubres un momento? Necesito ir al baño.

— Sin problema.

Saco el cortaúñas del bolso y, con la navajita, deterioro el cable del enchufe hembra donde debe ir una de las manos y echo un par de gotas de colirio en la hendidura.

Supongo que sabéis el resto. ¿Habéis visto las noticias de las 9?

“Manel Rodríguez ha muerto esta tarde electrocutado

en la encendida del árbol de Navidad tras producirse
un cortocircuito. También han resultado heridas una decena de personas."

Una mort sense cadàver, de Salvador Riera

El passat estiu el col·lectiu Planeta lletra va entomar el repte que des d'En clau de negre els proposàvem: matar en format breu. L'experiència va ser tan gratificant que hem volgut repetir ennegrint novament les vacances, aquesta vegada nadalenques. Encetem, doncs, amb il·lusió aquesta nova col·laboració per a la secció Va d'autors, amb un dels escriptors  que formen part del col·lectiu Planeta Lletra: Salvador Riera. Podeu saber més d'aquesta "associació lletrícola maresmenca" clicant aquí.

Així que no hi ha millor manera d'enfosquir el Nadal que matant, literàriament parlant. Espero que gaudiu de tanta negror!

Salvador Riera (Terrassa, 1959). Viu a Mataró. Enginyer, retirat des de 2010 per la malaltia de Parkinson. Aquesta circumstància va fer brollar la seva inquietud artística, fins aleshores arraulida, que ha expressat mitjançant la poesia i la fotografia. 

El seu primer poemari, L’Essència del Nus, publicat per Quorum Llibres, va ser molt ben rebut per part del públic i de la crítica.

El seu segon poemari, Un pont de versos / Un puente de versos / A bridge of verses / Een brug van verzen, és un poemari a quatre llengües (català / castellà / anglès / neerlandès) escrit amb la poeta flamenca Marieke Maerevoet. També ha tingut una molt bona rebuda i el llibre ja va per la segona edició. Té obra publicada en diferents recopilatoris de poesia i ha rebut diversos premis, tant de poesia i microrelats com de fotografia. Entre els darrers premis s'inclou el prestigós premi d''Òmnium Cultural Vallès Oriental, un dels més ben dotats de poesia a Catalunya.

UNA MORT SENSE CADÀVER

Les portades dels diaris eren unànimes. Totes es preguntaven com era possible que una mort com aquella no s’hagués encara esclarit. En les converses i en els fòrums circulaven tota mena de teories, d’elucubracions i de xafarderies al voltant de les possibles causes de l’òbit i sobre qui o quins en podien ser els responsables. La policia no en sortia ben parada, els mitjans ja parlaven clarament d'inoperància policial.

Les evidències aclaparaven: botigues tancades, estat de dol general, els llums de colors fosos, els carrers en silenci... Però no hi havia un cos i, per tant, no es podia parlar amb congruència d'un assassinat però aquest fet semblava evident.

Els Mossos no trobaven el cadàver. Sabien que era mort però eren incapaços de trobar el cos del delicte. Havien descartat, una per una, totes les possibles causes de mort violenta i res. Començaven a anar perduts. Els seus mètodes científics feien que descartessin causes no naturals però, a hores d’ara, totes les possibilitats eren obertes.

Com explicar-se si no la mort evident d’una festa tan nostrada?

El Nadal era mort. Mai van trobar el cadàver... Ni tampoc l'assassí!

Estúpida, maldestra!, de Sandra Cabrespina

I continuem amb les col·laboracions criminals de Nadal, del col·lectiu Planeta Lletra, aquesta vegada amb la proposta que ens fa la presidenta dels lletrícoles, Sandra Cabrespina.

Fa dos anys que tinc la sort de ser la presidenta de Planeta Lletra, una associació de mataronins i maresmencs amb ganes de llegir, escriure, trobar-se i créixer junts com a escriptors. L'associació va néixer de la mà de l'autor mataroní Jordi Lopesino, arran dels seus cursos al centre cívic Tres Roques i a redós d'aquest centre. Junts hem publicat quatre llibres, tres d'ells de temàtica criminal, i un munt de revistes i hem fet tertúlies, vermuts, i diverses celebracions. Ara a més comptem amb un programa mensual a Mataró Ràdio.

Pel que fa a mi sóc una lectora compulsiva des que recordo. Llegir és una constant a la meva vida. Entre llibre i llibre em vaig llicenciar en filologia anglesa, he treballat de mestra, de traductora, d'administrativa, redactora de posts i altre cop de mestra. M'he casat, he tingut una filla, li he vist créixer, llegint gairebé tant com jo. En algun moment vaig sentir la necessitat d'escriure. I m'hi vaig posar. Fins ara, microcontes i relats curts.

ESTÚPIDA, MALDESTRA!

Estúpida, maldestra!
Jo sortia del mercat de la plaça de Cuba cantussejant la nadala de l’insistent fil musical. Havia aconseguit un lluç fresquíssim per al vespre, però el somriure se'm va quedar congelat.

La noia que despatxava a la parada de fruites del davant acabava d'abocar una caixa de taronges amb poca traça, una havia rodolat i caigut a terra i el seu company havia reaccionat agafant-la del coll d'una revolada. No podia sentir què li xiuxiuejava a l'orella però la mirada i el gest deixaven clar que res de bo. Vaig quedar-me mirant-los fixament mentre amb la mà buscava el mòbil dins la bossa, disposada a trucar el cent dotze. La gent al voltant semblava ignorar la situació, només la dona de la parada del costat va reaccionar dient amb veu alta, ferma i tranquil·la que trucaria als mossos. Ell va afluixar la mà i va llençar una mirada plena de menyspreu al seu voltant, mentre la noia treia importància a tot plegant, dirigint-nos un somriure nerviós. —No passa res, de veritat, son coses nostres.

Aquella dona i jo ens vam mirar dubtant sobre que calia fer i finalment vam continuar, l'una atenent, l'altre comprant. Hauria canviat alguna cosa si haguéssim trucat? Sempre ens ho preguntarem. Quan vaig sentir crits i vaig mirar enrere, ell, brut de sang, plorava mentre dos homes, massa tard, li agafaven les mans a l'esquena. —Jo només li he acostat el ganivet al coll, però no li volia fer mal,  la culpa és d’ella, perquè s'ha mogut? 

Taxi, de Carlos Zanón

Ediciones Salamandra

364 pàgines

Taxi és la història de Sandino i també la d’una Barcelona que li és estranya. Sandino condueix un taxi i es deixa conduir per ell i per les històries de vida que entren i surten i l’impregnen de raons, de bogeria o simplement d’anhels.

Sandino està en aquesta ciutat, plena de zombies, esquinçada en dues. Sandino hi està però no hi és. No hi ha manera que hi sigui si no és de pas, com fer veure que.

I en aquest text en què l’atzar i la retrotopia, tots dos en un, són un personatge més, Sandino supura melangia i esquitxa sinceritat mentre amaga pors antigues. Creu que ho sap tot de la Barcelona, tant si sona com si no sona; la bossa, aquella, sembla que paga el testimoni discret d’un taxista, addicte a la cerca, al plaer fugaç de retrobar una joventut passada. Per no ser no és ni tan sols hedonista, és esclau de les seves ocurrències recurrents, una rere l’altra, stop, stop, stop: que es coneix.

Lleialtat contra fidelitat, vet aquí la cara i la creu de la moneda que llança cada matinada i sempre surt cara. Sandino és Taxi i el taxi és ell, una extensió del seu cos amb banda sonora. Un taxi que gira, retruny i s’atura, com un triple elapé remasteritzat en què encara se sent l’agulla. Pareces un disco rayado; ara per una expressió així em diuen carca.

Taxi és una mirada fugaç de titulars, ràfegues, flash!, flash!, d’una fotografia antiga, presa a temps per ser recordada en un present que la colori de rosa pastís, de globus de piscina, de guiris blanquets i de fills de segona ocasió. Taxi és sexe, droga i rock'n'roll. Sandino és..., no ho sap. Vol ser. Qualsevol temps passat és millor: no és cert, però ja l’hi està bé. Perquè l’enyora. Enyora la seva capacitat d’enamorar-se, fins i tot de si mateix. Deixar-se d’odiar. Sandino és l’antiheroi errant, el que s’autocensura, el que no sap reconèixer que al temps no hi ha qui l’aturi, que s’escola. Sura entre els seus pensaments una fatalitat determinista, tots els clients són diferents: però tots seran el mateix. Sandino amunt i avall, insomne com a càstig. Perquè el món fa mal, perquè vol passar de llarg i no vol estar-s’hi mentre ell persisteix en un somni malaguanyat. Els records trepanen i s’alleugereixen entre sexe, alcohol, droga i alguna mentida més. Un proustià depurat, un donut sucat en bombolles de Fanta. I de vegades, ressetejar-te és bo, permet començar a destrossar-te de nou. Taxi és brillant: “porque al ser hijos de la gleba, prácticos, esenciales, medulares, les falta poesía”.  Taxi és poesia fosca. Taxi és Zanón.