Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 

L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.

Tiana Negra 2022 celebra el seu desè aniversari

 13 de gener de 2022

Roda de Premsa - Ajuntament de Tiana. 

 

Torna Tiana Negra més fosca i lúdica que mai, amb logotip renovat, per celebrar la seva 10^a edició.

Durant els dies 21 i 22 de gener tindrà lloc la celebració de l’aniversari del festival i es farà per primera vegada conjunta presencialment, amb una assistència permesa del setanta per cent, i virtualment des del canal Youtube de l’Ajuntament de Tiana. 

El divendres, dia que s‘atorgarà el IX Premi Memorial Agustí Vehí —en què enguany s’han presentat quaranta-quatre novel·les—, comptarà amb la presència de l’alcaldessa de Tiana, Marta Martorell, i la participació de persones molt vinculades al festival com ara Sebastià Bennasar, Maria Dolors Sàrries, Jordi Fernando, Lluís Llort, Margarida Aritzeta o com Carles Porta i Àlex Martín Escribà, tots dos darrers de forma telemàtica. També hi seran presents personalitats insignes que n’han estat motor, entre d’altres: l’antiga alcaldessa de Tiana, Ester Pujol, l’antiga regidora de cultura, Núria Blasco, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga o la presidenta del Parlament i padrina del festival M.H. Sra. Laura Borràs.

 

Durant el dissabte, Anna Maria Villalonga —al capdavant com a comissària— comptarà amb dos moderadors avesats a participar-hi com són Irene Solanich i Jordi Cervera. Tots dos conduiran dues taules de presentacions de novetats literàries i tindrà lloc un dels seus formats clàssics: la lectura de fragments d’obres acompanyades amb les notes del saxòfon. 

 

“El criteri per triar els autors és que hagin tret novetats”, ha dit la comissària, afegint-hi: “Hi ha un segon criteri i és garantir la presència de totes les editorials que publiquen novel·la negra en català”.

 

Fotografia: @Xapo Ortega

                        

Autors com Rosa Ribas, Andreu Martín, Tura Soler, Xulio Ricardo Trigo, Sílvia Mayans, Jordi Colonques, Ludmilla Lacueva, Biel Cussó, Joan Miquel Capell, Albert Plans, Rafael Vallbona i Salvador Balcells, entre d’altres, passaran durant tota la jornada per l’escenari de la Sala Albéniz, que enguany lluirà renovada. 

A la tarda hi haurà sorpreses. Es llegiran alguns relats del taller de relats negres que haurà impartit l’escriptora Susana Hernández, actuarà Inés Macpherson amb el seu espectacle d'autors negres catalans i es durà a terme el Primer Trivial Negrot entre el públic assistent. Els guanyadors se’n duran un lot de llibres.

Segons la comissària, “una de les idees que han estat presents des d’un bon inici del festival ha estat relacionar la literatura amb l’audiovisual, amb el cinema, amb les sèries, que tenen llenguatges paral·lels i en el cas del gènere negre més.” Com a colofó del festival, la comissària parlarà amb l’escriptor Rafel Vallbona i amb el director de la pel·lícula que ha adaptat la seva novel·la Tros.

 

Tiana Negra, l’únic festival de literatura negra en català, és el pòrtic, a tan sols una setmana de diferència, del festival BCNegra.

Així que us hi esperem, negreferits, no hi podeu faltar!

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.

Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 

Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 

Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 

Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno

Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 

Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

Porcs, de Jordi Santasusagna

Setanta-quatre llibres llegits després de la darrera ressenya publicada, En clau de negre torna amb una novel·la d'aquelles que no et cansaries de recomanar. No debades és la guanyadora del VIII Premi Memorial Agustí Vehí. Això és una garantia, sobretot perquè el jurat està format per tres estudiosos i especialistes del gènere criminal com són: Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Lluís Llort.

Andreu Massot torna a casa amb la seva dona, nova de trinca, després d'un viatge a Cuba, tot just quan comencen els Jocs Olímpics de Barcelona. El Quisca, amb el malnom pel qual se'l coneix, viu a Matallops, un poble imaginari i on fa de mataporcs. D'ençà de l'arribada del matrimoni, el poble de Matallops, —que és un personatge més—, i tota la caterva de veïns es veuran immersos en una sèrie de crims que tufegen i recorden antigues brasades. La tornada del Pere Massot, el germà, després de cinquanta anys sense veure's, serà el punt d'inflexió que les atiarà perquè tornin a flamejar.

La determinació de l'espai i el temps extern (tant el situat al 1992 a les Olimpíades com les analepsis de fets ocorreguts durant la Guerra Civil) ens ajudarà a entendre per què certs personatges, com ara uns agents de la guàrdia civil, es comporten d'una manera tan laxa i per què un periodista tenaç com l'Ignasi Flores pot prendre les regnes de la investigació i resoldre-la en qüestió d'una setmana.

L'autor construeix una novel·la amb una trama sòlida, un to mordaç, uns diàlegs enginyosos, plens de registres rics en matisos i uns personatges rodons, alguns tan entranyables i costumistes com el Ton, el Gordo i el Flaco i d'altres com els antiherois dels germans Massot. Us imagineu poder arribar a posar-vos a la pell d'un vell xaruc, que put com una mala cosa, desagradable des de la punta del dit gros del peu fins al darrer pèl de la coroneta? I que assassina i viola i alguna cosa més que no puc dir per no anticipar cap desenllaç? Doncs Santasusagna ho aconsegueix amb escreix i ho rebla amb un gir final —ull viu!, als que creieu que ja ho teníeu tot llegit i lligat— ben inesperat.

*De la solapa: "Jordi Santasusagna i Davins (Cardona, 1971).
Escriptor, guionista i actor. Lligat des de ben jove al teatre,
és l'autor d'una vintena d'obres de tots els gèneres.
Va debutar al món de la narrativa l'any 2011 amb L'infern d'alabastre,
després van venir altres títols com L'Aleman (2013), La lluna de Praga (2014)
i Bandera negra (2014)".

Ja veieu, la cosa va de porcs i de literatura de la bona. Aquella que parla de les pulsions humanes i que ens fa reflectir d'alguna manera en els personatges. En els seus desitjos i misèries, en les seves alegries i els seus silencis, en l'amor i la guerra o en les enyorances i les venjances.

Molt recomanat, negreferits.

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas

Editorial Alrevés

235 pàgines

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria Llopis, A quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla: retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.

La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant. 

En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat. 

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal: procedural, thriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel i True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades:

 “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix  voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955)
Fotografia: @Manel Gimeno

Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals. 

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses: Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards. (2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster: gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español

Bona lectura!

Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla

Núm. 41

153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.

Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-Mask, Dime Detective o Weird Tales entre les més famoses. 

La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 

En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.

Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.

Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.

L'ocell caigut, de Dorothy B. Hugues

Seleccions de La cua de Palla, Edicions 62

203 pàgines

Aquest títol es publica amb el número 104 de la col·lecció Seleccions de La cua de Palla, és a dir encara a l’etapa de Xavier Coma com a director (n’era des del número 47 i se’n va acomiadar l’any 1995). Remarco aquesta efemèride perquè se li atribueix la sinopsi de la contracoberta que diu: “Dorothy B. Hugues ha estat, deixant de banda Patricia Highsmith, la màxima figura en el marc de la novel·la negra”. Dit queda per una de les persones que més sabia sobre el gènere i que volia publicar més novel·les negres en detriment de les merament policíaques. “Sense dubte, Xavier Coma era la persona que més sabia sobre novel·la negra nord-americana a Catalunya i a Espanya, i representava un actiu important per a la col·lecció.” (Canal, J. I Martín, A. 2011. La cua de palla, retrat en groc i negre. Barcelona: Editorial Alrevés.

                                                

L’ocell caigut és la història d’un ex-Brigada Internacional que va lluitar contra el franquisme. En acabar la guerra civil fuig de la presó on havia estat torturat i retorna a Nord Amèrica. Quan arriba s’enfronta amb la mort d’un gran amic. De seguida s’adonarà que, entre els refugiats de la Segona Guerra Mundial, s’hi troben infiltrats nazis. La seva lluita personal contra el feixisme, l’ànsia per saber qui ha matat el seu amic el fa investigar l'assassinat però sobretot, el fa maquinar una venjança a sang freda. 

Hi haurà més morts, més intents de tapar-les com si fossin suïcidis i algunes dones que oscil·laran entre el paper de femme fatale o víctima.

En destaca l’estil poètic —l’autora es declarà deutora de William Faulkner entre altres— i la capacitat de suggestió narrativa.

L’obra va ser adaptada al cinema l’any 1943 i va ser protagonitzada per John Garfield. S’ha de tenir en compte que el text s’havia publicat un any abans, enmig de la lluita contra el nazisme i la pel·lícula va ser censurada durant molts anys a l’estat espanyol. 

Dorothy Belle Hugues
La seva primera novel·la va ser The So Blue Marble(1940). Després li van seguir la publicació d’onze novel·les en set anys: relats de suspens The Bear-Eyed Bear(1940), The Bamboo Blonde(1941), The Fallen Sparrow(1942), The Blackbirder(1943), The Delicate Ape(1944), Dread Journey(1945), Ride the Pink Horse (1946), The Scarlet Imperial (1946),In A Lonely Place(1947) i una novel·la no criminal: Johnnie(1944). Algunes novel·les de Dorothy B. d'Hughes van ser adaptades cinematogràficament a Hollywood: The Fallen Sparrow(1943), Ride the Pink Horse(1947) i In A Lonely Place (1950). En total, va escriure catorze novel·les.

El soterrani, de Sandrine Collette

Traducció de Maria Llopis

Editorial Alrevés. Col·lecció crimscat

Primera aproximació a l'autora que faig i no serà pas l'última. Un cop llegit el pròleg d'Àlex Martín Escribà, que ens prepara advertint-nos de la tensió narrativa del text (a l'estil de Misery, de Stephen King), he trigat només tres dies a devorar la resta de la novel·la. Si hagués tingut més temps, podria haver-los reduït a un. Em costava renunciar a la seva lectura, patia per saber si podria tranquil·litzar-me més endavant. N'he gaudit tant com l'he patit. 

Théo és un noi de família rica que va sofrir abandonament,  tant físic com emocional, a la seva infantesa. La mare va marxar i el pare, d'alguna manera, en culpa els fills. Té un germà gran, en Max, amb el qual manté un pols constant i violent pel poder. Amb aquesta mancança afectiva marcada per la competitivitat, Théo basteix una personalitat violenta, orgullosa, en la qual no hi ha lloc per a la traïció. Uns esdeveniments lamentables el duen a complir una condemna de dos anys i mig i escaig de presó.  Els mesos (dies:hores:segons) que hi va estar reclòs s'enquisten dins la seva ànima. No només sent rancor vers el germà, és ràbia vers el món en general. Aquest és el tret de sortida de la novel·la.

Sandrine Collette descriu un món rural grotesc contraposat a la bellesa dels boscos i de la naturalesa. L'autora posiciona el lector com a voyeur d'una situació hilarant, histriònica, aberrant. Coneixerem els secrets de la mateixa veu del protagonista que ens farà partícips d'una sordidesa improbable pel que conté de bestial, però la creurem perquè ens ho està explicant ell. 

És un llibre d'estil àgil, de frases curtes i contundents on el més important no són els esdeveniments ni els girs inesperats sinó la transformació de la ment de Théo. L'autora aprofundeix en la psicologia del protagonista, el trepana. Gairebé com una lliçó mesquina i macabra de la vida, Théo no té més remei que acceptar la condició de gos, d'animal de càrrega. Si abans el jove no hauria permès que ningú li arrabassés el poder —exceptuant a qui ell considera més fort— ara aprendrà a obeir dues persones tan febles com boges. I arribarem a empatitzar amb ell, a desitjar que se'n salvi, de tot plegat.

Fotografia: @Ph. Matsas.

*De la solapa de la coberta del llibre: Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il reste la poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d’acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premi de novel·la policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

De lectura inquietant, pertorbadora, a estones asfixiant, que et deixa sense alè.

Tortures físiques i psicològiques, maldat i odi. Violència a dojo. Una lluita existencial entre la resistència i la rebel·lió. Lectura negra, negríssima, amb la garantia de la impecable traducció, com sempre, de Maria Llopis. Molt recomanable, negreferits!

Oi que maten els cavalls?, d'Horace McCoy

Avui vull parlar-vos de com he arribat a la lectura d' Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Cada dia, el compte de Twitter @cuadepalla recomana una lectura del gènere criminal. Val la pena que si no el seguiu i sou lletranegrots ho feu immediatament, perquè són un luxe de prescripcions. A més a més, aquest compte comparteix articles i notícies d’interès com ara la reedició  (Navona Editorial) d’aquesta magnífica novel·la, tant en català (traducció de Marta Martín) com en castellà (traducció d’Enrique de Hériz).

D’una banda, vull comentar que em compro tots els “cuadepalla” que vaig trobant a les llibreries de vell. En tinc 91. Són pocs a comparació de tots els que se'n van publicar entre les dues col·leccions: l’original  “La Cua de Palla” i “Seleccions de la Cua de Palla”. Dels tres intents posteriors “El Cangur/Cua de Palla”, “La Nova Cua de Palla” i “la butxaca/Cua de Palla”, de moment no en compro però segur que continuaré la meva dèria amb ells. 

D'altra banda, quan hi ha una taula rodona a la BCNegra i el tema a parlar és sobre algun autor o sorgeix una reedició com a novetat editorial —com ara és el cas–, sempre consulto el meu temple personal, una habitació destinada a fer la funció de biblioteca. Però el temple de culte de veritat és públic i està ubicat a L’Hospitalet, ja sabeu: la biblioteca La Bòbila (us deixo l'enllaç al ser blog AQUÍ)  El seu director, en Jordi Canal, és un dels més experts investigadors del gènere negre. Precisament ell, juntament amb Àlex Martín Escribà, publicaren l'any 2011 l’assaig imprescindible La Cua de Palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció. Enguany, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se n'ha fet una reedició que trobareu amb el negatiu de la coberta.

Com a tercer punt volia, també, recomanar-vos una de les llibreries més emblemàtiques de Barcelona: és la Llibreria del Palau, davant del Palau de la Música on us atendrà la seva propietària Gessamí, un pou de saviesa, i on podreu trobar alguns “cuesdepalla”.

 Aquesta fotografia és feta als seus passadissos; justament el dia que vaig trobar La promesa, de Dürrenmatt. Queda així immortalitzat el gran moment.

Així que quan la setmana passada vaig veure el twit que us he adjuntat, vaig consultar corrents la prestatgeria on tinc la meva col·lecció de La cua de Palla i, efectivament, allà hi era l'exemplar, esperant-me. Heu de saber que feliç em fan aquest tipus de moments!

Oi que maten els cavalls?, és una lectura incombustible.  Ben negra sense investigacions, sense policies i amb una tensió narrativa formidable. Ambientada en Los Ángeles, narra la història d’una parella que volen triomfar al món del cinema. McCoy retrata hàbilment la precarietat que imposa una societat capitalista, on el que impera és el show, el business per sobre de qualsevol valor moral. És a dir, una novel·la que no ha envellit. Els protagonistes, per subsistir-hi, es veuen abocats a participar en una marató de ball on es convertiran en un producte més. Els valors com l’amor, l’amistat o la família  trobaran el seu contrapunt simbolitzats per un casament de ficció, una traïció o fins i tot l’avortament, un assassinat o el suïcidi. L’autor s’endinsa en la condició humana i furga en la misèria d’una societat indolent que es deixa emportar per les més baixes passions. Una novel·la on la desesperança i la fatalitat regnen i fan callar l’egoisme i la hipocresia.

Així que avui, ja veieu, us faig tres recomanacions en una: seguiu a @cuadepalla, aneu a la llibreria Palau i llegiu en McCoy. Us encantaran.