Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lo que nos queda de la muerte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lo que nos queda de la muerte. Mostrar tots els missatges

5/04/2017

Entrevista a Jordi Ledesma

Quan En clau de negre va llegir la novel·la Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma (podeu llegir-ne la ressenya aquí), no només va descobrir un autor interessant, amb capacitat inspiradora, sinó que va constatar que hi ha una generació que ve amb força, que escriu amb ofici, i que està apostant per una novel·la negra actual —postmoderna l'anomenen alguns— d'una qualitat indiscutible.
El blog encara no ha llegit les anteriors novel·les de Ledesma, però el que és evident és que la darrera publicació ha estat la confirmació d'una sospita: la novel·la negra està de sort perquè té un relleu fresc i alhora treballat, d'una mirada fosca excepcional i una veu narrativa pròpia. 

Fotografia: +Ana Portnoy 

Segons la biografia que podem llegir a la solapa del llibre, Jordi Ledesma és l'autor de Narcolepsia (Alrevés, 2012), finalista del Memorial Silverio Cañada de la XXV Semana Negra de Gijón, que va ser publicada a Mèxic amb el títol Narcosis (Ediciones B, 2014) i autor d'El diablo en cada esquina (Alrevés, 2015), finalista també dels premis literaris del Congreso Negro Cine y Novela de la Universidad de Salamanca. També ha participat en l'antologia Diez Negritos (Alrevés, 2015). Enguany, amb Lo que nos queda de la muerte, ha guanyat el Premio Novelpol ex-aequo amb Paco Gómez Escribano, el V Premio de Novela Pata Negra i està nominada als premis València Negra 2017. 
Per tant, era indispensable que Jordi Ledesma respongués el qüestionari literari del Va d'autors. En clau de negre li agraeix que s'hi avingués i també les seves respostes contundents.

1- ¿Cuándo empezaste a escribir?

Siempre he tenido alma de narrador. Ya de niño escribía cuentos y canciones. Y, con mayor o menor asiduidad e iniciativa, nunca dejé de hacerlo.

2- ¿Cuándo pensaste en publicar?

Cuando Jordi Canal me dijo, de mi primera novela, que era buena. No muy buena, pero perfectamente publicable.

3- ¿Cuándo escribes durante el día?

Por lo general por las mañanas. A veces por las noches.

4- ¿Cómo organizas la escritura de un libro?

Planteo la historia que quiero contar y cómo quiero hacerlo. Luego organizo los acontecimientos y los enlazo en función de los personajes que decido crear, pensando en su situación, su rol y su sentido en el texto. Si para entonces tengo ya el tono que quiero, la voz y otros muchos factores,  empiezo a narrar. Si todo va bien y consigo llegar al final, haré diferentes fases de reescritura.

5- ¿Un autor referente?

De género negro, Andreu Martín.

6- ¿Qué libro recomendarías?

Prótesis, de Andreu Martín.

7- ¿Estás trabajando en un próximo proyecto?

Escribo una novela.

8- ¿Algún deseo para el futuro?

Que mis títulos se conviertan en comerciales después de haberme suicidado por no ser un autor de culto.





12/08/2016

Lo que nos queda de la muerte, de Jordi Ledesma


Editorial Alrevés 
188 pàgines

Vaig conèixer Jordi Ledesma fa temps, encara no havia escrit aquest llibre. Havia previst comprar-me'n l'anterior, El diablo en cada esquina, però les lectures pendents i el ritme furiós de les publicacions, a vegades, m’empenyen i em trobo saltant al tren que xiula en aquell moment sense pensar-m’ho gaire. La resta ja es llegirà, em tranquil·litzo. Coses de lletraferida.



Fotografia @Lorenzo Sanz, del blog de l'autor
 De la solapa del llibre: Jordi Ledesma (Tarragona, 1979) es autor de Narcolepsia (Alrevés, 2012) finalista del Memorial Silverio Cañada de la XXV Semana Negra de Gijón, y del Diablo en cada esquina (Alrevés, 2015) texto seleccionado para los premios literarios del Congreso Negro de cine y Novela de la Universidad de Salamanca.


La novel·la s’apuntala en una violència sistèmica, disseminada arreu i capaç de pervertir paisatges idíl·lics, com contaminaria el traç d’una façana d’hotel la tela d’una marina. Però també entreveurem d’altres violències no tan estructurals.
Entre les línies dels diferents capítols, l’autor exposa l'home, explotat per l'home mateix i en la seva condició, a ser l’espectador d’invasions insultants, a qüestionar-se sobre la seva identitat. La demografia creix proporcionalment al mateix ritme que la incomoditat, les pors i finalment l’egoisme. Diners ràpids per a ànimes desmenjades. Drogues i alcohol per ablanir els greuges. 
Ara bé, en realitat l’home no és allò que la vida li disposa, sense cap mena de control sobre els esdeveniments, abocat a la fatalitat del dia a dia. L’home es defineix per com entoma les envestides i també per les decisions que pren per a resoldre-les. I d’això va Lo que nos queda de la muerte, de decisions i de com encaren els veïns d’un poble marítim les dificultats que la pròpia i l’aliena enveja els genera.

També hi trobarem una violència simbòlica, al més pur estil bourgoisià, en personatges tan magnífics com la gitana coixa, els avis de Bocachancla, la malaurada Iris o fins i tot el mateix narrador que no deixa de ser un personatge privilegiat, perquè tot i que no té el do de l’absoluta omnisciència, s’espavila molt bé (gratant la informació en barres de bar) per dissimular-lo. Així, alguns personatges es resignen a les circumstàncies amb una mirada indolent, perquè creuen que no tenen dret a un altre tipus de vida millor; viuen allò que pensen que es mereixen. D’altres, però, se n’aprofiten i van soscavant la seva personalitat com qui enllesteix una fossa destinada a qualsevol que s’hi interposi, en el seu camí. I si cal aplicar-hi violència masclista, també. A vegades entreveure la part fosca de cadascú, o conèixer algú que s’atreveixi a escopir-te les teves pors a la cara pot despertar el somni del més letàrgic caiman.

La novel·la és el relat d’un temps concret, els anys 90, en un poble marítim on les ones engoleixen morts, les vies del tren se’ls enduu i l’autor evoca una realitat social que tots reconeixerem i fins i tot acceptarem que ens ha marcat. Tot elevat a l’extraordinari estil exponencial de la conjunció “I”: ii = I. L’haureu de llegir per poder desxifrar aquesta fórmula.






Lo que nos queda de la muerte és una gran obra. Una d’aquelles que quan tanques la contracoberta et fa somriure. I no precisament perquè el text hi convidi, no, sinó perquè he imaginat l’autor assegut, obrint l’ordinador i patentitzant una sentència: que no hi ha etiquetes per a estigmatitzar la qualitat del gènere. Ho demostra de la millor manera possible, que és el que hauríem de fer tots els autors, és a dir escrivint meravellosament.