El caso de los amores proscritos, de Marta Extramiana.

 222 pàgines.
Editorial Las Modernas

Llegir aquest llibre és capbussar-se en la història de la ciutat de Vitòria del S.XIX. El primer que crida l'atenció és l'estil de l'autora, totalment afectat d'adjectius i locucions atribuïdes a l'època. Així parabienes a doquier es confrontaran amb uns alguaciles al uso i fins i tot amb un antic retén. Però per molt que això pugui semblar feixuc és tot el contrari. El text flueix gràcies a la mirada que Marta Extramiana hi ha abocat. És una novel·la de ritme àgil, que anirà in crescendo. 

La trama està situada en el 1866, any en què es va inaugurar l'Ateneu científic, artístic i literari de Vitòria. Coneixerem a Gerónimo Roure, el metge a qui van proposar ser president de l'Ateneu. L'obra està escrita primordialment des del punt de vista d'aquest protagonista, però també hi trobarem el de la seva dona i el del seu xofer, els dos papers secundaris més rellevants.

En destaco, sobretot, els diàlegs: vius, sense acotacions innecessàries i d'una ironia ben subtil. La seva lectura m'ha recordat, a voltes, a la d'un guió de teatre, gairebé me'ls podia imaginar amb el barret de copa a sobre d'un escenari. No debades, Extramiana ha escrit guions teatrals. 

De la contracoberta del llibre: "Marta Extramiana (Vitoria-Gasteiz, 1964) es licenciada en Bellas Artes e Historia del Arte. Ha trabajado como ilustradora, diseñadora, profesora de diseño gráfico y de historia de la moda, entre otras cosas, pero sin lugar a dudas la realización de una tesina sobre el cementerio de Santa Isabel de Vitoria en 2003 dio un gran giro a su carrera y a sus intereses. Actualmente es la mejor conocedora de su historia y de la vida de los ilustres ciudadanos que yacen en él, y ayuda en todo lo posible a fomentar su revitalización histórica mediante visitas guiadas, charlas, artículos y muchas otras actividades. Ha escrito también cuentos y guiones cortos. Los archivos secretos del Ateneo."

L'obra parteix d'una mort i acaba amb una altra i, per aquest motiu, no he pogut deixar de pensar en la magnífica obra de Lorca: La casa de Bernarda Alba. La continuïtat d'aquest cercle tancat fa que el lector tingui la sensació d'un temps ininterromput, tot i que cada capítol ve precedit del dia i del mes de l'any i ubica els esdeveniments dins un període de vora els sis menos. 

El tàndem Roure-Martín recorda a Holmes i Watson amb la diferència que Gerónimo Roure és un home entranyable, que sent una gran estima pel seu xofer. Roure, metge eficient, està profundament enamorat de la seva dona, Justina. En destaca el caràcter i el seu sentit ètic i moral força innovadors en el context de l'època. Aquests tres personatges sostindran el pes de les perquisicions i esdevindran investigadors casuals d'unes morts misterioses. 

M'ha encantat el tractament amb què l'autora perfila els personatges femenins, lluny de qualsevol interpretació carrinclona. La dona, per a Extramiana és valenta, poca-solta, tossuda, pot arribar a assassinar o no, però sobretot és natural, sense cap mena de complexos.

Les pàgines de El caso de los amores proscritos ens proposen un joc d'enigmes, un reguitzell de morts i un assassí per descobrir alhora que dibuixa, a llargs trets, la vida classista del S.XIX. 

L'enhorabona a l'autora; va ser un plaer haver coincidit amb ella en la nominació del premi Tuber Melanosporum del festival Morella negra com la trufa.

Entrevista a Xavier Aliaga

Ens complau molt que el periodista i escriptor Xavier Aliaga ens hagi respost el qüestionari literari del Va d'autors. EN CLAU DE NEGRE comparteix amb l’autor més d’un interès com a lector; Boris Vian n’és un. L’inspector Feliu Oyono ens va captivar: no ens deixa de recordar el pseudònim Vernon Sullivan amb què Vian signava les obres més irreverents. 

Aliaga ha estudiat Filologia i com a periodista ha treballat en diferents periòdics valencians. Actualment n’és el responsable de la secció de cultura de la revista EL TEMPS. Autor de les novel·les: Si no ho dic rebente (2005), VII Premi de narrativa Vila de la Lloseta, Mallorca; Els neons de Sodoma (2008), Premi Andròmina de narrativa, País valencià; Vides desafinades (2011), Premi Joanot Martorell de narrativa a Gandia i El meu nom no és Irina (2013), Premi al Llibre Infantil i Juvenil Millor Editat, Premi Samaruc dels Bibbliotecaris Valencians 2014 i Premi de la Crítica 2014, de l'AELC. El vam poder conèixer pel seu darrer llibre: Dos metres quadrats de sang jove (2014), novel·la negra en què retrata sòrdidament la societat valenciana.

1- Quan vas començar a escriure?

Uf! Supose que als tretze o catorze anys, en vuitè d’EGB.  Un relat en clau ecologista i apocalíptica que va sorprendre el meu professor. Allò devia ser molt estrany per a una persona tan jove.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Era una intenció que m’havia rondinat sempre. Volia escriure i volia dedicar-me a l’escriptura. Des de ben jove. Hi ha qui sap des de sempre que vol ser metge o bomber. 

3- En quin moment del dia escrius?

Ara mateix, quan puc. Normalment de divendres a diumenge, a estones. Ja he renunciat a fer-ho de nit perquè el cap no em dóna. En algun moment vaig tenir una dedicació com a freelance que em permetia escriure gairebé tots els matins. Era meravellós. Ara escric molt de cap, reflexionant, pensant en les novel·les, en els seus personatges.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Cada llibre és un món. Però he de tenir prou avançat i organitzat l’estructura del llibre, el perfil dels seus personatges, la trama principal i algunes subtrames. També he de saber quin és, a grans trets, el final, perquè això m’ajuda a organitzar-me, a no dispersar-me massa.

5- Un autor referent?

Ostres... En novel·la negra, Chandler i Vian. Cabré, Moncada, Estellés, Vargas Llosa, García Márquez, Faulkner, Franzen, Lucia Berlin, Chirbes... Em deixe molts. Molts.

6- Quin llibre recomanaries?

Un de publicació relativament recent : Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. Als amants de la novel·la negra també els agradarà.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Bé, tinc una novel·la per publicar, una història familiar contada amb gèneres creuats, que veurem què passa. I en breu debutaré com antologista, però encara no puc dir de què anirà la cosa. A més d’això, acabe de començar una novel·la amb un punt de Chirbes. M’esclatarà el cap si no comence a escriure-la.

8- Un desig per al futur?

Si és literari, que en algun moment li donen el premi Nobel de Literatura per a Jaume Cabré. Així, com sona.

Mans negres, de Jordi de Manuel

Pagès editors

135 pàgines

Mans negres és el novè lliurament de la sèrie protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot amb: Tres somnis blaus (2000), en podeu llegir la ressenya clicant aquí, Cels taronges (2001) -ressenya-, Cabells porpres (2003), L'olor de la pluja (2006) -ressenya-, El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009), La mort del corredor de fons (2012) i Foc Verd (2016), darrera ressenya que també trobareu aquí. Segons sembla, un desè títol tancaria la sèrie.

De la solapa del llibre: "Jordi de Manuel (Barcelona, 1962)  és doctor en biologia i professor. Ha  publicat reculls  de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves." Us deixo la web de l'autor aquí. He triat aquesta fotografia de l'autor perquè trobo que l'hi escau molt, tot just quan han passat dos dies de la commemoració de la constant matemàtica.

I com ja ens té acostumats, l’autor innova en cada publicació: en aquest cas no és una novel·la, sinó la compilació de set relats. La distopia, la ciència-ficció, la novel·la negra, són gèneres que Jordi de Manuel marida a la perfecció. Però a Mans negres el realisme dels sentiments més menyspreables, i alhora inherents a l’ésser humà, adquireixen el protagonisme per deixar la investigació o el crim en si mateix com a personatges secundaris.

Quins són els motius perquè els assassins d’aquests relats matin? La sinopsi de la contracoberta del llibre ens avança: la cobdícia, la venjança, la ira, la luxúria, la gelosia, el fanatisme, la defensa pròpia i la malícia genuïna. Efectivament, la ràbia continguda, la violència masclista, la frustració, la por a l’abandonament, la venjança aniran apareixent i desapareixent deixant un reguitzell de morts.

El llibre és breu i delicat; sí, tot i que trobem trossos de cadàvers a contenidors, mutilacions, martells encastats a la closca, extorsions vàries o fins i tot una mort ocasional. Traspua la cura de l’autor en detalls que l’enriqueix. Té un fil conductor recurrent que són les mans. Apareixen als diferents títols dels relats (en manlleva un per al títol de l’obra), als epígrafs capçals i hi tenen un sentit rellevant. Aquests títols són també frases fetes; per ordre d’aparició: cop de mà, jocs de mans, a mà armada, mans a l’obra, mà de ferro, una mà de pintura i mans brutes. 
També inclou un joc final proposat en la nota d'autor que és un homenatge a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Recordem que l'any 2018 es complirà el centenari del seu naixement.

Pels avesats a la sèrie sergiotiana, gaudirem en llegir els tics de l’inspector (afuar-se el bigoti, palpar-se el borrissol del clatell) així com l’aparició d’alguns personatges ja extints. Però també funciona com a tastet per a totes aquelles persones que encara no coneixen l’estil impecable de l’autor. No em cansaré de dir que els seus textos destil·len elegància. Perquè si no ja em direu com s’hi pot explicar tanta sordidesa i acabar dient que aquests relats són una exquisidesa. Doncs bé, això és la proesa de la ploma de Jordi de Manuel. No el deixeu de llegir: cosa fina.

El diario de Edith, de Patricia Highsmith

Colección Compactos. Editorial Anagrama.
381 pàgines

Ja fa un temps que vaig intercalant un llibre de Patricia Highsmith entre les lectures de novel·la negra actual. Sempre ho he fet, però amb llibres d’altres gèneres, normalment d’autors moderns francesos. Així doncs, darrerament em trobo submergida dins la negror més absoluta. Avui us volia parlar d’El diario de Edith.

Aquest títol l’he volgut llegir tranquil·la, sense presses, entre altres coses perquè té una considerable extensió. Cada cop que obria el llibre, tenia la sensació de capbussar-me en un món que ja començo a identificar i, a vegades, quan llegeixo altres lectures, em descobreixo enyorant-lo. És l’univers Highsmith, el de la dualitat, l’inconformisme, la transgressió, la recerca existencial d’uns personatges que barregen la realitat amb una ficció malaltissa. Les persecucions, els viatges, darrere d’un dilema d’identitats.

Un altre tema que em fascina és com l’autora, des de la quotidianitat, va establint la seva peculiar atmosfera d’intriga. Des d’una narració distant, reservada, implica el lector i el transforma en l’investigador dels fets. És com si algú pogués observar-nos per un espiell, a les nostres ocupacions rutinàries. Potser hi veuria certs “símptomes” i podria preveure un relatiu futur immediat, i continués guaitant, amatent, per veure si al capdavall tenia raó. Comprovar si les hipòtesis eren correctes i fins i tot desitjar-les com a final previst, tot el contrari que passa amb la novel·la policíaca en què un vol que el despistin i no endevinar el final.

La importància per a l’autora és explicar com es va gestant el crim, més que l’assassinat en si mateix. En el cas d’aquest llibre, podríem parlar d’un crim expiatori per part d’un fill paràsit. Expiar la culpa matant és refermar la soledat en què viu: mireu què puc fer quan em rebutgeu, mireu fins a quin punt puc arribar a odiar.

El diario de Edith és un reflex de la societat nord-americana dels anys seixanta, setanta i vuitanta —la guerra de Vietnam, l’atemptat contra Kennedy o el cas Watergate—, que en tres dècades veu amb desencís que potser s’han equivocat de bàndol a l’hora de depositar l’idealisme, el qual tant defensaren. Highsmith mostra la indignació de la ciutadania en sentir com les esperances es veuen defraudades. Ho fa enmig d’un tema recurrent dins el seu corpus literari: la mediocritat de les relacions entre una parella heterosexual de classe mitjana i la fatalitat que esdevindrà un reguitzell de retrets i fins i tot d’odi.

L’angoixa, l’egoisme, la traïció... com evadir-se d’ells? La solució no serà fugint a un altre país, a diferència d’altres títols de l’autora. Aquest cop la paranoia, l’alcohol —l’art també—funcionen com a recurs per desinhibir. Ara bé, res com assassinar. Paraula de Highsmith.