Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.

Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 

Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 

Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 

Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno

Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 

Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

Oi que maten els cavalls?, d'Horace McCoy

Avui vull parlar-vos de com he arribat a la lectura d' Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Cada dia, el compte de Twitter @cuadepalla recomana una lectura del gènere criminal. Val la pena que si no el seguiu i sou lletranegrots ho feu immediatament, perquè són un luxe de prescripcions. A més a més, aquest compte comparteix articles i notícies d’interès com ara la reedició  (Navona Editorial) d’aquesta magnífica novel·la, tant en català (traducció de Marta Martín) com en castellà (traducció d’Enrique de Hériz).

D’una banda, vull comentar que em compro tots els “cuadepalla” que vaig trobant a les llibreries de vell. En tinc 91. Són pocs a comparació de tots els que se'n van publicar entre les dues col·leccions: l’original  “La Cua de Palla” i “Seleccions de la Cua de Palla”. Dels tres intents posteriors “El Cangur/Cua de Palla”, “La Nova Cua de Palla” i “la butxaca/Cua de Palla”, de moment no en compro però segur que continuaré la meva dèria amb ells. 

D'altra banda, quan hi ha una taula rodona a la BCNegra i el tema a parlar és sobre algun autor o sorgeix una reedició com a novetat editorial —com ara és el cas–, sempre consulto el meu temple personal, una habitació destinada a fer la funció de biblioteca. Però el temple de culte de veritat és públic i està ubicat a L’Hospitalet, ja sabeu: la biblioteca La Bòbila (us deixo l'enllaç al ser blog AQUÍ)  El seu director, en Jordi Canal, és un dels més experts investigadors del gènere negre. Precisament ell, juntament amb Àlex Martín Escribà, publicaren l'any 2011 l’assaig imprescindible La Cua de Palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció. Enguany, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se n'ha fet una reedició que trobareu amb el negatiu de la coberta.

Com a tercer punt volia, també, recomanar-vos una de les llibreries més emblemàtiques de Barcelona: és la Llibreria del Palau, davant del Palau de la Música on us atendrà la seva propietària Gessamí, un pou de saviesa, i on podreu trobar alguns “cuesdepalla”.

 Aquesta fotografia és feta als seus passadissos; justament el dia que vaig trobar La promesa, de Dürrenmatt. Queda així immortalitzat el gran moment.

Així que quan la setmana passada vaig veure el twit que us he adjuntat, vaig consultar corrents la prestatgeria on tinc la meva col·lecció de La cua de Palla i, efectivament, allà hi era l'exemplar, esperant-me. Heu de saber que feliç em fan aquest tipus de moments!

Oi que maten els cavalls?, és una lectura incombustible.  Ben negra sense investigacions, sense policies i amb una tensió narrativa formidable. Ambientada en Los Ángeles, narra la història d’una parella que volen triomfar al món del cinema. McCoy retrata hàbilment la precarietat que imposa una societat capitalista, on el que impera és el show, el business per sobre de qualsevol valor moral. És a dir, una novel·la que no ha envellit. Els protagonistes, per subsistir-hi, es veuen abocats a participar en una marató de ball on es convertiran en un producte més. Els valors com l’amor, l’amistat o la família  trobaran el seu contrapunt simbolitzats per un casament de ficció, una traïció o fins i tot l’avortament, un assassinat o el suïcidi. L’autor s’endinsa en la condició humana i furga en la misèria d’una societat indolent que es deixa emportar per les més baixes passions. Una novel·la on la desesperança i la fatalitat regnen i fan callar l’egoisme i la hipocresia.

Així que avui, ja veieu, us faig tres recomanacions en una: seguiu a @cuadepalla, aneu a la llibreria Palau i llegiu en McCoy. Us encantaran.

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Editorial Meteora
125 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, les iniciatives per a reivindicar el seu reconeixement històric esdevenen un goig per a lectors que com jo —fins ara només he llegit quatre títols de l’autor— ens veiem desbordats per les seves 120 obres que comprenen tots els gèneres literaris. 

Diverses reedicions, una publicació d’una obra inèdita, una biografia, actes musicats, exposicions bibliotecàries, treballs en xarxa amb el teixit socioeducatiu a les escoles i la inesgotable tasca que està fent la Comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, fa més plausible aquesta revalidació tan necessària de l’autor no només per l’extensa, ambiciosa i innovadora obra, sinó també com a personatge compromès a la recerca de la llibertat.

Sebastià Bennasar escriu una introducció molt generosa  perquè ens transporta a les illes, precisament al moment en què va descobrir l’autor, i comparteix amb el lector els anhels i alguna anècdota del tot entranyable. Per a l’autor llegir Pedrolo era arrecerar-se a “un refugi segur”:

Vaig descobrir de cop el Pedrolo autor de novel·les negres, vaig descobrir el contista de ciència-ficció i el Pedrolo polític. 

I vaig entrar de cop a la vida adulta com a lector. Fer-se gran deu ser, també, quelcom semblant a això. (Pàgina 11).

El text fa un repàs de la situació actual de l’obra pedroliana, aquella que no te l’acabes mai. Més de vint mil pàgines escrites però amb només un 10 % dels seus llibres vius, és a dir que es poden trobar a l’abast. L’autor va intercalant entrevistes amb autors, crítics i investigadors de Manuel de Pedrolo que permeten reforçar, si més no enriquir, l‘enfocament que mostren les breus, però precises, 125 pàgines d’aquest manual; noms tan rellevants en la nostra literatura com Antoni Serra, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i Àlex Broch.

Bennasar ens proposa un ordre dins la seva obra, tasca força complicada no només pel decalatge que hi ha entre l’escriptura dels llibres i la seva publicació, sinó també per la hibridació de gèneres en segons quins títols. Comença amb els llibres de ficció amb intencionalitat política i social, segueix amb els de novel·la negra —amb menció a la col·lecció dirigida per Pedrolo “La Cua de Palla”—, continua  amb la resta de la seva producció: conte, teatre, poesia, articles i diaris, i acaba amb la sèrie narrativa Temps Obert a més d'un capítol especial per o “contra” Mecanoscrit del segon origen, així com un apèndix d’un possible final alternatiu per a aquesta obra. Del tot indispensable l’apèndix final de la bibliografia ordenada per data de creació on apareixen 76 títols de novel·la, 15 de contes i narracions,16 de teatre i 15 agrupades en “altres” com són dietaris, un epistolari o cròniques.

Si bé és cert que és un text força breu i que potser els hi pot quedar curt als lectors més avesats a l’obra de Manuel de Pedrolo, també és veritat que és ideal per als que aprofitem l’efemèride per apropar-nos a la figura i a l’obra de l’homenatjat autor. Podrem seguir investigant-ne més amb els enllaços que hi trobarem amb ressenyes, conferències, articles, assaigs o estudis sobre l’obra de l’autor d’un gènere en concret.

Per acabar, us deixo un parell de ressenyes que en vaig fer, de dos assaigs escrits per Àlex Martin Escribà —que us poden interessar per aprofundir més en l’estudi de Manuel de Pedrolo— i els quals Sebastià Bennasar referencia en aquest manual. 

Rafael Tasis, novel·lista policíac

Jaume Fuster, gènere negre sense límits.

Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Pagès editors

134 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, estem veient com les editorials s’engresquen a reeditar algunes de les seves obres. És el cas de Pagès editors, que enceta la col·lecció Lo Marraco Negre amb aquest títol de l’autor homenatjat. Col·leció dirigida per Sebastià Bennassar, igual que ho feu Pedrolo als inicis de La Cua de Palla. Des d’En clau de Negre li desitgem molt d’èxit i que sigui per molts anys. Bennassar ha publicat recentment un manual per endinsar-nos en la lectura de l'obra pedroliana, de la mà de  l'Editorial Meteora.

 

Es vessa una sang fàcil, tal com ens informa un breu pròleg de l’escriptor, professor i estudiós del gènere Alex Martin Escribà, fou publicada després de dos anys de censura, l’any 1954. De fet, el decalatge entre els anys d’escriptura reals i els de les publicacions serà present al llarg de l’obra literària de l’autor. Malauradament, com molts d’altres lectors, només n’havia llegit, fins ara, dues obres: Mecanoscrit del segon origen (com a material acadèmic quan cursava EGB) i S’han deixat les claus sota l’estora (probablement comprat al mercat de Sant Antoni, molt freqüentat per mi en la meva infantesa i adolescència). A les lleixes de la biblioteca de casa, hi descansen Reserva d’inquisidors (edició de 1988) i Joc brut (edició de 2007), a l’espera de ser llegits.

La seva prolífica obra i el seu llegat pioner i valent no va ser prou reconegut. Aquí us deixo unes reflexions enregistrades entorn de la taula “Tots soms hereus de Pedrolo” en el marc de la BCNegra 18’, d’Anna Maria Villalonga —comissària de l’Any Pedrolo— i Jordi Canal —director La Bòbila, biblioteca especialitzada en el gènere negre i policíac:

Efectivament, tal com reafirmen Villalonga i Canal, s'ha de reconèixer l'autor per la seva obra literària i com uns dels autors capdavanters en la línia en què ja n'eren altres europeus. 

Es vessa una sang fàcil no és una novel·la canònica. Si tenim en compte l’any en què va ser escrita, i més en el context, és molt arriscada. Martin Escribà remarca la importància de la publicació d’aquest “text fundacional”. Trobareu una trama inspirada en una novel·la de Riley Burnett, potser nosaltres la reconeixerem en l'adaptació al cinema La jungla d’asfalt. 

Entre les pàgines, plenes d’acció, violència, hi trobarem també monòlegs interiors, alguns d’ells frenètics que recorden a El soroll i la fúria de Faulkner i unes descripcions magnífiques, com ara l’escena de la persecució vora el riu.

Tenim l’oportunitat de redescobrir un autor impressionant, “que no te l’acabes”, com repeteix la comissària, i del qual val la pena fer cas als experts. Aprofitem aquest any, doncs, per enganxar-nos al seu llegat i gaudir de totes les recomanacions del comissariat, de les editorials, dels experts i de les activitats que biblioteques, escoles, associacions i festivals de literatura hi tenen preparades.

Pedrolegem-ne tots!

Lleugera sang, de Xavier Zambrano

Llibres del Delicte

170 pàgines

Primera incursió de l'autor en el gènere negre com a escriptor, ja que anteriorment ha traduït al català autors com Lehane o Kerr. Amb Lleugera sang, Zambrano ret homenatge als clàssics més canònics del gènere negre nord-americà. No m’equivocaré si dic que s’ho deu haver passat molt bé escrivint aquesta novel·la, de la mateixa manera que ho he fet jo descobrint cada picada d’ull, cada transtextualitat no només de la literatura sinó també del cinema negre. Com feia Jaume Fuster, les referències als personatges més enginyosos ideats per Conan Doyle i Christie hi són presents. Prepareu-vos, doncs, per gaudir d’un text, de tall clàssic, en què predomina la trama i l’acció. 

L’autor ens presenta el detectiu Marc Olier, al pur estil Philip Marlowe, encadenant Luckys i bevent Jack Daniel’s com un cosac. Com no podia ser d’una altra manera, no té quartos (ha de dormir al despatx) i l’estomaquen de valent. Cau bé, les hòsties que reben aquests tipus de detectius sempre ajuden a empatitzar amb ells. No és això tenir la “sang lleugera”, caure simpàtic? Però crec que l’èxit rau en les seves reflexions brillants. Aquest és un dels punts forts del llibre.

“Potser un exhibicionista i un voyeur s’anul·len mútuament com dos signes menys en matemàtiques.”

“D’alguna manera caminar enmig de tanta franquesa amb una pistola amagada em feia sentir menys despullat. Els secrets vesteixen.”

Olier i el seu germà bessó, Daniel, es veuen implicats en una trama d’una desaparició i un segrest. No faltarà la femme fatale, amb creuament de cames cinematogràfiques incloses, una mansió, les cocteleries glamuroses, el casino i la prostituta pèl-roja a qui no l’importaria fer-li un favor al detectiu. Sempre m’ha fet ràbia aquesta escena i Zambrano la resol d’una manera magistral. 

La novel·la està ambientada als anys noranta i adopta aquest punt retro, sense Internet, telèfons mòbils i acoquinant en pessetes.

*De la solapa del llibre: "Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) és llicenciat en Filologia anglesa i traductor. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (2014), Marxarà el circus (2015) i Va durar (2017). Ha traduït al català els relats de Sherlock Holmes i autors contemporanis com Dennis Lehane i Philip Kerr."

Xavier Zambrano és traductor i es nota. Perquè no és gratuïta l’elecció de les seves paraules, també en aquest punt ha tingut molta cura. Paraules que sonen a les seleccions de La Cua de Palla, reflexions poètiques i en general un vocabulari poca-solta i enginyós, que excel·leix al reflectir el més pur caló barceloní. Una barreja d’estils que es passegen acompanyant l’Olier pels carrerons de Barcelona. No hi està sol, un reguitzell de macarrons li facilitaran la feina.  Perquè els personatges secundaris com el gitano Vernet, el periodista Gambús (del diari La Brama), el conserge Gàzquez, el sicari Xupa, el banquer Besora, el proveïdor d’armes Vidal o el traficant Giancarlo titllen l’entramat d’una crua realitat on els diàlegs es distingeixen pel seu ritme i ironia. 

La novel·la embogeix en una trama de sexe i violència quan deriva a la ciutat de Cap d’Adge —recordant Houellebecq— on l’autor dibuixa la decadència de l’oferta turística no exempta d’una crítica social inherent. L’humor negre amb referències a Verdaguer, a Balzac o a Colette però també al Padrino i a Cooper amarades de les notes musicals de peces de Chet Baker o Frank Sinatra faran les delícies del lector.