Estudi en lila, de Maria Antònia Oliver

Editorial La Magrana

198 pàgines

La detectiva privada Lònia Guiu i el seu ajudant, en Quim, han d’investigar dos casos que d’inici no tenen cap lligam però que després convergiran en dues maneres d’enfrontar-se a un mateix delicte. D’una banda han de cercar na Sebastiana, una jove mallorquina que ha desaparegut de l’illa i que els pares creuen que és a Barcelona. D’altra, la identificació de tres individus misteriosos que se’ls pressuposa còmplices d’una estafa i vinculats al tràfic d’antiguitats. 

Primera edició: març de 1985

La novel·la, que amb el seu títol evoca intencionadament la primera novel·la de Conan Doyle on apareix Sherlock Holmes, retrata la Barcelona dels anys vuitanta i poua en un tema que ara com ara encara és vigent: les violacions i la vulnerabilitat de les víctimes davant la justícia. Amb un estil viu i irònic, l’autora ens descriu les peripècies de la detectiva i la seva particular dèria —la compra compulsiva de pintallavis— alhora que planteja a grans trets les reticències d’una societat ancorada en el passat davant la difícil decisió d’interrompre un embaràs. 

“(...) no gosaven trencar els motlles

 establerts des de feia segles 

i s’aferrava a una moral encarcarada 

que els donaven les decisions ja preses (...).”

El text conté una forta crítica social i utilitza els personatges secundaris com a tàndems antagonistes per aprofundir sobre els prejudicis i els hàbits masclistes d’una societat que, en aquest aspecte, no ha evolucionat tant i que la dotarà d’una vigència esfereïdora.

“—Ja veig que són dels que creuen que

 una dona només és violada si es deixa...”.

Gaudireu de diverses picades d’ull a personatges literaris, com ara “Carvallo” (sic) o Lluís Arquer (detectiu ideat per Jaume Fuster, marit de l’autora, que també retia homenatge a l’ínclit Lew Archer, protagonista de la saga que va escriure Ross Macdonald). Lònia Guiu manté un tête-à-tête memorable amb Arquer en el transcurs d’un sopar on mantenen un estira-i-arronsa ple d’enginy i agudesa del qual tots dos sortiran beneficiats.

Una novel·la que ha envellit prou bé i que malauradament evidencia la impotència de les dones que han estat violades a l’hora de denunciar-ho públicament, així com el seu patiment en sentir-se jutjades per la doble moral d’una societat androcentrista on la dona té totes les de perdre. Però algunes no es resignaran i necessitaran posar un punt final al seu calvari. D’això va la novel·la, de la restitució del dolor al preu que sigui. 

Un clàssic que ha triat l’editorial Versátil per presentar la nova col·lecció Pioneras de la novela negra, traduïda al castellà per Manuel Quinto. Hi trobareu un pròleg, Los estereotipos de género del género negro, reivindicatiu i força interessant a càrrec de Sergio Vera, director de la col·lecció:

“La recuperación de esta obra, coincide con el 35 aniversario del nacimiento del personaje de Lonia Guiu que debutó en 1983 en el relato ¿Dónde estás, Mónica?, que forma parte de la antología Negra y consentida, y que hasta la fecha, ha protagonizado dos novelas aparte de la que ahora nos ocupa: Antípodas y El sol que engalana, publicadas, original y respectivamente, en 1987 y 1994.”

Molt recomanat, negreferits!

 

“Maria Antònia Oliver, nascuda a Manacor, a l’illa de Mallorca, el 1946, és una de les escriptores més rellevants de casa nostra. Amb la seva primera novel·la Cròniques d’un mig estiu que va sortir publicada l’any 1970, l’escriptora es va guanyar un lloc en l’anomenada generació literària dels setanta. Ha publicat un total d’onze novel·les, diversos llibres de relat, històries infantils, guions per a la televisió i fins i tot una obra de teatre i una adaptació teatral.

Entre els premis que se li han atorgat, figuren els més prestigiosos de les lletres catalanes, el recull Francesc Puig i Llensa de narració, el Prudenci Bertrana, el Llorenç Vilallonga, el Trajectòria, el Ramon Llull, el Jaume Fuster, el Miquel dels Sants Oliver o encara que no sigui pròpiament guardó literari, la Creu de Sant Jordi.” 

*Extret de la publicació Estudis de gènere, de la Universitat de Vic.

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Editorial Meteora
125 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo, les iniciatives per a reivindicar el seu reconeixement històric esdevenen un goig per a lectors que com jo —fins ara només he llegit quatre títols de l’autor— ens veiem desbordats per les seves 120 obres que comprenen tots els gèneres literaris. 

Diverses reedicions, una publicació d’una obra inèdita, una biografia, actes musicats, exposicions bibliotecàries, treballs en xarxa amb el teixit socioeducatiu a les escoles i la inesgotable tasca que està fent la Comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, fa més plausible aquesta revalidació tan necessària de l’autor no només per l’extensa, ambiciosa i innovadora obra, sinó també com a personatge compromès a la recerca de la llibertat.

Sebastià Bennasar escriu una introducció molt generosa  perquè ens transporta a les illes, precisament al moment en què va descobrir l’autor, i comparteix amb el lector els anhels i alguna anècdota del tot entranyable. Per a l’autor llegir Pedrolo era arrecerar-se a “un refugi segur”:

Vaig descobrir de cop el Pedrolo autor de novel·les negres, vaig descobrir el contista de ciència-ficció i el Pedrolo polític. 

I vaig entrar de cop a la vida adulta com a lector. Fer-se gran deu ser, també, quelcom semblant a això. (Pàgina 11).

El text fa un repàs de la situació actual de l’obra pedroliana, aquella que no te l’acabes mai. Més de vint mil pàgines escrites però amb només un 10 % dels seus llibres vius, és a dir que es poden trobar a l’abast. L’autor va intercalant entrevistes amb autors, crítics i investigadors de Manuel de Pedrolo que permeten reforçar, si més no enriquir, l‘enfocament que mostren les breus, però precises, 125 pàgines d’aquest manual; noms tan rellevants en la nostra literatura com Antoni Serra, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i Àlex Broch.

Bennasar ens proposa un ordre dins la seva obra, tasca força complicada no només pel decalatge que hi ha entre l’escriptura dels llibres i la seva publicació, sinó també per la hibridació de gèneres en segons quins títols. Comença amb els llibres de ficció amb intencionalitat política i social, segueix amb els de novel·la negra —amb menció a la col·lecció dirigida per Pedrolo “La Cua de Palla”—, continua  amb la resta de la seva producció: conte, teatre, poesia, articles i diaris, i acaba amb la sèrie narrativa Temps Obert a més d'un capítol especial per o “contra” Mecanoscrit del segon origen, així com un apèndix d’un possible final alternatiu per a aquesta obra. Del tot indispensable l’apèndix final de la bibliografia ordenada per data de creació on apareixen 76 títols de novel·la, 15 de contes i narracions,16 de teatre i 15 agrupades en “altres” com són dietaris, un epistolari o cròniques.

Si bé és cert que és un text força breu i que potser els hi pot quedar curt als lectors més avesats a l’obra de Manuel de Pedrolo, també és veritat que és ideal per als que aprofitem l’efemèride per apropar-nos a la figura i a l’obra de l’homenatjat autor. Podrem seguir investigant-ne més amb els enllaços que hi trobarem amb ressenyes, conferències, articles, assaigs o estudis sobre l’obra de l’autor d’un gènere en concret.

Per acabar, us deixo un parell de ressenyes que en vaig fer, de dos assaigs escrits per Àlex Martin Escribà —que us poden interessar per aprofundir més en l’estudi de Manuel de Pedrolo— i els quals Sebastià Bennasar referencia en aquest manual. 

Rafael Tasis, novel·lista policíac

Jaume Fuster, gènere negre sense límits.

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà

Editorial Alrevés

203 pàgines

Àlex Martín Escribà, professor de català i de literatura catalana a la Universitat de Salamanca i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la mateixa universitat, ens presenta un nou estudi del gènere, en aquest cas sobre un dels escriptors considerats com el pare de la novel·la negra en català: Jaume Fuster.

Saber d’on venim, llegir els camins recorreguts no només és un exercici indispensable per entendre l’actual situació del gènere negre a casa nostra, sinó una mostra de respecte per tot allò que es va fer o que es va voler fer i encara, per motius polítics obvis, no se n’ha pogut assolir del tot. És la manera més efectiva de tenir una perspectiva fefaent, una guia que se’ns brinda als estudiosos del gènere; no només per als escriptors que s’hi dediquen, sinó també per a tots aquells que es considerin amants del negre.

Martín Escribà ens allarga la mà, disposat a guiar-nos i a acompanyar-nos en aquest trajecte. L’any 2015 publica Rafael Tasis, novel·lista policíac —si us ve de gust, podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí—, text en què ens presenta la figura de Rafael Tasis com a pioner del gènere policíac en el nostre territori. Anteriorment, conjuntament amb Jordi Canal i Artigas (director de la biblioteca de L’Hospitalet, La Bòbila, especialitzada en gènere negre i policíac), publicà un extraordinari recull de 431 pàgines sobre la mítica “La Cua de Palla” (La Cua de Palla: retrat en groc i negre) i d’altres conats per a continuar amb la malaguanyada empresa (llegir-se amb l’accepció de proesa). Com a director de la col·lecció original, apareix Manuel de Pedrolo. La relació de l’autor, del qual enguany se celebra el centenari del seu naixement, amb Rafael Tasis i , en concret, l’ajuda que va rebre d’ell, va ser cabdal per iniciar la que esdevindria una de les trajectòries literàries més importants de Catalunya. No debades, a l’assaig publicat l’any 2017 juntament amb Javier Sánchez Zapatero, Continuarà... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, Martín Escribà i Sánchez Zapatero es referien a ambdós escriptors catalans com els pioners del gènere a l’Estat espanyol. (Podeu llegir-ne la ressenya aquí).

Jaume Fuster

Àlex Martín Escribà

És necessari contemplar aquests antecedents per entendre per què Jaume Fuster és considerat el pare del gènere. Fuster va beure dels pioners, de la mateixa manera que nosaltres n’hem begut, dels seus textos innovadors.

L’assaig consta de dues parts. En la primera es contextualitza la consolidació del gènere negre, ens descobreix els models tant literaris com cinematogràfics de l’autor i  s’aborda la generació dels setanta, en què s’ubica Jaume Fuster. Ens espera un estudi exhaustiu de la seva obra, dividida en cicles: el d’Enric Vidal (l’investigador casual de De mica en mica s’omple la pica i La corona valenciana), el de Lluís Arquer (un investigador professional, picada d’ull a l’ínclit Lew Archer de Ross Macdonald), el cicle d’homenatges (indispensable per entendre més d’una intertextualitat de l’obra fusteriana) i un darrer cicle experimental.

En la segona part es transcriu, en un interessant exercici recopilatori, una selecció d’articles de la faceta divulgadora i especialista de Jaume Fuster.

Cal agrair, doncs, la gran tasca d’Àlex Martín Escribà en compartir amb el públic els seus estudis dels grans autors del gènere negre en català. No només per fer-nos-en partícips, pels motius amb què iniciava aquesta ressenya, sinó també per aquest paràgraf tan lúcid i reivindicatiu amb què acaba el pròleg:

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”

Només em cal recordar-vos que avui, a la Biblioteca Jaume Fuster (com no podria ser d'una altra manera) i dins el festival BCNegra 2018 (podeu consultar el programa en aquest enllaç), teniu una cita per saber més de l'autor.

Lleugera sang, de Xavier Zambrano

Llibres del Delicte

170 pàgines

Primera incursió de l'autor en el gènere negre com a escriptor, ja que anteriorment ha traduït al català autors com Lehane o Kerr. Amb Lleugera sang, Zambrano ret homenatge als clàssics més canònics del gènere negre nord-americà. No m’equivocaré si dic que s’ho deu haver passat molt bé escrivint aquesta novel·la, de la mateixa manera que ho he fet jo descobrint cada picada d’ull, cada transtextualitat no només de la literatura sinó també del cinema negre. Com feia Jaume Fuster, les referències als personatges més enginyosos ideats per Conan Doyle i Christie hi són presents. Prepareu-vos, doncs, per gaudir d’un text, de tall clàssic, en què predomina la trama i l’acció. 

L’autor ens presenta el detectiu Marc Olier, al pur estil Philip Marlowe, encadenant Luckys i bevent Jack Daniel’s com un cosac. Com no podia ser d’una altra manera, no té quartos (ha de dormir al despatx) i l’estomaquen de valent. Cau bé, les hòsties que reben aquests tipus de detectius sempre ajuden a empatitzar amb ells. No és això tenir la “sang lleugera”, caure simpàtic? Però crec que l’èxit rau en les seves reflexions brillants. Aquest és un dels punts forts del llibre.

“Potser un exhibicionista i un voyeur s’anul·len mútuament com dos signes menys en matemàtiques.”

“D’alguna manera caminar enmig de tanta franquesa amb una pistola amagada em feia sentir menys despullat. Els secrets vesteixen.”

Olier i el seu germà bessó, Daniel, es veuen implicats en una trama d’una desaparició i un segrest. No faltarà la femme fatale, amb creuament de cames cinematogràfiques incloses, una mansió, les cocteleries glamuroses, el casino i la prostituta pèl-roja a qui no l’importaria fer-li un favor al detectiu. Sempre m’ha fet ràbia aquesta escena i Zambrano la resol d’una manera magistral. 

La novel·la està ambientada als anys noranta i adopta aquest punt retro, sense Internet, telèfons mòbils i acoquinant en pessetes.

*De la solapa del llibre: "Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) és llicenciat en Filologia anglesa i traductor. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (2014), Marxarà el circus (2015) i Va durar (2017). Ha traduït al català els relats de Sherlock Holmes i autors contemporanis com Dennis Lehane i Philip Kerr."

Xavier Zambrano és traductor i es nota. Perquè no és gratuïta l’elecció de les seves paraules, també en aquest punt ha tingut molta cura. Paraules que sonen a les seleccions de La Cua de Palla, reflexions poètiques i en general un vocabulari poca-solta i enginyós, que excel·leix al reflectir el més pur caló barceloní. Una barreja d’estils que es passegen acompanyant l’Olier pels carrerons de Barcelona. No hi està sol, un reguitzell de macarrons li facilitaran la feina.  Perquè els personatges secundaris com el gitano Vernet, el periodista Gambús (del diari La Brama), el conserge Gàzquez, el sicari Xupa, el banquer Besora, el proveïdor d’armes Vidal o el traficant Giancarlo titllen l’entramat d’una crua realitat on els diàlegs es distingeixen pel seu ritme i ironia. 

La novel·la embogeix en una trama de sexe i violència quan deriva a la ciutat de Cap d’Adge —recordant Houellebecq— on l’autor dibuixa la decadència de l’oferta turística no exempta d’una crítica social inherent. L’humor negre amb referències a Verdaguer, a Balzac o a Colette però també al Padrino i a Cooper amarades de les notes musicals de peces de Chet Baker o Frank Sinatra faran les delícies del lector.