El principi de tot, D.A (Planeta Lletra)

Col·lecció Planeta Letra
214 pàgines

És un fet i prou sabut que la novel·la negra ocupa gran part de les publicacions del panorama editorial. Des dels anys noranta, dècada d'inflexió on el gènere policíac i criminal va patir una davallada, cada vegada més autors i més segells hi aposten. És a dir, actualment hi ha més escriptors que el conreen. 

Enguany, a Catalunya, hem pogut comptabilitzar fins a tretze festivals literaris dedicats al gènere negre: BCNegra, Tiana Negra, Febrer Negre al Candela, Vespres negres de Sant Feliu, Cornellà Negra, Les Borges Negres, El vi fa sang, Lloret Negre, El Segre de Negre, Cubelles Noir, Sabadell Negre, Sang Cugat i Vilassar de Noir i segur que me'n deixo algun o que n'hi ha la intenció de fer-ne més, com ara a Badalona. Ara bé, ens falten lectors, en general, no només de gènere.

Per això és tan important la tasca del col·lectiu Planeta Lletra, amb seu al municipi de Mataró, format per un centenar de persones amants de la literatura. Alguns han passat per cursos d'escriptura creativa, d'altres gaudeixen de la lectura, però tots ells formen un bon exemple sobre la relació de la lectura amb l'escriptura. La primera és fonamental, la segona beu necessàriament de la primera. Sense lectors res té sentit i és a ells que va destinada la ressenya d'aquesta antologia criminal que avui us porto.

Celebració del  V Concurs de relatos Planeta Lletra i presentació d'El principi de tot. 

El relat és literatura. El relat et permet conèixer i descobrir autors als quals seguir perquè escriure'ls no està a l'abast de tothom. Es requereix una tasca precisa, una sintaxi narrativa potent i uns recursos que els són propis: tancar la circumferència que s'ha anat dibuixant durant escasses pàgines.

La publicació d'El principi de tot respon al V Concurs de relats Planeta Lletra. Després del pròleg escrit per Maria Català, on ens fa un repàs personal i suggeridor sobre els inicis de la novel·la negra i ens recorda la diferència entre la novel·la enigma i la policíaca, trobarem el relat guanyador d'enguany, seguit dels dos finalistes. Com a jurat del concurs, he de dir que cada vegada els relats rebuts tenen més qualitat, la qual cosa és d'agrair i manifesta que anem per bon camí (sempre lligat a l'exercici de llegir). 

A continuació de les obres premiades, trobareu els deu relats escrits per membres del col·lectiu. El gènere negre ha sabut adequar-se a la transformació social i per tant entre els textos d'enigma i els procedurals hi podem trobar un gran ventall de propostes creatives que matisen la negror. En general, he trobat espais comuns que parlen del territori, del Maresme: el tren (en un gran nombre present), el port, la riera i la mar i d'altres que són, intueixo, més aleatoris, de caràcter més internacional, per dir-ho d'alguna manera. Però sobretot el que crida l'atenció és la gran creativitat a l'hora d'abordar la mort, des d'una mirada sui generis fins a les que la consideren com una juguesca. 

Així, amb frescor i sense complexos, llegirem casos de màfies de tràfic de blanques, assassins a sou com al relat guanyador, A cor obert, de Maria Gas de Cid, textos amb tocs hichtcockians com el finalista No et quedis amb mi a les fosques dins de l'ascensor, d'Antoni Alsina, d'altres amb exercicis metaliteraris, com el segon finalista, Hores fosques, de Fina Joseph Caballé. Dins de l'heterogeneïtat, el relat de Sandra Cabrespina, Un mal moment, el podria protagonitzar ben bé una Jessica Fletcher a l'anglesa i lliga molt bé amb l'escrit de Montse Casas, Ballester: cas tancat, pel toc britànic; un relat de nissagues assassines, endèmiques, que té com a eix central la superioritat dels gens. Les conseqüències d'un malentès, d'Alfons Filbà, ens aporta un interessant assassí ocasional i ens parla de la indolència de la mort i amb La maledicció de Palerm, Júlia Lancho s'apropa a la venjança, aquella vendetta italiana, amanerada d'un escaient humor negre. Núria López també ens divertirà amb Vacances a Mataró, on una maleta perduda funcionarà a la perfecció com a McGuffin de la història. A Sí, eren papallones, Montse Pérez ens presenta un relat entranyable en què conjugarà les desaparicions amb fets històrics del municipi, les llegendes i un amor de la joventut. Pompilio Piris se cenyeix a un text procedural, Un dia, dos morts, entre flors remeieres i el port. Un cos a la riera, de Salvador Riera, practica la denúncia social inherent al gènere i il·lumina la foscor de les negligències urbanístiques i el dopatge esportiu. I en aquest sentit, un text ple de bons girs, Pedalades d'odi, abordarà l'explotació laboral escrit en primera persona; el signa Isabel Sanfeliu. Clourà l'antologia Més enllà de la mort, de Lola Sarrión, on la venjança i l'esoterisme ens faran gaudir i tancar la contracoberta amb una sensació de satisfacció.

Si he començat la ressenya parlant de la bona salut que presenta el gènere, aquest recull de relats (més enllà de la mera existència), ens confirma que els cànons, com no podria ser d'una altra manera, no només són convenients trencar-los, sinó que ja fa anys que s'han superat. L'enhorabona, estimats.

Abissal, de Júlia Lancho

Seguim amb aquests relats criminals, de petit format, per continuar negrejant aquest mes de juliol. Amb la col·laboració de Planeta Lletra, avui us presentem l'escriptora Júlia Lancho i el seu relat Abissal.

Júlia Lancho Teruel va néixer a Barcelona l’any 1969. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i Sociologia i va completar els estudis amb una Diplomatura de postgrau en Gènere i Igualtat, coordinada pel Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa a la Casa Elizalde (Barcelona) i al Centre Cultural Tres Roques (Mataró). Actualment completa la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Pertany al col·lectiu d’escriptores i escriptors Associació Lletrícola de Mataró, i col·labora amb els seus relats en la Revista que l’Associació edita periòdicament. L’Associació també ha publicat quatre llibres recopilatoris de relats sota els títols Bookcrossing & Love, No ho podia assegurar amb certesa, Vols veure la mar? i Mataró és criminal, en els quals l’autora ha participat. També ha escrit Tèrmits del formigó, novel·la de ciència-ficció publicada per S&B Ebooks.

ABISSAL

Mai no aconseguiré oblidar aquella fatídica tarda d’agost de l’any 1984. La xafogor era tan intensa que ens tenia mig estabornits al caporal Sentís i a mi, dins d’un cotxe patrulla sense aire condicionat que recorria com per inèrcia els estrets carrerons de Sant Pol, una i una altra vegada, quan vam decidir enfilar cap amunt fins a l’ermita de Sant Pau, per mirar d’atrapar alguna ràfega de brisa despistada que alliberés els nostres uniformes d’una humitat corporal exhalada sense control. De sobte, una trucada de la central ens espavilà de cop: alerta de codi u a la cala de la Cabra. Ens dirigírem cap allà fent voltar la sirena a la màxima potència. Tres minuts després descobríem un grup de gent amuntegada sobre quelcom que esgarrifava, si fèiem cas del que apuntaven els seus esparverats rostres. Vam agafar tot el nostre arsenal, el vam camuflar sota les armilles i ens vam allunyar del vehicle. El cos mutilat d’un banyista jove i albí jeia a la sorra bressolat per les onades. Presentava un color blau fosc, tirant a violeta, i enyorava dues cames, un braç i mitja cara. Una adolescent fora de si xisclava arrossegada per una nòrdica tibada, arrugada i en topless, que provava en va de separar-la d’aquella terrible visió esperpèntica. De seguida ens vam fixar en una estranya figura, de la mida d’una cabra adulta, que s’amagava darrere la gran roca. Mentre en Sentís demanava reforços, jo m’hi vaig acostar a la distància prudencial d’un parell de metres, per fitar-la. Tenia el cos inflat i rodó com una pilota i vuit escasses potes acabades en peülles. Una llarga cresta d’afilades urpes li resseguia el llom des de la coroneta i fins a l’extrem d’una esfilagarsada i llarga cua. La pell, compacta i gruixuda com una cuirassa, refulgia saturada de protuberàncies gelatinoses i opaques que li conferien un aspecte nauseabund. Un únic ull, vermell i esfèric, centrava tota la part anterior d’aquella boteruda massa informe que em vigilava, espaordida i amenaçadora, mentre agonitzava. O això semblava. Des d’aquell moment tot absolutament se’m fa borrós. El caporal em va explicar després que llavors allò, el que sigui que fos, em va cobrir amb una mena de saliva espessa, viscosa i pútrida que em va paralitzar el cos sencer, i que havia reptat cap a mi tot exhibint cinc perfectes circumferències concèntriques de dents afilades que m’haurien trepanat la carn si no les haguessin enxarxat abans dos agents especials encimbellats a la roca, que acabaren per reduir l’espantosa bèstia tan sols uns instants abans que pogués deglutir-me. Encara avui, trenta anys després, aquella visió em provoca esgarrifances i malsons. I estic convençut que, tot i que el cos de la incipient policia autonòmica només començava a desplegar-se, la nostra actuació va estar a l’alçada d’uns encara inimaginables Mulder i Scully en un particular Expedient X català que, com en qualsevol societat desenvolupada, mai no ha arribat a transcendir més enllà del que poguessin dir quatre testimonis al·lucinats als quals les forces de l’ordre públic van comprar un estratègic i necessari silenci. I ben car. De ben segur.