Aquell vespre de dissabte m’havia quedat sola
a casa, plovia com només es pot fer damunt d’una casa a tocar el bosc: amb
ganes, llamps i trons. Havia decidit dedicar aquelles hores a preparar-me una
taula rodona en què participava parlant de malvats i de perfils criminals de la
literatura i del cinema. El primer que em vaig qüestionar era si calia matar per
ser considerat un malvat. Per això vaig buscar la definició al DIEC2. Malvat-da: “Que és molt dolent, que fa el mal a consciència.”
No sé si va ser pel llamp que va caure sis
segons després del tron, el cas és que vaig encendre una espelma, no fos cas
que se n’anés la llum. Llavors, vaig recordar l’escena de Psycho, (Hichtcock, A., 1960) en què una espantada Janet Leigh,
conduint sota la pluja entreveu els llums encesos del motel regentat pel malvat
Norman Bates. Però realment es pot considerar una persona amb un trastorn
mental com un malvat? Potser la malvada era la mare, malgrat que la seva veu en
off, a l’escena final on apareix el fill a la cel·la, digui: “sempre fou un
malvat”. Quantes dones malvades, autoritàries i castradores ens ha ofert el
cinema? Sens dubte moltes.
La llum intermitent d’un llamp i aquest pensament em
van acabar d’autosuggestionar. Havia assolit el grau d’inquietud que
necessitava per seguir reflexionant sobre el tema i a més a més em complaïa en
ella. Que voleu que us digui, m’agrada la negror en totes les seves accepcions.
De la mare de l’esquizofrènic Bates, vaig passar a recordar la gelosa majordoma
de la pel·lícula Rebecca (Hitchcock,
A., 1938), Mrs. Danvers, que tot i que no assassina insta a suïcidar-se a la
protagonista. Potser aquesta relació d’amor i odi que sentia el director per
les rosses actrius era una inspiració per als seus personatges malvats
femenins com la sogra de Tippi Hedren, en la pel·lícula The birds (Hitchcock, A., 1963). Clarament, es trenca la imatge de
la femme fatal literària dels inicis
del gènere negre i es fa visible la maldat en persones que no tenen relació amb
cap criminal dels baixos fons. D’un pensament a un altre, vaig recordar la
pel·lícula Bloody Mama (Coreman, R.,
1970). Kate Baker, més coneguda com a Ma Baker havia estat una gran malvada i
també una criminal. Aquest personatge de la vida real va imbricar la literatura
amb el cinema i fins i tot amb la música.
Ara sí, només em faltava veure sang i fetge mentre la pluja repicava
rotundament la teulada.
Ma Baker va ser mare de quatre fills, algun d'ells fruit de
les violacions que va patir del seu pare en què participaven els germans
immobilitzant-la. Ja, adulta, utilitzava els seus quatre fills per expiar tota
aquesta frustració acumulada. Els tenia totalment hipnotitzats —trobem de nou
la mare autoritària— i, combinant-se’ls segons l’apetència del dia, se’ls beneficiava
com havia fet el seu pare amb ella. A més a més, no els explotà només
sexualment, sinó que els va convertir en gàngsters. Robaven bancs, segrestaven,
mataven i, com eren els inicis dels anys 30, després del crac del 29, deien que “la
pasma” estava per altres coses, com ara arrestar els vaguistes. De fet van
actuar entre l’any 31 i l’any 34. Ma Baker va ser una gran malvada, una de les
figures més insòlites de l’època del gangsterisme nord-americà. La pel·lícula va
tenir molt d’èxit pel seu tarannà desvergonyit, no tant per la seva qualitat,
tot i així va ser la millor que va produir Coreman. Amb un Robert de Niro molt
jove, que clava el paper de fill drogoaddicte. Els fills es comparaven amb
Dillinger i de tant en tant li preguntaven a la mare si ells n’eren més
malvats. Ma Baker, a banda d’inspirar al grup Boney M amb la famosa cançó homònima,
també va inspirar al personatge malvat de Ma Grisson al clàssic No orchids
for Miss Blandish; jo el vaig llegir traduït a la col·lecció La cua de
palla com No hi ha orquídies per a Miss Blandish. Bé, doncs va ser aquest
llibre de James Hadley Chase, publicat al 39, el què va fer famosa a Ma Baker. Els
fills van morir tirotejats, en una escena que bé podria haver estat extreta de
la icònica novel·la Collita Roja (Hammet, D., 1929), però la mare, el gran
cervell de l’organització, se’n va salvar.
Vaig pensar, llavors, en una de les
grans instigadores de la Literatura, com va ser Lady Macbeth, de la gran
tragèdia Macbeth: “Qui ens impedeix matar Duncan (el rei d’Escòcia) i atribuir
el crim als embriagats companys?”. Però aquest “ens”, es referia a un “tu”: al seu home. No l’he vist però hi ha la pel·lícula Lady Macbeth (Oldroyd, W., 2016),
que ha tingut una gran acollida en la crítica. D’una dolenta a una altra vaig
acabar recordant també a Milady de Winter, una gran malvada i assassina, personatge
creat per Alejandro Dumas a l’obra
Els tres mosqueters.
Però quan parlem de malvats, recordem que no
vol dir que hagin de ser forçosament assassins, sinó que fan el mal. I en cas contrari?
Podria considerar-se malvada una gran assassina del cinema que no fos conscient
dels seus actes? Deia Philip Zimbardo, al seu llibre L’efecte Lucifer: el
perquè de la maldat (2012, Paidós Ibérica), que la diferència és la voluntarietat, no tant la
consciència. El cinema, de la mà del director Roman Polanski, ens ha deixat una
gran assassina que més que malvada seria una pertorbada. La famosa pel·lícula
Repulsió, de l’any 1965, amb una esplèndida Catherine Deneuve, ens ofereix el
personatge de Carol Ledoux, una jove reprimida que sent una gran repulsió pels
homes.
La jove, cada cop més retreta, s’aïlla al pis que comparteix amb la
germana. Al quedar-se sola —la germana se'n va de vacances— la seva dèria augmenta i propicia que esdevingui una múltiple assassina. Aquella atmosfera
angoixant, el cap d’un conill mort a la bossa de mà, les mosques, les
visions... la bogeria en definitiva, acaben en una orgia de crims: totes les
víctimes eren homes.
I qui no recorda el personatge d’Annie Wilkes,
a Misery, de Stepen King? Jo el vaig llegir un estiu quan tenia 13 anys i la
vaig odiar. Encara recordo les descripcions del dolor a les cames del torturat
escriptor.
Després vaig veure l’adaptació al cinema, amb la colossal Kathy
Bates que, amb la seva actuació, va fer que quedés fascinada per aquesta malvada d'un drama
psicològic i de terror. I per pertorbades, la protagonista de la novel·la de
suspens psicològic Amb la por al cos, de Margaret Millar, la Sra. Morrow, molt a l’estil d’un malvat entranyable amb molt de talent com és Mr.
Ripley de Patricia Highstmith. És aquest criminal el que més m’interessa,
defugint una mica del típic desdoblament de personalitat del Dr. Jekyll i Mr.
Hyde. Tot i així, tenim una versió moderna, que em va complaure molt: el
psicòpata protagonista de l’obra Te quiero porque me das de comer de David
Llorente, l’assassí en sèrie Max Luminaria. No debades, si mirem el rànquing
d’assassins per nombre de víctimes a la Wikipèdia: aquí, trobarem
molts metges, la majoria homes.
En l’àmbit literari, m’interessen més aquests
malvats en potència, quotidians, amb els quals ens creuem cada dia, els nostres
veïns que amagats sota una vida que classificaríem amb l’etiqueta de "normal" i
exposats a una situació extrema o de perill, extreuen de l'interior aquesta
personalitat malèfica i esdevenen assassins. Seria l’estil d’Alfred Hichtcock o
de la Highsmith; per exemple el fill pertorbat que mata l’avi a El diari
d’Edith.
La nit avançava i malgrat la por que em feia no
poder conciliar la son (m’havia empassat quatre pel·lícules agitadores, una rere
l’altra), no vaig tenir malsons, tot el contrari vaig dormir plàcidament.
L’endemà vaig voler constatar una idea que em rondava pel cap, en aquell moment feia un sol radiant que s’anava escampant per la sala. La dona quan mata —estadísticament
hi ha moltíssimes menys assassines que assassins, cap sorpresa—, no és més
ferotge que l’home. Un esquarterament és un esquarterament, sigui perpetrat per
un home com per una dona, el que passa és que encara ens impressiona més que el
practiqui una dona. És com veure fumar un home gran pel carrer, passa
desapercebut, ara bé, si ho fa una anciana, ens crida l’atenció. No entraré en
detalls del perquè, jo crec que és obvi. Així doncs, amb els crims passa el
mateix. La dona mata i prou, deixem-nos de falsos mites i de dones venjatives
malèfiques. Un home amb set de venjança és igual de retorçat que una malvada.
Us recomano llegir aquest article: Las mujeres también matamos, d'Andrea López
Martín d’on extrec aquestes interessants dades:
“Estadísticamente, las mujeres
cometen solo el 15% de todos los crímenes violentos y un 28% de todos los
crímenes. Las asesinas en serie son solo el 8% de todos los asesinos en serie
americanos, pero las mujeres americanas alcanzan el 76% de todas las mujeres
asesinas en serie en el mundo.”
Trobareu el nom d’assassines tan famoses com
Pilar Prades Santamaria (l’emmetzinadora de València), Margarita Sánchez (la vídua negra de
l’Hospitalet del Llobregat) o Remedios Sánchez (la lladre i estranguladora
d’ancianes de Barcelona).
Com a
malvada literària em quedo amb la Reina de cors d’Alícia en terra de
meravelles, de Lewis Carroll. La totalitarista que enviava assassinar, "Que li tallin el cap!", a qualsevol que li vingués de gust. Per acabar, us
aconsello la lectura del llibre Asesinas. Cuatro siglos de crímenes con nombre
de mujer (Tani. C., 2003). Veurem com la bruixa Medea i la maga Circe
se’n queden curtes i la realitat, en trenta-cinc casos —inclòs el de Pilar
Prades Santamaria— ens mostra fórmules insòlites per matar com a alternativa a
la força bruta.
Autosuggestionada o no, la taula rodona: “Gran
malvats. Perfils criminals en la literatura i el cinema”, organitzada per
L’escribà, moderada per la traductora Irene Solanich, i compartida amb Sebastià
Bennasar, escriptor i traductor, i Marc Moreno, escriptor i editor, va estar
salpicada per malvades, tot i que el protagonisme se'l van endur uns mosquits sanguinaris, que al capdavall
reivindicaven el seu territori: l’Ateneu de Manlleu.
