Assassins valencians, de Diversos Autors

Llibres del Delicte

144 pàgines

La ressenya d’avui era inqüestionable. Després d’haver parlat de totes les antologies criminals classificades per territori, no podia faltar la dels assassinets valencians. Si les voleu llegir, aquí les teniu per ordre de publicació: Assassins de Ponent, Assassins de Girona, Assassins del Camp i Assassins de l'Ebre. A més a més i a propòsit, la vaig llegir la mateixa setmana que visitava el País Valencià. 

Assassins valencians, és una antologia curta que m’ha permès fer petits tastets d’autors que no havia llegit abans, descobrir veus noves i gaudir també dels que ja coneixia.

D’entrada trobarem un pròleg d’Esperança Camps que ens deixarà amb ganes de trobar un relat d’ella inclòs, no podrà ser. Un pròleg que ja avança que ens trobarem relats més canònics i d’altres més frescs. Però la Camps, ho explica molt millor que jo, llegiu:

“(...) Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s’allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s’ha acabat. Però dius negror i sembla que no s’acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.”

I és cert, trobarem relats amb humor negre i estil fresc com el de Raquel Ricart, Blancaneu, d’altres com el de Camarades, de Núria Cadenes, ple de mots reverberants, que encara sonen al cervell un cop copsats, que deixen pòsit, com tot el que escriu la Cadenes. La llenya, de Martí Domínguez és un text de revenges, baralles parcel·làries que recorden antics westerns i té un punt macabre molt interessant.

La denúncia social hi és arreu: hi trobarem la implícita, tan sols descrivint un paisatge turístic, o l’explícita amb una trama d’especulació urbanística com Un assassí entre les bastides, de Jovi Seser. El somriure, de Vicent Usó, és una delícia, un relat tan ben escrit i alhora tan fosc que et deixa la consciència enfangada en la misèria. En el text de Pasqual Alapont, Com una teranyina, es reivindica la figura de la dona investigadora, a l’ombra de l’home, sense caure en cap maniqueisme. Així com Àlan Greus retrata molt bé els prejudicis d’una homofòbia maquillada al relat El carnisser. 

Corrupció, crims no resolts voleien pel cap del lector fins que arribem als textos escrits per Gemma Pasqual, L’últim sopar: whisky i truita de patates i per Jordi Colonques: Aquell rostre. He de dir que vaig haver de consultar el darrer àpat “d’aquella presidenta” que va traspassar per entendre el primer text. Me’n vaig adonar gràcies al segon, un text amb una trama molt ben travada ambientada a un geriàtric. Mercè Climent a El crim perfecte aborda un tema prou actual que té com a protagonistes uns joves i les xarxes socials. I l’Anna Moner s’endinsa en la psicologia d’un assassí en sèrie a Confessions del Minotaure, un relat tant exquisit com esfereïdor. 

Alguns dels assassins valencians a la presentació del recull de relats a la Fira del Llibre de València.
Fotografia (editada): @Jesús Prats 

Ara que he tornat en tren de la capital de les terres valencianes i veia per la finestreta del vagó la dicotomia de les hortes i els complexos turístics, com si no nos possible una altra divisió, no he pogut deixar de pensar que qualsevol de les històries criminals que trobem en aquest recull, rural o urbanita, pot perfectament estar basada en fets reals. Lectura ideal per a una escapadeta a terres valencianes. 

El cos deshabitat, d'Esperança Camps

Editorial Proa

246 pàgines

Obrir un llibre d’Esperança Camps és respirar aire fresc.

És empassar-se les misèries dels personatges i saber-se indefectiblement reconegut. I desassossegar-se també.

És endevinar el nen que portem a dins i que, a mesura que envellim, revifa insolent i parauleja seguit, amb pressa, no fos cas que es morís abans de dir tot el que havia de dir. Confessar un assassinat?

És endevinar un exercici de retroliteratura postmodern.

És entrar en el seu joc metaliterari, és riure’s de si mateix, dels mateixos anhels a través dels aliens.

Perquè la Camps,

juga amb les paraules,

juga amb l’estructura,

surt de la trama i hi torna quan li peta.

Perquè provoca,

perquè els seus personatges diuen el que tots pensem i ningú s’atreveix a dir i

perquè fa de la lectura una cadència poètica, que necessita versos i no paràgrafs.

I els escriu i se’n fot de les regles, de les rimes, dels adjectius que presideixen els mots.

@Prats i Camps

Escriu com una assassina de tòpics, de “paraules vàcues”, i fosqueja tant i amb tanta qualitat que les etiquetes fan el ridícul. Reconeixeria un text seu arreu.

Com veieu, sóc incapaç d’escriure una ressenya serena quan he acabat de llegir un llibre d’ella. Estic totalment contagiada per més que deixi passar el temps.

X Premi "El Lector de L'Odissea"

Potser hauria de parlar del llibre, del Cos deshabitat, però només em surt recomanar-vos-el molt. No revelaré l’estructura, ni el tema, ni l’argument. Això ho trobareu a la sinopsi. Si no heu llegit res de l’autora, només us diré que ja feu tard.

La draga, d'Esperança Camps

Llibres del Delicte

199 pàgines

Esperança Camps ha escrit una gran obra, una de les importants, vull dir. Se'n reconeixen fàcilment perquè no abunden, per això quan un lector s'adona de la magnitud del text que té entre les mans experimenta una sensació d'agraïment incommensurable, perquè realment no es pot comparar a res semblant. La draga és una obra d'art i no exagero. Tots els elements que conformen la novel·la estan conjugats amb una genialitat majúscula, és una inspiració constant de retroalimentació. 

De primer, m'ha evocat l'obra monumental de Joyce, Ulisses, amb un far perdut i un narrador que utilitza els ulls del protagonista per mostrar-nos un no-lloc. Un Poble, d'una Illa d'un Continent, on hi ha un ferri que jo m'he imaginat conduït per Caronte; l'illa mata però no hi vol els morts, els expulsa. El narrador no mana, és al servei de les situacions. I de cop i volta, el narrador es gira i es dirigeix al lector i un pensa com se'n sortirà l'autora, d'aquesta pràctica tan arriscada? Perquè ningú vol reconèixer l'escriptor en el narrador, ningú. Doncs, amb un grau eminentíssim: amb un salt on els ulls de l'autor hi queden més elevats i se'n diferencia perquè et parla d'ell. És a dir, utilitzant la metanarració. 

La draga és plena d'intertextualitats, de diàlegs entre estils de grans mestres, pinzellades de grans obres (ho deixo perquè us delecteu descobrint-les) i fins i tot intertextualitats internes, que només amb una onomatopeia, arrenquen un somriure al lector: "oi"? 

Podem veure com el narrador es dilueix en la narració i decideix que les persones no hi tenen valor (algunes no tenen ni nom), l'entorn les supera. 

Esperança Camps juga amb els signes de puntuació, saltant tota norma ortogràfica que no deixi combregar l'acció amb els personatges. Em recorda el meu referent, en Saramago, però amb una depuració absoluta del seu barroquisme i gairebé intueixo la senzilla agilitat de la Ginzburg i la seva musicalitat reiterativa -ara que està en voga escriure com ella-, però una cosa és imitar i una altra crear. L'estil de Camps és únic perquè a banda del bagatge literari que se'n desprèn, la seva mirada també n'és, d'única, i fosca, molt fosca. Estic convençuda que influenciarà aquells que l'hagin llegit, com passa amb els grans. Però aquest exercici de metaliteratura està a l'abast de molt pocs escriptors. Recomano llegir la ressenya que en va fer l'escriptora i filòloga Anna Maria Villalonga en el seu blog A l'ombra del crim. 

La veu narrativa es converteix en més d'una perquè és una veu inquieta, neguitosa, s'ha amarat de la pàtina decadent del mateix ambient que ha creat l'autora i està farta d'excavar records que esdevindran gairebé exhumacions. Veus imbricades que s'han infectat del mar que put, de la pluja venjativa, de la pèrdua del comerç autòcton, de l'ètica i també de la pèrdua de la consciència d'uns veïns a la deriva.

“La novel·la és un compromís amb la literatura,

 un compromís amb la incomoditat.” Esperança Camps (del pròleg).

Esperança Camps ens adverteix en el pròleg que per escriure aquesta novel·la primer va haver de buidar-se. I aquest exercici es trasllada directament al paper, perquè no hi ha cap interferència personal i que difícil és això quan parles d'una maldat que demana a crits ser reconeguda i ens interpel·la. Conviure-hi, amb la maldat, ser-ne conscient i seguir vivint és el càstig de l'errant. Hi ha qui n'està fart, qui no troba el sentit de viure en un món contaminat de corrupció política i social. Hi ha qui no resisteix tanta ignomínia i no té forces per afrontar una realitat sòrdida, miserable. 

La mestria amb què l'autora aplica el zoom en la mirada del narrador crea una inestabilitat elevada a l'angoixa de l'acció, al patiment del personatge. ZZZZZZZZZ, s'apropa i s'allunya fins a on li convingui, fins i tot pot evaporar-se i deixar el lector nu davant el protagonista que l'observa mig d'esquena i, quan s'ha assegurat que n'és al cas, li mostra l'acte final d'aquesta magna obra. El narrador? Potser només es tractava de l'apuntador. Un punt en suspens com una de les frases de l'autora, deixada anar i que sura sobre tots nosaltres, sense trobar una resposta amb què acabar. 

L'enhorabona, Esperança, però sobretot gràcies: tots els lletraferits restem en deute amb tu.

Segon aniversari d'EN CLAU DE NEGRE

Avui celebrem el segon aniversari d’En clau de negre. Ha estat un any irregular quant a les publicacions d’entrades perquè l’encetava amb l’elaboració de l’assaig L’educació social en la vida i obra de José Saramago —treball de final de grau de la carrera—, la promoció del llibre A la seva pell i l’escriptura d’un altre assaig que aviat s’editarà.

Enguany hem renovat la imatge del blog i hem introduït un nou apartat, Va d'autors, en què diferents escriptors responen el qüestionari literari, que ja haureu llegit, amb la intenció d’apropar-nos als seus hàbits d’escriptura. També hem incrementat el nombre de ressenyes tot i que la pauta segueix essent la mateixa: parlar només dels llibres que ens han agradat. Malgrat que a vegades per manca de temps no hi siguin tots els que voldríem, la intenció és anar incrementant-los i en definitiva dinamitzar l’activitat del blog. Podem avançar que la secció Un cop de mà! aviat s'acomiadarà. És una de les més visitades, per tant, el darrer dia publicarem l’enllaç directe perquè hi pugueu accedir autònomament. 

Us deixo amb les deu entrades més visitades de l’any  i us encoratjo a subscriure-us i participar-hi, tot desitjant que en gaudiu. Visca la negror!

Entrevista a Esperança Camps

Avui al Va d'autors, respon el qüestionari literari la periodista i escriptora Esperança Camps. És l'autora de dotze obres fins ara, de les quals set són novel·les. Amb una veu pròpia i rica i un estil ple de matisos diferencials, ha guanyat una setena de premis. 

Al blog coincidim amb l'autora: és injust anomenar només un referent literari. Amb Esperança Camps, a En clau de negre, ja en van quatre.

1- Quan vas començar a escriure?

No ho sé. Crec que sempre he escrit. No tenc consciència de que un dia decidís que volia escriure. Una altra cosa és quan vaig decidir que volia escriure novel·les. I això encara ho sé menys perquè va ser un accident. La primera novel·la, ‘Enllà de la mar’, em va venir sense que jo la busqués. Un dia, sense jo saber-ho vaig notar que estava escrivint una novel·la.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

Això té relació amb la pregunta anterior. Quan em va semblar que l’havia acabada la vaig donar a llegir a una amiga perquè em digués què era allò. Em va dir, és una novel·la. I la vaig presentar al Joanot Martorell de Gandia. I el va guanyar. Llavors Bromera la va publicar... Va anar un poc així. I mentrestant ja estava escrivint una altra cosa que va ser ‘Quan la lluna escampa els morts’ que va ser la segona i que va guanyar un altre premi... Així és com vaig començar a publicar...

3- En quin moment del dia escrius?

Bufff. Quan puc. Quan tenc una estona. Al matí, al capvespre... No tenc cap mètode ni cap ordre. L’únic és que no som gens nocturna. Matin prou i a partir de les deu de la nit no solc escriure a no ser que tengui una urgència per a lliurar un encàrrec.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

 No l’organitz. Ni el planific. Jo escric. El llibre ve després.

5- Un autor referent?

Només un? Em sembla injust. A cada moment de la vida he tingut més d’un autor referent. Per a mi són referents els escriptors que diuen el que jo voldria dir però ho diuen abans i millor. Són referents els que en algun moment, després de llegir-los, m’han empès a mi a escriure. Són referents els que m’emocionen i els que creuen en la literatura com en una religió.

6- Quin llibre recomanaries?

Vaig fatal de lectures. A més no vull fer de menys a ningú. Per això triaré un autor desaparegut. Tota l’obra de Rafael Chirbes, per exemple. Sobretot la d’abans de Crematorio i En la Orilla que són els que li van donar més fama. Los disparos del cazador, La caida de Madrid, Mimoum...

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Estic treballant de periodista! Redescobrint l’ofici i gaudint-ne molt després d’uns anys d’allunyament. Pel que fa a la ficció, aquest primer trimestre sortiran dues novel·les. Una que he acabat fa molt poc, que publicarem a Llibres del Delicte, que es titula  ‘Autòmats’ i una novel·la Juvenil a Santillana. Es titula ‘Alfabet de futur’. No ho havia fet mai, escriure per a un públic jove i ho he provat i m’ha resultat molt i molt complicat... Totes dues em fan molta il·lusió. Cada una ha estat un repte. Una perquè és un exercici literari dut un poc a l’extrem, i l’altra perquè he hagut d’aprendre alguns ressorts que són complicats.

8- Un desig per al futur?

Dos. A nivell personal, salut per a tota la gent de casa. A un altre nivell, que l’accés a  la cultura esdevengui un element  tan indispensable i imprescindible per a la ciutadania com ho són la sanitat o l’ensenyament, per exemple. I que això faci que els governs s’hagin d’esforçar a dotar els sectors culturals dels recursos que necessiten. La cultura ha de deixar de ser la ‘maria’ dels governs. Els creadors han de poder viure del seu treball i no ha de ser el lliure mercat qui ho reguli tot. Abans de parlar ‘d’indústries culturals’ hem de dignificar la vida de les persones que s’hi dediquen.

L’illa sense temps, d’Esperança Camps

Editorial Meteora

221 pàgines.

Fa més de dos anys que vaig llegir per primer cop un escrit d’Esperança Camps. Es tractava d’un relat, de la compilació Elles també maten de l’editorial Llibres del Delicte: (Ulleres de) Pasta Negra, on  va ser incoada la  novel·la La cara B, que signaria amb la mateixa editorial. La seva lectura em va impressionar (aquí us deixo la ressenya que en vaig fer) pel seu estil però també per la seva manera de coure tots els ingredients. Es va dir que era la primera novel·la negra que havia escrit l’autora conscientment —una vegada vaig sentir com algú li deia que no era cap sorpresa perquè els seus escrits anteriors també acostumaven a negrejar.

De la solapa del llibre: “Esperança Camps i Barber (Ciutadella de Menorca) és periodista. Pràcticament tota la carrera l’ha feta a Radiotelevisió Valenciana encara que també ha treballat a la premsa escrita. És autora de les novel·les Enllà de la mar (2004), Quan la lluna escampa els morts (2005) o El cos deshabitat (2009), Naufragi a la neu (2012) entre altres, que li han valgut premis com el Joanot Martorell, el Ciutat d’Alzira, El Lector de l’Odissea o els de la Crítica dels Escriptors Valencians o de l’Institut Interuniversitari de Filologia. És coautora juntament amb Empar Marco de Vertigen (2014).” 

Quan Esperança Camps va presentar L'illa sense temps, a la quarta edició del festival Tiana Negra, va explicar el seu origen: la lectura d’una feréstega notícia que va transcendir a tots els mitjans de comunicació. L’aparició a Ciutadella d’una anciana assassinada amb unes tisores clavades al cap, va despertar l’imaginari de l’escriptora menorquina i va ser l’excusa per envestir la resta de temes que aborda la novel·la, com la crítica a cert periodisme que actualment es practica, el record de la infantesa o la reflexió sobre la incidència dels canvis socials en les històries de pares i fills. Camps parla del que coneix molt bé, no debades alguna vegada ha confessat amb ironia no entendre per què gairebé sempre els seus protagonistes són periodistes.

Expressament, vaig reservar la seva lectura per quan fos a l’illa i no ho he pogut encertar més. M’ha delitat provocar la coincidència; llegir sobre ensaïmades quan em trobava a can Sucrer des Mercadal, o passejar per les llambordes ciutadellenques imaginant-me a na Júlia Cases, la protagonista, aprenent a anar amb bicicleta.

La novel·la traspua pinzellades de la rivalitat entre Ciutadella i Maó, de les olors, dels colors de la infantesa tintats de solpostades rogenques i de tots aquells records que una periodista convertida en escriptora, quan torna a l’illa on ha nascut després d’anys d’absència, pot entresentir. Parlo de la protagonista o potser de l’escriptora, no és una dada important.

Camps dirigeix el temps narratiu i el  temps de la història hàbilment. Els estira i els arronsa d’una manera descarada i ho fa quan vol i com vol. És aquest domini, aquesta veu pròpia que posseeix la que s’encarrega de situar-nos en el passat o en el present. Té l’habilitat de fondre la narració de la tercera persona —com si es tractés d’un slide-out— i difuminar-la en monòlegs interiors, per als quals no dubtarà, fins i tot, en fer parlar els personatges en segona persona. L’illa sense temps és un text exquisit en recursos literaris de puntuació, usos onomatopeics, i en què les frases inacabades, deixades anar com un sospir a l’aire, esborren els impertinents punts suspensius i els converteix en un inexorable punt i seguit. Un contundent ja n’hi ha prou que interpel·la al lector, un “ja m’enteneu, oi?”.

Llibre molt recomanable per tots els diferents aspectes als quals m’he referit, sense oblidar-me de la intriga que l’autora manté viva: qui va matar una nonagenària amb unes tisores clavades al cap? No he pogut tenir millor companyia de viatge, capaç d’influenciar la percepció del temps d’aquesta meravellosa illa.

“Passen el temps al bar i trenen converses el·líptiques per perdre’l definitivament, perquè no val res, el seu temps. Els molesta, els en sobra i estan obligats a tirar-lo, a fer-lo malbé. Butxaques, senalles, sacs plens de minuts i hores i dies sobrers, que si els minuts fossin doblers de banc jo seria ben ric. Són vells i prou que ho saben que ja han fet tot el que havien de fer i ja han passat totes les calamitats que expliquen sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-los: la guerra, la postguerra, la misèria moral, la misèria econòmica, la fam, l’explotació laboral com a sabaters de banqueta o com a manobres, la dictadura, la democràcia, la criança dels fills, la malvolença dels néts. Ara només esperen una mort de bòtil. Que el final no sigui gaire dolorós, desitgen.”