Ressenya Maldita Verdad

Empar Fernández
Editorial Off Versátil

Maldita verdad és el tercer títol que ens presenta l'autora Empar Fernández, d'una trilogia en què s'encara, d'una manera avinent, al dolor i la culpa. Cada volum es pot llegir per separat; les dues novel·les anteriors són: La mujer que no bajó del avión i La última llamada.

Dic avinent perquè, com també l'amor, el dolor i la culpa són sentiments universals inherents a l'ésser humà. No és difícil, doncs, empatitzar amb les famílies que ens mostra l'autora en les pàgines de la seva obra. És més, trobo que la seva genialitat és la capacitat que té de descriure aquells elements d'una quotidianitat (una perquè és concreta: un barri, una professió, etc.) que el lector podrà reconèixer com si fossin seus. Entre plats de duralex, papers pintats estrafolaris i cortines setantenes, una té la impressió de recordar la casa dels seus avis. Si a sobre, parla dels mateixos carrers on va viure la meva àvia, us podeu imaginar com he pogut rememorar l'olor de vellesa, la fredor del terratzo rosegat.

Tot i que encara no m'he llegit La mujer que no bajó del avión (ho faré!), sí que he pogut apercebre una evolució en aquest eix que unifica els dos darrers llibres i em consta que també passa així amb el primer. Com si es tractés d'una intertextualitat restringida a la trilogia, l'autora es va retroalimentant en el seu aprofundiment de l'estudi de la culpa per acabar resolent en una màxima amb què tots estarem d'acord: hi ha veritats que maten. 

Quant a tècniques literàries del gènere negre, Empar Fernández conserva en Maldita Verdad certes pautes que recomanava Rafael Tasis a l'hora d'escriure novel·la policíaca, com ara: "(…) dues morts fan un bon número", "no convé que les víctimes siguin massa conegudes del lector", "el detectiu ha de ser invariablement simpàtic. Aquesta regla no té excepció quan es tracta d'un amateur o d'un policia privat (…), que pot quedar en ridícul de tant en tant" perquè "ja se sap que els detectius privats estan avesats a rebre copioses pallisses (…)".
Però on potser veig jo l'originalitat genuïna (aquella que els moderns perseguien, en defuig de la transformació del que era ja escrit, ja "inventat"), és en la manera de tractar la regla d'or de les novel·les del gènere en què el crim s'havia de pagar per part de l'assassí. Sí, un crim no és gratuït mai i l'autora ens mostra quina és la pena més dura a complir-se: la culpa.

Aquestes són les novel·les negres que més m'agraden, les que apregonen en la personalitat més íntima dels personatges; aquella que no manifesten quan es relacionen socialment, sinó que la deixen eixir en la soledat d'una habitació, un cop tancada la porta, abans d'intentar reconciliar la son amb el malson de viure. Un plantejament "humilde y cercano", com ens avança al pròleg el director de la col·lecció David G. Panadero, però que l'autora l'eleva i reïx en presentar-lo d'interès general. Enhorabona, Empar, en volem més!

Novel·la negra, gris asfalt, escola grisa o formigó.

L'any passat vaig acudir a la taula rodona El gran fred de l'ombra de sabre en la última crida,  de Bcnegra 2015. Rosa Ribas, Jordi Sierra i Fabra i Empar Fernández parlaven de les seves darreres novel·les (en podeu llegir una petita crònica aquí). Els participants van acabar debatint sobre els termes novel·la negra i novel·la policíaca. Ja, en aquell moment, Empar Fernández apuntava el terme "gris asfalt" i recordo que quan els assistents ho vam sentir, vam somriure. 

Porto a col·lació l'anècdota, ara, arran de l'article d'Anna Maria Villalonga publicat a Núvol, justament, quan feia una setmana que havia encarregat La última llamada (encara n'he de fer la ressenya, però m'ha agradat molt) a la meva llibreria de capçalera, que com ja sabeu és Dòria Llibres. 

L'article ha creat una discussió entre autors prou interessant que, si voleu, podeu anar seguint al blog de l'Anna Maria Villalonga A l'ombra del crim.

D'altra banda, també vora les mateixes dates, vaig  visitar a Jordi Canal, director de la biblioteca especialitzada en novel·la negra La Bòbila. També vam acabar parlant en com classificar la diversitat de novel·la negra que hi ha. I va fer una reflexió també molt interessant: 

"En Jordi Canal, l'amabilitat en persona, em va explicar com va començar aquest fons bibliogràfic negre i policíac des de l'any 1999 i durant 30 minuts i escaig vaig gaudir de tots els seus comentaris. Em vaig endinsar en le polar francès i il giallo italià per acabar reflexionant tots dos, si no caldria inventar un mot en català que englobés la novel·la negra i policíaca. "Podríem dir una cua"—deia fent broma". (Podeu llegir l'entrada aquí).

Jo, per una altra banda, havia fet broma amb l'autora de La dona de gris en resposta a veus més puristes, com la de Sebastià Bennasar que en una presentació el vaig sentir dir que si ben bé no era negra, "negrejava". En honor a l'adjectiu del títol de la seva obra, vaig dir que potser podia ser pionera d'una, inventada per mi, "escola grisa". 

Aquests dies, s'han sentit diferents opinions que han fet que em qüestionés què és el que em va seduir de la novel·la negra perquè faci gairebé dos anys que vaig investigant sobre ella. Només hi ha una resposta: la seva crítica social. És la meva particular manera d'entendre-la, com a educadora social que sóc. Em va interessar com a lectora, però també com a escriptora. Sempre havien titllat de foscos els meus escrits, així que vaig trobar un espai en què em sentia molt còmoda. Tot i que encara no puc avançar res, la meva tercera novel·la és gris, o gris asfalt, o gris formigó…, però per a mi sempre serà negra en resposta al motiu que va fer apropar-me al gènere.

Tot i que les etiquetes són necessàries i en multitud de disciplines s'apliquen per poder identificar, també cal recordar la frase del filòsof Saül Karsz: "les etiquetes mai són innocents." Així, n'he sentit parlar de color groc, negre, gris i fins i tot rosa (en aquest darrer, he de dir que no hi estic d'acord, tot i que entenc la ironia, ni de lluny comparteixo l'exemple emprat per l'escriptor Lluís Bosch). En aquests dos anys de lectura compulsiva de novel·la negra, he combinat títols de novel·la negra actual amb novel·la negra clàssica. I l'únic que puc aportar a aquesta discussió és que n'he llegit de tot tipus i cada una se l'etiquetava d'una manera diferent: policíaca, criminal, thriller, thriller psicològic, enigma, detestivesca, de misteri… Jo ho tinc molt clar, a banda dels cànons preceptius: assassinat, investigació, etc., per a mi la novel·la negra és la que mostra la realitat social més marginada. L'única subdivisió que admeto són si són bones o no, perquè si no la divisió vindrà de fora com bé apuntava Manuel de Pedrolo, "llibres seriosos, de profit" vers llibres de novel·la negra.*

_________________ 

 *Termes extrets de:Canal, J. i Martin, A. (2011). La cua de palla: retrat en groc i negre, p. 52. Barcelona: Editorial Alrevés, S.L.

Taules rodones. Bcnegra 2015!

El gran fred de l'ombra de sabre

 en l'última crida

Dimarts 3 de febrer, 16 h.
Auditori del Conservatori del Liceu.
TAULA RODONA.
Participants: Empar Fernández, Rosa Ribas i Jordi Sierra i Fabra. 
Moderador: Marc Balcells.

El títol d'aquesta taula rodona només és un joc de noms extrets dels títols de les darreres novel·les d'aquests escriptors: La última llamada, d'Empar Fernández, El gran frío, de Rosa Ribas i L'ombra del sabre, de Jordi Sierra i Fabra.
Moderats per un criminòleg que se les havia llegit totes —cosa d'agrair—va resultar una trobada interessant en què es reflexionava sobre els escenaris on es desenvolupen aquestes novel·les, les temàtiques escollides, el procés de documentació i les diferents visions dels tres novel·listes barcelonins sobre l'actualitat de la narrativa negrocriminal a Catalunya.

Rosa Ribas comentava que, a vegades (no sempre), "segons quins escenaris concrets fan perdre la universalitat de la novel·la", en canvi per Empar Fernández "els escenaris literaris són tots." La conversa derivà entre el que es considera novel·la policíaca i novel·la negra, plena de matisos que obre un ventall de possibilitats. Empar Fernàndez apuntava el terme "gris asfalto", que ens va fer somriure a tots mentre que Jordi Sierra i Fabra va sentenciar que "la novel·la negra és la que et permet remenar la merda i treure-la fora."