Entrevista a Salvador Balcells

Avui, a En clau de negre, volem aproximar-nos a l’escriptor Salvador Balcells (L’Espluga de Francolí, 1946). Autor d’assaigs i de ficció criminal, amb més de d’una desena de llibres publicats. Aprofitant el seu pas pel festival Tiana negra d’enguany, ens respon el qüestionari de la secció Va d'autors.

SALVADOR BALCELLS
Fotografia @Wikiloc

 

Balcells va guanyar el II Premi Vilassar de Noir de novel·la negra en català amb l’obra Quan la mort truca a la porta. Un llibre que fusiona el gènere negre amb la novel·la històrica, inspirat en la figura del primer detectiu privat de Catalunya, Daniel Freixa i Martí, nascut a Reus i que va arribar a tenir sucursals al carrer Pelai, de Barcelona, i a Madrid, com l'autor va explicar a la taula rodona.

En destaca, del text, la documentació sobre la societat del segle XIX, concretament l’ambientació de l’any 1879 i la creació del potent personatge de la Coia Pibernat, una dona avançada a l’època, una feminista que lluita pels drets de les dones.

EL QÜESTIONARI

Quan vas començar a escriure?

Va ser durant la meva etapa de llibreter al Prat de Llobregat, a finals de la dècada dels setanta. Feia de corresponsal d’algunes publicacions periòdiques alhora que militava en l’ecologisme i l’independentisme. 

 

Quan vas pensar que volies publicar?

Va ser en la mateixa època i arran d’aquella doble militància. El meu primer llibre, Visca la terra. Manual de l’ecologista català, va ser auto-editat. Després en vaig escriure d’altres, també d’assaig divulgatiu, publicats per l’editorial Lluita i per Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià. La ficció va arribar força més tard, cap a finals de segle.

 

En quin moment del dia escrius?

Arran de la jubilació no tinc uns horaris fixes establerts. Abans ho feia els vespres i els caps de setmana. Ara depèn del dia, però generalment escric als matins i a partir de mitja tarda.

 

Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Això també ha anat variant amb els anys. Quan vaig començar la primera novel·la, La taca negra, no havia fet cap planificació prèvia excepte que havia de ser policíaca. Ni tant sols sabia que el protagonista seria el sotsinspector dels mossos Emili Espinosa, un personatge que després va donar per a cinc novel·les més. Ara, en canvi, prefereixo tenir trama i personatges pensats abans de començar a escriure. Encara que després, durant el procés d’escriptura, hi hagi continues variacions i sorpreses.

 

Quin llibre recomanaries?

Si et refereixes als meus, sempre l’últim publicat. I d’altres autors m’ha agradat molt un que he llegit recentment titulat Dies de tempesta de Sara Bilotti, amb traducció de Pau Vidal. D’anteriors, t’hauria de fer una llista massa llarga.

 

Estàs treballant en un nou projecte?

En tres alhora. El que tinc més avançat, hores d’ara, és la continuació de les peripècies i intrigues de l’agència de detectius de Pere Rosich i Coia Pibernat, un cop la parella ha deixat Reus i s’ha establert a Barcelona. Aquesta serà més històrica que no pas negra.

 

Un desig per al futur?

No un sinó dos. Que les novel·les negres, policíaques i detectivesques en català incrementin els tiratges i el nombre de  lectors i deixin de ser minoritàries als Països Catalans. I que les nostres novel·les, traduïdes, es llegeixin als països nòrdics com les nòrdiques es llegeixen aquí.

 

Des d’En clau de negre agraïm la teva col·laboració i et desitgem molts més èxits.

 

Assassins del Camp, de DIVERSOS AUTORS

Llibres del Delicte

Coordinació i Pròleg de Margarida Aritzeta

272 pàgines

Ja tenim aquí la nova antologia de l'editorial Llibres del Delicte que va recorrent el país, convidant els escriptors amb algun vincle al territori —hi són nascuts o hi viuen o hi havien viscut— a assassinar, alguns sense pietat. La iniciativa va ser de l’escriptora Ramona Solé i amb ella i els seus companys de Ponent va començar, ja podríem dir, la sèrie d’antologies territorials.

Ara, a les terres del Camp, quinze autors coordinats i prologats per l’autora Margarida Aritzeta s'han avingut a “afegir-se a l’aquelarre” —paraules de la mestra— i matar a tort i a dret. 

La coberta, com ja ens té acostumats l’editorial, és magnífica, però en aquest cas s’hi afegeix la mirada artística de l’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo. Un carrer llòbrec d’algun indret del Camp de Tarragona ens proposa seguir un individu solitari. Una víctima o un assassí? 

El que més destaca d’aquest recull és l’alta qualitat literària en gairebé tot el seu conjunt. No debades, el conforma noms amb una llarga carrera com a escriptors. Anys dedicats a l’ofici, un saber fer que es percep tant en el domini de la lingüística, de les descripcions, com en la manera prescriptiva d’utilitzar-la. Un goig per als sentits, que tant ens permet gaudir d’un paisatge idíl·lic —la flor i la fauna autòctones de les terres tarragonines— com del crim més descarnat que ens podem imaginar.

Fotografia: @NovaConca
Presentació d'Assassins del Camp al Festival Internacional de Novel·la Criminal en Català de l'Espluga de Francolí

Per ordre d'aparició, hi trobareu:

La por blanca, del nostre estimat i recentment desaparegut Jordi Tiñena, un relat procedural però alhora ben negre que ens parla de la justícia moral.

Roses de plàstic, d’Olga Xirinacs. Un bell text històric que rescata la memòria de les misèries humanes en temps de guerra.

A deshores, de Tecla Martorell, s’endinsa amb una veu assassina en l’assetjament escolar, el linxament i la venjança.

Somieg, de Maria Lluïsa Amorós ens parla, mitjançant una amalgama d'estructura i d'analepsi,  dels trastorns mentals.

"Em" estat nosaltres qui "em" fet això, de Jordi Folck. Un divertit exercici, una disbauxa dels desitjos més foscos, una bogeria no gaire transitòria.

El buit de la mort, de Jordi Ledesma. Text neguitós que aborda les dues cares de la mateixa moneda: la crueltat humana i la incapacitat de sobreviure-li.

El saxòfon, de Moisés Peñalver. Original proposta musicada i sobrenatural.

Ni vius ni morts, de Salvador Balcells. Un relat que destil·la humor negre, irònic, surrealista i amb algun fantasma piròman.

Pecats de policia, d’Àngel O. Brunet. Morts a dojo recopilats amb veus teatrals.

Testimoni d’un crim, de Joan Cavallé. Trobarem una bona crítica social del franquisme i de la repressió.

La casa de la boira, de Francesc Valls-Calçada. Relat escrit d’una manera desimbolta i que arrenca al pur estil Christie i Els deu negrets.

Encara ens queda el Blues, de Ferran Gerhard. Un intent metaliterari de “passar-li el mort a l’altre”.

Fecundació, de Lurdes Malgrat. Una crítica a l’Estat que fecunda l’odi per a mantenir-se al poder. Odi, mentides i repulsió.

Totes les veus que m’acompanyen, de Rosa Pagès. Una esfereïdora crítica a les farmacèutiques.

Mala sang, de Margarida Aritzeta. Destapa l’entramat d’una xarxa d’explotació laboral. Una història de polígon i de crítica social ben actual.

Procés enverinat, de Salvador Balcells

Editorial Meteora

317 pàgines

Després de La taca negra, El vi fa sang (títol que donà nom al festival de novel·la negra en català de L'Espluga de Francolí i que enguany se celebrarà la tercera edició), Dur de pair i Tempesta al Bàltic, Salvador Balcells torna amb aquest cinquè lliurament de la nissaga del sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa. 

L'autor ens presenta el policia en un nou cas d'un tema tan actual com és el procés d'independència de Catalunya.

"Ell, que no s'ha volgut embolicar mai en política".

Després de Mans lliures, de Jordi de Manuel, Procés enverinat és l'única novel·la (que jo he llegit) que hi coincideix en abordar la temàtica del procés independentista. Per una banda és estrany, ja que el fenomen pot donar per a una desena de novel·les negres com a mínim, però per una altra banda no ho és tant, perquè la saturació de notícies a tots els mitjans de comunicació, com si no hi hagués altres temes socials igual de rellevants fa que hom —absolutament desitjós de la desconnexió amb l'Estat espanyol— es trobi davant d'una sobreexposició. Trobo d'allò més encertat que la temàtica franquegi els mitjans de comunicació a altres camps de reflexió, com pot ser el literari, a banda de l'assagístic.

La novel·la arrenca amb un inici impactant: l'atemptat contra una parada independentista del Vendrell. El resultat serà la mort d'un home que hi col·laborava recollint signatures. En un inici, el sotsinspector Espinosa serà l'encarregat de resoldre el cas, però la trama es complica quan mor, per un presumpte enverinament, un polític unionista que no ho és tant. És aquest segon crim la venjança de la primera mort? 

Adaptat de la solapa del llibre: "Salvador Balcells i Vilà. (L'Espluga de Francolí, 1946), llibreter durant vint anys i vinculat posteriorment al món de la premsa en català i de la gestió cultural, és autor de tres llibres de divulgació (...). En el camp de la ficció, ha col·laborat en obres col·lectives i a l'editorial Meteora ha publicat les novel·les protagonitzades pel sotsinspector dels Mossos d'Esquadra Emili Espinosa.

Procés enverinat és una novel·la negra policíaca en què es reflecteix el conflicte Catalunya vers Espanya, el Moviment independentista català vers la Unió Democràtica Popular (fixeu-vos en els paral·lelismes factuals d'aquests partits) i finalment Mossos d'Esquadra vers Guàrdia Civil i Policia Nacional. 

Un dels aspectes que més m'ha agradat és el seu caire costumista, la manera d'abordar la vida quotidiana dels personatges, que tenen tant relleu com les investigacions policials. 

La família del sotsinspector —resignat a no poder ascendir en la carrera professional; tots els altres companys són més joves i més qualificats acadèmicament— és el contrapunt de la figura del policia. La dona i les dues filles s'entesten a recordar-li les seves pors (algunes molt antiquades). Balcells, hàbil però, ens dibuixa amb trets entranyables la figura d'un pare preocupat. 

"(...) Hi havia alguns coloms cercant menjar pel terra dels voltants. Aquella imatge i la d'ell mateix assegut allí, com un jubilat, li van produir una lleu sensació de malestar." 

El calibre d'Espinosa com a personatge literari es veu enriquit pels seus penediments, per la resistència a les temptacions i per una desídia quan sap que ha d'investigar, a contracor, un cas de caràcter polític. 

Així, Procés enverinat s'afegeix a les darreres novel·les tarragonines que cada cop van agafant més volada en el món negre-criminal. M'ha agradat molt llegir els diàlegs en què parla Espinosa en valencià —recordem que és nascut a València, casat amb una tortosina (Cinta) i va deixar el cos de la Guàrdia Civil per incorporar-se al dels Mossos d'Esquadra— i trobar alguna picada d'ullet a la inspectora Mina Fuster. 

La novel·la ve carregada de denúncia social. La corrupció política està servida. Però és el poder polític qui mou els fils dels figurants? Emili Espinosa ens descobrirà que potser el que sembla ser, només per aquest fet: semblar, no pot ser mai la solució d'un cas. Procés enverinat posa el dit a la nafra i encara les aparences amb la realitat en tres dimensions: política, laboral i familiar. 

"—Diuen que cada societat té la policia que es mereix —reflexionà Espinosa en veu alta—. I potser és per açò que augmenta la tendència a la privatització de la seguretat pública. Augmenten les competències de les empreses privades de seguretat, que es fan càrrec de la vigilància de les presons, i ja es parla que puguen detindre delinqüents. Eixa és la millor garantia perquè la delinqüència es mantiga i s'incremente. El contrari seria perjudicial per al negoci... Seria la fallida de les empreses de seguretat per falta de mercat! 

Des d'EN CLAU DE NEGRE li desitgem llarga vida al sotsinspector Emili Espinosa. Tant de bo el temps i les lectures —proporció inversa en el meu cas— em permetin recuperar els títols anteriors de la sèrie.

Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

Crims.cat 2.0 és la segona compilació de relats que Crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català de l'editorial Alrevés, va publicar l'any 2013. L'anterior va ser Crims.cat (2011). Els curadors de l'antologia són Àlex Martín Escribà, estudiós del gènere negre i professor de català a la Universitat de Salamanca, i Sebastià Bennasar, escriptor, periodista i crític literari.

Del pròleg: "La millor manera de conjurar el crim és fer que l'únic culpable sigui l'escriptor." 
Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar

M'agraden les antologies perquè  permeten tenir una visió general del panorama que m'interessa. En aquest cas, Crims.cat 2.0 mostra l'actualitat de la novel·la negra en català de la mà de diferents autors, alguns emergents en el gènere, d'altres més consolidats. És de valorar la complexa tasca que suposa escollir-ne i donar un sentit únic a l'obra des de l'heterogeneïtat de les seves propostes. El pròleg, escrit pels antòlegs, ens anticipa aquesta selecció polièdrica. Els criminals tenen noms propis i en són quinze: Jaume Benavente, Andrea Robles (pseudònim per a un text escrit à deux), Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Àlex Volney, Teresa Roig, Lluís Llort i els guanyadors del Concurs de relat curt "NegrOliva" Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

Tots els textos m'han interessat, cadascun per un motiu diferent i això afegeix una vàlua al conjunt, perquè si és cert que aquests reculls permeten fer un tastet i apropar-se als diferents autors d'una manera més o menys àgil, també  evidencia que  la proximitat de les lectures convida a les comparacions. I en aquest cas no han estat gens odioses, si em permeteu el joc fàcil de paraules.

Així, doncs, destaco l'estil de Juli Alandes (m'ha embadalit) i la satisfacció de retrobar-me a Feliu Oyono, l'inspector que signa Xavier Aliaga (l'he trobat més vigorós, encara que sigui de pensament, que a Dos metres quadrats de sang jove). I encara més: hom pot descobrir, en un dels paràgrafs de Salvador Balcells, els pensaments d'Emmanuel Lévinas i això no té preu. Els crims més domèstics són els de Teresa Roig, un plaer descobrir-la tan assassina i alhora divertida, i el de l'Annabel Cervantes —un d'actual i l'altre de caràcter més històric— mentre que Andrea Robles ofereix un relat més a l'ús. Cal ressaltar la frescor de Rafael Vallbona, la proposició feréstega d'Àlex Volney, l'originalitat de Daniel Hernández i Carles Martín, la crítica social més explícita a càrrec de Gerard Guix i el Lluís Llort més internacional. S'encarreguen del colofó els premiats Vicenç Aguado, amb pinzellades d'un cert esoterisme, i Ignacio Arribas amb l'entranyable La petita Mariona. Per acabar, un esment especial  al  relat La Liquidació, de Jaume Benavente, que excel·leix tant per l'estil com per la trama.

Si l'objectiu era demostrar la bona salut que gaudeix la novel·la negra en català, he de dir que s'ha complert amb escreix. Trobarem aquesta riquesa en relats ubicats a diferents indrets arreu dels Països Catalans, amb diferents temàtiques: uns més passionals, d'altres més crítics, tanmateix hi trobarem dos en què la mort es queda en un intent o la intriga recau només en una desaparició. Tinta negra o roja, parafrasejant els autors del pròleg, però tota ella ben criminal.