Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Capital Books

309 pàgines

Tornen els autors de Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (podeu llegir-ne la ressenya aquí) amb una segona publicació. Ja us vam dir com ens va agradar el personatge d’Enric Cazeneuve, el primer detectiu de Barcelona que va existir. El protagonista ens recorda els investigadors pioners de ploma anglesa, perspicaç i exquisit en les maneres —un accent francès aristocràtic el delata— però amb l’afegit que la seva personalitat és entranyable, lluny de l’excentricitat d’un Poirot o d’un Holmes. 

El detectiu compta amb l’ajuda de Jacint Brescó, conegut com a Cinto, periodista de La Vanguardia i la Filo, la minyona, que l’ajudaran a resoldre el cas d’un cadàver, “una grossa bola boteruda”, que han trobat soterrat a la  Via Laietana, l’any 1913, amb les obres de la reforma interior dins del Pla Cerdà. 

Paral·lelament, els nostres protagonistes s’enfrontaran al “misteri del tercer segona”, una subtrama amb tocs exotèrics que ens ajudarà a entendre la mentalitat de l’època. Assistirem també a la primera exposició del vehicle Hispano- Suiza Alfonso XIII on, abans de poder ser mostrat al públic, es produirà la seva desaparició. 

Assassinat, desaparicions i robatoris, la diversió està servida, però la garantia de l’èxit no només la trobarem en una trama ben trenada, sinó en tot el conjunt de l’obra. Com ja us vam comentar quan vam ressenyar l’anterior llibre, la novel·la té una ambientació sòlida, treballada no només en els fons, ben documentada, sinó en la forma, l’ús del llenguatge i dels registres de l’època.

Un altre dels al·licients que aporta la seva lectura és descobrir les picades d’ull, els jocs intertextuals que faran la delícia del lector despert. El text en va ple.

Veurem com els personatges que ja coneixem, tots ells ben treballats —entre la cinquantena que hi surten— prenen decisions, com es desencanten o com mantenen aquell temperament inicial. 

Tot i que aquesta segona publicació es pot seguir perfectament sense haver-ne llegit la primera, us recomanem molt que llegiu els dos títols d’Enric Cazeneuve. Bona lectura i bona setmana, negreferits!

@Ana Portnoy
*De la solapa: Oriol Molas (Camprodon, 1968) Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha treballat i treballa en el sector editorial: FMR, Integral, Destino, RBA, Salvat. De jove havia escrit poemes: Ànimes de paper (Columna, 1986), Swinging (Editora de Sau, 1996) i Vent (Columna, 1992).
Ferran Grau (Lleida, 1982) Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autónoma de Barcelona, ha treballat i treballa de periodista, sobretot a la ràdio: Cadena SER, RAC1, RNE. Ha publicat el recull d'entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016).

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, d'Oriol Molas i Ferran Grau

Capital Books

348 pàgines

No puc començar aquesta breu ressenya sense dir-vos com m’he divertit llegint aquest llibre! És aire fresc però no perquè innovi, ni de bon tros, precisament perquè ens recorda aquells serials amb què vam gaudir tant de joves. Jo ho feia amb la Christie i amb Selecciones del Reader’s Digest, però també amb les adaptacions televisives. 

Llegir Cazeneuve m’ha transportat a la meva adolescència. A reviure un hivern, un cap de setmana a Barcelona, de sofà i manta o aquelles tardes d’estiu a l’apartament de Fenals amb olor de gespa i de clor de la piscina. 

Avui us recomano aquesta novel·la que recupera un personatge històric, Enric Cazeneuve, un dels primers detectius de Barcelona a principis del segle XX. D’entrada, saber que el detectiu realment va existir em produeix un sentiment d’admiració. Quina mena de persona obre una agència de detectius en aquella època? Doncs un virtuós. Això és el que era aquest home, amb el seu mal de genoll i d’amors.

El text està ambientat al maig de l’any 1909 —enmig de la guerra del Marroc— quan el protagonista torna a Barcelona per establir-se a la casa dels avis que ha heretat. De seguida, fa per trobar-se una amistat de la joventut, en Cinto Brescó, que juntament amb la seva assistenta, la Filo, conformaran un equip d’investigadors perspicaç i divertit. I és que han de resoldre un cas de morts en circumstàncies estranyes que apunten, a priori, a un mateix assassí. 

Tampoc no faltaran els personatges secundaris, molt ben definits amb trets molt particulars i que ajudaran a crear en el lector aquesta sensació de lectura entranyable. Perquè si Holmes o Poirot tenien aquest punt d’irritabilitat, Enric Cazeneuve és un tros de pa! Te l’estimes des del primer capítol i, és clar, vols que se’n surti. Ell i els seus ajudants.

ELS AUTORS, ORIOL MOLAS I FERRAN GRAU AL FESTIVAL DE TIANA NEGRA.
FOTOGRAFIA DE @MUCHOMÁSQUEUNLIBRO

Un dels punts forts de la novel·la que signen Oriol Molas i Ferran Grau, és l’ambientació. Me’ls imagino gaudint documentant-se perquè els lectors tinguem la sensació d’estar trepitjant l’edifici de La Vanguardia d’aquella època, pujar als carruatges, veure l’activitat frenètica dels ferrocarrils i del port, cridar com un pròxim reservista més enmig de la famosa vaga del 26 de juliol o imaginar-nos les olors dels carrers de la Ciutat Comtal. 

Una trama ben travada (tot i que jo em vaig imaginar per on aniria el desenllaç, he de dir que parlant amb altres lectors, cap no l’havia esbrinat), on es desmitifica el sentit més estètic de l’assassí en sèrie i s'aborda un problema que segueix sent actual, però que ja descobrireu. Per fer-ho, l’estructura inclou petits capítols analèptics que il·luminaran cada assassinat. 

Com a colofó, afegir-hi que el llenguatge enginyós i els diàlegs desimbolts complauen molt. No la deixeu passar, negreferits, i llegiu-la. Una bona lectura d’estiu, com les que llegia jo quan tot era innocent. 

Bona setmana!

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

Editorial Capital Books

279 pàgines

Parlar d'una obra de Margarida Artizeta és parlar també de la seva trajectòria literària. Perquè en cada pàgina, hi trobem imprès el seu segell identitari, un estil immensament ric forjat d'anys d'ofici. Aritzeta ha escrit una vintena de novel·les, vuit publicacions de narrativa i una dotzena de novel·les juvenils, a banda de conrear el gènere d'assaig, crítica i edició de textos. També va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs (l'any 1983, just quan estaven preparant el recull de narracions Negra i consentida) amb qui va publicar contes en els volums: Essa efa (1985), Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994), fins que el col·lectiu es va deixar de reunir després de la mort de Joaquim Soler i de Jaume Fuster.

Si parlem de reconeixements, l'autora va guanyar el premi Víctor Català de contes i narracions l'any 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, el premi Sant Joan de novel·la de 1983 per Un febrer a la pell i el premi Barcanova de literatura juvenil de 2013 amb La nit de la papallona. 

Fotografia: @Tarragona21

Vaig conèixer l'autora per un relat, "L'assassinat de la venedora de cupons", dins de l'antologia Elles també maten, a càrrec d'Anna Maria Villalonga. (Llibres del Delicte, 2013). D'ençà que he seguit les passes de la inspectora Mina Fuster; podeu llegir les ressenyes de L'amant xinès i Els fils de l'aranya clicant a sobre dels respectius títols. Si les heu llegides, comprovareu com em va captivar el seu estil desimbolt, viu i deseixit. 

A La filla esborrada, l'autora ens situa l'any 1945 i ho fa des dels records d'una anciana que vol deixar el llastre d'una vida de silencis i secrets, per a traspassar sense càrregues de consciència i fer una mort tranquil·la. Aquesta revelació es produeix l'any 1992. La jove que es veu obligada a escoltar-la no tindrà més remei que copsar la realitat d'una vida d'incògnites i falses respostes. Amb un estil poètic elevat, l'autora enfronta la vida de la classe benestant amb la dels masovers i la dels guerrillers emboscats. Olorarem la flaire de la natura, sentirem la immensitat de la terra primigènia, mentre resseguirem la història d'amor i necessitat dels dos protagonistes, la Laura i el Gabriel. De la mà d’aquesta relació íntima, desesperada i intensa descobrirem la realitat de les vides de postguerra, la manipulació, l'egoisme, les pors però també el sacrifici i l'ànsia de llibertat.

La dècada dels anys 40 va ser un període de misèria i l'autora el retrata d'una manera veraç i rotunda. La societat, ofegada pel franquisme, estava dividida. L'estraperlo i la corrupció van empitjorar la situació de la població que malvivien treballant per baixos sous i passant fam. Alguns se'n van poder enriquir, però. El poder econòmic ofegava aquells que havien de lluitar per la seva supervivència cada dia. Enmig d'això, els maquis emboscats esperaven l'ordre per alçar-se contra el Règim, amb l'ajuda dels aliats europeus. I en aquest període general d'incertesa, dues vides s'entrecreuen i aturen el temps per viure instants somiats en una masia enmig del bosc, amb estovalles a quadres, un cistell farcit de pa llescat i una esperança disfressada de conte amb princesa i trobador. 

La dona té un paper rellevant en tota l'obra i, de tant en tant, el meu cap feia paral·lelismes amb l'obra Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda; per la confrontació dels anhels amb la dura realitat "com un cop de destral que esberla un tronc per la meitat".

N'he gaudit moltíssim, d'aquesta veu camaleònica en persona i en temps verbal tan característica de Margarida Aritzeta. No puc transcriure aquí les 95 frases que he subratllat, d'altra banda no seria un exercici profitós per qui no s'ha llegit encara el llibre, per tant només puc recomanar-vos amb encariment la seva lectura. Que gaudiu del diumenge plujós, lletraferits, si pot ser amb la companyia d’un bon llibre com aquest.

Entrevista a Margarida Aritzeta

No trobem millor manera de presentar l'escriptora Margarida Aritzeta que la que va escriure l'escriptor i periodista Sebastià Bennasar a la revista Bearn, amb motiu de la ressenya del darrer llibre de l’autora. Extraiem el primer paràgraf i us recomanem la lectura en la seva totalitat. La podeu llegir cliclant aquí.

“Margarida Aritzeta (Valls, 1953), és una de les escriptores més interessants de la literatura catalana. La seva obra abasta una trentena llarga de títols entre novel·la, novel·la per a infants i joves, poesia, narrativa… a més a més ha tingut una important presència en antologies de relats i té una important vessant acadèmica amb nombroses publicacions i edicions d’obres d’altri. Aquesta carrera ha fet una revifalla molt important en el tombant de la darrera dècada. Des del 2010 cap endavant ens ha aportat deu títols, del qual La filla esborrada (Capital books) n’és el darrer.”

Caldria afegir, però, el seu retorn a la novel·la negra, de la mà de la mítica antologia, Elles també maten (Llibres del Delicte, 2014), que tantes autores negrotes ens ha procurat. Des de llavors, En clau de negre ha seguit les passes de la protagonista del relat L’assassinat de la venedora de cupons —la inspectora Mina Fuster— i ha ressenyat les dues posteriors novel·les que publicà la mateixa editorial: L'amant xinès (2015) i Els fils de l'aranya (2016). Podeu accedir-hi clicant sobre d'ambdós títols.

Fotografia: @Judit Fernández / El punt avui.

Ens agrada l’estil de l’autora, fruit d’anys d’ofici, sorprenentment camaleònic, amb un domini de la tècnica narrativa impressionant i, des del blog, li agraïm la  col·laboració i les seves respostes al qüestionari literari del "Va d'autors":

1- Quan vas començar a escriure?

Sempre he escrit coses. Però escriure amb voluntat de publicar ho vaig començar a fer entre 1979 i 1980.

2- Quan vas pensar que volies publicar?

El primer treball publicat va ser un encàrrec, un assaig històric. Llavors em vaig adonar que era capaç d’escriure cent pàgines seguides i em vaig animar... la cosa següent que vaig escriure van ser relats curts.

3- En quin moment del dia escrius?

Tot el dia. Començant pel matí, després d’un bon cafè i una caminada per aclarir idees.

4- Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Primer busco un tema i una història. Imagino l’espai i el temps on passa. Hi penso força temps, mentre faig altres coses. Llegeixo, busco documentació, prenc notes a mà en quaderns diversos, col·leciono imatges i fitxers d’internet. Quan em sembla que tin clar què diré, començo a plantejar-me com ho diré. Només al final d’aquest procés començo a escriure. Sovint he de fer pauses per buscar documentació complementària sobre coses que no havia previst.

5- Un autor referente?

Faulkner.

6- Quin llibre recomanaries?

Qualsevol que et faci feliç. A mi encara em ballen pel cap el Llibre de la Selva, que vaig llegir quan tenia 8 anys, Santuari, de Faulkner, Solitud, de Caterina Albert i Doktor Faustus de Thomas Mann... però no gosaria imposar aquests llibres a ningú.

7- Estàs treballant en un nou projecte?

Sempre hi ha un nou projecte.

8- Un desig per al futur?

Un món habitable.