Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Trets per totes bandes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Trets per totes bandes. Mostrar tots els missatges

1/07/2022

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.





Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 


Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 


Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 


Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno



Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 


Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

9/02/2019

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas



Editorial Alrevés
235 pàgines

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria LlopisA quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla: retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.





La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant. 
En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat. 

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal: proceduralthriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades:

 “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix  voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.


Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955)
Fotografia: @Manel Gimeno


Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals. 

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses: Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards. (2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíacJaume Fuster: gènere negre sense límitsContinuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español

Bona lectura!

4/29/2019

Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla
Núm. 41
153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.




Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-MaskDime Detective Weird Tales entre les més famoses. 




La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 
En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.
Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.


Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.