Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Novel·la negra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Novel·la negra. Mostrar tots els missatges

1/07/2022

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.





Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 


Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 


Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 


Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno



Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 


Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

9/02/2019

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas



Editorial Alrevés
235 pàgines

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria LlopisA quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla: retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.





La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant. 
En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat. 

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal: proceduralthriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades:

 “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix  voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.


Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955)
Fotografia: @Manel Gimeno


Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals. 

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses: Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards. (2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíacJaume Fuster: gènere negre sense límitsContinuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español

Bona lectura!

9/04/2018

La innocent, d'Isabel-Clara Simó

152 pàgines


Vaig llegir aquest llibre a l'estiu, just quan començava aquella calor xafogosa, després de les pluges primaverals que hem tingut. I va ser com aire fresc. Com em vaig divertir! Perquè si la història podria ser més o menys enginyosa, l'estil de l'autora és un goig. La novel·la està escrita en primera persona. Ens parlarà directament la veu de Miquel, un funcionari de Benestar Social, amargat de la vida i resignat a estampar segells i florir-se en la mediocritat. És aquest desànim, aquest anar fent de pura esma, el que el fa llançar-se a cercar emocions fortes. 




Així, accepta investigar un crim del qual li parla una usuària d'on treballa, l'Elisa Solbes, "la paieta d'ulls violeta" que li fa ballar el cap. Dit i fet. Com no té res a perdre que l'importi massa, s'hi involucra amb totes les conseqüències. Amonestat pel seu comportament a la feina, aprofita la situació per a fer d'un investigador, més que casual, de pa sucat amb oli.
L'estil i el lèxic emprat per Isabel-Clara Simó resta a mercè del to que ha triat per escriure aquest text: desvergonyit, ple d'ironia i d'humor negre. Alhora, però, darrere d'aquesta pàtina que algú podria catalogar de frívola, hi ha el retrat dels baixos fons, la condescendència i la corrupció dins el cos policial i la Justícia.


Fotografia @ILC     Isabel-Clara Simó i Monllor

7a Degana de la Institució de les Lletres Catalanes va néixer l’any 1943 a l’Alcoi. És escriptora, periodista i política valenciana. És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana amb un vessant força versàtil. Ha conreat narrativa, teatre i periodisme. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, el 1993 va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge; el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, i el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També ha estat distingida amb el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol. 

Ens posarem en la pell del protagonista que a estones ens farà riure i d'altres ens irritarà amb els comentaris adoctrinats de l'escola masclista que la nostra societat androcentrista encara apuntala. El mascle que ve a salvar el món —alhora que el destrueix— de la desvalguda dona "innocent". També, en aquestes pàgines, trobem aquest tipus de crítica social que tant hi manca. 

Una breu, però bona i divertida lectura per començar-la i acabar-la, per exemple, en una escapada de cap de setmana.

9/22/2016

La mort sensé ningú, de Jordi Tiñena

Editorial Libres del Delicte
305 pàgines.


La mort sense ningú és la primera novel·la negra de Jordi Tiñena. La mort d’un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, és el cas a investigar per la peculiar parella que conformen el mosso sotsinspector Vidal i el caporal Veciana. Els  “doble V” es debaten en consideracions sobre si es troben davant d’un accident o un assassinat. 


De la sinopsi: "L'aparició del cadàver d'un ciclista al Pont del Diable de Tarragona, amagat de manera matussera entre fulles i apartat del corriol per on circulaba, inicia la investigació del sotsinspector Vidal, que aviat descobrirà que es trata d'un mort que no plora ningú."

Tot i que es tracta d’una novel·la que aborda les perquisicions del procediment de la investigació en general, també ens ofereix memorables converses entre aquest tàndem:  l’enigmàtic Vidal li fa la rèplica a un pragmàtic caporal. Si s’ha d’anar per feina, s’hi va; ara bé,  amb classe. Perquè si d’una cosa en destaca el sotsinspector és de ser un tant estrany.  En Vidal es permet filosofar quan no hi té fil per on estirar, no debades anteriorment havia estat professor de Filosofia. Sempre polit, propietari d’un iol i d’un apartament amb vistes a la mar, sibarita dels que cuinen i dels que mengen, amb prou diners com per a fer inversions i amb un gust musical exquisit. On és el parany? Esperem noves entregues, segur que amb aquest perfil de perfecció hi ha alguna cosa soterrada. El text, com a bona novel·la negra, recala en un realisme social que resta surant en paisatges d’activitats industrials i d’una certa pàtina decadent. Com podeu imaginar, el greuge comparatiu entre l’entorn del sotsinspector i el context, o fins i tot la realitat del caporal Veciana que ha de vigilar els excessos per arribar a final de mes, és evident.


Les singulars converses del tàndem “doble V” interrompen el ritme de la narració de la investigació  —val a dir que l’estil impecable de Jordi Tiñena l’hi permet, ja que la lectura flueix sense cap dificultat— i permeten aprofundir en aquesta tensa relació. 

De la solapa del libre: "Jordi Tiñena va donar-se a conèixer en guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 1994 amb Un dia en la vida d'Ishak Butmic. Des de llavors ha publicat una desena de novel·les, entre elles El mercant (2005), Peix de gat (2011) i El gos suïcida (2012). Ha publicat també adaptations de clàssics catalans com Tirant lo Blanc, Curial i Güelfa, El llibre de les dones i Lo somni, entre altres."


El tret de sortida de la trama, discernir entre una mort accidental o un assassinat, s’entregira en subtrames policials  —robatoris, pallisses, desaparicions, sospitosos— i històries familiars amb uns personatges molt perfilats. Cadascú aportarà el seu petit dilema: el seu germà bessó, el cosí, la parella o el passat familiar present en la memòria dels tiets. M’ha agradat molt comprovar com en un punt àlgid de la lectura, totes dues hi conflueixen. Però encara m’ha agradat més entreveure algun dubte o insinuació que apunta maneres perquè en sigui desvetllat en el pròxim volum.

5/04/2016

A la seva pell


Tot i que tinc el blog una mica aturat perquè el Treball Final de Grau requereix molta concentració i sobretot de temps per a documentar-me, llegir i rellegir, ha pogut més l'emoció de compartir la coberta i la sinopsi de la meva pròxima novel·la: A la seva pell, de l'editorial Llibres del Delicte.
El 23 de maig arribarà a les llibreries però, mentrestant, aquí us deixo un petit avanç.



"Fet el prejudici, ja no hi ha lloc per a la justícia."
A la seva pell.

SINOPSI

La nova feina que Gal·la comença a la presó com a educadora social i experta en mediació, contractada per ajudar en el procés de reinserció de Leo, suposa una baixada als inferns del seus fantasmes interiors. El suïcidi de la Patrícia després de ser empresonada injustament és un record que la martiritza mentre s'involucra en el cas de Leo.

La implicació de Gal·la en la lluita per demostrar la innocència de Leo, més enllà del plànol professional, serà també en nom de la justícia per la mort de la Patrícia, sempre present als seus pensaments. Però la recerca de la veritat té un alt preu, no només psicològic, sinó també físic.

A la seva pell és una història de ficció basada en l'experiència en la presó de Rodrigo Lanza i en el record del suïcidi de Patricia Heras, casos denunciats al documental Ciutat morta.

2/02/2016

Madrid:frontera, de David Llorente


De la contracoberta:

“Con Madrid:frontera, David Llorente irrumpe una vez más en el panorama literario con una novela que fractura los esquemas del género negro y flirtea con lo fantástico, para construir esta compleja distopía que cuestiona la decadente realidad y reescribe nuestro futuro.”

 ______________________________________________________


És Madrid:frontera una novel·la negra?
Sí. Negre petroli.
Flirteja amb el gènere fantàstic?
També. A Madrid li llepa una mar que va escopint cadàvers.
És una distopia?
Malauradament no tant com voldríem.
Per què?
Per això:

Poques vegades començo un dels meus comentaris sobre algun llibre classificant-lo amb un simple adjectiu. És el cas i no se m’acut cap altre que el desgastat “brutal”. Avui en dia, tot ens sembla brutal: un nou grup de música o un nou plat desconstruït. Però, brutal — “brut, d’una violència salvatge”, diu el Diec2— és que 795 milions de persones al món pateixin fam.
A Madrid, per referenciar la mateixa ciutat de què parla l’autor, resulta que 927.177 persones, a data d’octubre de 2015, viuen en situació de pobresa i ja se sent massa sovint aquests termes que ens inventem i disfressem d’etiqueta sanitària perquè no ens caigui la cara de vergonya: un de cada deu menors d’edat pateix pobresa crònica. Però, hi ha qui li’n cau i decideix escriure: Què passaria si elevem a un màxim potencial els indicis que ja veiem al voltant nostre? Com reaccionaríem?




A Madrid:frontera trobareu comebasuras, però també policia antiavalots que hi carrega alliçonada per una ordre neohigienista de netejar carrers. Els carrers tenen nom de fam i estan plens d’edificis a mig construir, els marges de la M30 estan vessats de morts que criden amb la boca reblida de terra, els animals han fugit espaordits—també els ha caigut la cara de vergonya i no volen saber res més dels humans— però ja els han substituït per xapa que caga metall i és ben lucrativa. Els museus i els teatres formen part del passat, no eren rentables. L’església comercialitza amb la caritat, els llibres es cremen (amb picada d’ullet implícita i explícita bradburyana), la mala llet de les persones es torna agra i esdevé lleixiu que fa bones úlceres si la beus. Es persegueix l’immigrant, es maltracta la dona, la gent es concentra en les places per dormir, la policia practica desnonaments massius, a les presons hi ha maltractaments, als sense sostre (anem posant etiquetes que ens diferenciïn bé), als sense sostre, deia, se’ls multa per remenar els contenidors, per existir. Els barris pobres s’enderroquen, que lletjos són, oi?, i s'hi instal·len grans bancs de crèdit, luxosos, plens de... llepaculs. Perquè, l’esperança d’un comebasura es redueix en aconseguir una feina que els faci oblidar el seu fracàs, la seva inutilitat i els retorni la seva identitat, tot i que sigui la d’anar llepant tot el que els hi manin. Però la feina només la tenen els del Cubo, “a lo” Vicenzo Natali, amb la diferència que ningú es qüestiona per què hi està.
Explotació infantil, un ull que salta per una pilota de goma projectada per la policia, delit d’algun destacat de l’exèrcit (léase en clave) per la cacera paquiderma, una educació masclista basada en les competències (E.S.O, E.S.O!), fora Humanitats, vinga carreres tècniques, fugida de cervells en avió, NINI que beuen i fumen al carrer (que vol dir, tot i que no ho sàpiga qui es va inventar la traïdora etiqueta, que ni mengen ni els deixen menjar), control orwellià de la informació, els rics més rics, els pobres ja ni es tenen en peu i enmig: la consciència de cadascú. Cants de sirena, del mar de Madrid, per a qui no vulgui sentir el món.



Madrid:frontera:brutal. Un incombustible, especialment indicat per als “governables”. Gràcies, David Llorente.



1/24/2016

Ressenya Maldita Verdad


Empar Fernández
Editorial Off Versátil

Maldita verdad és el tercer títol que ens presenta l'autora Empar Fernández, d'una trilogia en què s'encara, d'una manera avinent, al dolor i la culpa. Cada volum es pot llegir per separat; les dues novel·les anteriors són: La mujer que no bajó del avión i La última llamada.

Dic avinent perquè, com també l'amor, el dolor i la culpa són sentiments universals inherents a l'ésser humà. No és difícil, doncs, empatitzar amb les famílies que ens mostra l'autora en les pàgines de la seva obra. És més, trobo que la seva genialitat és la capacitat que té de descriure aquells elements d'una quotidianitat (una perquè és concreta: un barri, una professió, etc.) que el lector podrà reconèixer com si fossin seus. Entre plats de duralex, papers pintats estrafolaris i cortines setantenes, una té la impressió de recordar la casa dels seus avis. Si a sobre, parla dels mateixos carrers on va viure la meva àvia, us podeu imaginar com he pogut rememorar l'olor de vellesa, la fredor del terratzo rosegat.

Tot i que encara no m'he llegit La mujer que no bajó del avión (ho faré!), sí que he pogut apercebre una evolució en aquest eix que unifica els dos darrers llibres i em consta que també passa així amb el primer. Com si es tractés d'una intertextualitat restringida a la trilogia, l'autora es va retroalimentant en el seu aprofundiment de l'estudi de la culpa per acabar resolent en una màxima amb què tots estarem d'acord: hi ha veritats que maten. 




Quant a tècniques literàries del gènere negre, Empar Fernández conserva en Maldita Verdad certes pautes que recomanava Rafael Tasis a l'hora d'escriure novel·la policíaca, com ara: "(…) dues morts fan un bon número", "no convé que les víctimes siguin massa conegudes del lector", "el detectiu ha de ser invariablement simpàtic. Aquesta regla no té excepció quan es tracta d'un amateur o d'un policia privat (…), que pot quedar en ridícul de tant en tant" perquè "ja se sap que els detectius privats estan avesats a rebre copioses pallisses (…)".
Però on potser veig jo l'originalitat genuïna (aquella que els moderns perseguien, en defuig de la transformació del que era ja escrit, ja "inventat"), és en la manera de tractar la regla d'or de les novel·les del gènere en què el crim s'havia de pagar per part de l'assassí. Sí, un crim no és gratuït mai i l'autora ens mostra quina és la pena més dura a complir-se: la culpa.





Aquestes són les novel·les negres que més m'agraden, les que apregonen en la personalitat més íntima dels personatges; aquella que no manifesten quan es relacionen socialment, sinó que la deixen eixir en la soledat d'una habitació, un cop tancada la porta, abans d'intentar reconciliar la son amb el malson de viure. Un plantejament "humilde y cercano", com ens avança al pròleg el director de la col·lecció David G. Panadero, però que l'autora l'eleva i reïx en presentar-lo d'interès general. Enhorabona, Empar, en volem més!



1/19/2016

Novel·la negra, gris asfalt, escola grisa o formigó.

L'any passat vaig acudir a la taula rodona El gran fred de l'ombra de sabre en la última crida,  de Bcnegra 2015. Rosa Ribas, Jordi Sierra i Fabra i Empar Fernández parlaven de les seves darreres novel·les (en podeu llegir una petita crònica aquí). Els participants van acabar debatint sobre els termes novel·la negra i novel·la policíaca. Ja, en aquell moment, Empar Fernández apuntava el terme "gris asfalt" i recordo que quan els assistents ho vam sentir, vam somriure. 
Porto a col·lació l'anècdota, ara, arran de l'article d'Anna Maria Villalonga publicat a Núvol, justament, quan feia una setmana que havia encarregat La última llamada (encara n'he de fer la ressenya, però m'ha agradat molt) a la meva llibreria de capçalera, que com ja sabeu és Dòria Llibres. 
L'article ha creat una discussió entre autors prou interessant que, si voleu, podeu anar seguint al blog de l'Anna Maria Villalonga A l'ombra del crim.

D'altra banda, també vora les mateixes dates, vaig  visitar a Jordi Canal, director de la biblioteca especialitzada en novel·la negra La Bòbila. També vam acabar parlant en com classificar la diversitat de novel·la negra que hi ha. I va fer una reflexió també molt interessant: 

"En Jordi Canal, l'amabilitat en persona, em va explicar com va començar aquest fons bibliogràfic negre i policíac des de l'any 1999 i durant 30 minuts i escaig vaig gaudir de tots els seus comentaris. Em vaig endinsar en le polar francès i il giallo italià per acabar reflexionant tots dos, si no caldria inventar un mot en català que englobés la novel·la negra i policíaca. "Podríem dir una cua"—deia fent broma". (Podeu llegir l'entrada aquí).

Jo, per una altra banda, havia fet broma amb l'autora de La dona de gris en resposta a veus més puristes, com la de Sebastià Bennasar que en una presentació el vaig sentir dir que si ben bé no era negra, "negrejava". En honor a l'adjectiu del títol de la seva obra, vaig dir que potser podia ser pionera d'una, inventada per mi, "escola grisa". 

Aquests dies, s'han sentit diferents opinions que han fet que em qüestionés què és el que em va seduir de la novel·la negra perquè faci gairebé dos anys que vaig investigant sobre ella. Només hi ha una resposta: la seva crítica social. És la meva particular manera d'entendre-la, com a educadora social que sóc. Em va interessar com a lectora, però també com a escriptora. Sempre havien titllat de foscos els meus escrits, així que vaig trobar un espai en què em sentia molt còmoda. Tot i que encara no puc avançar res, la meva tercera novel·la és gris, o gris asfalt, o gris formigó…, però per a mi sempre serà negra en resposta al motiu que va fer apropar-me al gènere.
Tot i que les etiquetes són necessàries i en multitud de disciplines s'apliquen per poder identificar, també cal recordar la frase del filòsof Saül Karsz: "les etiquetes mai són innocents." Així, n'he sentit parlar de color groc, negre, gris i fins i tot rosa (en aquest darrer, he de dir que no hi estic d'acord, tot i que entenc la ironia, ni de lluny comparteixo l'exemple emprat per l'escriptor Lluís Bosch). En aquests dos anys de lectura compulsiva de novel·la negra, he combinat títols de novel·la negra actual amb novel·la negra clàssica. I l'únic que puc aportar a aquesta discussió és que n'he llegit de tot tipus i cada una se l'etiquetava d'una manera diferent: policíaca, criminal, thriller, thriller psicològic, enigma, detestivesca, de misteri… Jo ho tinc molt clar, a banda dels cànons preceptius: assassinat, investigació, etc., per a mi la novel·la negra és la que mostra la realitat social més marginada. L'única subdivisió que admeto són si són bones o no, perquè si no la divisió vindrà de fora com bé apuntava Manuel de Pedrolo, "llibres seriosos, de profit" vers llibres de novel·la negra.*



_________________ 
 *Termes extrets de:Canal, J. i Martin, A. (2011). La cua de palla: retrat en groc i negre, p. 52. Barcelona: Editorial Alrevés, S.L.