Concert del gat negre al Casino L'Aliança de Poblenou

El Casino L’Aliança del Poblenou obria els telons vellutats per rebre la primera taula rodona de la tarda del dimecres, 9 de febrer. Amb el nom “Bordúria, Hergé”, fent referència al país imaginari de Les aventures de Tintin, es volia abordar les novel·les de gènere negre que estan adreçades a un públic que no acostuma a ser l’habitual. Els convocats eren escriptors amb novetats literàries juvenils: Empar Fernández, Xavier Gual i Gerard Guix (Care Santos, amb absència pandèmica justificada), moderats pel periodista cultural David Castillo que, s’ha de dir, no va estar prou encertat amb les preguntes. Des d’un rebregat Què penseu del futur de la novel·la negra en català?, passant per un parell de preguntes confuses sobre si se sentien influenciats per alguna de les tradicions del gènere negre o “per les localitzacions on escrivien” (sic), els escriptors driblaven els trets a l’aire per centrar-se en el fil conductor dels respectius llibres que havien escrit. Tot i això, se’n va poder extreure la conclusió que  “el gènere era un bon ganxo per a crear lectors a les aules” i per combatre en la batalla de la gran oferta audiovisual, que d’entrada ja estava perduda.

 

David Castillo, Empar Fernández, Xavier Gual, Gerard Guix
@Raquel_GSerrano

Era el torn de la segona taula: “Vigàta, Camilleri”. A l’escenari, Sara Bilotti i Maurizio Torchio, moderats per Claudia Cucchiarato. Després dels breus honors protocol·laris al creador del comissari Salvo Montalbano i la picada d’ull al barri imaginari i sicilià Vigàta, present a totes les seves novel·les, els ponents van entrar en matèria. El fil conductor no només era el previsible —la nacionalitat italiana— sinó els punts comuns de les seves novel·les: Temps de Tempesta, de Bilotti i El mal cautivo, de Torchio. “Novel·les que interpreten el mal de la nostra societat”, com apuntava Bilotti i que ho fan narrant des del punt de vista de la captivitat. 

Passaven els minuts i començaven a aparèixer als llavis dels ponents, amb simpatia i seducció, termes ferotges que ens interpel·len com a ciutadans: els monstres carceraris, els efectes tatuats en el cos i en la ment del captiu, la somatització en l’agorafòbia o la  claustrofòbia que pot esdevenir “claustrofíbia”, com a mecanisme de defensa. En paraules de Torchio: “un no pot trobar-se estrany en un lloc on sap que ha d’estar massa temps”. La desconnexió amb la realitat i les malalties mentals són una vàlvula d’escapament per a la repressió en què es veuen sotmeses les persones que han caigut en poder d’algú, en el cas del thriller de Bilotti, o d’alguna institució, en la novel·la de Torchio. Per acabar, Bilotti evidencia la tendència social d’assenyalar aquells que no denuncien els maltractaments, amb gran manca d’empatia quan, en realitat, és una de les conseqüències d’aquesta violència en les víctimes, la coerció de la iniciativa i de la llibertat de fer-ne ús.

 

 

Claudia Cucchiarato, Sara Bilotti, Maurizio Torchio
@Raquel_GSerrano

Per acabar la jornada que s’havia posat interessant, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez ens van delitar amb un concert orquestrat per la moderadora Anna Abella. El títol de la taula rodona era “Wakanda, Stan Lee”, el país fictici situat a l’Àfrica subsahariana, creat per Marvel Comics. Amb hàbil moviment de batuta, Abella anava dirigint la comunió dels tres escriptors que anava in crescendo, acotant-se mútuament fins a acabar encavalcant-se de tal manera que, a aquelles hores, ja havia desaparegut l’entaulat de fusta del Casino, s’havien esvaït les parets decorades amb motllures de guix i tot el públic presenciàvem una tertúlia de cafè de tarda enginyosa. La conversa tant podia pivotar en els efectes pandèmics —a l’hora de triar el tema de l’obra o, veladament, en el comportament dels personatges— com en els secrets secretíssims de les famílies que són “forats negres revestits de normalitat però als quals, si els apliquéssim una lupa, la mal coneguda “normalitat” desapareixeria”, segons Ribas. Tot just quan els ponents afinaven més els instruments —amb incursions de dades científiques tan interessants com gràfiques per part de Fuentes—parlant de la gran assignatura pendent del gènere negre, una mateixa, la que subscriu aquestes quatre línies havia de marxar a agafar un tren, qui sap on. 

Quin era aquest compte pendent que crítics, públic i experts de tota mena del gènere criminal haurien de saldar? Els tres autors van coincidir que calia posar el focus no tant en la foscor de la trama sinó en la lluminositat de l’estil del text. “No tots els autors de gènere negre escrivim com si es tractés d’un guió”, va postil·lar l’escriptora argentina Paula Rodríguez.

 

Anna Abella, Eugenio Fuentes, Rosa Ribas i Paula Rodríguez
@Raquel_GSerrano

Les busques del rellotge i la mirada recriminant del gat negre de l'escenari, em van expulsar d’aquell edifici que havia estat, i serà durant els pròxims quatre dies, testimoni de tantes hores d’ofici escrivint en silenci i solitud, veritats o mentides de ficció, condensades i convertides en llibres.

Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 

L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.

Gregor Samsa, de David Llorente

Autor: David Llorente
Direcció: David Llorente
Interpretació: Sherezade Aténzar i Ramón Nausía

La BCNegra d’enguany ens va oferir la representació de l’obra de teatre Gregor Samsa, escrita i dirigida per David Llorente. Em va semblar extraordinari que s’inclogués una obra en el programa, ja que habitualment el teatre té, si en té, una representació escassa en aquests tipus de festivals. Per aquest motiu vaig decidir ressenyar la peça en aquest blog de literatura i cinema negre.

A David Llorente, autor també de diferents obres literàries  premiades (Te quiero porque me das de comer, Madrid:frontera, entre altres), el vaig conèixer de la millor manera possible: llegint-lo. Després vaig tenir l’oportunitat de felicitar-lo personalment per la seva sensibilitat i pels seus èxits literaris. Només una persona sensible és capaç d’escriure tan descarnadament. Exposar-se a un text ideat per Llorente i pensar que se'n pot sortir indemne és impossible.

@Fotografia extreta de la pàgina Web de l'autor: http://www.davidllorenteoller.com/sobre-mi-david-llorente/

A l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster ens vam reunir més de dues-centes persones i és de suposar que no totes s’havien aproximat prèviament a una de les creacions de Llorente, ni literàries ni teatrals. Per això, quan l’obra va acabar, es van produir uns segons de silenci fins que algú va començar a aplaudir i el vam seguir la resta d'ovelles descarrilades. Sí, havia acabat l’obra malgrat la sensació de buidor que ens deixava al cos.

No cal explicar la referència kafkiana del títol de l’obra. De la mateixa manera que es pot entendre per què el director opta per una escenografia mínima. Igual que el protagonista de la Metamorfosi, els mobles li fan nosa. Protagonista i antagonista o a l’inrevés: la bèstia i la bella, la jove Misa i el monstre. L’estètica dels dos actors recorden dibuixos animats de factura nord-americana, aquells que inspirats en antigues llegendes són modificats per tal que acabin amb un públic satisfet. Us imagineu una sirena suïcida o la Bella del bosc dorment violada i que només desperti per a parir bessonada? No, oi?  On són els prínceps per a salvar-les d’elles mateixes? En aquests finals només hi ha víctimes i canalles. No interessen i Disney ho sabia molt bé.

Fotografia @Eva Llorca

Gregor Samsa ens representa una mateixa escena: un monstre ferotge, que insulta, que maltracta, que saliva només de pensar a matar i una bella, que arrossega tanta soledat que és capaç de fer el que sigui per acostar-s’hi. L’obra està estructurada en diferents embats i, en la resolució de cada un d’ells, el públic pensarà en una redempció del monstre. Ella és recurrentment submisa i ell és l’evidència de tot allò que la societat escombra i amaga sota la catifa del menjador: la violència, la por, l’odi, l’egoisme, la maldat. El voldrem entendre en la mesura que Misa ho faci, el voldrem canviar perquè s’assembli més a ella. Imaginàriament, li traurem les capes de parracs de sobre i els cremarem perquè no facin mai més pudor. Banyarem el monstre, l’afaitarem i li tallarem el cabell, però sobretot li rentarem la boca amb sabó perquè deixi d’insultar-la, d’insultar-nos.

Ella actua com una dona encaparrada a posseir-lo, cega, sorda i, de vegades, muda. ¡Cállate!, li crida el monstre i ella ho fa, fins a la propera envestida. Però l’interès de la noia no és innocent. A ella també li molesta no poder domar-lo, perquè és incapaç d’assumir que aquella realitat existeix, la que la ignora, la que la menysprea, la que la voldria matar. I en un darrer intent desesperat, l’increpa, el ridiculitza i l’espectador s’enfada amb ella. No era la bondat personificada? No era que ens sentíem identificats amb ella? Ens ha deixat en evidència i això no ens agrada. Cinc segons de silenci quan els autors acaben la funció. Cinc segons de silenci per saber que ens l’acaben de jugar.

Ens ho mereixem. 

La barrera, de Jordi de Manuel

Editorial Alrevés. Col·lecció crims.cat

184 pàgines

  

Ens trobem davant d’un text anomenat genuïnament police procedural, etiqueta coneguda aquí per procedimental, que  l'escriptor Jordi de Manuel ha conreat prolíficament amb la saga de l’inspector Marc Sergiot. Mentre esperem el desè lliurament amb què l’autor ha manifestat cloure-la i acomiadar-se'n, La barrera apunta maneres per obrir una nova saga dins l’univers De Manuel, tal com ell mateix insinua en la Nota d’autor. 

Aquest llibre el protagonitza una parella de policies que ja havien aparegut en dos llibres anteriors: Mans lliures, publicat l’any 2009 i La mort del corredor de fons, l’any 2012. Malgrat que la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó duen a terme la investigació de l’operació coneguda com a Amnèsia, el fet és que la trama és la veritable protagonista. Així, no ens trobem davant d’un llibre de personatges, sinó d’una novel·la de fort ritme, capítols curts, diàlegs lleugers i estil diferent dels que l'autor ens té acostumats als seguidors de la seva obra. 

*De la solapa del llibre: Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia i professor. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves. És creador de la saga de novel·les i narracions de l’inspector Marc Sergiot. Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Celts taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptor de gnoms (2007), Mans lliures (2009, Premi Ictineu 2010), La mort del corredor de fons (2013), Mans negres (2017) i Foc verd (2016), publicada a la col·lecció crims.cat.

Un dels punts forts de la novel·la és l’ambientació tant per la seva tria, al Port Fòrum de Barcelona, com per la manera exquisida de descriure-la. Per tradició literària i negra, els ports (així com les àrees de servei o els polígons industrials) són espais comuns dins el gènere negre. No debades la BCNegra d’enguany —on té presència destacada Jordi de Manuel— ha triat els ports com a eix vertebrador de tot el festival. 

La calor insuportable, la suor incidiran en un dels personatges que més frapen: en Gaspar Garín. El noi, de tarannà gris i acomplexat, tindrà l’oportunitat de la seva vida per demostrar que és "algú" i que pot prendre decisions per si mateix sense importar-li les conseqüències. 

Esperem, doncs, en candeletes poder conèixer en profunditat aquest nou tàndem policial. Mentrestant, podeu llegir les ressenyes de diferents llibres de l'autor que En clau de negre ha publicat escrivint el seu nom al cercador d'aquest blog. Bon diumenge, negreferits!

El asesino que hay dentro de mí, de Jim Thompson

RBA bolsillo

227 pàgines

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autor, n’havia llegit abans L’assassinat (a la col·lecció La cua de palla) i 1280 ànimes. Jim Thompson és conegut per tots nosaltres gràcies a les primeres traduccions (de llibres escrits gairebé vint anys abans) dels anys setanta com les posteriors, i més nombroses, dels anys vuitanta i endavant.

 

Ara com ara, l’autor és una figura icònica, subjecte d’estudi per part dels amants del gènere negre, i al qual se li atribueix ser el relleu d’un Hammet i d’un Chandler que, en aquell moment, ja anaven de davallada.

La vida de l’autor era tan fosca i descarnada com la que descriu en els seus textos, totalment desarrelada d’una societat hipòcrita, maniquea i moralista i amb la qual manifestava una visió crítica.

Tenia el llibre des de la darrera BCNegra, on me’l van regalar. Algú em va veure al vestíbul dels cinemes Aribau i me’l va donar, pensant que era una altra persona. Sí, va ser així de divertit. Com acabava de llegir L’assassinat (em va fer ballar el cap el títol), em pensava que era el mateix. Així que, malgrat el que m’agrada que m’obsequiïn amb llibres, vaig ser honrada i li vaig dir que s’havia equivocat de noia i que, a més, creia que l’havia llegit. L’home, que després vaig veure que formava part de l’organització del festival (no sé el nom i tampoc sé si el reconeixeria, aixxx, ja em passa sovint, això), va insistir-hi i em va dir: és igual, per a tu.

Quan vaig arribar a casa, després de comprar-me la biografia de l’autor, Arte Salvaje (...), de Robert Polito, a qui acabava d’escoltar i em va fascinar, vaig comprovar que es tractava d’un altre llibre. Quina sort havia tingut, perquè com veureu, es tracta d'una obra mestra.

He de dir que és un dels grans llibres, d’aquells que sempre recomanaré. Fins i tot m’ha agradat més que 1280 ànimes, el qual transita en espais comuns i reïx tant en el registre col·loquial com en els diàlegs, per no parlar d’un personatge tan rodó com Nick Corey. Doncs, a parer meu, El asesino que hay dentro de mí encara el supera. 

Aquest llibre fascinant, ple d’enginy, ironia i, tanmateix, melangia, forma part de l’univers thompsorià. Molt travessat per la figura del pare, Thompson, retrata xerifs corruptes (com el pare) i personatges turmentats que arrosseguen una culpa que han d’expiar. 

Les novel·les de l’autor retraten una societat violenta, masclista, fins i tot racista. Ho fa a través de la figura del protagonista, una crock history plena de crueltat, de sang freda, als límits d’una redempció poètica: almenys els lectors entendran per què l’assassí mata i el monstre que pateix “la malaltia”, com s’anomena a la novel·la, s’humanitza als seus ulls. 

És una delícia. Lectura recomanada vehement per aquest blog, negreferits.

Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Pagès editors

134 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, estem veient com les editorials s’engresquen a reeditar algunes de les seves obres. És el cas de Pagès editors, que enceta la col·lecció Lo Marraco Negre amb aquest títol de l’autor homenatjat. Col·leció dirigida per Sebastià Bennassar, igual que ho feu Pedrolo als inicis de La Cua de Palla. Des d’En clau de Negre li desitgem molt d’èxit i que sigui per molts anys. Bennassar ha publicat recentment un manual per endinsar-nos en la lectura de l'obra pedroliana, de la mà de  l'Editorial Meteora.

 

Es vessa una sang fàcil, tal com ens informa un breu pròleg de l’escriptor, professor i estudiós del gènere Alex Martin Escribà, fou publicada després de dos anys de censura, l’any 1954. De fet, el decalatge entre els anys d’escriptura reals i els de les publicacions serà present al llarg de l’obra literària de l’autor. Malauradament, com molts d’altres lectors, només n’havia llegit, fins ara, dues obres: Mecanoscrit del segon origen (com a material acadèmic quan cursava EGB) i S’han deixat les claus sota l’estora (probablement comprat al mercat de Sant Antoni, molt freqüentat per mi en la meva infantesa i adolescència). A les lleixes de la biblioteca de casa, hi descansen Reserva d’inquisidors (edició de 1988) i Joc brut (edició de 2007), a l’espera de ser llegits.

La seva prolífica obra i el seu llegat pioner i valent no va ser prou reconegut. Aquí us deixo unes reflexions enregistrades entorn de la taula “Tots soms hereus de Pedrolo” en el marc de la BCNegra 18’, d’Anna Maria Villalonga —comissària de l’Any Pedrolo— i Jordi Canal —director La Bòbila, biblioteca especialitzada en el gènere negre i policíac:

Efectivament, tal com reafirmen Villalonga i Canal, s'ha de reconèixer l'autor per la seva obra literària i com uns dels autors capdavanters en la línia en què ja n'eren altres europeus. 

Es vessa una sang fàcil no és una novel·la canònica. Si tenim en compte l’any en què va ser escrita, i més en el context, és molt arriscada. Martin Escribà remarca la importància de la publicació d’aquest “text fundacional”. Trobareu una trama inspirada en una novel·la de Riley Burnett, potser nosaltres la reconeixerem en l'adaptació al cinema La jungla d’asfalt. 

Entre les pàgines, plenes d’acció, violència, hi trobarem també monòlegs interiors, alguns d’ells frenètics que recorden a El soroll i la fúria de Faulkner i unes descripcions magnífiques, com ara l’escena de la persecució vora el riu.

Tenim l’oportunitat de redescobrir un autor impressionant, “que no te l’acabes”, com repeteix la comissària, i del qual val la pena fer cas als experts. Aprofitem aquest any, doncs, per enganxar-nos al seu llegat i gaudir de totes les recomanacions del comissariat, de les editorials, dels experts i de les activitats que biblioteques, escoles, associacions i festivals de literatura hi tenen preparades.

Pedrolegem-ne tots!