Entrevista a Sebastià Bennasar

Avui publiquem el darrer qüestionari literari abans l’estiu, al setembre hi retornarem. I per fer-ho, tanquem la temporada amb l’ínclit escriptor Sebastià Bennasar.

La seva tasca incansable com a agitador cultura és coneguda arreu. Nascut a Mallorca, Bennasar és periodista, traductor i crític literari. Té una llarga trajectòria per les redaccions de diaris de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, on va ser cap de Cultura del Diari de Balears. Fundador de les revistes Bearn i la recent desapareguda Bearn Black i col·laborador de la revista Vilaweb.

A Lisboa, on va residir durant un llarg període, va fundar dues associacions vinculant la cultura catalana i portuguesa i també va ser membre fundador de la revista Capicua.

Ha impartit conferències, seminaris i cursos de literatura, sobretot de novel·la negra en diferents universitats de la península; també a Portugal i a França. Ha impulsat diversos festivals literaris, ara com ara Tiana Negra i Gràcia Llegeix. Coordinador, també, de diferents clubs de lectura, encara li resta temps per anar configurant el seu corpus literari, prolífic i divers: una trentena d’obres entre poesia, relat, novel·la i assaig.

Fotografia:@Núvol

L’any 2005 va ser guardonat amb dos premis el de Pollença de novel·la per Els Blaus de l'Horitzó i L’hiperbòlic per L’Estret de Torres. L’any 2007  va guanyar el Premi 25 d'abril Vila de Benissa 2007 per Connie Island, l’any 2011 el Premi Vila de Lloseta 2011 per La mar no sempre tapa, l’any 2013 el premi Recull de Blanes 2013 per Badia de Mindelo i enguany el Premi València Negra 2017 a la millor novel·la negra en català, per L'Imperi dels lleons (Alrevés).

Us deixem les ressenyes que hem publicat d’alguns dels seus llibres (hi podeu accedir clicant a sobre): L'imperi dels lleons, On mai no creix l'herba, Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

    1-    Quan vas començar a escriure?

Vaig començar a escriure de forma conscient als setze anys, una poesia molt dolenta per intentar enamorar les noies (mai no vaig aconseguir-ho) i em vaig adonar que em volia dedicar a això quan vaig guanyar un premi de relats del Diario de Mallorca, quan tenia disset anys. Aquell estiu, el de 1994, vaig entrar a treballar al Diario Baleares i des de llavors que sempre he compaginat el periodisme amb la ficció, per tant em guanyo la vida escrivint des del juliol de 1994.

2-  Quan vas pensar que volies publicar?

No ho vaig pensar gaire. Vaig començar en un llibre de poesia compartit quan tenia vint-i-un anys i d’aquí el 1998 vaig publicar el meu primer poemari –molt dolent. Llavors el 2000 ja vaig publicar la meva primera novel·la negra. Mai no he tingut dificultats per publicar, al contrari, i potser això ha fet que hagi publicat algunes obres que no haurien d’haver vist mai la llum.

       3-    En quin moment del dia escrius?

A totes hores, és la meva feina, però també és cert que sóc molt guardiolista i que a mi el que em funciona és escriure molt d’hora. A les cinc de la matinada i fins a les set. Això ja ho tens guanyat.

      4-    Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Si és una novel·la negra busco una imatge potent al final i una al principi i jugo a fer que es trobin. Si no és negre tinc la idea general però els petits detalls van sortint durant el procés d’escriptura.

       5-    Un autor referent?

M’agrada el Hemingway de quan era pobre i feliç, el d’abans de 1936 i els seus contes. I és clar, Manuel de Pedrolo, en general tota la seva obra. En castellà el meu autor preferit és Roberto Bolaño. Entre els poetes, Damià Huguet.

      6-  Quin llibre recomanaries?

Dependria molt de per a qui fos. Jo recomanaria qualsevol llibre de Jaume Benavente, m’agrada molt com escriu. I els contes de Raymond Carver i els de Quim Monzó. Però el millor llibre del món és L’illa del tresor.

      7-    Estàs treballant en un nou projecte?

Sempre estic treballant en nous projectes, em guanyo la vida així.

      8-    Un desig per al futur?

Que la precarietat dels escriptors sigui una mica menys precària.

L'imperi dels lleons, de Sebastià Bennasar

Editorial Alrevés Col·leció crims.cat

292 pàgines

L’imperi dels lleons és una novel·la ambiciosa, pel grau de complexitat que suposa narrar tot l’entramat d’un clan mafiós de Lyon i les activitats, tant delictives com legals, i les seves aliances amb la màfia marsellesa.

És una novel·la coral on apareixen fins a 73 personatges relacionats per ordre d’aparició al final de l’obra, detall que s’agraeix. Hi destaquen dos protagonistes, en Jean Neige i el seu fill, Pascal. És aquest darrer qui ens explicarà, mentre el seu pare és a la presó, la història de l’èpica familiar i d’un singular codi d’honor que no els impedirà practicar un mantra que es repeteix fins a tres vegades al text: si cal matar, es mata. Ara bé, si cal mutilar caps, mans, peus, mugrons, pits, genitals, etc., també. 

M’ha interessat especialment la manera que té Sebastià Bennasar de plantejar la figura d’aquest narrador, perquè tot i que els fets són presentats des del punt de vista de Pascal Neige, un criminal, no utilitzarà la primera persona. Els diàlegs amb el seu amant ens anticiparan els posteriors esdeveniments narrats en tercera persona amb un estil periodístic que es permetrà, fins i tot, fer de tant en tant judicis de valors.

De la solapa del llibre: "Sebastià Bennasar Llobera (Palma, 1976). És escriptor. Sobreviu fent tota mena de feines vinculades amb la literatura. Ha publicat una treintena de libres de tots els gèneres literaris excepte el teatre. Destaquen les seves contribucions al gènere negre com a autor (amb nou novel·les publicades); i també  cal destacar la seva tasca com a estudiós i com a divulgador. Dirigeix el festival Tiana Negra. (...)."

L’obra està dividida en tres parts. La primera, titulada França, està basada en fets reals. Explica els inicis de l’imperi lleoní com una aliança d’amistat entre cinc amics universitaris, hereus de la societat violenta dels pied-noirs (colons europeus d’Algèria). Els joves se senten menystinguts per un país que ha incomplert la seva paraula, almenys així ho va fer De Gaulle com el seu màxim representant. L’Algèria independent s’ha convertit en una societat precària on la violència s’escola per totes les cases i les vides dels ciutadans no tenen cap valor. Establerts al sud de França volen consolidar la seva identitat de l’única manera que han après: qui té el poder mana i per tenir el poder s’han de tenir diners. D’atracadors de bancs a proxenetes i tràfic d'haixix, l’imperi s'anirà consolidant —davant d’una policia prou preocupada per desmantellar la banda terrorista ETA— gràcies a una sèrie de personatges que no tindran cap mena d’escrúpols de col·laborar-hi a canvi d’una bona quantitat de francs o de pessetes, segons el país on resideixin. 

El text és ple de referències mafioses, a vegades amb un cert punt mitificant per part del narrador, en Pascal Neige, qui admet admirar “aquesta mena d’homes que es fan a si mateixos” i qui ens aproparà al present, en el cas de la novel·la l'any 2006. Així recrearem les escenes amb les imatges que el cinema ha immortalitzat de Dillinger, Al Capone o El Padrí, però a la francesa. Quan sentim parlar de la màfia ràpidament pensem en la siciliana o en l’actual russa, però L’imperi dels lleons ens en parla d’una francesa que arribarà a implantar el seu santuari de repòs a la Costa Brava i que utilitzarà tots els recursos hegemònics —construcció de barris sencers, complexos hotelers, requalificacions de terrenys— per a seguir expandint-se a la resta de la península i fins i tot, amb els anys, arribar a l’Europa comunista que se n’anava alliberant. 

No exempta d’un llenguatge violent i a vegades carregat d’una excessiva cruesa (a voltes una orgia de sang i fetge), la novel·la reflecteix el desencant de la societat francesa de les dècades dels anys 80 i 90:

“Vivim en una societat que diu que el seu lema principal és la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i a l’hora de la veritat això no és així en absolut. Nosaltres seríem nois de barri, de pisos de cinquanta metres quadrats amb les canonades rebentades, morts per la droga o en un atracament a una benzinera desllomats picant pedra de sol a sol, trampejant amb la verema, fent qualsevol cosa per sobreviure. I els nostres fills estarien abocats a viure així també. I els nostres pares, a morir sense poder baixar les escales de casa per passar una estona al sol. Aquesta també és la França real, la que no apareix a les postals, la que no veuen els turistes.”

M’ha agradat descobrir un exercici metaliterari —a banda de l’explícit que referencia els mestres Manuel Vázquez Montalbán, Andreu Martín i Jaume Fuster— en un personatge que no desvelaré (jo em deleixo quan trobo el seu nom escrit sense venir a tomb), però que al llarg de l’obra literària de Sebastià Bennasar va apareixent i amb diferents ocupacions. Aquí és un tinent. Em té del tot intrigada, de veritat. Serà el seu alter ego?

M’ha cridat l’atenció, també, el paper de la dona en la novel·la en dos vessants ben oposats: la de víctima explotada per la prostitució o la de “dama micènica, cruel i despietada”. La dona, la lleona doncs, hi tindrà un paper important.

L’ambició i la venjança planejarà per sobre de totes les pàgines, com voltors, a l’espera d’albirar una presa. I les preses no deixen de ser els mateixos carronyaires corruptes que des de les seves ocupacions “legals” permeten que les màfies acampin a cor què vols. Són els socis ocults; advocats, fiscals i jutges, directors de diaris, alcaldes, policies i inspectors o propietaris d’immobiliàries. Tots amb un punt feble comú: els agraden massa els bordells.

L'imperi dels lleons és una novel·la on l'acció aconsegueix una consistència tal que tant l’estil com la fictícia dels personatges queden diluïts en la trama, en un acte totalment voluntari de l’autor. Els escenaris —cases de prostitució, cases de joc, hipòdroms, restaurants, bars, discoteques immobiliàries— estan al servei dels mafiosos que actuen impunement i es fan fonedissos amb un habilitat impressionant o, com acostuma a dir Bennasar, de primer ordre.

Magne i interessant treball de Bennasar que ens permet descobrir una desconeguda màfia ben propera, a casa nostra.