Subversió a El Molino. Una tarda a la BCNegra.

No tothom pot dir que ha actuat al Molino i més si és escriptor i les plomes i els cabarets li queden lluny. El passat dissabte dia 5 de febrer algú es va atrevir a cantussejar a l’escenari un fragment d’aquella copla Él vino en un barco, de nombre extranjero... Va ser el professor de Grenoble, en Georges Tyras i el públic va esclatar a riure. És el que té ser convocat per negrejar al Festival BCNegra a una de les sales d’espectacle més emblemàtiques i amb més història de Barcelona. 

 

L’edició de la BCNegra del 2022 continua fidel a la tradició de recuperar un autor, un llibre i un personatge per recordar-los. Els escollits són l’escriptor britànic Ted Lewis, una obra clàssica, Èdip Rei, de Sòfocles i Petra Delicado, la inspectora que Alicia Giménez Barlett ideà.

Com a novetat, enguany, els títols de les taules rodones fan referència a llocs literaris i als seus respectius autors. 

 

Alberto Valle, Ramon Espelt, Grace Morales i Jordi Canal
Foto @Raquel_GSerrano

La tarda del passat dissabte va començar amb la taula rodona "Escala, Mario Cruz". Jordi Canal, Ramon Espelt i Grace Morales, moderats per  l'eloqüent Alberto Valle, rememoraven la figura de l’escriptor i editor barcelonès Mario Nicolás Lacruz Muntadas. Els ponents van repassar una bona part de les pel·lícules dels anys 50. Escala és el nom del lloc imaginari que va idear Lacruz per eludir la censura en la seva novel·la El inocente, obra amb què va guanyar el 1951 el Premio Simenon, organitzat per l’editorial Aymá, traduïda a vuit idiomes i adaptada al cinema amb el títol Muerte al amanecer (Josep Maria Forn, 1959). A la sala, de butaques vermelles i  lluentors de strass, es va poder veure més d’un bolígraf anotant títols de llibres com Los otros, de Luis Romero, Los atracadores, de Tomás Salvador o pel·lícules dels anys 50 com El cerco, El fugitivo de Amberes, totes dues dirigides per Miguel Iglesias, Apartado de Correos 1001, dirigida per Julio Salvador i algunes del anys 60 com Ella y el miedo, dirigida per León Klimovsky o A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz. Obres i pel·lícules de post-guerra, amb pocs recursos econòmics, però que indaguen en el sostrat d’un país sotmès a una dictadura i que excel·leixen a mostrar una societat sòbria i desoladora.

 

Rosa Mora, Àlex Martín Escribà, José Vicente Saval, Hernán Migoya i Georges Tyras
Foto: @Raquel_GSerrano

Avancem uns quants anys més de la mà de Rosa Mora, que va moderar la segona taula de la tarda "Carvalholandia, M.V. Montalbán" amb els experts i autors Àlex Martín Escribà, Hernán Migoya, José Vicente Saval i Georges Tyras. Les complicitats entre els convidats van donar peu a moments estel·lars, en una taula distesa on es va fer un repàs exhaustiu de la trajectòria del personatge Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán, des del seu debut a Yo maté a Kennedy (1972) o —el Carvalho com pròpiament el coneixeríem després— a Tatuaje (1974). Una síntesi dels cinquanta anys d’història del personatge fins a arribar a Problemas de identidad, de l’escriptor, i comissari de la BCNegra, Carlos Zanón. Els ponents van destacar títols com Tatuaje (1974), La soledad del manager (1977), Los mares del sur (1979), El laberinto griego (1990), Quinteto de Buenos Aires (1997) i El hombre de mi vida (2000).

 

Ada Castells, Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens
@Raquel_GSerrano

La tercera taula anomenada "Èdip detectiu, Sòfocles" ens proposava rescatar aquesta obra clàssica. Ada Castells va moderar amb  desinvoltura i gràcia a Carlos Bassas, Pilar Gómez i Jesús Lens que van incidir, tots tres i amb gran complicitat, la vigència d’aquesta tragèdia grega i l’excel·lència del seu autor, Sòfocles, per sobre d’altres contemporanis de l'època. La intriga, el començament del text in media res i la recerca desesperada a través d’uns testimonis són elements comuns que l’obra té amb el gènere negre, en especial amb la figura del detectiu privat. 

 

Ja eren les set del vespre quan començava a haver-hi cua per entrar al Molino i  veure la darrera taula, amb el títol "Yoknapatawpha, William Faulkner". Quan el comissari Carlos Zanón la va presentar, va dir: "aquesta taula serà una de les que tothom recordarà i podrà dir que ell hi era aquell dia". I així va ser. Álvaro Colomer ho tenia fàcil davant d’aquelles tres donasses: Núria Bendicho, Fernanda Melchor i Brenda Navarro. El fil conductor era la influència de la lectura de Faulkner en l’obra de totes elles. Va ser una classe magistral on es van abordar els interessos literaris individuals i col·lectius, es va fer palesa la violència que hi havia a les societats en general, la que pateixen —explícitament i implícitament— les dones, la violència econòmica de classe, el desig d'assenyalar-la amb el dit i de no deixar-la reproduir des del silenci. Va destacar l’honestedat amb què les escriptores van parlar, la catalana Bendicho des del posicionament polític i feminista i les mexicanes Melchor i Navarro des de les experiències familiars més personals,  despullades de qualsevol pàtina intel·lectual, i totalment abocades a subvertir no només les costures del gènere sinó de la literatura universal.

 

Álvaro Colomer, Brenda Navarro, Fernanda Melchor i Núria Bendicho
Foto: @Raquel_GSerrano

Quina millor manera per acabar aquella tarda al Paral·lel —on vam començar a parlar d’obres que se les enginyaven per esvalotar la consciència sense despertar les sospites d’una censura— que amb una frase que Àlex Martín Escribà (professor, crític literari, director del Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca i director de la col·lecció Crims.Cat) va recuperar de Manuel Vázquez Montalbán: “El futuro de la novela negra es dejar de ser literatura de género para pasar a ser literatura en mayúscula”.

Trets per totes bandes/2

L'època contemporània 

de la novel·la negra i policíaca.

Tot i que fa molts mesos que vaig llegir el segon volum de Trets per totes bandes, del tàndem d’estudiosos del gènere criminal Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, no podia deixar de ressenyar-lo perquè si, d’alguna manera, existeix aquest blog és gràcies a l’assistència a la BCNegra de fa nou anys i a una trobada que vaig tenir amb Jordi Canal a la Biblioteca de la Bòbila, quan n'era el director. En aquest enllaç podeu accedir a la ressenya que vaig fer del primer volum.

Des d’aleshores, vaig seguint totes les publicacions assagístiques de Martín Escribà: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster, gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, articles acadèmics, etc. Una menció especial a l’assaig imprescindible La Cua de palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció, que Martín Escribà i Canal publicaren l'any 2011 i que l’any 2018, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se’n va fer una reedició i la traducció també al castellà. Podeu llegir-ne les ressenyes clicant els títols.

 

Malgrat que alguna vegada, parlant amb companys, jo havia titllat aquests assajos de delicatessen, hauria d’aclarir que darrere d’aquest terme adaptat de l'alemany s’acostuma a afegir “no apte per a tots els paladars”, és a dir, no apte per a tots els públics. I no és cert. Els dos volums de Trets per totes bandes estan calibrats amb un objectiu divulgatiu, per a qualsevol persona que vulgui apropar-se al gènere criminal. I ho aconsegueixen, no només per la manera clarificadora com estan estructurades les seves pàgines sinó també pel llenguatge emprat: sense deixar de ser acadèmic, tanmateix fuig de les voltes i tombarelles feixugues amb què de vegades venen carregats segons quins assaigs de certa volada. Trobo que la seva lectura és absolutament necessària per a qualsevol escriptor que es dediqui al gènere o els lectors que en puguin tenir interès. 

Una vegada, en el lliurament d’un premi —en reconeixement de la trajectòria literària de la poetessa Maria Teresa Bertran— al qual vaig assistir, l’escriptora va explicar que J.V Foix, amb qui va coincidir a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, li va donar tres consells a l’hora de dedicar-se a l’ofici. El primer va ser que havia de triar la llengua amb què escriuria i que havia de conèixer a la perfecció la seva gramàtica. El segon va ser que havia de llegir tots els clàssics d’aquella llengua i després tots els de la resta de llengües. I el tercer? —ens preguntàvem el públic assistent. El tercer responia a aquell caràcter foixià: no llegir-ne cap dels coetanis. No sabem si ho va acabar de reblar amb una picada d’ullet o no. En qualsevol cas, aquest segon lliurament va de l’època contemporània i els autors que s’anomenen paguen la pena llegir-los.

El volum, dividit en sis parts, ens situa a l’inici del boom dels anys setanta, amb els pastitxos tan inevitables com necessaris, la renovació del gènere fins a abordar les darreres dècades.

En un segon apartat, fa una immersió força exhaustiva en les tendències policíaques i les seves etiquetes, com ara la policíaca històrica, la ucronia històrica, la policíaca etnològica, la de campus, la metafísica, el cozy mystery, la romàntica i de misteri, el femikrimi o el perquè no hauríem de fer-ne ressò, el domèstic noir i la grip-lit, la comèdia policíaca, la novel·la policíaca afroamericana, la LGTBI fins a arribar al gastronoir. Com veieu es tracta també d’un llibre de consulta, un llibre de fons per a les nostres biblioteques on trobar la resolució de qualsevol qüestió sobre el gènere. En un tercer apartat aborda les tendències negres: el néo-polar, el neopolicial llatinoamericà, el neo-noir, la novel·la negra retrospectiva i el cybernoir. En un quart aborda les etiquetes geogràfiques: la cubana, la mediterrània, la nòrdica, el tartan noir, el polar provençal o aïoli polar, el country noir i la grit lit. En el cinquè apartat, l’assaig s’endinsa en els autors i novel·les que exalten l’assassí en comparació de les de la màfia o les narconovel·les. 

Per finalitzar ens regala els millors títols de novel·les negres i policíaques segons els cànons publicats de diferents guies de renom, així com algunes llistes més personals i trenta-dues il·lustracions de cobertes   emblemàtiques. Això és una joia, és la “bíblia” per a qualsevol amant del gènere i és un ventall de possibilitats més en què es multiplica aquest assaig.

 

 

Àlex Martín Escribas i Jordi Canal i Artigas
Fotografia @Manel Gimeno

Com bé diu Massimo Carlotto en signar el prefaci, no hi ha assajos prou “orgànics” que ens ajudin a entendre aquesta disbauxa que existeix entre la novel·la negra i la policíaca o, pitjor, interessos personals o de mercat. 

Bé, doncs aquí en teniu un. Ara no hi ha excusa, qui no hi entén és perquè no en vol saber, negreferits.

Tret per totes bandes, d' Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas

Editorial Alrevés

235 pàgines

Primera setmana de setembre i torna En clau de negre amb una novetat editorial imprescindible. Es tracta d’un nou assaig del tàndem que més sap del gènere negre, Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, intitulat en català Trets per totes bandes i la traducció en castellà, per Maria Llopis, A quemarropa; segon llibre que els autors escriuen junts després de La cua de palla: retrat en groc i negre, publicat per Alrevés l’any 2011.

La tipografia de la coberta i el títol en català ja ens deixa entreveure per on aniran els trets, mai millor dit. Una clicada d’ull a la novel·la de Bill Pronzini (podeu llegir-ne la ressenya que en vaig fer aquí). El primer volum recull l’època clàssica de la novel·la negra i policíaca. L’assaig consta de dos volums. El segon, ja estem amatents, abordarà el gènere fins a l’actualitat.

Clarament la pretensió és divulgativa, amb un tractament rigorós, amb cites de grans autors que aporten gran informació i amb peus de pàgina que ens permet ampliar el tema del qual s’està tractant. 

En destaca l’èmfasi amb què els autors expliquen aquella interminable pregunta sobre què és la novel·la negra, la que s’origina a tantes taules rodones de tants festivals. Una té la sensació que si tant editors com llibreters canviessin l’etiqueta de novel·la negra de les seves col·leccions o lleixes per la de criminal, no hi hauria cap mena de debat. 

L’assaig fa una repassada a les diferents etiquetes que tenen cabuda dins del gènere criminal: procedural, thriller, carcerària, suspens, d’espionatge, la novel·la crònica (Non-Fiction Novel i True Crime Fiction) i les diferencia de la novel·la negra. També aprofundeix en com s’origina la confusió, “confondre les parts pel tot”, així com fa una repassada dels orígens dels termes “hard boiled” “noir” o el desorientat “postnoir”, sense deixar de banda la influència del cinema.

La qüestió del cànon mereix un capítol on Claude Mesplède, editor i crític literari especialitzat en el gènere traspassat l’any passat i que va escriure el prefaci d’aquest assaig, recorda unes paraules de Claude Aveline que les hem sentit repetir arreu, per encertades:

 “No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”.

Per tant, escriure dins un gènere significa seguir algunes convencions. És a dir, i això és collita pròpia, se n’han de saber primer si un les vol trencar. No és el mateix  voler trencar el cànon conscientment que ignorar-lo i escriure un llibre anant a les palpentes. Fa cinc anys que estudio el gènere, acostumo a afegir “activament”. Això vol dir no només llegir articles, assistir a festivals, xerrades a l’Ateneu de Barcelona i llegir sense pietat ni aturador tots els autors clàssics i els coetanis, sinó també estudiar comparativament els assajos que per desgràcia no abunden sobre el gènere negre.

Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955)
Fotografia: @Manel Gimeno

Trets per totes bandes és més que un assaig, és un llibre de consulta que els estudiants del gènere agraïm infinitament. Els autors han fet una gran tasca de recopilació. Podrem gaudir des de trenta cobertes originals a color fins a una bibliografia interessantíssima que recull obres dels grans estudiosos del gènere tant locals com internacionals. 

I com a colofó, no us perdeu la inclusió de centenars de títols de les llistes més prestigioses: Haycraft-Queen Cornestones, A Definitive Library of Detective, Crime and Mystery Fiction (1952), The Sunday Times Hundred Best Crime Stories. Julian Symons (1957), Mis mejores novelas policiacas. Néstor Luján (1971), Crime and Mystery: the 100 Best Books. H.R.F. Keating (1987), The Top 100 Crime Novels of All Time. Crime Writers Association (1990), Bases per a una biblioteca de la genuïna novel·la negra. Xavier Coma (1994), The Top Mystery novels of All Time. Mystery Writers of America (1995), The Story of Classic Crime in 100 Books. Martin Edwards. (2017).

Ja ho sabeu, negreferits, llibre imprescindible i incombustible. Aquí us deixo les ressenyes d’altres assajos, igualment recomanables, amb què Àlex Martín Escribà en solitari o acompanyat ens ha delectat: Rafael Tasis, novel·lista policíac, Jaume Fuster: gènere negre sense límits, Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español

Bona lectura!

Tret per totes bandes, de Bill Pronzini

Seleccions de La cua de Palla

Núm. 41

153 pàgines

Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en espera que es publiqui el nou assaig, del tàndem Canal - Martín Escribà, que duu el mateix títol i la tipografia a la seva coberta com a homenatge a Pronzini.

Per què  Bill Pronzini (autor totalment desconegut per mi), em vaig preguntar abans de llegir-lo? La resposta la vaig trobar un cop devorades les cent cinquanta pàgines i escaig de la traducció de la col·lecció Seleccions de La cua de palla, dos anys després que l’edició de l’original, el 1982.

Tot el text és una intertextualitat de les grans plomes tant del misteri, Doyle o Christie, així com d’aquelles que estan ben carregades de tinta negra, a l’estil d’un Hammet o Chandler. 

Un detectiu sense nom, panxut que llueix rebregat i beu cervesa, ens explica en primera persona tres casos en què treballa alhora en una mateixa setmana. El to, entre irònic i pessimista, l’ha heretat possiblement de les lectures pulp que col·lecciona. El personatge, igual que Pronzini, és un acèrrim lector de les revistes de Black-Mask, Dime Detective o Weird Tales entre les més famoses. 

La fusió entre el detectiu privat volgudament estendard de l’arquetip d’investigador nord-americà (ex policia, sense diners, dissortat en amors però que gaudeix de la companyia d’una pèl-roja espectacular d’ulls maragdes) i les trames característiques de qualsevol capítol d’El club del misteri on apareixien possibles assassins que maten en cambra tancada —fins i tot aquí hi ha una versió moderna en què s’assassina en un cotxe tancat—, està carregada d’unes intencions lúdiques, amb jocs metaliteraris, i alhora reivindicatives. 

En incloure trames molt específiques dels llibres anomenats d’enigma, l’autor amplia el concepte del gènere negre més enllà de les novel·les merament canòniques, escrites a les dècades dels trenta i quaranta. 

En les seves novel·les depura, d’alguna manera, la figura de l’investigador (defuig d’aquell aristòcrata antipàtic i excèntric) i inclou el detectiu de la tradició nord-americana, molt més proper amb qui el lector empatitza (pobre, apallissat però idealista), alhora que despulla les seves pàgines d’una trama explícitament violenta (al detectiu no li agraden les armes) més característiques de les anomenades novel·les hard-boiled.

Bill Pronzini pertany al Mistery Writers of America i resideix a San Francisco.

Només us puc dir que és un autor  prolífic a redescobrir, si no el coneixeu, amb una quarantena de títols de la sèrie d’aquest peculiar “detectiu sense nom” i amb una trentena més de títols que responen a novel·les curtes i relats.

Si voleu llegir un llistat de les seves novel·les podeu consultar el blog Mis detectives favorit@s de l’autora Alicia Platas.

L'ocell caigut, de Dorothy B. Hugues

Seleccions de La cua de Palla, Edicions 62

203 pàgines

Aquest títol es publica amb el número 104 de la col·lecció Seleccions de La cua de Palla, és a dir encara a l’etapa de Xavier Coma com a director (n’era des del número 47 i se’n va acomiadar l’any 1995). Remarco aquesta efemèride perquè se li atribueix la sinopsi de la contracoberta que diu: “Dorothy B. Hugues ha estat, deixant de banda Patricia Highsmith, la màxima figura en el marc de la novel·la negra”. Dit queda per una de les persones que més sabia sobre el gènere i que volia publicar més novel·les negres en detriment de les merament policíaques. “Sense dubte, Xavier Coma era la persona que més sabia sobre novel·la negra nord-americana a Catalunya i a Espanya, i representava un actiu important per a la col·lecció.” (Canal, J. I Martín, A. 2011. La cua de palla, retrat en groc i negre. Barcelona: Editorial Alrevés.

                                                

L’ocell caigut és la història d’un ex-Brigada Internacional que va lluitar contra el franquisme. En acabar la guerra civil fuig de la presó on havia estat torturat i retorna a Nord Amèrica. Quan arriba s’enfronta amb la mort d’un gran amic. De seguida s’adonarà que, entre els refugiats de la Segona Guerra Mundial, s’hi troben infiltrats nazis. La seva lluita personal contra el feixisme, l’ànsia per saber qui ha matat el seu amic el fa investigar l'assassinat però sobretot, el fa maquinar una venjança a sang freda. 

Hi haurà més morts, més intents de tapar-les com si fossin suïcidis i algunes dones que oscil·laran entre el paper de femme fatale o víctima.

En destaca l’estil poètic —l’autora es declarà deutora de William Faulkner entre altres— i la capacitat de suggestió narrativa.

L’obra va ser adaptada al cinema l’any 1943 i va ser protagonitzada per John Garfield. S’ha de tenir en compte que el text s’havia publicat un any abans, enmig de la lluita contra el nazisme i la pel·lícula va ser censurada durant molts anys a l’estat espanyol. 

Dorothy Belle Hugues
La seva primera novel·la va ser The So Blue Marble(1940). Després li van seguir la publicació d’onze novel·les en set anys: relats de suspens The Bear-Eyed Bear(1940), The Bamboo Blonde(1941), The Fallen Sparrow(1942), The Blackbirder(1943), The Delicate Ape(1944), Dread Journey(1945), Ride the Pink Horse (1946), The Scarlet Imperial (1946),In A Lonely Place(1947) i una novel·la no criminal: Johnnie(1944). Algunes novel·les de Dorothy B. d'Hughes van ser adaptades cinematogràficament a Hollywood: The Fallen Sparrow(1943), Ride the Pink Horse(1947) i In A Lonely Place (1950). En total, va escriure catorze novel·les.

Oi que maten els cavalls?, d'Horace McCoy

Avui vull parlar-vos de com he arribat a la lectura d' Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Cada dia, el compte de Twitter @cuadepalla recomana una lectura del gènere criminal. Val la pena que si no el seguiu i sou lletranegrots ho feu immediatament, perquè són un luxe de prescripcions. A més a més, aquest compte comparteix articles i notícies d’interès com ara la reedició  (Navona Editorial) d’aquesta magnífica novel·la, tant en català (traducció de Marta Martín) com en castellà (traducció d’Enrique de Hériz).

D’una banda, vull comentar que em compro tots els “cuadepalla” que vaig trobant a les llibreries de vell. En tinc 91. Són pocs a comparació de tots els que se'n van publicar entre les dues col·leccions: l’original  “La Cua de Palla” i “Seleccions de la Cua de Palla”. Dels tres intents posteriors “El Cangur/Cua de Palla”, “La Nova Cua de Palla” i “la butxaca/Cua de Palla”, de moment no en compro però segur que continuaré la meva dèria amb ells. 

D'altra banda, quan hi ha una taula rodona a la BCNegra i el tema a parlar és sobre algun autor o sorgeix una reedició com a novetat editorial —com ara és el cas–, sempre consulto el meu temple personal, una habitació destinada a fer la funció de biblioteca. Però el temple de culte de veritat és públic i està ubicat a L’Hospitalet, ja sabeu: la biblioteca La Bòbila (us deixo l'enllaç al ser blog AQUÍ)  El seu director, en Jordi Canal, és un dels més experts investigadors del gènere negre. Precisament ell, juntament amb Àlex Martín Escribà, publicaren l'any 2011 l’assaig imprescindible La Cua de Palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció. Enguany, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se n'ha fet una reedició que trobareu amb el negatiu de la coberta.

Com a tercer punt volia, també, recomanar-vos una de les llibreries més emblemàtiques de Barcelona: és la Llibreria del Palau, davant del Palau de la Música on us atendrà la seva propietària Gessamí, un pou de saviesa, i on podreu trobar alguns “cuesdepalla”.

 Aquesta fotografia és feta als seus passadissos; justament el dia que vaig trobar La promesa, de Dürrenmatt. Queda així immortalitzat el gran moment.

Així que quan la setmana passada vaig veure el twit que us he adjuntat, vaig consultar corrents la prestatgeria on tinc la meva col·lecció de La cua de Palla i, efectivament, allà hi era l'exemplar, esperant-me. Heu de saber que feliç em fan aquest tipus de moments!

Oi que maten els cavalls?, és una lectura incombustible.  Ben negra sense investigacions, sense policies i amb una tensió narrativa formidable. Ambientada en Los Ángeles, narra la història d’una parella que volen triomfar al món del cinema. McCoy retrata hàbilment la precarietat que imposa una societat capitalista, on el que impera és el show, el business per sobre de qualsevol valor moral. És a dir, una novel·la que no ha envellit. Els protagonistes, per subsistir-hi, es veuen abocats a participar en una marató de ball on es convertiran en un producte més. Els valors com l’amor, l’amistat o la família  trobaran el seu contrapunt simbolitzats per un casament de ficció, una traïció o fins i tot l’avortament, un assassinat o el suïcidi. L’autor s’endinsa en la condició humana i furga en la misèria d’una societat indolent que es deixa emportar per les més baixes passions. Una novel·la on la desesperança i la fatalitat regnen i fan callar l’egoisme i la hipocresia.

Així que avui, ja veieu, us faig tres recomanacions en una: seguiu a @cuadepalla, aneu a la llibreria Palau i llegiu en McCoy. Us encantaran.

Algú que no hi havia de ser, Manuel de Pedrolo

Crims.cat
186 Pàgines

Quin goig! La Xarxa s’inunda de reedicions i ressenyes del mestre. Aquest és el quart llibre que he llegit de Pedrolo i com em va passar amb Es vessa una sang fàcil, constato el que els estudiosos de l’autor fa tant de temps que reivindiquen: que va ser un pioner en introduir temàtiques, tècniques i recursos literaris així com va entomar el gènere negre fora dels cànons encotillats. D’aquesta novel·la, en destaco la complexa i meravellosa estructura en què es fonamenta la trama. Trobarem una veu en primera persona, uns diàlegs que ens avançaran en l’espai i el temps i fins i tot un joc metaliterari amb la inclusió d’un diari, una carta, diverses notícies i la justificació del text.

Què passaria si un dia decideixes robar un banc? I si els motius fossin provar que hi estàs capacitat? I si fos més que un joc? Potser demostrar que es pot delinquir impunement? Travessar la línia i sentir-te un heroi? És això?  I si algú, que “no hi havia de ser”, decideix aprofitar-se’n en nom de la justícia social? 

Una crook story d’uns “robinhoods” ben actuals. Perquè, sí, aquesta obra es manté viva i es llegeix perfectament en el context en què vivim, malgrat que el protagonista utilitzi la dona descaradament. Ara com ara també es fa però d’una manera més dissimulada, més hipòcrita, ben mirat.

Amb aquest text, Pedrolo descriu el desencant d’una societat asfixiant, d’un sistema opressor. Parla de la resistència com a forma de vida i d’un exili esperançador. Com veieu, un text que malauradament es conserva totalment actual. Les escenes eròtiques hi seran de nou present, justament llegides per mi en aquests dies en què la censura “facebookera” més ridícula ha suprimit el cartell de l’estrena d’una obra per mostrar un venerable cul. A una li vénen ganes d’omplir el cara-llibre amb un festival de natgeres. Eren altres temps, abans es podia dir que pitjors, ara ja no ho tenim tan clar, i la transgressió de l’autor rau a mantenir-se ferm a la recerca de la llibertat. Mostrar la misèria humana i portar-la als límits.

Manuel de Pedrolo. Fotografia @Fundació Pedrolo

Algú que no hi havia de ser també és una crítica a la mala vida a la qual es veu avesada la figura de l’escriptor, que ha de fer diverses tasques com ara la de traducció per poder sobreviure i dedicar el temps lliure a allò que realment l’interessa: escriure. Sembla que els anys no hagin passat, doncs. M’entristeix pensar en el gran nombre d’obres que la censura prohibia i alhora em meravella descobrir tot un llegat inesgotable de saviesa que ens espera. Tot i això, aquesta novel·la que ara reedita la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés i que recupera, amb una extraordinària nota preliminar de l’edició de 1974 (Edicions Proa) signada per Joan Oliver, només va trigar a ser editada dos anys des que va ser escrita, com així ho esmenta l’epíleg  “Però és que no vivim en un món just...”  que signa el meu tàndem preferit d’estudiosos del gènere negre: Àlex Martín Escribà i Jordi Canal. 

Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Pagès editors

134 pàgines

Enguany, amb la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo, estem veient com les editorials s’engresquen a reeditar algunes de les seves obres. És el cas de Pagès editors, que enceta la col·lecció Lo Marraco Negre amb aquest títol de l’autor homenatjat. Col·leció dirigida per Sebastià Bennassar, igual que ho feu Pedrolo als inicis de La Cua de Palla. Des d’En clau de Negre li desitgem molt d’èxit i que sigui per molts anys. Bennassar ha publicat recentment un manual per endinsar-nos en la lectura de l'obra pedroliana, de la mà de  l'Editorial Meteora.

 

Es vessa una sang fàcil, tal com ens informa un breu pròleg de l’escriptor, professor i estudiós del gènere Alex Martin Escribà, fou publicada després de dos anys de censura, l’any 1954. De fet, el decalatge entre els anys d’escriptura reals i els de les publicacions serà present al llarg de l’obra literària de l’autor. Malauradament, com molts d’altres lectors, només n’havia llegit, fins ara, dues obres: Mecanoscrit del segon origen (com a material acadèmic quan cursava EGB) i S’han deixat les claus sota l’estora (probablement comprat al mercat de Sant Antoni, molt freqüentat per mi en la meva infantesa i adolescència). A les lleixes de la biblioteca de casa, hi descansen Reserva d’inquisidors (edició de 1988) i Joc brut (edició de 2007), a l’espera de ser llegits.

La seva prolífica obra i el seu llegat pioner i valent no va ser prou reconegut. Aquí us deixo unes reflexions enregistrades entorn de la taula “Tots soms hereus de Pedrolo” en el marc de la BCNegra 18’, d’Anna Maria Villalonga —comissària de l’Any Pedrolo— i Jordi Canal —director La Bòbila, biblioteca especialitzada en el gènere negre i policíac:

Efectivament, tal com reafirmen Villalonga i Canal, s'ha de reconèixer l'autor per la seva obra literària i com uns dels autors capdavanters en la línia en què ja n'eren altres europeus. 

Es vessa una sang fàcil no és una novel·la canònica. Si tenim en compte l’any en què va ser escrita, i més en el context, és molt arriscada. Martin Escribà remarca la importància de la publicació d’aquest “text fundacional”. Trobareu una trama inspirada en una novel·la de Riley Burnett, potser nosaltres la reconeixerem en l'adaptació al cinema La jungla d’asfalt. 

Entre les pàgines, plenes d’acció, violència, hi trobarem també monòlegs interiors, alguns d’ells frenètics que recorden a El soroll i la fúria de Faulkner i unes descripcions magnífiques, com ara l’escena de la persecució vora el riu.

Tenim l’oportunitat de redescobrir un autor impressionant, “que no te l’acabes”, com repeteix la comissària, i del qual val la pena fer cas als experts. Aprofitem aquest any, doncs, per enganxar-nos al seu llegat i gaudir de totes les recomanacions del comissariat, de les editorials, dels experts i de les activitats que biblioteques, escoles, associacions i festivals de literatura hi tenen preparades.

Pedrolegem-ne tots!