Després de L'amant xinès, publicat a l'editorial Llibres del delicte, (podeu llegir la ressenya que en vaig fer aquí), torna la inspectora Mina Fuster amb un nou cas en què la corrupció política, el blanqueig de capitals, falsificació de documents, estafa a companyies d'assegurances, tràfic d'armes i un grapat de morts, són els ingredients d'una fórmula que a l'escriptora Margarida Aritzeta, li torna a funcionar prou bé.
El llibre ens parla des d'una veu camaleònica, que quan és a prop dels personatges es camufla entre les diferents diccions, fins i tot salant els articles, passant d'un argot amb una agilitat frenètica (així com un pim, pam i au!) a un vocabulari més poètic i harmoniós capaç d'apaivagar el ritme i descriure'ns, per exemple, el barri on viu més d'una aranya:
"La ciutat per on camina en Robert queda protegida dels neguits de les barriades pobres, del traüt del polígon químic, de l'activitat portuària, dels fums de la refineria que s'escampen terra endins. És com una petxina nacrada que des del temps del íbers s'estén per tota la falda d'un turonet, quieta i bella, abocada al mar. I també, des de l'antigor, amaga avarament les seves ferides obertes. El dolor, la misèria, la gent que no té on dar-les i roda pel carrer o malviu en carrerons on a penes entra el sol, són les noses invisibles que nafren la carn d'una ciutat perquè a la llarga, sublimades per la mà d'algun artista dotat, en neixin perles."
I ho fa d'una manera portentosa; quan m'he adonat ja havia aconseguit que m'endinsés del tot en el personatge. D'un "feia el que li passava pels daixonses" (sense cursiva), pot passar a un estil que em recorda el de la Rodoreda, quan parla aquella mare tan insuportable que té la Mina Fuster. Si no, veieu:
"La mare de Mina somriu, melosa, com si atengués visites".
Els recursos per poder canviar tant de registre sense que es vegi afectat el text, com el desordre o els monòlegs intercalats en la veu narrativa, són una delícia.
La novel·la inscriu molt bé els constrastos d'una societat que per una banda té el cos dels Mossos d'Esquadra duent a terme un desnonament (el robatori més immoral que s'hagi legalitzat mai) i per una altra uns ciutadans que amb el sou no arriben prou a final de mes i que escolten música popera que els encanta (a mi em molestava fins i tot veure escrits els noms d'aquells cantants, sort de l'aparició d'una Janis i d'algun altre més), mentre són capaços de veure un telenotícies que parla de les morts de Sicília i Lampedusa i menjar un saltat de verdures i calamarsets. Com bé diu l'autora, "el món estava girat de l'inrevés."
La vida interior de Mina es presenta més difusa, en comparació de la rellevància que va tenir al primer lliurament de la nissaga, però es veu enfortida pels personatges que, de nou, s'hi incorporen, fent referències intertextuals. En seran les literàries que enriquiran l'obra: n'hi ha d'explícites com Shakespeare, Kafka, Lewis Carroll, Joe Nesbø o Patricia Highsmith, però també n'he trobat d'implícites als noms de segons quins personatges.
Però, el que més valoro és tot el capgirament d'aquesta trama, com l'autora el va entreteixint i després deslligant, com les bones novel·les policíaques. Els cadàvers de les víctimes resten xuclats per l'aranya, que els deixa abandonats al llarg de l'entramat i segur que, des de la distància, ja està pensant on tornar a teixir una altra teranyina de les grosses. I nosaltres esperant un nou cas de la inspectora.
Si L'amant xinès era per acompanyar-lo amb un bon trepat, Els fils de l'aranya és per degustar-lo amb un garnatxa ben dolç, per contrarestar la realitat desarrapada de la societat i d'un poder que, si li convé, "ja es cuida de fer canviar les lleis o fer-ne de noves" i maquillar els delictes de legalitat.
