1/17/2016

Ressenya Guerra y Paz

Avui, que fa tant de fred, que he encès la llar de foc i m'he reclòs en la meva intimitat, he aprofitat per recuperar algunes ressenyes que havia escrit i que no havia publicat al blog. 
Fa un parell d'anys, vaig visitar una llibreria de vell i vaig descobrir una magnífica edició de Guerra y Paz, amb il·lustracions de Ramón Aguilar Moré. Una preciositat. 




La ressenya que comparteixo a continuació data del dia 16 de febrer de 2014:

"Un mes es lo que he tardado en leer “Guerra y paz” (1869), del ínclito León Tolstoi y tengo que decir que ha sido sumamente gratificante.
Alternando la superficialidad de la paz sanpeterburguesa y moscovita –descrita en noches de fiestas aristocráticas- y la abnegada vida del soldado en la guerra -en los diferentes territorios donde se desarrollaron las batallas napoleónicas- el autor interioriza en la moralidad y el pensamiento social tanto de los diferentes protagonistas, como del resto de la población rusa. El goce del soldado estriba en no tener que pensar más que en acometer órdenes y el tiempo que le resta en abandonarse a placeres mundanos. El de la aristocracia, en permanecer en ella y demostrar, mediante cenas y bailes en los que se relacionan socialmente, que el poder reside en ellos. Así, describiendo la paz en las ciudades y la guerra en los bosques, León Tolstoi hace uso de la descripción costumbrista para profundizar en la realidad de los hechos que los historiadores afirman, no sin aludir a la visión sesgada de estos. Con una intrusiva voz de narrador en primera persona, el autor va completando una teoría que del argumento escanciado se desprende: las guerras, la Historia en definitiva, son fruto del azar y no de decisiones de personajes a los que se les atribuye el don de la genialidad. Ni Napoleón –ilustrado déspota- ni Alejandro I –déspota ilustrado- sino la masa y las circunstancias a las que está expuesta, son la causa del movimiento occidental hacia Oriente. Estamos ante la mayor producción literaria narrativa rusa y una de las más importantes de la universal. Para poder llevarla a buen término, el autor se documentó hasta el más pequeño detalle, llegando incluso a viajar a las zonas donde se habían desarrollado las batallas para mayor apreciación y deleite del lector. Un epílogo nos rebela el esperado desenlace de la vida de los protagonistas y donde el autor profundiza en Filosofía, Ética y Ciencia y compara sus bases con las de la Historia, reclamando un interés elevado del lector por la visión global de las circunstancias, la estrecha relación inversa entre la libertad y la necesidad del ser humano, en detrimento de la admiración de personajes, cuya genialidad no ha sido otra que la de coincidir con circunstancias favorables, fruto del azar."


"Más queremos a los hombres por el bien que les prodigamos que por el que ellos nos hacen". Laurence Stender (1713-1768), citado por la princesa María en "Guerra y Paz" de Tolstoi.


1/15/2016

Un cop de mà!


Un apunt de sintaxi

Li en lloc de hi i una web d'interès.



És freqüent trobar el pronom li que faci referència a éssers inanimats, com és aquest cas:

Li he dedicat molt temps, a aquest assumpte.

El pronom li (i el plural els) no és el més adequat per substituir un complement indirecte inanimat (un cotxe, una casa), un complement preposicional o un complement circumstancial de lloc. És millor i més usual fer servir el pronom hi.

Així no direm:

-Avui li he posat les cadenes (al cotxe).
-Al seu contracte cal sumar-li les primes pels partits guanyats.
-El Jordi li va dedicat tota la vida (al negoci).


sinó:

-Avui hi he posat les cadenes.
-Al seu contracte cal sumar-hi les primes pels partits guanyats.
-El Jordi hi va dedicar tota la vida.

Observeu que, en canvi, usaríem el pronom li a éssers animats (persones, animals o coses personificades):

-El Jordi li va dedicat tota la seva vida (a la seva dona).



I, si us agrada la poesia, trobareu del tot interessant aquest enllaç que us conduirà al Diccionari de divisió sil·làbica, que conté, a més a més, informació sobre la formació del plural i del femení de les paraules que recull.





Amb la col·laboració de:


*Extret de la revista Un cop de mà!, núm. 19-50, del CNLV.

1/13/2016

Ressenya L'olor de la pluja

Jordi de Manuel


RBA La Magrana, 2016



Ja fa gairebé un any que vaig descobrir l’autor llegint un article que signava Anna Maria Villalonga, en la revista de filologia Ítaca, publicada per la Universitat d’Alacant. D’ençà, que vaig decidir incorporar-lo a les meves lectures. Vaig fer dues ressenyes —que podeu llegir aquí: Tres somnis blaus i Cels taronges— en què destacava el seu estil elegant. A L’olor de la pluja, potser per tractar-se d’una obra més extensa, és on he pogut refermar aquesta opinió. Jordi de Manuel és capaç d’escriure des de la distinció, tot respectant la versemblança del llenguatge d'uns personatges exposats a situacions desesperades. Tots hem llegit obres en què els diàlegs acusen l’estil del narrador o, a parer meu pitjor, en què la veu narrativa es contagia d’un to col·loquial no controlat; és ben difícil mantenir aquesta frontera sense caure en cap mena d’afectació.



El llibre té l’escenari principal a Barcelona, concretament els esdeveniments se situen l’any 2017, i té tres eixos narratius que l’autor inicialment diferencia amb els títols dels capítols. No serà fins al capítol 20 (el llibre en té 44) que ens desvetllarà els punts de connexió entre tots trets per fer-nos enfilar en la història d’uns fugitius de la sequera, entre dunes blanques, a cops de sort.
La novel·la, escrita al llarg dels anys 90, ens presenta una societat envellida on prima el neohigienisme entre la diagnosi prenatal i el control social amb la identificació de persones seropositives. Amb una sequera extrema, que persisteix més de dos anys, els ciutadans intenten sobreviure en una ciutat on els recursos manquegen. Sense vegetació i sense ramaderia els productes transgènics van reblint la vida, alhora, que la malmeten.

Així, ens endinsem en el fabulós món futurista que ens proposa l’autor —no oblidem: vint anys enrere— entre pisos domòtics, ordinadors quàntics, aerotaxis, llibres de paper electrònic, document d’identitat i empremtes genètiques, cotxes cargol, places de toros convertides en centres comercials o, fins i tot, carnet d’identitat català, amb República inclosa.





Llegida aquesta obra l’any 2016, que hom podria catalogar-la en novel·la negra i ciència-ficció, ens adonem  que de ficció en té poca: recordem la sequera del 2008 o els darrers esdeveniments polítics al nostre país, per no entrar en tecnicismes com el vigent protocol del sistema SAVRY, que troba la seva justificació ètica en la prevenció. Es podria dir que l’autor les encerta totes (qui sap si les que falten no succeiran en un futur immediat), si obviéssim el tancament de la prestigiosa llibreria especialitzada en novel·la negra de la Barceloneta.

“Una història on l’amor, la gelosia, l’ambició i la ciència juguen un paper decisiu” ens avança la sinopsi de la contracoberta, però també una trama plena d’incògnites i desaparicions, amarada de referències matemàtiques —entre fractals i la Teoria del caos—, perfectament desenllaçada per l'inspector Marc Sergiot.

L’obra de Jordi de Manuel ja té un racó —potser caldria que en fos més gran, atès al seu vessant prolífic: 27 llibres— a la meva biblioteca però, si voleu un consell, compreu el pròxim llibre que publiqui (a banda d’aquest), perquè com ell bé diu: els llibres també són assassinats. 
Desconec quina serà la propera parada, a Cabells porpres no em vaig poder aturar; el que sé segur és que n'hi haurà una altra.

“Una prestatgeria és com el disc dur d’un ordinador, sempre s’acaba per omplir.”
                               L’olor de la pluja. Jordi de Manuel.



Ressenya publicada a la revista Valors, 
al número de març:




12/22/2015

Taller d'escriptura creativa


Ahir va acabar el taller d’escriptura creativa que he impartit des del mes d’octubre a les instal·lacions del Gra, de l’Ajuntament de Granollers. 
Ha estat un trimestre molt enriquidor en què hem pogut compartir moltes experiències i hem treballat la creativitat des de diferents propostes. Vam tocar textures suaus i escorça del bosc, amb els ulls tapats. Vam olorar vainilla, canyella i els vam convertir en petits microrelats saborosos. Ahir, transformades les sensacions en galetes nadalenques, els vam poder tastar.






Vam fer un microtaller d'haikús i el Pau —estudiant de Japonès— es va engrescar a regalar-nos L’hivern, transgredint la preceptiva rima femenina:




l'hivern recau blanc
la guineu sota l'avet
coberta de fred






El Pau ja ha guanyat algun concurs literari, li agrada la ciència-ficció i la novel·la policíaca. La Megan està acabant la seva primera novel·la i ens va ensenyar la coberta. N’està molt contenta i té un munt d’inquietuds. Però també escriu poemes i hem pogut llegir-ne dos de ben intensos. La Joana escriu cada nit el seu diari i acostuma a gaudir amb els clubs de lectura. Ens ha regalat el seu somriure, dilluns rere dilluns. 
Parlar de Joyce, Proust, Perec en un taller d’escriptura juvenil no hauria de sorprendre. Els hem combinat amb una bona amanida de contes, amarada de poesia, Whitman, Vinyoli... I és que la literatura, la poesia no tenen edat, quan es tracta d’ART; sí, en majúscules. Així, els llavis oloren i els ulls inspiren; més d’un microrelat elaborat al minitaller elevava les comparacions a jocs de paraules intel·ligents. Perquè, com sempre hem repetit els dilluns, el més important és comparar. És una de les poques maneres d’explicar d’una manera particular un sentiment i convertir-lo en universal.

Ahir, tots tres van experimentar amb la creació de blogs literaris i es van fer recomanacions de literatura juvenil en català. Així que, si rebeu sol·licituds d’amistats, escriptors, accepteu-les, estan desitjant llegir-vos. Tots tres tenen entre 12 i 18 anys i una il·lusió immensa per escriure. Van carregats de deures però, tot i així, no van dubtar en inscriure’s al taller i, el que és més important, assistir-hi. Il·lusió i constància, un binomi segur per a assolir tot allò que es proposin. Els estic molt agraïda per tot el que he après amb ells. N’estic convençuda que sentirem parlar de la Joana, el Pau i la Megan.