6/04/2017

La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

279 pàgines

Parlar d'una obra de Margarida Artizeta és parlar també de la seva trajectòria literària. Perquè en cada pàgina, hi trobem imprès el seu segell identitari, un estil immensament ric forjat d'anys d'ofici. Aritzeta ha escrit una vintena de novel·les, vuit publicacions de narrativa i una dotzena de novel·les juvenils, a banda de conrear el gènere d'assaig, crítica i edició de textos. També va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs (l'any 1983, just quan estaven preparant el recull de narracions Negra i consentida) amb qui va publicar contes en els volums: Essa efa (1985), Boccato di cardinali (1985) i Misteri de reina (1994), fins que el col·lectiu es va deixar de reunir després de la mort de Joaquim Soler i de Jaume Fuster.
Si parlem de reconeixements, l'autora va guanyar el premi Víctor Català de contes i narracions l'any 1980 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, el premi Sant Joan de novel·la de 1983 per Un febrer a la pell i el premi Barcanova de literatura juvenil de 2013 amb La nit de la papallona

Fotografia: @Tarragona21


Vaig conèixer l'autora per un relat, "L'assassinat de la venedora de cupons", dins de l'antologia Elles també maten, a càrrec d'Anna Maria Villalonga. (Llibres del Delicte, 2013). D'ençà que he seguit les passes de la inspectora Mina Fuster; podeu llegir les ressenyes de L'amant xinès i Els fils de l'aranya clicant a sobre dels respectius títols. Si les heu llegides, comprovareu com em va captivar el seu estil desimbolt, viu i deseixit. 

A La filla esborrada, l'autora ens situa l'any 1945 i ho fa des dels records d'una anciana que vol deixar el llastre d'una vida de silencis i secrets, per a traspassar sense càrregues de consciència i fer una mort tranquil·la. Aquesta revelació es produeix l'any 1992. La jove que es veu obligada a escoltar-la no tindrà més remei que copsar la realitat d'una vida d'incògnites i falses respostes. Amb un estil poètic elevat, l'autora enfronta la vida de la classe benestant amb la dels masovers i la dels guerrillers emboscats. Olorarem la flaire de la natura, sentirem la immensitat de la terra primigènia, mentre resseguirem la història d'amor i necessitat dels dos protagonistes, la Laura i el Gabriel. De la mà d’aquesta relació íntima, desesperada i intensa descobrirem la realitat de les vides de postguerra, la manipulació, l'egoisme, les pors però també el sacrifici i l'ànsia de llibertat.


La dècada dels anys 40 va ser un període de misèria i l'autora el retrata d'una manera veraç i rotunda. La societat, ofegada pel franquisme, estava dividida. L'estraperlo i la corrupció van empitjorar la situació de la població que malvivien treballant per baixos sous i passant fam. Alguns se'n van poder enriquir, però. El poder econòmic ofegava aquells que havien de lluitar per la seva supervivència cada dia. Enmig d'això, els maquis emboscats esperaven l'ordre per alçar-se contra el Règim, amb l'ajuda dels aliats europeus. I en aquest període general d'incertesa, dues vides s'entrecreuen i aturen el temps per viure instants somiats en una masia enmig del bosc, amb estovalles a quadres, un cistell farcit de pa llescat i una esperança disfressada de conte amb princesa i trobador. 
La dona té un paper rellevant en tota l'obra i, de tant en tant, el meu cap feia paral·lelismes amb l'obra Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda; per la confrontació dels anhels amb la dura realitat "com un cop de destral que esberla un tronc per la meitat".


N'he gaudit moltíssim, d'aquesta veu camaleònica en persona i en temps verbal tan característica de Margarida Aritzeta. No puc transcriure aquí les 95 frases que he subratllat, d'altra banda no seria un exercici profitós per qui no s'ha llegit encara el llibre, per tant només puc recomanar-vos amb encariment la seva lectura. Que gaudiu del diumenge plujós, lletraferits, si pot ser amb la companyia d’un bon llibre com aquest.

5/30/2017

Entrevista a Sílvia Mayans


L’hem descobert fa poc i ens ha agradat la seva veu, molt en especial la incorporació del dialecte de les Terres de l’Ebre a les seves obres. Sílvia Mayans va néixer a Barcelona i va marxar dos anys a viure al Marroc. En tornar començà a escriure. L’any 2009 es trasllada al municipi d’Arnes on comença a publicar els seus primers escrits, alguns d’ells poemes. L’any 2012 publica Cap llàgrima sobre la tomba (Pagès editors), finalista del premi Ferran Canyameres, i l’any 2017 Cendra, amb la mateixa editorial. Podeu llegir la ressenya que en vam fer aquí i també podeu seguir-la al seu blog: A recer d'un baobab

Fotografia: @Judit Monclús

1-    Quan vas començar a escriure?

           De menudeta ja escrivia, relats, poesia, dietaris... Però, si parlem d’escriure en serio, a partir del 2005, en tornar d’una estada de 2 anys al Marroc, una mica mogudeta.

2-    Quan vas pensar que volies publicar?

       Bé, no ho tenia com a objectiu, realment. Els primers relats els vaig publicar en llibres col.lectius, organitzats per Octavi Serret, de la llibreria Serret de Vall-de-roures. Sabies que li acaben d’atorgar la Creu Sant Jordi per la seva tasca de promoció de la llengua catalana a la Franja? Després en quedar finalista del premi Ferran Canyameres de novel.la de misteri, vaig veure que tenia opcions de publicar en solitari amb Pagès Editors. I vaig aprofitar l’oportunitat.

3-    En quin moment del dia escrius?

      Ni molt d’hora (les neurones encara no se m’han engegat), ni molt tard (les neurones les tinc saturades). A banda d’això, pot ser que vagi conduint, per exemple, i hagi de parar per escriure una idea o un fragment que m’ha vingut al cap. Quan vaig en cotxe o en tren, o en autobús, entro en un estat de desconnexió que em fa brollar les idees.

4-    Com organitzes l’escriptura d’un llibre?


       Parteixo d’una idea inicial. Pot ser una frase, una situació, una imatge, que és la base del que vull explicar. A partir d’aquí imagino els personatges i l’entorn que em faran de portaveus.  Dedico molt de temps a documentar-me, perque m’agrada crear entorns creïbles i reconeixibles pel lector, i per això necessito fer una immersió en el lloc o el moment en que es desenvolupa la història. La trama per lligar-ho tot potser és la darrera cosa en què treballo. 

5-    Un autor referent?

      Buf! Només un? La contundència de Juan Rulfo. L’humor de Jesús Moncada. La capacitat de construir un personatge d’Ángel Vázquez.

6-    Quin llibre recomanaries?

       Pos un de cada un dels anteriors: Pedro Páramo, Camí de Sirga, La vida perra de Juanita Nardoni.

 7- Estàs treballant en un nou projecte?

           Sí. Un com comences, ja no es pot parar. Tinc al cap una nova entrega de les investigacions de l’Elíades Bel, però ara mateix estic passant una temporada amb un avantpassat meu.

          


8-    Un desig per al futur?

      Un desig personal? Poder seguir vivint, treballant i escrivint al peu de les muntanyes dels Ports. Un desig literari: continuar gaudint d’ aquesta carrera de fons que és esdevenir  escriptor. Si no xalo (abans, durant i després del procés d’escriptura), no em val la pena l’esforç i les hores dedicades.





5/21/2017

Flor seca, de Graziella Moreno

289 pàgines


Flor seca és la novel·la que m'ha acompanyat aquests darrers deu dies. Tercer llibre de l'autora i segon lliurament protagonitzat per la jutgessa Sofía Valle. No havia llegit abans res de l'autora i he de dir que m'ho he passat molt bé. Graziella Moreno és jutgessa d'un jutjat de Barcelona i per tant coneix de primera mà l'entrellat que s'hi cou. De lectura agradable, l'autora confereix dos exercicis prou interessants. Per una banda ens presenta una trama molt ben travada, amb un ritme contingut in crescendo, i per una altra ens ofereix pinzellades de la quotidianitat que forma part del dia a dia tant dels diferents cossos policials com de la vida íntima dels seus protagonistes. 


El text comença amb el descobriment d'un cadàver d'una dona, clarament assassinada i amb indicis evidents d'acarnissament. A partir d'aquí, l'obra intercala capítols narrats per una tercera persona omniscient focalitzada en les diferents veus dels principals protagonistes. Podríem dir-ne que és coral, amb algun recalcament en la vida privada de la jutgessa.

En la investigació conflueixen els cossos dels Mossos d'Esquadra i la Policia Nacional, per tant també tindrem accés als pensaments de personatges com l'Anna i el Víctor (mossos), Rivas (policia nacional) i fins i tot d'algun dels delinqüents implicats en un cas de corrupció policial. De la seva lectura es desprèn una essència —com si provingués de les flors d'espígol que il·lustren la coberta o de les flors seques que apareixen sobre el cadàver— transversal a tots els personatges que s'esforcen per a resoldre el cas: un compromís amb el treball que voreja l'obsessió. Deixaran la vida familiar en segon terme per després sentir-se'n culpables o si més no anhelar unes hores de descans. Els horaris intempestius de les guàrdies, la dificultat per agafar el son, les parelles que reclamen atenció es presenten com un sacrifici que després podrà ser compensat amb unes poques hores de tranquil·litat. 

Fotografia: +Ana Portnoy De la solapa del llibre: Graziella Moreno (Barcelona, 1965). (...) Escribe relatos y artículos en revistas y diarios digitales. Publicó su primera novela en 2015, Juegos de Maldad (editorial Grijalbo), que fue nominada a mejor novela negra de 2015 por el festival de Cubelles Noir y recibió una mención especial del jurado. En 2016 publicó El bosque de los inocentes (editorial Grijalbo).  


Però no tothom hi està disposat. La temptació es vana davant les debilitats humanes. Graziella Moreno revesteix l'obra de referències a la mitologia grega i ja sabem que els seus mites i llegendes exemplifiquen molt bé la naturalesa humana, dèbil per antonomàsia: la gelosia, la venjança però sobretot l'ambició. Aquest darrer tret que, ara com ara, la societat postmoderna desmesuradament l'està convertint en un dels seus valors. I quan l'ambició no té límits pot justificar qualsevol acte disfressat de necessitat. L'estil de Flor seca és fresc, ple d'expressions col·loquials, molt adients per acompanyar algunes escenes que resultaran familiars al lector. 
Cada capítol és encapçalat per un epígraf força enginyós. Lectura que us recomano per relaxar-se agradablement en aquestes tardes assolellades; així ha estat per a mi.