7/14/2017

Abissal, de Júlia Lancho


Seguim amb aquests relats criminals, de petit format, per continuar negrejant aquest mes de juliol. Amb la col·laboració de Planeta Lletra, avui us presentem l'escriptora Júlia Lancho i el seu relat Abissal.



Júlia Lancho Teruel va néixer a Barcelona l’any 1969. Es va llicenciar en Ciències Polítiques i Sociologia i va completar els estudis amb una Diplomatura de postgrau en Gènere i Igualtat, coordinada pel Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa a la Casa Elizalde (Barcelona) i al Centre Cultural Tres Roques (Mataró). Actualment completa la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Pertany al col·lectiu d’escriptores i escriptors Associació Lletrícola de Mataró, i col·labora amb els seus relats en la Revista que l’Associació edita periòdicament. L’Associació també ha publicat quatre llibres recopilatoris de relats sota els títols Bookcrossing & Love, No ho podia assegurar amb certesa, Vols veure la mar? i Mataró és criminal, en els quals l’autora ha participat. També ha escrit Tèrmits del formigó, novel·la de ciència-ficció publicada per S&B Ebooks.


ABISSAL





Mai no aconseguiré oblidar aquella fatídica tarda d’agost de l’any 1984. La xafogor era tan intensa que ens tenia mig estabornits al caporal Sentís i a mi, dins d’un cotxe patrulla sense aire condicionat que recorria com per inèrcia els estrets carrerons de Sant Pol, una i una altra vegada, quan vam decidir enfilar cap amunt fins a l’ermita de Sant Pau, per mirar d’atrapar alguna ràfega de brisa despistada que alliberés els nostres uniformes d’una humitat corporal exhalada sense control. De sobte, una trucada de la central ens espavilà de cop: alerta de codi u a la cala de la Cabra. Ens dirigírem cap allà fent voltar la sirena a la màxima potència. Tres minuts després descobríem un grup de gent amuntegada sobre quelcom que esgarrifava, si fèiem cas del que apuntaven els seus esparverats rostres. Vam agafar tot el nostre arsenal, el vam camuflar sota les armilles i ens vam allunyar del vehicle. El cos mutilat d’un banyista jove i albí jeia a la sorra bressolat per les onades. Presentava un color blau fosc, tirant a violeta, i enyorava dues cames, un braç i mitja cara. Una adolescent fora de si xisclava arrossegada per una nòrdica tibada, arrugada i en topless, que provava en va de separar-la d’aquella terrible visió esperpèntica. De seguida ens vam fixar en una estranya figura, de la mida d’una cabra adulta, que s’amagava darrere la gran roca. Mentre en Sentís demanava reforços, jo m’hi vaig acostar a la distància prudencial d’un parell de metres, per fitar-la. Tenia el cos inflat i rodó com una pilota i vuit escasses potes acabades en peülles. Una llarga cresta d’afilades urpes li resseguia el llom des de la coroneta i fins a l’extrem d’una esfilagarsada i llarga cua. La pell, compacta i gruixuda com una cuirassa, refulgia saturada de protuberàncies gelatinoses i opaques que li conferien un aspecte nauseabund. Un únic ull, vermell i esfèric, centrava tota la part anterior d’aquella boteruda massa informe que em vigilava, espaordida i amenaçadora, mentre agonitzava. O això semblava. Des d’aquell moment tot absolutament se’m fa borrós. El caporal em va explicar després que llavors allò, el que sigui que fos, em va cobrir amb una mena de saliva espessa, viscosa i pútrida que em va paralitzar el cos sencer, i que havia reptat cap a mi tot exhibint cinc perfectes circumferències concèntriques de dents afilades que m’haurien trepanat la carn si no les haguessin enxarxat abans dos agents especials encimbellats a la roca, que acabaren per reduir l’espantosa bèstia tan sols uns instants abans que pogués deglutir-me. Encara avui, trenta anys després, aquella visió em provoca esgarrifances i malsons. I estic convençut que, tot i que el cos de la incipient policia autonòmica només començava a desplegar-se, la nostra actuació va estar a l’alçada d’uns encara inimaginables Mulder i Scully en un particular Expedient X català que, com en qualsevol societat desenvolupada, mai no ha arribat a transcendir més enllà del que poguessin dir quatre testimonis al·lucinats als quals les forces de l’ordre públic van comprar un estratègic i necessari silenci. I ben car. De ben segur.

7/07/2017

Al tren, de Sandra Cabrespina





Encetem aquesta col·laboració d'estiu, a l'apartat Va d'autorsamb la presidenta i una de les escriptores que formen part del col·lectiu Planeta Lletra: Sandra Cabrespina. Podeu saber més d'aquesta "associació lletrícola maresmenca" clicant aquí.
Cada divendres de juliol, En clau de negre presentarà un autor que ha col·laborat en el darrer recull de relats Mataró és criminal (si voleu llegir la ressenya que en vam fer, la teniu aquí) i que ha cridat la nostra atenció. Són noves veus criminals, algunes fresques, altres juganeres i híbrides. Estem convençuts que totes elles aporten un toc d'originalitat al gènere negre. Us trobareu petits relats, alguns amb tocs fantàstics, d'altres que voldrien ser novel·la, però tots estiuencs per acompanyar-nos durant aquest mes tan calorós. 



Fa dos anys que tinc la sort de ser la presidenta de Planeta Lletra, una associació de mataronins i maresmencs amb ganes de llegir, escriure, trobar-se i créixer junts com a escriptors. L'associació va néixer de la mà de l'autor mataroní Jordi Lopesino, arran dels seus cursos al centre cívic Tres Roques i a redós d'aquest centre. Junts hem publicat quatre llibres, tres d'ells de temàtica criminal, i un munt de revistes i hem fet tertúlies, vermuts, i diverses celebracions. Ara a més comptem amb un programa mensual a Mataró Ràdio.

Pel que fa a mi sóc una lectora compulsiva des que recordo. Llegir és una constant a la meva vida. Entre llibre i llibre em vaig llicenciar en filologia anglesa, he treballat de mestra, de traductora, d'administrativa, redactora de posts i altre cop de mestra. M'he casat, he tingut una filla, li he vist créixer, llegint gairebé tant com jo. En algun moment vaig sentir la necessitat d'escriure. I m'hi vaig posar. Fins ara, microcontes i relats curts.



AL TREN

Miri, doncs sí, sí que els conec tots dos. Els vaig presentar jo. És una història llarga. Els vaig conèixer al tren. Se'n faria creus de la gent que hi pots arribar a conèixer, sap? Jo no porto mai auriculars, ni vaig mirant pantalletes. M'agrada mirar per la finestra i veure el mar, les platges, els banyistes, i, sobretot, parar l'orella o fer-la petar amb els desconeguts. No faig mal a ningú, oi? La meva vida, la veritat, és tan avorrida...
Ai, sí, perdoni, en Jonathan. Doncs, sí, a ell el vaig conèixer primer. Ara deu fer uns tres anys. Va ser una d'aquelles coses que passen molt de tant en tant, un desconegut necessita buidar el pap, veu una cara amable que pensa que no veurà mai més i es desfoga. Després resulta que ens vam veure més vegades, sempre al tren, eh? Ell va començar a ser un habitual perquè anava a portar gènere a una joieria de Premià. Té un taller de joieria, amb un company, sap?, els va prou bé, fan cosetes de plata, molt fines i modernes. Miri, com aquest collaret, fa goig, oi? Ai sí, dispensi, potser que anem per feina.
El noi devia tenir uns disset anys llavors. Curiós, just com la Sara, que vaig conèixer uns mesos després. És una noia molt guapa, difícil d'oblidar, sap?, amb cara de nena i cos de dona i uns ullarros negres com dues mores. Quan la vaig conèixer semblava desesperada. Penes d'amor, sap? Un mala bèstia bastant més gran que ella l'havia enamorada i ara no li feia cas. Encara recordo la seva cabellera negra onejant com una bandera, mentre amb passes felines sortia de l'estació de Badalona, decidida a recuperar l'amor d'aquell gamarús. Pobreta nena, vaig pensar.
Ara farà uns mesos, va tornar a pujar al tren, em va reconèixer de seguida. Jo havia coincidit amb el Jonathan i estàvem xerrant. I es van conèixer ells dos. Feien una parella de cine. Ell és un noi molt atlètic, sap?, amb uns ulls verds una mica tristos. Fa molt goig. De seguida es van agradar. I jo, ben contenta, la veritat. Llavors en Jonathan li va voler regalar un anell fet per ell, del mostrari de gènere que duia, i ella li va dir que no el podia acceptar, que el seu marit era gelós. Es veu que el pare l'havia fet casar amb el gamarús aquell, que ara, a més de fer-li el salt, no la deixava viure. S'ho pot creure? Al principi va ser maco, va dir ella, al principi... Vaig baixar del tren i els vaig deixar garlant, crec que cap dels dos s'havia adonat que s'havien passat de parada. Una parella maquíssima, de cine, de debò, sap?

Ui no es posi així. Ho sap segur vostè que ha sigut el Jonathan que ha fet aquest disbarat? I ara, què diu?, que han confessat tots dos?, no, no potser, m'enganya... Que diuen que el pla era meu i que els vaig ajudar?...Apa, i vostè s'ho creu? Li dic que no. A mi no m'han fet cas de res. Si me n'haguessin fet, vostè i jo no estaríem aquí. Els vaig explicar ben bé com ho havien de fer per no deixar rastres. Què estava dient?, uf, fa molta calor aquí. No tenen aire condicionat? Al tren s'hi està molt millor, la veritat.

6/20/2017

Entrevista a Sebastià Bennasar

Avui publiquem el darrer qüestionari literari abans l’estiu, al setembre hi retornarem. I per fer-ho, tanquem la temporada amb l’ínclit escriptor Sebastià Bennasar.
La seva tasca incansable com a agitador cultura és coneguda arreu. Nascut a Mallorca, Bennasar és periodista, traductor i crític literari. Té una llarga trajectòria per les redaccions de diaris de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, on va ser cap de Cultura del Diari de Balears. Fundador de les revistes Bearn i la recent desapareguda Bearn Black i col·laborador de la revista Vilaweb.
A Lisboa, on va residir durant un llarg període, va fundar dues associacions vinculant la cultura catalana i portuguesa i també va ser membre fundador de la revista Capicua.
Ha impartit conferències, seminaris i cursos de literatura, sobretot de novel·la negra en diferents universitats de la península; també a Portugal i a França. Ha impulsat diversos festivals literaris, ara com ara Tiana Negra i Gràcia Llegeix. Coordinador, també, de diferents clubs de lectura, encara li resta temps per anar configurant el seu corpus literari, prolífic i divers: una trentena d’obres entre poesia, relat, novel·la i assaig.


Fotografia:@Núvol


L’any 2005 va ser guardonat amb dos premis el de Pollença de novel·la per Els Blaus de l'Horitzó i L’hiperbòlic per L’Estret de Torres. L’any 2007  va guanyar el Premi 25 d'abril Vila de Benissa 2007 per Connie Island, l’any 2011 el Premi Vila de Lloseta 2011 per La mar no sempre tapa, l’any 2013 el premi Recull de Blanes 2013 per Badia de Mindelo i enguany el Premi València Negra 2017 a la millor novel·la negra en català, per L'Imperi dels lleons (Alrevés).


Us deixem les ressenyes que hem publicat d’alguns dels seus llibres (hi podeu accedir clicant a sobre): L'imperi dels lleonsOn mai no creix l'herba, Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans





    1-    Quan vas començar a escriure?

Vaig començar a escriure de forma conscient als setze anys, una poesia molt dolenta per intentar enamorar les noies (mai no vaig aconseguir-ho) i em vaig adonar que em volia dedicar a això quan vaig guanyar un premi de relats del Diario de Mallorca, quan tenia disset anys. Aquell estiu, el de 1994, vaig entrar a treballar al Diario Baleares i des de llavors que sempre he compaginat el periodisme amb la ficció, per tant em guanyo la vida escrivint des del juliol de 1994.


2-  Quan vas pensar que volies publicar?

No ho vaig pensar gaire. Vaig començar en un llibre de poesia compartit quan tenia vint-i-un anys i d’aquí el 1998 vaig publicar el meu primer poemari –molt dolent. Llavors el 2000 ja vaig publicar la meva primera novel·la negra. Mai no he tingut dificultats per publicar, al contrari, i potser això ha fet que hagi publicat algunes obres que no haurien d’haver vist mai la llum.

       3-    En quin moment del dia escrius?

A totes hores, és la meva feina, però també és cert que sóc molt guardiolista i que a mi el que em funciona és escriure molt d’hora. A les cinc de la matinada i fins a les set. Això ja ho tens guanyat.

      4-    Com organitzes l’escriptura d’un llibre?

Si és una novel·la negra busco una imatge potent al final i una al principi i jugo a fer que es trobin. Si no és negre tinc la idea general però els petits detalls van sortint durant el procés d’escriptura.

       5-    Un autor referent?

M’agrada el Hemingway de quan era pobre i feliç, el d’abans de 1936 i els seus contes. I és clar, Manuel de Pedrolo, en general tota la seva obra. En castellà el meu autor preferit és Roberto Bolaño. Entre els poetes, Damià Huguet.

      6-  Quin llibre recomanaries?

Dependria molt de per a qui fos. Jo recomanaria qualsevol llibre de Jaume Benavente, m’agrada molt com escriu. I els contes de Raymond Carver i els de Quim Monzó. Però el millor llibre del món és L’illa del tresor.

      7-    Estàs treballant en un nou projecte?

Sempre estic treballant en nous projectes, em guanyo la vida així.

      8-    Un desig per al futur?

Que la precarietat dels escriptors sigui una mica menys precària.





6/13/2017

Mataró és criminal, D. A (Planeta Lletra)

Mataró és criminal, D. A
Col·lecció Planeta Lletra 
261 pàgines 


"Una vegada hi havia... - un pintor que volia acabar el seu quadre - un veí que baixava la brossa al contenidor - el sergent David Valls i el caporal Àngel Pérez - una nena que volia saber per què va morir la Bel - la Carme, la mosqueta morta - la novel·la "Un tret en la foscor" - un grup de Whatsapp anomenat "Els 4 FunTàstics" - un atropellament amb fuga - el cromosoma criminal XYY - una botiga esotèrica - una sirena de cos translúcid i lluentor platejada - un prestigiós metge mataroní - tres mortes en accidents domèstics - una mare que pentinava la seva filla ..."

Amb aquests elements 14 autors han escrit els relats de Mataró és criminal, el tercer recull de contes de gènere negre de Planeta Lletra. Crims km. 0. Com a casa, enlloc." 





Així es presentava al blog de l'Associació Planeta Lletra —el col·lectiu d'escriptors novells, alguns d'ells amb llibres escrits i amb cert reconeixement— la seva darrera publicació, una antologia de relats. Els tres primers són els del guanyador i els dos finalistes del premi 3r Concurs de Relats Curts Planeta Lletra, escollits per un Jurat a qui tinc una especial estima, els meus apreuats Sospitosos Habituals, entre altres. Us deixo l'enllaç perquè hi pugueu informar-vos més sobre Planeta Lletra: cliqueu aquí



Que més d'un centenar de persones formin part d'un col·lectiu d'escriptura, amb els temps que corren, me'n sembla una proesa i que a més a més duguin a terme iniciatives com un premi de relats on es fomenta el gènere criminal en català, amb publicació inclosa, ja és per treure's el barret. Amb pròleg de Francesc Bechdejú, sociòleg i editor, ens endinsem en 14 relats foscos, alguns d'ells negres. Bechdejú escriu que "al llarg de les quatre convocatòries fetes fins al moment, es constata un increment del nivell literari dels escrits, cosa que fa pensar en un futur esperançador per aquest premi i per la feina de la gent de Planeta Lletra". 

Aquesta és la impressió que he tingut quan he llegit l'antologia, ja que dins l'heterogènia d'estructures, de veus i d'estils, hi ha un equilibrat nivell que la fa del tot recomanable. És sabut que, tot i que vaig néixer a Barcelona, he viscut durant força anys a Mataró. Ja fa dos anys que me n'he anat a viure a un altre municipi del Maresme, però Mataró segueix sent la meva ciutat de referència, entre altres coses perquè visc en un poble. Per tant, us podeu imaginar com he gaudit quan descobria botigues emblemàtiques, paisatges coneguts, carrers transitats i fins i tot una atmosfera molt característica de la capital maresmenca.

En destaco —a banda del relat guanyador del premi, Dit i fet d'en Marc Rogero, que m'ha agradat molt—, les capelletes i el joc metaliterari de Cabrespina, Les Santes i l'estructura paral·lela als focs d'artifici de Casas, el recurs de la resolució del crim a cambra tancada que sempre m'agrada en el suggerent títol Un tret en la foscor de Català, la gelosia i l'original temàtica de crims entre menors d'edat, de García, la urbanitat o la manca d'ella i la mort accidental de Lacruz, la tasca d'investigació de Lancho i uns crims reals esfereïdors amb El vagabund de la mort, l'estil despreocupat i àgil de Cabró, de López, la prosa senzilla i elegant de Salas i el seu particular assassí en sèrie o fins i tot un relat de pinzellades fantàstiques amb un rere fons entranyable que m'ha colpit, El cant de la sirena de Navas

L'enhorabona a tots els autors. Gràcies per fer-me passar tan bona estona, companys; la majoria dels relats els he llegit a la platja de Mataró, us en podeu fer la idea! 

Editors d'arreu: hi ha una cantera criminal maresmenca de gran nivell a tenir en compte. I us puc dir que ben aviat en sentireu parlar d'ells.