381 pàgines
Ja fa un temps que vaig intercalant un llibre
de Patricia Highsmith entre les lectures de novel·la negra actual. Sempre ho he
fet, però amb llibres d’altres gèneres, normalment d’autors
moderns francesos. Així doncs, darrerament em trobo submergida dins la negror
més absoluta. Avui us volia parlar d’El diario de Edith.
Aquest títol l’he volgut llegir tranquil·la,
sense presses, entre altres coses perquè té una considerable extensió. Cada cop
que obria el llibre, tenia la sensació de capbussar-me en un món que ja començo
a identificar i, a vegades, quan llegeixo altres lectures, em descobreixo
enyorant-lo. És l’univers Highsmith, el de la dualitat, l’inconformisme, la
transgressió, la recerca existencial d’uns personatges que barregen la realitat
amb una ficció malaltissa. Les persecucions, els viatges, darrere d’un dilema
d’identitats.
Un altre tema que em fascina és com l’autora,
des de la quotidianitat, va establint la seva peculiar atmosfera d’intriga. Des
d’una narració distant, reservada, implica el lector i el transforma en
l’investigador dels fets. És com si algú pogués observar-nos per un espiell, a
les nostres ocupacions rutinàries. Potser hi veuria certs “símptomes” i podria
preveure un relatiu futur immediat, i continués guaitant, amatent, per veure si
al capdavall tenia raó. Comprovar si les hipòtesis eren correctes i fins i tot
desitjar-les com a final previst, tot el contrari que passa amb la novel·la
policíaca en què un vol que el despistin i no endevinar el final.
La
importància per a l’autora és explicar com es va gestant el crim, més que
l’assassinat en si mateix. En el cas d’aquest llibre, podríem parlar d’un crim
expiatori per part d’un fill paràsit. Expiar la culpa matant és refermar la
soledat en què viu: mireu què puc fer quan em rebutgeu, mireu fins a quin punt
puc arribar a odiar.
El diario de Edith és un reflex de la societat
nord-americana dels anys seixanta, setanta i vuitanta —la guerra de Vietnam, l’atemptat
contra Kennedy o el cas Watergate—, que en tres dècades veu amb desencís que
potser s’han equivocat de bàndol a l’hora de depositar l’idealisme, el qual
tant defensaren. Highsmith mostra la indignació de la ciutadania en sentir com
les esperances es veuen defraudades. Ho fa enmig d’un tema recurrent dins el
seu corpus literari: la mediocritat de les relacions entre una parella
heterosexual de classe mitjana i la fatalitat que esdevindrà un reguitzell
de retrets i fins i tot d’odi.
L’angoixa, l’egoisme, la traïció... com
evadir-se d’ells? La solució no serà fugint a un altre país, a diferència
d’altres títols de l’autora. Aquest cop la paranoia, l’alcohol —l’art també—funcionen
com a recurs per desinhibir. Ara bé, res com assassinar. Paraula de Highsmith.
