En blanc i negre
Vint-i-dos anys després, al 1956, Hitchcok
filma un remake d’una pel·lícula seva: L’home que sabia massa, títol traduït
quan va ser doblada al català, de
l’original The man who knew too much. Coproduïda amb la Paramount, la
pel·lícula aplega els actors James Stewart i Doris Day per a interpretar un
matrimoni nord-americà que es veu implicat en una trama d’espionatge
internacional.
Si la primera versió va ser rodada a Anglaterra (1934 era una
data en què el panorama feia cavil·lar sobre una segona guerra mundial i la
trama era una història d’espionatge entre agents alemanys i anglesos), la
segona versió va ser contextualitzada a Marràqueix i encaixava més amb la
política de la Guerra Freda.
El matrimoni Mc Kenna presencia un assassinat.
Un agent secret rep una punyalada a l’esquena. A partir d’aquesta mort, la
intriga i el suspens s’apoderaran de la vida d’aquest matrimoni i fins i tot de
la del seu fill.
Hitchcock recrea una atmosfera asfixiant
aprofitant l’entorn angost de la Medina. Qualsevol que hagi estat a Marràqueix
recordarà la plaça Djemaa-el-Fna (per cert, aquí podreu veure el cameo rigorós d’en
Hitchcock). Jo tinc uns records contraposats del meu viatge a la ciutat, perquè no
ens va resultar gens fàcil sortir del centre, per dir-ho d’alguna manera. Vam
estar vora una hora llarga voltant pel soc, amb aquella calor i tothom convidant-nos
a comprar fanals, teteres i coixins d’olorosa pell. Em vaig marejar! Tots els carrers ens
semblaven els mateixos, sortosament al final vam veure la plaça: la nostra
salvació.
Una de les coses que més m’agraden d’Alfred
Hitchcock és que recorre a un tema molt utilitzat per ell: perfila personatges
amb unes vides aparentment dins de la “normalitat”, els extreu del confort de la seva
quotidianitat i els exposa a unes situacions perilloses. L’home que sabia massa
juga amb pistes enganyoses, girs inesperats i falses aparences. Tots aquests recursos
s’hi conjuguen amb una favorable disposició per al suspens.
Com a les altres ressenyes del director que he
publicat: The birds i Marnie, sempre m’agrada comentar alguna anècdota del rodatge.
És ben sabut que la relació d’en Hitchcock amb les dones tenia un vessant,
diguem-ne, patològic. El va patir molt Tippi
Hedren i tot i que Doris Day no va ser víctima de cap assetjament, sí va
manifestar que en un moment determinat volia deixar el rodatge. La relació que
mantenia amb el director va ser força conflictiva. Day se sentia incapaç de
continuar gravant, ja que cada cop que s’acabava l’escena, Hitchcock no li
dirigia la paraula. Quan va anar al seu despatx a dir-l’hi, el director es va
quedar consternat: no li deia res perquè estava satisfet amb la seva actuació.
Ho va justificar tot reconeixent-se ser “una persona espantada de la vida, del
fracàs i de les relacions”. *
No debades, tots recordarem les famoses
declaracions d’un incommensurable Stewart, que aconsellava als companys fer tot
el que digués el director, ja que era un expert, perquè el rodatge fluís sense
cap entrebanc.
“Hitchcock acostuma a queixar-se d’haver de
deixar que els actors parlin en les pel·lícules. Sempre que tenia oportunitat,
li agradava eliminar el diàleg. Per a ell, el fet visual és l’element més
important del film.”
James Stewart
___________
* Declaracions extretes de: Cristóbal, R. (2005). The Hitchcock Collection. UE: Universal Pictures Iberia, S.L
* Declaracions extretes de: Cristóbal, R. (2005). The Hitchcock Collection. UE: Universal Pictures Iberia, S.L
